dijous, 30 de desembre del 2010

De Poe

Només vull dir-vos que jo l’estimava i que els actes de que se m’acusa no van ser deguts a la ràbia ni a l’ofuscació instantània pel descobriment de l’ultratge. Em disposo a explicar-vos, sa senyoria, els fets de tan deplorable succés a tall de descripció per tal de pugueu, amb la informació completa, prendre un veredicte digne de sa saviesa i contrastada experiència:

Quan arribava al poble, al capdamunt del coll, no hi havia més que la llum del centre de la plaça encès. El resplendor era tènue, ataronjat i allargassava les ombres dels pollancres alineats als dos vorals del riu.

Pensava al principi que era fruit del cansament de tot un dia a les muntanyes amb el ramat. La foscor i la miopia ajudaven a no acabar de percebre bé què era allò que em provocava un calfred al girar el darrer revolt que enfilava cap a l’entrada.

Al principi, senyoria, sortia al matí carregat amb tot just l’aigua i el pa que em permetrien passar el dia. Però la solitud a les carenes és pesada i omnipresent. Poc a poc s’apropava l’hivern i a part de les esquelles i l’inacabable temps, ara també m’acompanyava el fred.

Per combatre aquest darrer, comprendrà senyoria, que canviés part de l’aigua per vi. Vaig començar amb una bota de cada. Era al capvespre quan se’m gelaven els ossos i sempre feia curt. L’intranquil·litat que percebia jo, també la notava a les meves ovelles que en apropar-nos a la vila ja ronsejaven i es mostraven menys dòcils i obedients.

Temorós del que pogués haver-hi i en pro del bé del meu bestiar, no li serà difícil acceptar senyoria que prengués el fusell per vetllar de la seva integritat. Amb ell i el vigor del vi les ombres eren ridícules, el fred suportable i m’engrescava a atiar el ramat quan perdia el nord.

Així fou que una nit vaig disparar contra un gat enorme que observava suspicaç l’avanç de les indefenses ovelles. El neguit no va desaparèixer i una setmana després caigué el gos de can Matas, pensant que amb els seus lladrucs m’excitava les pobres criatures. M’estava guanyant l’enemistat dels veïns. El diable s’apoderava més i més de mi a cada nit que passava i per apaivagar les seves ràtzies augmentava les dosis de vi. No me n’adonava aleshores, ofuscat com estava amb el tràfec del ramat que cada cop em costava més de guiar.

I va ser la primera nit de primavera, quan ja la fresca era més suau que ocorregué l’indesitjable fet. De devora el camí vaig veure uns boixos bellugant-se i unes veus suaus que cercaven el silenci. Pensant que em volien mal vaig disparar a les mates on s’amagaven. A part de cegar-los la vida vaig tallar d’arrel el brot d’amor que estaven conreant i vaig mostrar als ulls de tot el veïnat el resultat de l’adulteri: el desastre.

I com ara mateix, senyoria, que tinc les galtes plenes de llàgrimes del trist record, vaig plorar desoladament davant el cos mig nu i pàl·lid de la meva dona morta pel meu tret. Perquè jo, senyoria, me l’estimava molt la meva dona.

dijous, 23 de desembre del 2010

L'enginy del borrador

Haurà estat una nova incorporació, perquè no me n’havia adonat abans. O potser és que no hi havia parat atenció... però m’estranyaria perquè el missatge que ha anat propagant per les portes i dispensadors de paper dels lavabos és punyent i agressiu.

No estic segur que hagi acabat d’entendre del tot el concepte, o potser sóc jo que no hi estic totalment familiaritzat, però el meu parer és que confon racisme amb nazisme. Desferma la seva ira contra els immigrants (els pobres), ja siguin àrabs (moros en diu ell), sud-americans (panchitos), o d’altres indrets. Com sempre, caiem en l’error de considerar immigrant només al pobre, i els americans del Nord, australians i d’altres adinerats que viuen aquí, no ho són també? Deixem-ho estar i continuo amb l’anècdota.

Hi la possibilitat, però, que m’hagi passat desapercebut fins ara per l’habilitat i velocitat de pensament d’algun ben intencionat company. Amb quatre ratlles ha aconseguit camuflar totalment l’esgarrifosa simbologia de l’esvàstica i ha passat de la creu gamada a un quadrat dividit en quatre particions. Assegut a la tassa de wàter contemples el dibuix esgarrapat a la porta sense ni immutar-te, no t’explica res. Només és quan, avorrit d’esperar la pudent sortida, llegeixes les crítiques i contra-crítiques, els insults i les barbaritats vàries escrites a perpetuïtat sobre el plàstic adjacent, que perceps el brut missatge inicial gravat en aquella porta i la bellesa de la simplicitat per dissimular-lo i fer-lo gairebé invisible.

M’encanta veure com de fàcil pot ser esborrar les traces del feixisme.

divendres, 10 de desembre del 2010

Diari (Ana Frank)

No sabria posar-me a la pell d’una noia de catorze anys, tretze quan comença a escriure i quinze quan malauradament acaba. Hauria de remuntar-me a les curtes redaccions de català que ens feia escriure el Miquel Colomer per veure quina mena d’escrits feia. Quines faltes, quines errades gramaticals, quines absurdes repeticions, quins... No puc imaginar-me que els escrits d’aquella jove època (jove prenent-me a mi com a referència, queda clar) tinguin unes reflexions a voltes tan clarividents. Està clar que, siguem justos, les vivències i les desventures no són, en absolut, comparables.

Si que recordo algun text especialment inspirat, pel que fa a la temàtica, que en tornar-me’l corregit i amb bona nota, va dir-me: “Místic avui senyor Canals, oi?” Vaig somriure satisfet pel complit, sabia que ho era perquè en cas contrari evitava els comentaris, però no va ser fins al cap d’un temps, quan vaig saber què volia dir místic, que el vaig entendre completament. Parlava de Jesús i de la mort, de la contradicció de que, justament en acomplir el seu objectiu al segar la vida als 33 anys del jove fuster, la mort el fes immortal

La majoria eren contes relativament absurds. Potser alguns més encertats que d’altres, però al cap i a la fi no deixaven de ser historietes d’adolescent. Amors, comèdies, i agosarats intents d’intriga i por que es quedaven, de llarg, lluny d’aconseguir despertar el més mínim negit.

Quan del llibre n’extrec fragments com els que segueixen, em quedo estupefacte veient que, ja fa més de 60 anys, una noia tan poc crescuda, tingués unes idees que encara ara són lliçons plenament actuals.

“El món està potes enlaire. Als més honestos se’ls enduen als camps de concentració, a les presons i a les solitàries cel·les, i la escòria governa a grans i petits, pobres i rics.”

“Més d’una vegada, una de les preguntes que no em deixa en pau per dins és perquè en el passat, i sovint també ara, els pobles concedeixen a la dona un lloc tan inferior al que ocupa l’home. Tothom diu que és injust, però amb això no em dono per contenta: voldria saber la raó de tal injustícia.

És de suposar que l’home, donada la seva major força física, ha dominat a la dona des del principi; l’home té els ingressos,l’home, procrea, l’home, a qui tot li està permès... Ha estat una gran equivocació per part de tantes dones tolerar, fins fa poc, que tot seguís així sense més, perquè com més segles perduri aquesta norma, més arrelada estarà!”

Buscaré les publicacions dels seus contes. Sens dubte.

dijous, 9 de desembre del 2010

Cap a Roma

Hi ha dies de sort, divendres passat fou un d’ells. En aquest punt em veig amb la obligació de restringir aquesta afirmació, de ben segur que una gran majoria de la població no estarà d’acord amb la desafortunada frase. Però és que resulta que marxàvem aquell mateix divendres cap a Roma i “...” providència havíem decidit, gairebé per primera vegada, fer-ho en vaixell.

Va ser fent les maletes que ens vam assabentar de que els controladors aeris havien triat, sempre tan oportuns, fotre una vaga sense previ avís. Els dubtes que havíem tingut, i que encara teníem, sobre si havíem pres la bona decisió s’esvaïren a l’instant.

Embarquem, mai més ben dit, pujant les escales mecàniques del ferri de Grimaldi Lines. A la recepció ens reben uns “botones” tot ben vestits amb americanes verd estrident i punys daurats. Amablement ens indiquen el camí cap a la sala de butaques, que veien la solemne rebuda haig de confessar que esperava més digne, i ens apoltronem on més ens plau. Les amenaces de fer el ple eren falses i de lloc n’hi havia de sobres, vam poder dormir mal estirats ocupant-ne dues, aprofitant que de reposa-braços n’hi havia la meitat de trencats.

Ràpidament abandonem el miserable saló, també les motxilles, i enfilem amunt cap a la zona comuna i la coberta. És ridícul, perquè un ferri de no més de 20 hores s’ha de donar aires de creuer de luxe? Enumerat sembla brutal: piscina, casino, sala de jocs, cafè amb 4 televisors, cantina, restaurant, espai d’esbarjo i d’espectacles, botigueta de souvenirs, discoteca, saleta infantil, i a la coberta una cafeteria per prendre la fresca (o la rasca). Ara bé, si s’analitza detingudament el panorama és lamentable.

Piscina, si, però saltant de “palillo” hi cabien una vintena de passatgers. Sala de jocs, vaig sentir com un parell de nanos deien: “hacía años que no veía este juego!! Nos hechamos una partida? A ver? 2€? Estan flipando!” Cafè amb 4 televisors, separats per un metre, així que la lluita de volums feia dificultós el seguiment de les retransmissions.Sala d’espectacles i d’esbarjo: Cadires folrades d’una tela beix vell, que en mal-seure un cop demostraven uns acabats no visibles penosos; horteres lluminàries intentant donar-se aires de benaurança i fictícia riquesa; totes les barres platejades; sostres falsos metal·litzats que, si no fos perquè el rebot de les onades el feia vibrar, en excés encara faria l’efecte; Un cantant que, voluntariós això si, cantava un sens fi de cançons immortals acompanyat d’un d’aquests orgues que té les melodies memoritzades. I al capdamunt, a la cafeteria de la coberta superior, hamburgueses tristes i pansides pizzes. Per no parlar de la espantosa discoteca...

