dijous, 20 de setembre del 2012

La marranada


Des de dos carrers estant ja sentia la marranada. Sonava llunyana, però se sentia clara. La veu trencada que, empesa pel vent, s'escampava pel barri. És en casos com aquest que em pregunto quina calamitat pot haver estat la causant d'aquell bram desconsolat.

Sense tenir cap intenció de seguir-lo, la curiositat no era prou per fer-me desviar del camí cap a casa, notava com cada cop el to era més pujat, més nítid, més fort. Va ser en tombar la cantonada de casa quan vaig veure el panorama. A mig carrer, davant del supermercat hi havia palplantada una criatura de no més de 6 anys, segurament menys: sóc incapaç de clavar les edats quan son tan menuts (quan són grans tampoc, però això tan és ara).

El color vermell de la cara era un clar indicador que no feia pas poc que durava el drama. La boca tan oberta que, per petita que fos la nena, podia empassar-se una poma, deixava escapar un potent crit que només es veia aturat (moment de calma apreciat pel veïnat) per les obligades pauses per omplir bé els pulmons. Alguna baba queia pel cantó del llavi, una altra pista del temps que duia la plorera, i els ulls tots curulls de llàgrimes que queien esporàdiques galtes avall.

Davant seu, una dona d'espatlles amples i cos robust se la mirava. A primer cop d'ull (miop) vaig pensar que tenia tot el tipus de la clàssica teutona: Rossa, corpulent i de cuixes fornides. Vaig recordar la frase del Juan, l'Uruguayo: “¡Mirá que tienen que tener una estructura en arco reforzado en las espaldas para poder aguantar cuarenta kilos de mama!” Vestia una samarreta i malles clares que no l'afavorien gaire i es mirava la nena sense saber què fer.

M'hi apropava i tot continuava igual: Traumàtic. Va ser aleshores quan la senyora va optar per l'estratègia del xantatge. I va ser aleshores quan em vaig adonar que no era Germànica, sinó Anglesa. Fet i fet, vista de prop, amb aquell rostre rodó, galtes rogenques i ulls embotits, potser si que li esqueia més. Em va fer pensar en l'Irlanda de les sis de la tarda, amb totes aquelles donotes sortint trompes dels bars, amb la vergonya guardada ben lluny o al fons de la bossa de mà i les faldilles massa curtes pel fred que hi fotia:

- If you continue like that, I won't invite you to another of my parties!

L'amenaça va caure sorpresiva. Després de tot aquell temps de mutisme, la nena no s'esperava una reacció així, potser tenia més expectatives en la compassió. Va callar a reflexionar. Les llàgrimes es van aturar en sec (una va quedar suspesa a mitja galta, una altra a l'aire, sense arribar mai a terra). Col·locà suaument el dit índex així damunt del llavi, talment com si medités. El silenci va allargar-se uns cinc segons esperançadors i llavors... la boca s'obrí lentament i el gemec tornà a escapar-se fent vibrar les cordes vocals al màxim rendiment i les llàgrimes van seguir el seu camí natural per morir esclafades a la vorera.

No senyora, vaig pensar mentre posava la clau al pany, la nena no cau al parany, sap que mai seràs capaç d'executar les teves paraules. Hauràs d'esforçar-t'hi més. I mentre m'enorgullia del valor de la petita, del seu coratge per seguir endavant amb el seu convenciment, per no deixar-se tòrcer, tancava la porta i feia desaparèixer l'escena, el so i el final de la història.

dijous, 13 de setembre del 2012

Salts

Allà, tothom saltava. Els més menuts, per imitació. Els joves per convenciment, esperant fer-ho abans que d'altres. Els adults, perquè no sigui dit que no ho intenten, per no quedar enrere, per repetició, per inèrcia, pels fills... I els àvis, amb l'energia que els resta, fent suaus saltirons més sinuosos que la resta, sabedors que ells ja mai podran, ho fan perquè tots els que els segueixen no perdin els ànims.