No entenc aquests inútils aires de grandesa, s’ha de saber què es vol i què s’és.

Tot i que pensant-ho millor, basant-me en les darreres experiències, potser és que sóc jo qui no encaixo, potser a la resta de viatgers els va semblar genial, potser...

A l’inrevés, com sempre :)

dilluns, 29 de novembre del 2010

El Sòl del migdia

Aprofitant l’apreciat sol de migdia, que fa agradable la gelada brisa quan s’encara el desembre, el Pere s’asseu al bell-mig del passeig. Hi ha un banc de formigó arrodonit i sorprenentment net. Les pluges del cap de setmana deuen haver fet bona feina i només resten visible un parell o tres de residus de colom totalment eixuts. Avui no ha hagut de preocupar-se massa d’on posava el cul.
De la motxilla que carrega dia si dia també, en treu una bossa amb el dinar. S’ha acostumat a menjar fred, no té la paciència d’esperar cinc minuts per que s’alliberi un microones a la cantina de l’empresa. Surt sempre esperonat pel sentiment de llibertat que l’omple al creuar el llindar de la porta exterior. Obre la carmanyola de plàstic, aprofitada d’algun àpat pre-cuinat, i pren la forquilla amb la mà dreta per atacar l’estofat.
Després de les dues o tres primeres cullerades, el Pere alça el cap i esguarda l’entorn. Damunt d’una biga de ferro de perfil en I que sembla estar aguantant el cel, l’arquitecte sabrà l’objectiu de la mateixa, reposen expectants una desena de coloms. El Pere se sent absurdament intimidat per les grises criatures alades. Prossegueix amb l’àpat sota una pressió autoinflingida. Es concentra en el verd dels pèsols per no veure què passa. Està prou bo, és concedeix.
Quan gairebé ha enllestit, el parrut d’un d’ells els ha delatat, s’adona que està encerclat per un exèrcit de rates voladores. S’aixeca sobtadament, fruit d’un inexplicable pànic. Volen la meitat dels coloms. En veure’ls la covardia recupera part del valor. Pica fort de mans i un altre grup s’enlaira. Per bé que els primers fotin el camp, al darrere sempre n’hi ha més de reserva per ocupar les files abandonades pels escagarrinats companys.
Massa més no hi pot fer, a part de canviar de lloc i perdre el tros de Sòl que tan bé fa, així que s’espavila a acabar el plat. Cada mitja queixalada observa l’avançament inexorable de les minúscules tropes grises. Tot i el neguit que sent, s’adona que els ocells es van desesperant, poc a poc. Potser capten el missatge: d’aquest humà massa no podran endrapar. En comptes d’avançar directament cap a ell, van fent giragonses i camins aleatoris. Les picades entre ells se succeeixen amb major freqüència, els ànims de la multitud animal defalleixen.
El Pere acaba la Poma. Per no deixar restes d’esperança, llença les sobres a la paperera. Quan torna al banc obre el llibre on l’havia deixat; “gran invent el punt”, pensa i es perd en el contrast de negre sobre blanc. Sona l’alarma del rellotge de canell indicant que ja fa tard per entrar novament a la fàbrica. Al seu voltant només queden dos coloms que exploren el terra sense massa esma. Al capdavall han entès el missatge i només aquest parell d’obstinats s’aferra a la innegable impossibilitat.

dimecres, 17 de novembre del 2010

Cançó al planeta

S’hi ha d’afegir el ritme de la cançó infantil dels colors, la recordeu?

Groc, groc, groc és el color que porto,
Groc, groc, groc és el color que tinc,
Perquè m’agrada el groc del desert
Que és com tot podria acabar sent.

Verd, verd, verd és el color que porto,
Verd, verd, verd, és el color que tinc,
Perquè m’agrada el verd de l’herba
Ja que amb el temps, serà un bon record.

Blau, blau, blau és el color que porto,
Blau, blau, blau és el color que tinc,
Perquè m’agrada el blau que ens envolta
Que amb el pas dels anys no ho seran més.

Roig, roig, roig, és el color que porto,
Roig, roig, roig, és le color que tinc,
Perquè m’agrada el vermell de la sang
Que és el líquid que més vessarà.

Marró, marró, marró és el color que porto,
Marró, marró, marró és el color que tinc,
Perquè m’agrada el marró de la merda,
Sobreviurem bevent aigües així.

Gris, gris, girs és el color que porto,
Gris, gris, gris és el color que tinc,
Perquè m’agrada el gris de fumarades
Ens hem d’acostumar a poder-lo respirar.

Negre, negre, negre, és el color que porto,
Negre, negre, negre, és el color que tinc,
Perquè m’agrada el negre del petroli
Jo no sé presentar un altre i millor futur.

dissabte, 13 de novembre del 2010

notícies i feelings

Aquesta setmana he sentit un seguit de notícies que m’han fet pensar en el subtítol de “Colapso”. La lletra petita afegeix una breu explicació d’allò que està per llegir; en aquest cas hi diu: “De com les societats prenen decisions incorrectes”

Per un cantó tenim que els americans han perdut la paciència. S’estan deixant endur per les aspiracions i expectatives immediates sense veure que, segurament, s’estan tirant pedres a les vies que, per bé que lleugerament, intentaven minimitzar les diferències entre uns rics i els abandonats al cantó de la carretera. El tren descarrila.

Quan sento les notícies locals no puc entendre els meus veïns que, segons les enquestes, em mostren com CIU guanya amb distància i que el PP i Ciutadans doblen resultats. M’esgarrifa veure com avancen les dretes tot i sabent que les vigents esquerres són de còmic. Però si han aparegut 40 partits més, perquè es vota només als 5 de sempre?! Les dretes no vetllaran pel poble, només pels números grossos. Solament el fet que la tercera força més votada sigui el blanc em fa percebre un punt de coherència amb el desengany general vers la política nacional que es respira a l’aire, tot i així, encara em sembla feb le el seu impacte.

Per finalitzar hi ha la visita papal a terres catalanes i el show muntat a tal efecte. Amb recança puc entendre els costs socials i les mesures preses (exagerades al meu parer) i l’espectacle generalitzat de llums i colors. I justament en aquesta festa de desvergonyies hi ha l’arreveure. Els capitosts es donen les mans, xerren uns escassos instants en unes improvisades sales de quatre cadires folrades de vellut i infinitat de periodistes. Sona l’himne nacional a força d’aire i pulmó de les forces armades (d’instruments en aquest cas). El pontífex, el representant de més galons de l’església, que s’omple la boca amb paraules de Pau i Amor se’l despedeix al ritme militar. No passa res, ningú es posa les mans al cap, el paio no els engega a dida, no s’emprenya ni cristu. Això si, glòria divina a les repeticions: les dones a rentar, la família junta, l’avortament és aberració i les parelles homosexuals són el diable.

Hi ha massa coses que no concebo...

dilluns, 8 de novembre del 2010

El año del diluvio

Es pot intentar fer un llibre a partir d’una base crítica, fonamentada, documentada i altament argumentada com els llibres gairebé pesats que darrerament llegeixo. O es pot, simplement, embolcallar amb una trama més o menys rebuscada, brillant o enginyosa, un conjunt de crítiques que per la seva contundència i universalitat es comprenen, s’accepten amb vergonya i se sustenten a la perfecció sobre qualssevol dels imaginaris móns que amaguen unes fulles blanques plenes d’ordenada tinta.

Aquest llibre forma part d’aquesta segona opció. Aprofita la boca del bandoler per deixar damunt la taula (i la consciència del lector) paràgrafs tals com aquest: “Oblidi allò que li han ensenyat al convent, prosseguí, i miri al seu voltant: veurà quin és l’ordre natural de les coses: A l’ocellet indefens se’l menja el falcó, però al falcó no se’l menja ningú; la naturalesa és covard i despietada; els homes, també. Les lleis estan fetes pels rics per tenir a ratlla als pobres i conservar els privilegis. Als rics no els importa que la llei sigui severa, perquè no tenint necessitats, tampoc tenen motius per crebantar-la; és fàcil ser milionari i dir: cent anys de presó al que robi cent bruts duros. Els jutges i els policies estan al servei dels rics, i de la santa mare església, millor ni en parlem: els cures són bufons dels poderosos; els bisbes són uns globus inflats de ventositats, i el Papa de Roma, sigui dit tot amb el degut respecte, és una puta vella boja.”

Més endavant afegeix: “Per sortir del pou de misèria i embrutiment al que m’havia condemnat el destí, empunyí les armes de la guerra civil sent encara una criatura; naturalment el resultat de la guerra no féu més que empitjorar la meva situació; després de tres anys de patiment, em vaig trobar tant pelat com el primer dia i, a sobre, fugitiu d’una justícia que no responia més que a un ideal de set de sang dels vencedors.”

Al capdavall, del món en sap més aquell qui el pateix, doncs ha de buscar-ne els recursos més estranys, que aquell que no se n’ha pas de preocupar. “Viveza criolla” n’anomenen a l’Amèrica del Sud.

dijous, 28 d’octubre del 2010

Negociant

Al voltant d’una taula el·líptica, de conglomerat i amb recobriment simulant l’elegància de la fusta de caoba vermell obscur, s’hi troben un seguit de corbates. Tendència al blau. La majoria són ratllades, amb línies inclinades uns quaranta-cinc graus, sempre en la mateixa direcció, de diferents tonalitats i amb algun que altre color llampant per trencar la monotonia. També n’hi ha de monocromes i d’altres amb descarats petits dibuixos de naïfs representacions.

Ballen a un suau ritme al voltant de la taula amb posats lleugerament diferenciats, des de la recta i estirada fins a la que pren una sensual corba, tot depèn de la panxa sobre la que reposen.

La blau elèctric es mou més enèrgicament que la resta i sembla que dirigeix i encomana impulsos. Excepte aquesta, que es retorça a dreta i esquerra, les altres es desplacen endavant i enrere. Alguna es relaxa de tant en tant. A voltes es reactiven sota la pressió de la dominant, a voltes segueixen immòbils llarga estona.

Estan totes lligades amb un bell nus al coll de diverses camises. N’hi ha que desentonen i un es pregunta com han pogut acabar fent parella. De camises en trobem a ratlles verticals, a quadres blancs sota fons colorits, amb butxaca al pit esquerre, a tots dos o enlloc. Es mofen les unes de les altres del seu aspecte, que si està arrugada, que si té els botons fent enormes esforços per evitar la sortida desbocada del greix acumulat, que si és incapaç d’amagar la pelambrera de dessota el coll i caram quina vergonya la que està amarada de suor i mostra clapes humides arreu. Totes, això si, troçades dins de pantalons de pinces.

Aquí les variacions si que són menors. Ja se sap que els vestits masculins són quasi tots iguals. Tot just canvia el color: negre, blau fosc o gris, el més agosarat s’atreveix amb un estampat de quadres gairebé invisibles. L’altra diferència és la talla, que a major matèria a contenir més gran ha de ser el cinturó.

Totes aquestes robes tapen les vergonyes, i la pell esblanqueïda per la falta de Sòl i vida, d’una colla de desnarits de ventres inflats i amb cotxes de luxe que parlen de banalitats gran part del seu temps. Negocis en diuen.

dimecres, 27 d’octubre del 2010

The unconquered country

Tot el terra trontollava al pas inestable de l’habitatge vivent. Mà sortí corrent de ca seva i caigué de morros al perdre peu a les escales. Veloç hagué d’aixecar-se per no ser esclafada per les gegantines i despreocupades potes de les cases veïnes. Totes fugien espaordides i Mà s’esmunyia entre elles amb dificultats.
En adonar-se de l’absència de la seva mestressa, la casa frenà en sec, féu mitja volta i començà a cercar-la entre esgargamellats laments de pena i desconsol. Rebé els impactes de l’impressionant allau d’habitatges i per més que s’hi esforçà no aconseguí el seu objectiu i veia com perdia de vista la pubilla entre la multitud. Un parell de finestres saltaren pels aires, la sang brollà abundosa esquitxant les parets de pell i l’herba aixafada, deixant un regueró de dolor i sofriment.
Mà no volgué mirar el lamentable espectacle i fugí entre els arbres del bosc proper. Fou aleshores quan ullà, allà damunt el cel, com les estrelles de gel escopien lleparades de llum. L’olor de socarrim de la pell cremada de les cases s’escampà per tota la vall. Mà restà paralitzada, no podia entendre que la seva gent fos capaç de similar barbàrie.
Els soldats encalçaren les moribundes llars, esbudellant-les totes, així com els inquilins que encara hi quedaven. Encabat començaren a escombrar els voltant a la recerca de supervivents.
Mà girà cua i reprengué la cursa. Per tot arreu veia com s’apropava l’exèrcit i no trobava escapatòria. Enfollia d’impotència. El so d’unes branques espetegà rere seu. Un arbre havia obert un cau a la seva escorça i xuclava amb una descomunal força. Les fulles volaven cap dins el golós roure i les arrels dels arbusts començaven a desprendre’s del terra humit. Mà no atrapà cap branca on aferrar-se i sentí com ja no feia terra. Un crit escapà dels seus llavis per primera vegada des que començà l’infern.
Tot s’enfosquí de cop. No sabia si era perquè finalment s’havia llevat els ulls o per haver entrat en un racó desconegut, però de sobte tot tenia sentit.

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Colapso

El títol és apocalíptic, certament, i la majoria de casos que exposa són unes veritats com un temple que només d’imaginar-les un s’acollona. Però el paio té un rerefons optimista i encoratjador. Els meus sentiments passaven de l’astorament a l’interès, de la ràbia al reconfort, d’un bri d’esperança al més gran dels desespers.

Com devia sentir-se un dels habitants de l’illa de Pasqua en tallar la darrera palmera? I tot per què, per aixecar uns Mohais que de res més serviren que per impressionar-nos uns 500 anys després?
Quins pensaments contradictoris devien passar per la testa del cap de l’últim assentament Víking que quedava a Grenlàndia quan, mig morts de fam pel cru hivern (per haver sobre-explotat la vegetació que hi quedava) que estaven patint decidí menjar-se els darrers animals, sabent que això només allargaria la seva agonia i que estava desterrant qualssevol esperança de futur?
Què devien creure els reis Maies quan la seva civilització anà per terra? Al capdavall només van poder tenir el privilegi de ser els darrers en desaparèixer. Els espanyols es trobaren tot just les despulles d’una resplendent civilització en decadència.
Totes elles desaparegueren poc després del seu moment més esplendorós. Em pregunto si no hi hem arribat ja nosaltres, i si no, molt no deu faltar.

Només de veure aquests exemples del passat a mi se’m glaça l’escrot. Com van poder carregar-se l’entorn tant radicalment? Però quan ullo el futur, ni que sigui fugaçment basant-me en el present, no aconsegueixo compartir aquest optimisme que vol transmetre l’escriptor. Estem repetint constantment les cagades i ara a més gran escala. Que si a Hungria un vessament d’una balsa plena de metalls pesats ha destruït riu avall tot l’ecosistema terriblement. Quan una plataforma petrolera peta al mig de l’oceà i el torna marró fosc i dens infectant tot allò que toca. Quan veig que pel cru (potser més ben dit, per seguir al capdamunt) hi ha absurdes guerres. Quan em diuen que a Europa s’estan recuperant els boscs, si, però a quin preu! Al de menjar-se l’Amazones.

Comenta que hi ha empreses que estan compromeses amb el medi ambient, que hi ha petroleres que han sabut que més val cuidar l’entorn on treballen si no volen córrer el risc de problemes majors, tan medi ambiental, com econòmicament parlant, passant per la seva imatge al públic general. Jo dic que no, que només estan compromesos amb el capital. El capital es preocupa pel capital. Allò que potser han entès és que, si volen seguir i maximitzar el benefici a llarg termini, segurament els caldrà tenir cura de les plantetes, els rius i els poblats que poden emprenyar-se. Però aquestes, tot i així, no deixen de ser una minoria.

La responsabilitat és tota nostra, que els permetem tot allò que fan. No hi ha excuses que valguin. O ens movem o ja no podrem fer-ho.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

No hi ha sostre

Acabo d’arribar a casa després de passar una molt bona vetllada que podríem considerar d’allò més habitual en el meu entorn. Hem anat a sopar al restaurant que ens ha semblat correcte i després han caigut un parell de gots en dos indrets més.
Tornant cap a casa, emperò, m’he trobat en més de cinc ocasions amb una crua realitat que toca diàriament a les portes del nostre món. És persistent, però ens entossudim a fer-ne cas omís.
L’empatia és poderosa, ens permet posar-nos a la pell dels demés, entendre el seu dolor, patiment o alegria i reaccionar-hi en conseqüència. Si un company perd un parent, li farem saber que ens té al costat. Si veiem algú enganxant-se els dits amb la porta o patinant escales avall, no podrem evitar la ganyota de dolor ni córrer a donar-li el nostre suport o ajuda.
Però la ignorància també n’és, de poderosa. Ens facilita no fer ni cas dels quatre desafortunats que he vist de camí al reconfortant llit. Sota porxos i portalades, mal protegits del vent, del fred i de la insistent pluja d’aquests dies, que humiteja els tinyosos sacs i esparracades mantes que cobreixen els sense sostre durant la nit. En alguna ocasió, fins i tot fem cara de fàstic quan, en recollir part dels nostres estalvis, n’hi ha algun mal-dormint al deplorable albir d’un caixer automàtic.
A Río de Janeiro recordo sorprendre’m de la quantitat d’indigents que descansaven a les ombres de la ciutat, sota escales, en abandonats garatges, amagant-se dels ulls privilegiats, per no ferir-los ni ferir-se. Avui em pregunto si aquí cada cop n’hi veig més o és que potser abans evitava veure’ls.
Hem après a ignorar-los, a no immutar-nos davant els seus silents crits de socors i així poder seguir tranquils, menjant més d’allò que ens cal i bevent-nos les seves oportunitats.

dijous, 7 d’octubre del 2010

Tancat

Llàstima!

Si estigués a la terrassa, amb el Sol enlluernant, la brisa fresca i un mate o cervesa, de ben segur que les idees i la imaginació fluirien amb molta més suavitat i franquesa.

Contràriament, estant en una habitació d’oficines, excessivament gran i freda, amb les cortines passades, llum artificial, la remor del projector ventilant-se, deu homes (el món de l’automoció té aquestes tristes característiques) xerrant d’absurditats d’aprovisionaments i mirant fixament a la pantalla gegant un seguit de nombres encasellats, amb certificats, títols i propaganda com decoració, uns prestatges que exposen els diferents productes fabricats i una trista i solitària planta, és normal que les poques reflexions que em passin pel cap siguin, les més optimistes, depriments.