Dalt dels seus caps, una espècie de nau espacial no deixa veure el cel. De tan enorme no se sap si és rodona o quadrada. Només algun agosarat que va desobeir i va decidir caminar enllà, allunyar-se, assegurava, en alguna de les seves esporàdiques visites, que s'acabava, que tenia final i que, de fet, anava perdent peces, desmoronant-se.

Però allà ningú feia cas d'aquests auguris, seguien saltant, esperant poder enfilar-se a aquell giny, anomenat Lluna. Un refrany deia: “Si vols arribar a la lluna, pots començar saltant, que si bé encara estaràs lluny, com a mínim no tindràs els peus a terra”. I salten.

Viuen al voltant d'un turó. A les zones més elevades, la gent amb certes influències, els que abusen i els que s'aprofiten de la resta. Se'ls anomena líders. Ells animen a la resta a fer castells: l'enxaneta és sempre un dels seus fills. Així, els braços mecànics, de ferros cada cop més oxidats i xerrics més sorollosos, que la lluna allarga molt de tant en tant, va agafant, de forma quasi erràtica, a inesperats afortunats.

Se'ls enduen amunt, des d'on envien missatges als seus amics i parents de les meravelles que allí s'hi viuen, i s'alimenta la bèstia, toca esforçar-se més per arribar-hi i el cercle es tanca.

Es tanca amb esforços inútils, tenint fills perquè ajudin als pares a arribar més lluny, o esperant que ells tinguin més sort. Deixant-hi la pell. Suant tota la vida per un somni difús. Amb gent desfeta que queda exhausta al costat dels carrers mentre la resta ni s'immuta i els deixa desaparèixer, o hi salta sobre seu, pensant que així, estant una mica més amunt, serà més fàcil.

Ho intenten, salten insistentment, per poder deixar de fer-ho quan estiguin a la lluna. És l'absurd per antonomàsia, és la idiotesa feta societat. Saltar és com jugar a la loteria, o com treballar en allò que no t'agrada per poder tenir un pis on descansar per estar recuperat per l'endemà.

dissabte, 8 de setembre del 2012

La ciudad de los perros


Encara riem ara, fotent-nos-en, d'aquell dia al bar del que mai vam acabar saber-ne el nom sencer.