Em costa horrors pensar en floretes i paisatges radiants. Se’m podreixen i embruten a mesura que el bolígraf deixa anar la tinta. Tot s’ennegreix, com el cafè.

dimecres, 29 de setembre del 2010

Mercè 2010

Es respirava un ambient caldejat, la jovenalla cridava a ple pulmó les lletres revolucionàries que el grup interpretava dalt de l’escenari. Salts, empentes, punys enlaire, senyeres i estelades es veien per damunt dels caps de la multitud exaltada.
El públic embogia i cultivava l’afonia de l’endemà mentre entonava amb cos i ànima el “no volem ser una regió d’Espanya...”
L’esplanada era com un camp on es macera la pasta dels rebels a venir. Si no es parava prou atenció un podia arribar a confondre’s i pensar-se que el descontentament general estava al límit de la revolta popular.
Aquí i allà s’anaven encenent petites fonts, focs d’artifici que acompanyaven i ballaven al ritme de les masses bel•ligerants.
Quan sonà una versió de la presó del rei de França, que ha esdevingut himne independent i de la lluita per la sobirania de la terra, de l’elèctrica dharma, les cordes vocals dels desbocats assistents anaren petant una rere l’altre al recitar a cor les notes de la melodia.
El cantant no parava de demostrar la seva estupefacció i acontentament de tenir davant un públic tan ferotge i bregant. Els plaïa enormement veure un moviment de lluita tant afèrrim. Endavant eixa Barcelona guerrillera! Deien acompanyats d’un bram popular. Fora els feixistes! De nou el bram. Visca els Països Catalans! El públic sempre responia fervorós.
No vull imaginar-me la seva decepció quan, en acabat el concert, tota aquell foc temerari es veia convertit en petits corders, xaiets innocents que, obedients com infants, tornaven cap a casa. Sortien en ordre de l’esplanada, s’encaminaven cap al Tram o metro (on respectaven sense fer cap escarafall l’autoritat municipal). Cap còctel molotov, cap batalla campal, cap barricada, cap ou a les façanes de l’edifici del govern, fet i fet, no es va ni tan sols sentir cap més crit enfurismat. Un altre cop, tot és façana. Uns nens que juguen a ser grans herois incorregibles.

dimecres, 22 de setembre del 2010

Ham on Rye


Feia un parell de dies que el pare estava eufòric. Seguia comportant-se com un imbècil, sense deixar-me sortir a jugar el partit de beisbol al jardí dels Connor, on es reunien els veïns. Ell deia que mai serien res i que no valia la pena invertir-hi temps.
No em perdonava les obligacions que m’imposava des de feia un any, per commemorar el meu catorzè aniversari, com a jardiner de casa. Havia de tallar el boix. No pot quedar cap branca perduda, la forma és important, assegurava, el treball ha de ser impecable i minuciós. Quin exemple m’havia de donar si tot just feia un mes que treballava en una empresa de seguretat després que l’haguessin fet fora per enèsima vegada.
A l’hora de sopar no parava de repetir que havia començat el compte enrere, s’acostava el pont. S’havia ficat al cap que aniríem a la casa dels tiets d’Ontairo. Ells no hi eren i no sé com li havien deixat el pis. Sempre els titllava de desgraciats sense ambicions, que perdien l’ànima per la beguda. Es presentaven quatre dies molt durs.
Avui al matí havíem de sortir, abans que el sol s’animés a aixecar-se, per anar fent via. La ressaca m’ha impedit moure’m amb prestesa. No havia fet la maleta la nit anterior, com havia exigit el pare. Tan bon punt vaig sentir-lo roncar vaig baixar i vaig buidar l’ampolla de vi que havien encetat per celebrar que oficialment tenia uns dies lliures. Només el veure m’ho feia tot més suportable, que se m’enterbolís el cap ajudava a no pensar en la merda del meu voltant.
L’he fet emprenyar perquè sortiríem tard. Així ha estat, i podem afegir-li uns minuts més perquè... En fi, feia ja una setmana que no rebia cap pallissa.

divendres, 17 de setembre del 2010

El buit de cada matí

Cada matí, quan no agafo la bicicleta per anar a la feina perquè plou o perquè estic adolorit d’algun mal esportiu (comença a ser massa habitual) m’apropo a l’estació de metro de Sagrada família. No m’hi aproximo per gust, sinó que ho faig per agafar aquest ràpid i eficient mitjà de transport públic on, sempre que no dormo amb la mandíbula desencaixada, llegeixo.

I cada matí sóc partícip de la mateixa escena. No m’estic referint (i no voldria caure en l’error de repetir la mateixa entrada) als esdeveniments exteriors, els de les escales, aquells que t’ofereixen poc afortunats diaris i excel•lents vidents i bruixots que ho resolen tot, no. Això que em proposo explicar transcorre un cop passades les barres giratòries, després d’haver validat el bitllet i de passar de llarg el quiosc subterrani, on sona bel•ligerant el rock dur de la meva joventut, en per prendre la línia porpra.

S’arriba a un ample espai simètric. A cada mà hi ha un parell d’escales que venen del pis inferior, on decideixes la direcció final de la ruta: Pep Ventura o Paral•lel. Només es diferencien perquè a la dreta, a part dels eterns graons de pedra, n’hi ha també unes de mecàniques que baixen i a l’esquerra a l’inrevés, pugen. Així que tothom que camina cap a les andanes pren les de la dreta (que són més properes també) i qui pretén sortir o fer transbord, ascendeix majoritàriament per l’altre cantó.

No sé si és expressament o coincidències metafísiques, però en arribar al peu de les escales, un riu de viatgers apareix del metro contrari i creua la plaça central. És una serp d’éssers inanimats que es belluguen sense esma, ganduls però urgits per unes absurdes presses. No es pot guardar el temps, així que no sé perquè cerquen estalviar-ne. No fan aspecte d’aturar-se davant res. Caminen amb la mirada perduda al clatell (no siguem bruts) d’aquell qui tenen davant i no sembla que els importi res més que posar un peu davant de l’altre. Autòmats de la societat.

M’oprimeix una estranya sensació, em sento menut i alhora viu! Jo tinc ulls que volen observar el meu entorn! A voltes penso que potser és una desgràcia... M’omplo de coratge i m’enfronto al conglomerat rèptil. Si tinc prou habilitat trobo escletxes de llum per travessar-lo i puc descendir el darrer tram d’escales que em duen definitivament a l’andana. A voltes però, em veig incapaç de trobar aquestes fugaces vies que em duen a l’altre banda. Em tombo enrere i és quan veig un nou exèrcit de blancs iris amb una ferma convicció de creuar al preu que sigui. Me’ls imagino desembeinant espases, matxets i simitarres. La lluita promet ser ferotge. Però sense saber ben bé com (es retorcen i esclaten les cues, es barregen com formigues) m’arrossega la multitud, desconcertat, i aconsegueixo l’objectiu.

Arribo a baix, un panell informatiu m’informa de quants segons falten perquè passi el proper comboi, informació que no em serveix de res, igualment hauré d’esperar i m’oblido del mal tràngol que acabo de passar. Pels voltants la gent es dispersa tot al llarg de l’andana, preveient, calculant, on cau la sortida de l’estació on baixaran.

diumenge, 12 de setembre del 2010

De viatge a Bulgària

L’Stan de Stanislav, ens respon contra tot pronòstic que si, que es vivia millor durant l’època comunista de la Bulgària de vint anys enrere. Davant la nostra cara de badocs aprofundeix en la seva percepció.
- És cert, aleshores no es podia viatjar, però tampoc era necessari. La gent treballava per viure i no a la inversa, invertint-hi molt menys temps del que fan ara. Hi havia una certa harmonia. A més, ara n’hi ha que se n’han sortit bé i d’altres que no tenen masses alternatives.
A mi les il•lusions d’una possible via de futur se m’obre davant dels ulls. Si un paio d’uns vint-i-set pensa així, potser... Els altres queden igualment sorpresos.
Com totes les fantasies fabricades sota fonaments de flonjos núvols i amb quatre pinzellades (per no parlar del ple de les idees) se’n va per terra amb el pesat i feixuc pas de les hores. La convivència ens duu a penetrar, sense massa esforç, en la raó del pensament d’aquest individu. Fill de classe privilegiada (afiliada al partit comunista) durant aquest règim, i que va saber aprofitar les oportunitats del nou sistema capitalista. Les percepcions de l’entorn explicaren els motius de la primera descol•locadora frase.
Segons ell, els gitanos estaven apoderant-se del país. Marxaven fora, feien quatre quartos, tornaven i es compraven cases, fins i tot pobles sencers, fent fora el Búlgar autèntic. A més l’estat els subvencionava i ells no paraven de tenir fills. Preveia una Bulgaria superpoblada de gitanos durant els propers 20-30 anys. Li estaven desvirtuant el país.
Per contra, estava prou a favor de la manera que tenia el comunisme de gestionar “this little dark people”, com en deia ell. Els mantenia amb els treballs que ningú volia fer i s’encarregava de no deixar-los prosperar, de tallar-los les ales abans, fins i tot, d’aprendre a volar.
Em vaig acollonir més quan comentava que treballava en projectes europeus per al desenvolupament de pobles empobrits. No pot anar bé. Hem de mirar bé el darrere de tot plegat. Tot pot estar corcat
Com diu el refrany: No es or tot allò que brilla.

dimecres, 8 de setembre del 2010

L'audio

-Bon, on peut y aller alors? – Pregunta l’organitzador de l’audio-conferència per donar el tret de sortida a l’allau de preguntes que tenen preparades. És la fatiga i la creixent desconfiança que fan d’aquestes trobades telefòniques un punt de tensió setmanal cada cop més insuportable.
- No sé què hi pinto aquí - pensa en Fransesc, enginyer de formació que cada cop dubta més de la seva vocació.
Com que els seus responsables han omplert, gairebé fins al punt de rebentar-lo, el cabàs del prestigi amb despropòsits, es precisa d’una reunió prèvia per saber com afrontar (i afegir) barbaritats dins els petits racons lliures que encara poden quedar-hi. Tenen l’esperança que no se’ls trenquin les nanses i que totes les cagades s’escampin per terra, als peus del pagador. Es dediquen a aixecar la catifa i a amagar-hi la brutícia dessota, essent el monticle cada cop més apreciable.
- No sé què hi faig jo aquí.
Les fletxes venen suaus de moment, es poden anar esquivant. Alguna fa diana, és cert, però les puntes no estan emmetzinades i les seqüeles no són de consideració. Els somriures de satisfacció es comencen a percebre al voltant del Francesc. Uns moviments de cap afirmatius i enèrgics desprenen una exultant satisfacció al saber que han decidit aplaçar la visita a la fàbrica, prevista per tres dies enllà, fins al cap d’un mes. Ja es veia que els feia mandra venir, però tot i així no deixa de ser una bombona d’aire fresc.
- No sé què quin és el meu paper aquí- segueix preguntant-se el Fransesc.
S’aborden altres temes. Lleugeres esgarrapades sense massa importància. Fins i tot hi ha alguna carícia i reconfortants copets d’aprovació a l’esquena. Tot està vestit del més lluent dels velluts, buscant que no es notin les imperfeccions. Sembla que l’estratègia funciona. Gairebé sempre funciona a curt termini. Amb el temps, però, pot ser que les cordes estiguin massa tenses i un parell d’estrebades poden engegar-ho tot a rodar. Tot i així, es fa un gir més de volta, que sembla que aguanta.
Al Fransesc l’assalten els badalls. - No sé què hi pinto jo aquí.
No han tret el punt pelut a l’altre cantó del telèfon. El relaxament omple la sala. Hagués estat un trencament de mirall estrepitós, un veritable maldecap. Però com que s’ha obviat totalment, qui duia les regnes acaba de tornar de vacances, el món de les despreocupacions i les flors i violes segueix girant normalment. Tot igual, no es farà res fins que no sigui massa tard.
S’acaba. Adéus varis, fins a la propera setmana.
El Francesc no ha obert la boca – No sé què hi pintava aquí – segueix preguntant-se.

dijous, 26 d’agost del 2010

Espés

Com que al poble hi viuen tot just 19 habitants el vaivé dels vehicles és més aviat escàs i propicia despreocupades passejades ocupant tot l’ample de la carretera.
La remor del tractor feinejant amunt i avall dels prats, agrupant les bales de palla allà al capdamunt del prat de Peraire, acompanya el cant dels grills, ocells i el repicar de les esquelles del bestiar.
Sabem que molta via no farem, el cel amenaça tempesta i a l’àvia, a part de no fer-li gens ni mica de gràcia mullar-se tota, té un caminar lent i insegur pel pas dels anys que incita a la prudència.
Al tombar d’un revolt hem vist apropar-se, a un ritme igualment trepidant, als 4 que animen la plaça cada dia, la més jove en té devora seixanta-nou.
Com no pot ser d’altra manera la majoria és femenina, que el homes, ja se sap, tenen la mala costum de marxar abans. Ahir van xerrar amb l’Arnau, així que no m’ha estranyat quan m’han mirat perplexes preguntant-me si jo era ell o el germà. L’àvia ràpidament s’afanya a posar les coses al seu lloc. La Josefa del Joaquim de ca de Lluvic sóc, i afegeix, i ella la Laia, la gran de la Maria. Encara carburen prou bé i ràpidament reconeixen quin és el paper que jugo en el garbuix de noms on curiosament no ha sortit el meu.
Com cada tarda s’apinyen els records als llavis, entre rialles se succeeixen morts i penúries. Els compliments també es reparteixen generosos, ja voldria jo campar així als vuitanta-cinc, i l’altre que respon que cony està tant fotuda, 15 anys amb Sintrón. Això és el tret de sortida per a la competcicó de pastilles.
En una nova aturada, una propera a la vuitantena perd peu al mig relliscar pel voral mal acabat del vell asfalt i gairebé va per terra. Després de treure rellevància a l’incident comenta que enyora Barcelona. A l’avia no li agrada la capital, només hi baixa per metges i males notícies. Al capdavall fas vida de Barri, replica l’altra, tot i estar en un pis a l’eixample considera que és gairebé com un poble. Els ulls li brillen a la Pepeta, el pis m’ha allargat la vida, diu, hi tinc totes les comoditats: ascensor... i tot a la vora: el CAP, la farmàcia... Jo reia per dessota el nas veien com l’edat canvia l’ordre d’importància dels equipaments i comerços del barri... i també el forn i la plaça, afegeix com renyant-me.
És aleshores quan esclata un tro, que acompanyat del virulent vent gelat ens recorda que ja n’hi ha prou de despistar-se. Tornem al refugi de la llar.

dimecres, 25 d’agost del 2010

"Mejor con menos"

Avui amb les companyes de feina, tranquil•lament mentre dinàvem en un banc del passeig que t’apropa al mar, allà a Sant Adrià del Besòs, hem tingut una d’aquestes converses que et deixen amb un bon regust de boca.

Hem estat parlant de Nicaragua, una d’elles està a punt de llogar-li una habitació a una noia de la terra, de quan vaig estar per allà, etc.. I d’aquests girs que prenen les discussions, hem acabat parlant d’ONGs. Quan una d’elles ha comentat que va tenir una època molt contra aquestes entitats, ja que perquè anar a ajudar a l’altra punta del planeta quan teníem pobresa al costat de casa, sense el permís del senyor Sempere, he utilitzat una frase del seu llibre. Li he comentat que aquí si hi ha pobresa és perquè l’estat/govern no vol eliminar-la i que de fet, el sistema polític “no era impermeable, sinó que és justament al contrari, permeable amb més o menys densistat” Que de fet, van prenent les peticions majoritàries de la societat. Per tant, si n’hi ha, en certa manera, és perquè ho permetem i ja ens està bé.
No m’he pogut estar de comentar que molta de la pobresa dels països “en desenvolupament” és justament culpa nostra també.
No he aprofundit gaire més en el “millor amb menys” perquè tot just tenim una horeta per dinar, però hagués valgut la pena. M’hi hagués quedat de gust.
Tampoc és ara el moment de dissertar-hi, ja està escrit al llibre, per als interessats. No només és un bon “tostón menja-tarros”, sinó que també comenta algunes curiositats interessantíssimes sobre les evolucions de les necessitats i els efectes de les innovacions. Potser una de les més importants i que no m’ho havia plantejat ha resultat ser el vidre. En fi, allà està, a les biblioteques púbiques.

A veure quan, per casualitat, torno a trobar-me-les allà assegudes i ens entretenim novament amb el tema.

diumenge, 22 d’agost del 2010

Ja hi tornem a ser

M’amago sota els llençols. Absurds intents d’espantar el pèrfid demà. Em perdo en la immensitat d’estampat blau cel i cerco instintivament el contacte d’un somni viatger. És fosc però per les escletxes de la persiana s’arriba a entreveure la plenitud de la lluna. Les il•lusions d’una improbable coincidència s’apoderen del pensament, escampant l’angúnia prèvia del proper despertar. Sé que és impossible i més dormint sense ulleres, però m’enlairo igualment sobre cotó-fluixos per veure-hi els reflexes dels dos ulls que parlen sols. També hi hauran estat! Voldria explicar-los tot allò que he vist aquests últims dies. Voldria poder-los-hi expressar l’opressió que sento dins ara al vespre, sort que és tard, estic bastant abatut del retorn de França i no he tingut massa temps per donar-hi voltes. Voldria... voldria tant i al mateix temps tant poc... Em pregunto si sabré dormir bé amb aquesta habitació plena de buit.
Falta tan sols una setmana.

dimarts, 27 de juliol del 2010

El genio Hamabiel

Javier cagundena! Si no et conegués no tinc ni la més remota idea de què m’hauria semblat aquest llibre. El fet és que, tenint-te a classe durant aquest semestre, amb les constants intervencions altament documentades (obries la boca i pensava, com deia qui ha dit?) , les xerrades al passadís i els esclats de riure que espetegaven de tant en tant, no he pogut estar d’identificar-te en un dels personatges del llibre: el geni, com no.

Cada un dels protagonistes era, al seu temps i manera, un reflex del teu pensament. Absolutistes. Vull dir, percebia la teva mà traçant les personalitats clarament oposades d’aquests individus dels qui anaves descrivint les vides. Un de vivaç, enèrgic i amigable. L’altre geniüt, ortodox, i avar. Irreflexius tots dos de fet.

Recordo perfectament quan vaig comprar-te el llibre allà a la Rambla, com sempre somrient em vas cridar des de darrere el mostrador. Orgullós del volum i amb un subtil i quasi imperceptible punt de timidesa, me l’oferires amb dedicatòria. Com no podia ser d’altra manera vas donar-me’l mentre deies tal com fa un nen amb sabates noves: ¡Qué divertido, que bien me lo paso! ¡Como me río! Exactament com prediu el geni, al principi de la hilarant història, que farà amb el MIROSLAV. Ara em queda el dubte si ho vas fer expressament o si un dia ompliràs la classe amb una densa fumarada i no tornarem a veure’t més.

dijous, 15 de juliol del 2010

El mono que llevamos dentro

Assegut en un banc del passeig que t’apropa al mar, però que tres infeccioses xemeneies i la via del tren t’impedeixen veure, anava extraient de la bossa de mà l’àpat que duia de casa. El dia era esplèndid i tot i la pesada calor, protegit per l’ombra de l’om, corria una suau brisa que apaivagava la xafogor i encara s’hi podia estar tranquil•lament.
A la dreta les metàl•liques taules de la terrassa d’un bar Kebab estaven pràcticament buides. En una hi havia un paio de galtes pesades i vermelles, una incipient calvície i un escuradents que es bellugava inquiet entre els llavis. Duia la camisa descordada, al més pur estil hispànic caigut en decadència i ensenyava els pits penjants i la panxa prominent que sobreeixia la resta del cos. De segur que feia temps que no es veia la tita. Dues taules més enllà, una dona alta i prima, vestida moderna amb sabatilles d’espartana però d’accent inequívocament gitano, estava amb la seva criatura de prop de 13 anys. Menjaven una hamburguesa de dimensions considerables que el bar oferia a part dels clàssics àpats turcs d’anar per feina i per endur.
A l’esquerra el característic i repetitiu so d’un motor dièsel anava augmentant de decibels. S’apropava una mena de grua mòbil, relativament menuda, dirigida des de la cistella per un treballador de l’ajuntament d’armilla verda llampant. Cert, hi havia branques pel terra tot al llarg del camí, havia fet prou feina avui i ja anava de tornada.
La dona, en veure’l venir, s’aixecà i se li atansa. Suposo que ser de bon veure ajuda, però el fet és que el paio atura el carret i la deixa xerrar. La dona li diu quelcom que no entenc mentre assenyala amb la mà els pins de més enllà, a la zona de sorra.
Ella caminant fa drecera i es planta veloç a l’indret convingut, la grua ha de fer una volteta per trobar el pujant del terraplè.
El nen, que no es perd ni un detall, com jo, desa l’hamburguesa damunt la taula, recelós que no hi sigui quan torni, i s’apropa a la mare per comentar-li que era a l’arbre del costat.
Quan arriba l’home li comencen a donar indicacions contradictòries: ara aquí, no allà, potser més a la dreta, mentre ell fa allò que bonament pot per complaure’ls i trobar allò que deuen haver perdut. Que si puja ben amunt allargant al màxim el braç de l’aparell i mig caient damunt la copa dels arbres, que si per dessota entre l’espinós fullam, que si... Després de ben bé cinc minuts sembla que el convenen en deixar-ho estar, no hi ha hagut sort tot seguint el camí de tornada a la cotxera, mare i fill s’asseuen de nou a la taula amb el goig de veure que el cambrer havia restat sotjant en tot moment els esdeveniments, potser perquè no els prenguessin el menjar o potser perquè temia que marxessin sense pagar.
Durant tota l’estona havia pensat que era una pilota allò que havien perdut, però el comentari del nen: “potser se l’ha endut un ocell”, em va descol•locar i vaig marxar amb l’incògnit.