El Pere ja feia estona que anava queixant-se de les ganes d'anar al vàter, però entre els “espera't cony!” i els “passem a veure aquest edifici, que està aquí al costat, que diuen que és tant guapo”, la seva cara anava fent ganyotes cada cop més sovint i més estranyes en aguantar-se.
- Tius, ho sento però jo faig parada en aquest bar guarro d'aquí – va dir de sobte – estic amb la bufeta a rebentar – i abandonar el grup dirigint-se a l'entrada del bareto.
Al cartell s'hi podia llegir amb lletres grogues grosses i simples sobre fons negre: “Bar Man”. Segur que devia haver-hi alguna cosa més, perquè després de la n, una pedrada (o un cendrer de vidre volador) havia fet un forat deixant entreveure els fluorescents, també esmicolats, del darrere i s'havia endut les lletres que de segur seguien: Manel? Manolo? Manola? Maneta? Manasses? Manu?... Ni idea.
La pintura gris de les portes de fusta de l'entrada estava escrostonada pels anys i el poc o inexistent manteniment. Els vidres devia fer mesos que no es rentaven, doncs amb prou feines s'hi podia veure a través, per això em va sorprendre veure quatre o cinc mosques xocant-hi repetida i inútilment. Tan bon punt el Pere obrí la porta, els insistents insectes van volar cap a dins, de caps cap als seitons en vinagre de la safata que esperava damunt la barra.
- Mierda!- es va sentir acompanyat d'un fort cop de mans contra la barra que va esclafar-ne un parell. Les supervivents van córrer a a festins més segurs: la brossa, que estava oberta prop de la sortida, i un got de cervesa mig buit que romania abandonat, des de ves a saber quan, en una taula al centre del petit bar.
- ¿Onde se supone que vas velociraptor? - pregunta la veu ronca del cambrer fregant-se la cadena d'or amb un crist crussificat sobre la peluda pitrera
El Pere, que havia travessat mig menjador amb la mirada fixa al cartellet de l'home i la dona del fons a la dreta, s'aturà a l'instant:
- Al bany, si no li fa res - respon tornant-se a posar en marxa.
- No tan rápido pequeño saltamontes – l'interpel·la el cambrer altra vegada – es sólo para clientes.
- Consideri'm un client del seu WC, si no li sap greu, que no em puc aguantar per fer una tònica.
- Este no es mi problema – segueix el cambrer afinant els ulls – mire, una caña es uno veinte y te la puedes tomar al salir – diu amb cara falsament amable.
- Va! - Li etziba el Pere – No m'infli les pilotes, que ja les duc prou plenes! - que prossegueix el seu camí.
L'expressió estúpidament beata del cambrer s'esborra deixant pas a unes celles sorrudes, una brillantor de ràbia a les pupil·les, uns llavis que es guerxen, el tremolor de tic nerviós al bigoti i el cabreig que li supura per la calba mal dissimulada.
El cendrer de vidre passa fregant les orelles del Pere estavellant-se a la porta del bany just quan aquest n'agafava el pany. Bocins de vidre, cendres i unes quantes burilles de cigarreta s'escampen pel local, confonent-se amb la resta de brutícia acumulada que ja hi havia.
- ¡I una mierda! - ¡Este baño es solo para clientes, insisto!
- O me lo dejas usar o meo en la puerta del local! - respon emprenyat el Pere. L'aire està carregant-se per moments.
- Solo para clientes. - Diu sec – Quieres ser un cliente? Una clara uno con cincuenta.
- Imbècil – El Pere, que tossut tots sabem que ho és bastant, perd els estreps – Tu lo has querido. - Afegeix amb un castellà amb accent de la terra perquè l'entengui. Camina a pas lleuger cap a la porta d'entrada amassant-se els pantalons.
- ¡Ni te atrevas! - la cara no és de por perquè l'altre cometi la impertinència de pixar-li la porta, sinó d'advertència: Una cella més enlaire que l'altre, ulls segurs que demostren que no és la primera vegada que s'ha vist en situacions de veure qui la té més grossa.
El Pere ja és fora, es descorda la bragueta i, abans de baixar-se els calçotets li dona la darrera oportunitat:
- Em deixa utilitzar el bany, si us plau?
- Tres euros el cubata de garrafón – li deixa anar el cambrer com a resposta i afegeix – Como te la saques te la corto.
- Tu ho has volgut. - Aquesta darrera frase la diu aixecant les espatlles com si ell ja res més no pot fer-hi i se la treu.
- Como quieras – i agafa un altre cendrer, ple d'una mescla de xiclets i tabac cremat.
Les primeres gotetes cauen al mateix temps que vola per l'aire el cendrer, que trenca el cristall de la porta i impacta contra el front del Pere.

Quan obre els ulls, ens veu a tots mirant-lo. Tovallons de paper ensangonats s'apilen a la seva dreta. Es palpa la cara, ja no raja sang. S'amaga la tita sota els pantalons molls.
- Com et trobes? - Preguntem.
- Bé – respon sense saber massa ben bé que ha acabat passant.
- Depervallera – l'increpa amb un to de veu ben diferent que abans, gairebé afable, el cambrer – eres un maldito cojudo, pero me gustan los hombres de verdad, enteros, con valor. Ya quedan pocos como tu. Vengan, les invito a una ronda. - I va cap al bar a servir uns “tubos”.
El Pere s'incorpora. S'apropa a la barra, on una de les birres ha rebossatdel got deixant un petit toll al taulell. L'agafa i engull el líquid d'un sol glop. Deixa el got, sorollosament, i pren el camí, decidit, cap al vàter.
- ¿Donde te crees que vas, Fitipaldi?- pregunta el cambrer fregant-se la cadena d'or amb un Jesucrist crussificat que li penja del coll sobre el pelut pitram. El Pere riu, el cambrer no. - Es solo para clientes, una canya, uno veinte.
Ningú no riu.