Aquest llibre tracta justament d’això, d’històries que demostren que en realitat, no som uns éssers intrínseca i bàsicament violents sinó tot al contrari, un col•lectiu social, majoritàriament pacífic i cooperant, que necessita del contacte i afecte dels altres i que inevitablement té conflictes, però sap com resoldre’ls amb un elevadíssim índex d’èxit. I tot, partint d’exemples de primats que ens són tan pròxims.

Un plaer.

diumenge, 11 de juliol del 2010

Final del Mundial

Vivim en una comunitat poc coherent: Ahir un milió de persones manifestant-se contra els retalls del tribunal constitucional, tot ple de senyeres llibertàries plenes d’intencions, i avui cotxes i balcons mostren tanmateix, amb orgull, l’opressora bandera, amb intencions també però distintes.

Així que posats a fer controvèrsia, ens hem tirat de cap al llac de les idees amb un company i n’hem extret una que duria prou cua. En un context tal com el d’avui, on han anat a confluir un conjunt de coincidències oposades, seria fenomenal que en el moment de màxima audiència televisiva (ben llunyana a l’emissió del millor dels documentals) un dels 4 catalans que al no poder defensar uns colors s’esforcen amb d’altres (igual passà durant la guerra), mostrés la més gran de les conviccions.
Hem volgut imaginar que Xavi, a boca de gol i sense porter, s’atura es tomba i tira la pilota fora del camp, o potser encara millor que un dels 3 defenses (Puyol, Piqué o Capdevila), denotant la més malèfica de les pretensions marquen un gol a pròpia porteria expressament, de manera totalment indiscutible, i just després s’aixequés la samarreta ensenyant la de sota on hi diria: Pel dret a decidir.

No puc imaginar-me què passaria després, de segur que cap més jugador català estaria convocat durant una dècada pel capbaix, però això seria totalment menyspreable davant els altres efectes, els del tret de sortida, ara si, clar i concís.

dissabte, 3 de juliol del 2010

Demostracions amoroses

Gairebé un mes de silenci, però per fi (o per desgràcia) ja he acabat el màster i tindré (espero) alguna estoneta més per anar fent tonteries d’aquestes (si el Sol no em crida massa fort, si el dia no m’estira amb fúria fora de casa, on les parets resten silents i escaldades.

Va ser sortint del darrer examen que, després de remullar-me els llavis a la font de passadís enllà que em creuo amb un parell d’estudiants venint en direcció oposada. L’orella alerta i premi! “odio al meu nòvio”. No puc evitar la rialla que veloç s’escapa entre els meus llavis. Se n’adonen i , sortosament, també riuen conscients de la barbaritat de l’afirmació.

Sortint del centre vaig a cercar el bus. Són les 10 del vespre del dimarts, la claror fa uns pocs minuts que ha caigut per l’horitzó. Arriba amb l’habitual puntualitat. Em sorprèn i al conductor també, que no hi hagi ningú, xerrem durant un parell o tres d’estacions, fins a Maria Cristina curulla de dones, avui el sexe masculí està mal vist al carrer, juga Espanya els 8èns de final, el mascle alfa no s’ho pot perdre això.

Prenc el “mono que llevamos dentro” i m’entrego al món de l’observació del comportament primat i la possibilitat del llegat que compartim quan a la dreta sona el telèfon. Una senyora parla amb una amiga:
- Si hoy se cabrea porque pierde España te largas de casa!
- ...
- Hombre no, claro, si fuera el Barça es otra cosa.

dilluns, 7 de juny del 2010

El llum de Peu

El somriure murri d’aquell que acaba de sortir-se amb la seva es perfila clarament al meu rostre. Amb un fil de coure, d’una peça per llançar del monstre pagador, he pogut comprovar el bon estat d’un trist i abandonat llum de peu que acaba de trobar una nova i resplendent oportunitat.
Estàvem caminant pel barri xerrant de qualsevol absurditat quan, ho recordo perfectament, vaig tallar el Sol per comunicar-li que una altra llum s’albirava a l’horitzó. Allà, mig torta, pansida, negra i plena de pols, esperava abatuda aquella que avui il•lumina fatxenda el menjador. Ha desbancat amb tot just quatre dies, l’hegemonia de l’anterior far, que havia vingut del carrer Floridablanca i que ara, potser millor, gaudeix d’una estada a la muntanya, amb els aires nets i purs del nou ca de Lluvic.
Si, gràcies a aquesta societat del s’ha espatllat me’n compro un de nou, fas l’agost fins i tot quan ni t’ho esperes. Vam provar, preguntant als bars dels voltants, d’endollar-la abans de traginar-la fins a casa. En un, que s’amaga sota el carrer i els vianants caminen per damunt dels caps curulls de cervesa, per allà la plaça Virreina, ens van deixar abatre momentàniament el crit lluminós d’un tòtem per diagnosticar l’estat el nou present. A mitges funcionava. Dubtosos decidírem carretejar-lo fins dalt. I avui, a la terrassa, amb un tornavís i quatre intents (un primer per identificar les bombetes foses, el segon per comprovar que havia mal pelat de fil de coure que substituïa temporalment el fusible, el tercer, greu, per adonar-me que havia endollat el cable que no tocava) ha tornat a clarejar com en els millors dies. Una força nova, rejovenida, plena d’audàcia i fruïció ha envaït el moment. He corregut rabent a buscar un fusible per vint cèntims.
És bo de saber que no tot s’acaba allà on un es pensa, que sempre hi ha un demà esplendorós per fosc que es vegi el present.

dimecres, 2 de juny del 2010

Poder

Aixeco els ulls del terra, on m’he malacostumat a mirar mentre camino, esquivant les diverses pudents pixarades que decoren els carrers de la ciutat. Per l’altre vorera vorera baixa una jove mossa amb una vestimenta no innocentment desmanegada. Un ca potser més gran que ella la segueix amb esguard trist dirigit per la subjugant cadena.
De sobte, la bèstia s’atura i l’esquifida jovencella és evident que no pot arrossegar-lo i ho sap. El castiga amb una ganyota descontenta i tot acostant-se-li li etziba. “Si allò que vols és quedar-te, tu mateix!” D’una revolada li desencaixa la cinta del coll i s’allunya segura, sense tombar-se per veure la reacció de l’animal.
El rostre del gos mostra l’immens desconsol que li pesa damunt les aplanades orelles i no han transcorregut ni un parell de segons quan l’autèntica força del poder (l’amistat dirien alguns) esmicola el brot de rebel valentia de fa mig minut. Amb un parell de galopades atrapa la mestressa i dòcil, remenant la cua, es deixa lligar altra cop la soga al coll.

dissabte, 29 de maig del 2010

Perversa segadora

La facilitat per escapçar els diminuts bris d’esperança, que incessant i tenaços sota el teu reg diari s’esforcen en buscar per on treure el cap i on aferrar-se, és lamentable i sorprenentment palpable.
Quan comences a albirar (o la il•lusió d’un devenir millor et presenta miratges sempre enlluernants) els fruits del teu treball, quan per fi sents que el fang que et sustenta s’està assecant i contemples la fermesa evident que van prenent les teves passes, per d’entre les esquerdes de la terra esberlada, brolla, sobtadament, una enorme llengua de lava, bruta i roent, que tot ho crema, que tot ho destrueix: Fantasies de boscs florits, pensaments de llacs cristal•lins, prats plens de llúdrigues somrients, el compromís (per poc que fos), i només hi deixa créixer la resignació, només hi pot florir la ràbia, la conxorxa, la crítica i el desencís.
Així que, amb l’ànima als peus, segueixes llevant-te massa d’hora al matí, segueixes adormint-te al metro i segueixes llegint mentre els teus peus et duen a la boca del volcà.

dimecres, 19 de maig del 2010

La mecànica del cor

Si mai has volgut, ni que hagués estat per un instant, tornar enrere en el temps:
Veure com aquells terribles mots tornaven lletra a lletra cap dins el pap i la gola els empassava, veure com els bocins d’iris esbotzats tornaven a prendre la forma d’aquells ulls enlluernants abans de ser esmicolats per una inoportuna frase. Veure com els rius de llàgrimes pugaven galtes amunt per tornar a aquelles immenses i delirants conques d’on brollaren llarga i amargament, esquinçant-te el cor.
Tornar a tenir l’oportunitat d’envalentornar-te a no girar el cap en el darrer sospir, quan vas notar els seus llavis carnosos fregant els teus per error o covardia, duent al posterior i humiliant esclat de riure que no vas entendre fins l’endemà o passat l’estiu.
Poder no agafar el maleït telèfon quan conduïes davant la sortida d’una l’escola, si només eren negocis!
Veure que si, que efectivament aquell semàfor era vermell i no taronja i frenar com qualsevol conductor educat.
Poder demostrar de nou que no eres un estaquirot, quan l’horror de fer cap patinada et va impedir reaccionar davant la resposta afirmativa i el valor fugí esparverat sense donar-li el bes tant esperat, veient poc després com marxava i es feia diminuta a la distància.
Veure com els punys retornaven a la calma després d’un provocador i malintencionat comentari i poder en canvi, respondre amb desconegudes mostres de maduresa, aquella frase que tantes vegades has practicat en els núvols de la imaginació.
No córrer tant, quan el cor et feia ballar al compàs dels seus accelerats i sorollosos batecs i t’impedien sentir el dolç compàs d’aquella balada que varen posar en aquell local curull d’adolescents que tot just aprenien a estimar-se.
Si mai no has volgut poder alleujar el dolor punyent de ben endins les entranyes, no et llegeixis aquest llibre, ni l’entendries ni t’interessaria.

dilluns, 17 de maig del 2010

Postres

Carreteres que duen a la perdició, embassaments que eixuguen rius i dessaladores per ajudar a sentir que podem seguir demanant, sempre, més del que tenim. Espero que no siguem tant ganàpies de veure que estem fent mal quan ja sigui massa tard, com ens passa massa sovint i amb masses aspectes.

dissabte, 15 de maig del 2010

Informe Lugano

Al la fi dels primers capítols, el grup de treball destinat a donar unes bases teòriques perquè es perpetui eternament el capitalisme arriba a les següents sorprenents i esperançadores conclusions:
- S’han de garantir llocs de treball solvents i ben remunerats
- S’han de reduir les disparitats salarials
- S’ha de socialitzar la cultura més jove del lliure mercat
- Moltes de les feines han de ser en l’àmbit de la millora ecològica
- L’estat ha de proporcionar infraestructures i seguretat bàsiques.
I unes quantes més que no cito. Sembla mentida que el lliure mercat busqui aquestes mesures que semblen justament vetllar per tot el contrari. Després però surt l’horror més descarat i passes la resta del llibre amb una constant angoixa, impotència i continguda ràbia.

Les raons perquè ho escrigui així t’ajuda a entendre-les amb una anècdota personal.
Estaven un grup d’il•lustres mamarratxos i càrrecs públics discutint sobre el fracàs del desenvolupament amb els països del tercer món quan li van donar el torn de paraula:
“Vaig comentar que em sentia avergonyida de ser la única optimista de la sala. En la meva opinió, el desenvolupament ha tingut un èxit rotund. Potser qui no coincideix amb mi està mirant indicadors incorrectes per medir-ne l’èxit. Vaig explicar com amb el deute i els seus pagaments desenes de països estaven sotmesos a la disciplina del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional i se’ls ha integrat per la força a l’economia global, així les transnacionals havien trobat una nova llibertat on invertir i comerciar amb compensacions sobre el capital mai vistes. Els poders d’aquests estats havien estat reduïts a ben poc amb tanta privatizació i s’havia convertit en la norma que elspobres fessin grans transferències de diner als rics, tant dins com fora els països. Va preguntar-los que si el BM i el FMI i tantes altres entitats financeres estaven contentes, qui eren ells per queixar-se? Com es podia dir que el desenvolupament no era un èxit si havia ocorregut exactament allò que s’esperava d’ell? I és més, qui espera un repartiment més just de la riquesa, la fi de la fam, la renovació ambiental, la educació i assistència sanitària universal, no són un àvids extremistes?”
Mai més la van convidar.

Dur, interessant i horrorosament vigent 12 anys després. Espero i desitjo que no sigui un vaticini.

dilluns, 10 de maig del 2010

Primer Taxista

Em vaig estranyar, mai n’havia vist a Barcelona d’aquests amb mampara protectora, separant el conductor del passatger. Sempre m’ha semblat que esberlen el bri d’humanitat i sociabilització que ha unit (i barallat) els homes i que cada cop costa més de percebre’s a ciutat.
M’imagino, per les cares apàtiques dels taxistes i les mirades ermes a traves dels vidres dels clients al passar-me per davant, que poc es parla durant el trajectes. Val a dir que mai he exercit de taxista, però em confirma la idea el fet que per poc que estiri la llengua m’inunden rius de temors, alegries, frustracions i rancors.
Li vaig preguntar, ara ni recordo com, si feia molt que duia aquell fred plàstic i que jo encara no havia pujat mai en un que en tingués. Va resultar que ell mai n’havia tingut mai cap d’ensurt, que de fet era més una qüestió per tranquil•litzar la parenta, que havia sentit explicar històries desafortunades de companys amb ganivets al coll i que mira, fet i fet no li costava pas tant fer-la contenta. Tampoc n’estava del tot convençut, coincidia en que dificultava la ja de per si poc lleugera comunicació, però poc hi feia si amb això estaven tots més a recer dels perills.
Un bon home, senzill, habituat al ritme d’estira i arronsa del trànsit urbà, coneixedor de l’ofici i de la ciutat on treballa, sense mapes ni aparells electrònics i amb un punt d’abaltiment que no vaig saber veure d’on provenia.
A l’aeroport vaig pagar-li diligent, amb les mans juganeres per entre la finestreta que havia restat oberta durant tot el trajecte i per la qual hauria pogut fer-hi passar el temut ganivet que provocà la seva col•locació.

dissabte, 1 de maig del 2010

De nits

Els raigs de sol que es filtren per entre les persianes. S’obren pas entre la boira que enterboleix el cap, diferent a la resta de matins quan encara no clareja i el despertador esbotza en centenars de bocins els móns de cristall. L’escalfor habitual no hi és, el llit és ample i els llençols segueixen damunt seu, mandrosos.
Avui no hi haurà les agradables molèsties de cap de setmana que li pregunten com va anar ahir l’entrenament i que què més i que què et van dir... Ni un braç perdut damunt la panxa, ni un entendridor gruny de deixa’m en pau, ni tampoc un bes impacient de bon dia. Avui només plana per l’entorn l’angoixant final.
Un amic que sent que sobra, que li diu que marxa, perquè veu com la resta de companys se li’n riuen cada cop amb menys delicadesa i demostren inconscient però constantment que no compten amb ell. No marxis, vol dir, però sap que té raó i un immens pes es repenja damunt les espatlles; Perquè s’engrescava a convidar-lo? El va confondre la il•lusió que aquesta vegada segur que hi hauria quòrum. I l’entén car ja no compta per ella. Avui li ha dit que fa temps que es veu amb d’altres, alhora. I tot foren preguntes. A què venien tantes manyagues i tendres complicitats els darrers mesos? Com és que no eren certes? No pot deixar de donar-hi voltes. Ha marxat cap a casa i quan ella ha tornat li ha ensenyat missatges, no comprèn si per doldre o per demostrar. Un d’ells l’espera sota i això encara li estreny més el cor, tot són contraposicions, tant de temps junts i sembla que no el conegui; si ell sempre ha volgut la seva felicitat no entén perquè té por de la seva reacció. Ell mai l’agrediria, si ella vol seguir aquest camí serà un cop dur, segur, però espera que tot li vagi bé. Ha estat alimentant un grandiloqüent cornamenta durant tant de temps i tot i així, l’estima... El món va llevant les ombres del tèrbol record, però quedaran engrunes de dolor escampades per tot, recollides i amagades a les cantonades i als racons més petits.
L’avió tornarà diumenge al capaltard, i espera que les nits siguin, llavors, altre cop reconfortants.

divendres, 30 d’abril del 2010

publicitat

La publicitat no enganya, en general, sinó que omet. Tant és així que quan reflexiones una mica no acabes de saber què volen dir-te. Ho exemplifico:

A l’aparador d’un banc local hi diu:
En aquesta oficina seguim donant hipoteques”. Aquí poden sorgir dos dubtes per culpa de la manca de més informació, doncs això podria seguir així: “A qui segur que ens les pot tornar” o “a uns interessos que et deixaran glaçat” o fins i tot “ ens segueix interessant, i molt, el teu diner”.

En una altra entitat, aquesta ja de molt renom, hi deia així en un cartell enganxat al vitrall:
Treballem pel teu compte”; magnífic joc de paraules oi? En realitat els empleats si que treballen per compte d’altri, però no precisament pel teu. De fet aquesta frase podria ser el final d’una més llarga que comença dient: “ Et farem creure que...” o acabar-la amb un “mentre puguem desplomar-te” i també “per enriquir al propietari tant com sigui possible”.

En temes de finançament el ventall és infinit. De fet, hi ha milions d’exemples de les més grans incongruències tals com anuncis de productes amb pagaments “sense interès” i em pregunto, si no tenen interès perquè s’anuncien?

dissabte, 24 d’abril del 2010

Sant Jordi

Poc s’ho pensava fa unes hores, quan es vestia amb la resta de companyes amb aquells ridículs i arrapats modelets blancs llampants, que tres hores després no li faria gens ni mica de gràcia seguir amb la pantomima.
El somriure que està obligada a fer per donar un missatge de confraternitat de l’empresa amb el ciutadà, es veu constantment deformat per una ganyota de dolor insuportable. Intenta seguir el ritme de les seves col•legues de treball rambla amunt, esquivant el turbulent riu de gent que, d’aquí cap allà, busca i remena entre els estants de llibres, roses i partits polítics. Però el seu caminar és poc destre, les incòmodes sabates de plataforma i taló d’espart li destrossen els peus i la recerca d’un alleujament la fa bellugar-se com un desmanegat titella.
Cada pocs metres s’atura i dóna un punt de llibre amb el vistós logotip de la corporació, que li paga l’esforç amb un tristíssim sou i una pitjor tarda, al vianant que gairebé ni se la mira. Mai més, s’està dient sabent que és mentida, mai més faré aquestes feines.
Al seu voltant, els bitllets passen veloços de mà en mà, i les roses s’escampen per tot, fent petar de tant en tant algun globus (i el seu missatge de campanya) amb les seves punxes. L’alegria sembla jaure damunt la massa humana que s’escampa per la rambla, però darrere aquesta façana encara se senten constants queixes d’empentes, de preus abusius, d’aturades impertinents i de massa atapeïts.
Intentant creuar-la, els conductors dels vehicles es maleeixen els ossos, fent sonar el clàxon, per no haver caigut que avui era Sant Jordi i que qui mana sobre l’asfalt, en dies com aquest, no són els cotxes.

dimecres, 14 d’abril del 2010

Sol?

Definitivament m’adono que, si vas capficat o concentrat en algun tema, en realitat et perds la meitat dels aspectes que decoren la vida. Amb prou feines he sentit els desafinats esgarips del malaguanyat violinista que, de vagó en vagó, va buscant engrunes de llàstima.
Recordo però, la cara de l’indi que m’ha fet un lloc apartant la motxilla, deixant-me seure al seu costat. Llegint com estava, ni m’he assabentat de quan ha marxat. De fet, ni tan sols estic segur de si cap persona ha ocupat el seient buit. Els sentits sembla que desapareguin. Sóc capaç de caminar seguint les pàgines d’un llibre i perdent-me per entre les seves fantasies, amb el risc de trepitjar els regals canins o patir torcedures de turmells, però en canvi no sento la següent estació m’anuncien els altaveus del metro.
Així és que, també, em perdo una immensitat d’històries meravelloses, tràgiques o insignificants i m’alieno de la gran ciutat que tanmateix semblaria que de tants que som hagués de ser just al contrari.
Entre ratlles alço el cap i m’adono que no sóc l’únic estant sol dins el curull comboi.

dimarts, 6 d’abril del 2010

El Matiner

El mal d’esquena segur que l’ha llevat, com cada nit entrant. Són quarts d’una de la matinada i ja fa estona que està buit, el Matiner. La sentor del tabac persisteix, l’ambient resta lluny d’ésser pur, segueix carregat, sempre pesat.

S’havia tornat a adormir, assegut sobre l’atrotinada cadira i amb el cap repenjat sobre els braços creuats damunt la taula. Maldestrament s’incorpora, recull l’amic escocès per desar-lo a lloc i s’apropa a la barra ensopegant amb alguna pota inestable. El terrabastall omple el cap d’afilades agulles que se li punxen per tot.

Passa un drap humit, sense esma, pels quatre racons més visibles del local, esperant una màgica neteja que l’endemà al matí veurà frustrada, com li passa habitualment.

Surt fora, el fred l’ajuda a desvetllar-se una mica. A dreta i esquerra un parell de desagradables vòmits decoren l’entrada i s’afegeixen al conjunt de desagradables efluvis. Els grinyols i esgarips del baixar la persiana metàl•lica esberlen la nit com un gemec dolorós que li recorda que ha de tirar oli o greix a les guies.

Aïllat de l’exterior, tanca per dins, l’acompanya el so constant de la nevera de cerveses sempre en marxa i es relaxa. Apaga el gros televisor de plasma que omple mitja paret i s’encamina cap a la porta on penja el cartellet de “privat”. Rebusca la clau entre les butxaques dels pantalons i obra la vella porta de fosca fusta. Ha d’avançar amb compte per no fer anar per terra el doble mur de caixes de begudes que emmagatzema al passadís. Es renta les dents al depriment bany i pocs metres més endavant es deixa caure, vestit, damunt un vell matalàs d’espuma.

Lluitant contra el pes de les parpelles i el cap ennuvolat pel fum i l’alcohol, aconsegueix activar el despertador. Ha de sonar d’hora per fer honor al pare i al nom del local. Demà, serà un altre dia, arriba a pensar abans de caure fulminat per un tèrbol son.

diumenge, 4 d’abril del 2010

Ànima de Bolero

Sort en tenim de no haver viscut ni de prop ni de gaire lluny la guerra i els seus efectes. T’ho dic de veres, només de llegir-ne algunes històries, com les que recull aquest llibre, tant reals i al cap i a la fi properes encara que no ho cregui, se’m posa la pell de gallina. Casum cony, que a què ve això ara? He sabut d’aquestes ratlles com parents que no he arribat a conèixer han salvat vides i han rebut ferides. Si, parents, avis de parella.
No sé perquè a casa no se’n parla, és com si no hagués deixat gaires marques. A veure, vull dir si, de tant en tant se sent com al pis de República Argentina els 11 de l’àvia baixaven fins als baixos, on entre matalassos s’hi arreplegava tot el veïnat al so de la sirena que anunciava un bombardeig imminent sobre Barcelona. Però s’explica com vist des dels ulls d’infants. Tens raó, de fet si que ja en fot un bon tou d’anys des de la guerra i per edats, si no m’erro, serien canalla la colla de l’avia. També, si, també és cert que havia de sortir a cercar o comprar algunes queviures ella, però veus, ara no en recordo el motiu, potser perquè una petita era menys sospitosa? No, no sé de què. I de finestres tirades ben avall, tot mirant el carrer per entre els foradets que separen les bandes de fusta, no fos cas que fossin vistos. No fotis! Tot això ho hauré de preguntar per casa, no pot haver-se oblidat!
Mira, tampoc per part paterna conec grans desgràcies o actes que hagin perdurat. Només sé que l’avi va ser alcalde 13 anys durant el franquisme, quan el pare era menut, i que era, en part, partidari del règim. El pare sense tenir ni idea del missatge, cantava les cançons feixistes als campaments on el duien. Però no tinc constància de morts en lluita, ni per raons absurdes, com narra el llibre, tals com anar a missa o al contrari, semblar republicà. Ni reconec el punt de racisme que es percep dels qui van viure o sentir barbaritats de moros viscerals o de delators, tampoc en sé dins el cercle familiar.
Potser tens raó, mira què et dic, potser és que mai vaig fer-ne massa cas i tot i haver-ho sentit, fins podria ser que n’hagués estat el receptor, se m’hagués esborrat de la memòria per ves a saber quina raó.
De totes maneres, reitero que quina sort, nano, no haver viscut els efectes (millor posem, els defectes) d’una guerra.

divendres, 19 de març del 2010

Dilema

Acabo d’enllestir la feina i tot i que la fortor m’és pròpia, i per tant no tant desagradable, intento agilitzar els moviments per aviar ràpidament les deposicions en pro del proper usuari. Sé que és bastant inútil afanyar-se, al cap i a la fi, la poc agradable olor de ben segur que es deu haver escolat per dessota la porta i ja s’ha de sentir des de l’aixeta on em rentaré les mans... Igualment vull espavilar.

Em pujo els pantalons, dono la volta i estudio com tirar la cadena. No vull buidar tota la cisterna, la consciència m’impedeix aquest malbaratament del recurs, recoi de consciència. I torno a trobar-me davant el sempre present dubte de quin dels dos botons haig de prémer. Com que a cada wàter són diferents, que si mitja lluna amb una circumferències, que si un dins l’altre, que si dos separats, que si un de sol que el petges cada quan vols que s’aturi.... Si em guio per conceptes d’equivalència (a més petit menys aigua) l’elecció seria clara, però aleshores m’assalta el pensament de què segurament el sistema no està pensat per a estalviadors, sinó per a tot el contrari, per a aquells que tant se’ls hi en dóna. Seguint aquest raonament tocaria prémer el gran, que és més senzill. Al final sempre tendeixo a creure aquesta segona via, no sé ben bé per què, potser per la poca esperança en nosaltres i per tant Poka Yoke que em toca sentir al treball...

De totes maneres, l’aleatorietat del resultat fa que no se’m confirmi ni l’una ni l’altra opció i així segueixo amb el dilema “in eternum”.

dimecres, 10 de març del 2010

Retalls del màster


El camí cap a l’infern està ple de bones voluntats

Desesperada davant l’aclaparadora insuficiència del comerç just i les forces dedicades per part d’ONGs amb fruits clarament minsos respecte la bestial força del capitalisme més bàrbar, una companya pregunta si val la pena participar d’aquestes iniciatives. La resposta del profe és la següent:
Para llegar a la Luna puedes empezar saltando. Es cierto que lo que te acercarás a ella es mísero, pero cuanto menos ya te has alzado y no estas tocando tierra.

Dels texts de lectura:

En definitiva, en un món en el qual 200 milions de nens menors de 5 anys estan desnodrits, al mateix temps que muntanyes i llacs de mantega, llet, oli, etc., són excedents a distribuir per mantenir els preus remuneratius del capital agrícola, no n’hi ha prou amb constatar que el mercat no resol el problema de l’alimentació mundial, sinó que s’ha d’aprofundir en les condicions de producció que, a través de la distribució, produeixen aquest consum tan inhumanament desigual.

Igual que la civilització en el segle XIX, desenvolupament és el terme que descriu no només un valor, sinó també un marc interpretatiu o problemàtic a través del qual coneixem regions empobrides del món.

Tot l’impuls ha estat encaminat a forçar un increment en l’inversió de treball i en l’especialització de l’activitat laboral. (cosa que, des del punt de vista del treballador, ha debilitat la seva capacitat de negociació i incrementat el seu avorriment).

El Faraó havia dit :”Falta blat”, no va pas dir que “el blat és escàs”. Les ulleres del traductor van posar aquesta última expressió en boca seva. En aquells temps podien presentar-se sobtades carències o absolutes, però no escassetat, perquè té un caràcter crònic, permanent, definitori de les condicions socials d’existència, que només s’observa en el sí de la civilització moderna doncs només ella ha assumit la premissa del caràcter il•limitat dels desitjos materials de l’home.

Podria ser interminable, però ho deixaré aquí.

dilluns, 1 de març del 2010

Extracte del treball

Però això ho entenc quasi com una característica humana, l’etnocentrisme és inherent en les persones durant tota la seva vida. Costa moltíssim aconseguir tenir un pensament no “embrutat” per l’entorn on has crescut. És potser, podríem dir-ne, impossible.

Basant-me en la societat europea, que és la que més conec, trobaria exemples d’etnocentrisme dins mateix del propi creixement dels seus habitants. A mesura que els nens van aprenent, reflexionant i adquirint (o creant) idees, comencen a dubtar de les fins aleshores claríssimes raons paternes. Durant l’adolescència és quan hom es creu sabedor de tot, així com de poder resoldre tants problemes, es critica amb facilitat la mala gestió de tants diversos temes i es relativitza i mofa dels conflictes d’adults. La ment s’eixampla, obre mires i ho engola tot gairebé sense ni tan sols mastegar.

Més endavant, a cavall de la maduresa, un percep com de neci i ingenu havia estat anteriorment i compren l’enteresa dels comentaris que abans ridiculitzava. Veu amb estupefacció com la canalla, ara li semblen petits els joves, construeix móns d’absurdes i fugisseres il•lusions. Li sembla que, ara si, té la raó ben apamada. Tot i no caure en el mateix error del desdeny, segueix però, sense fer massa cas als comentaris dels més experimentats en l’art de viure, que els costa fer servir el teclat.

Més enllà ja són suposicions, no sóc tant gran. Però si sempre hom es creu tenir possessió del bon discurs, què fa pensar-nos que no tornem a estar doncs en un polsegós sender, que amaga sots, bifurcacions i agressius revolts? Que ens duu a creure que al final haurem sabut res del cert?

Doncs que ens han ensenyat a ser i a viure el centre.