Des de dos carrers estant ja sentia la
marranada. Sonava llunyana, però se sentia clara. La veu trencada
que, empesa pel vent, s'escampava pel barri. És en casos com aquest
que em pregunto quina calamitat pot haver estat la causant d'aquell
bram desconsolat.
Sense tenir cap intenció de seguir-lo,
la curiositat no era prou per fer-me desviar del camí cap a casa,
notava com cada cop el to era més pujat, més nítid, més fort. Va
ser en tombar la cantonada de casa quan vaig veure el panorama. A mig
carrer, davant del supermercat hi havia palplantada una criatura de
no més de 6 anys, segurament menys: sóc incapaç de clavar les
edats quan son tan menuts (quan són grans tampoc, però això tan és
ara).
El color vermell de la cara era un clar
indicador que no feia pas poc que durava el drama. La boca tan oberta
que, per petita que fos la nena, podia empassar-se una poma, deixava
escapar un potent crit que només es veia aturat (moment de calma
apreciat pel veïnat) per les obligades pauses per omplir bé els
pulmons. Alguna baba queia pel cantó del llavi, una altra pista del
temps que duia la plorera, i els ulls tots curulls de llàgrimes que
queien esporàdiques galtes avall.
Davant seu, una dona d'espatlles amples
i cos robust se la mirava. A primer cop d'ull (miop) vaig pensar que
tenia tot el tipus de la clàssica teutona: Rossa, corpulent i de
cuixes fornides. Vaig recordar la frase del Juan, l'Uruguayo: “¡Mirá
que tienen que tener una estructura en arco reforzado en las espaldas
para poder aguantar cuarenta kilos de mama!” Vestia una
samarreta i malles clares que no l'afavorien gaire i es mirava la
nena sense saber què fer.
M'hi apropava i tot continuava igual:
Traumàtic. Va ser aleshores quan la senyora va optar per
l'estratègia del xantatge. I va ser aleshores quan em vaig adonar
que no era Germànica, sinó Anglesa. Fet i fet, vista de prop, amb
aquell rostre rodó, galtes rogenques i ulls embotits, potser si que
li esqueia més. Em va fer pensar en l'Irlanda de les sis de la
tarda, amb totes aquelles donotes sortint trompes dels bars, amb la
vergonya guardada ben lluny o al fons de la bossa de mà i les
faldilles massa curtes pel fred que hi fotia:
- If you continue like that, I won't
invite you to another of my parties!
L'amenaça va caure sorpresiva. Després
de tot aquell temps de mutisme, la nena no s'esperava una reacció
així, potser tenia més expectatives en la compassió. Va callar a
reflexionar. Les llàgrimes es van aturar en sec (una va quedar
suspesa a mitja galta, una altra a l'aire, sense arribar mai a
terra). Col·locà suaument el dit índex així damunt del llavi,
talment com si medités. El silenci va allargar-se uns cinc segons
esperançadors i llavors... la boca s'obrí lentament i el gemec
tornà a escapar-se fent vibrar les cordes vocals al màxim rendiment
i les llàgrimes van seguir el seu camí natural per morir esclafades
a la vorera.
No senyora, vaig pensar mentre posava
la clau al pany, la nena no cau al parany, sap que mai seràs
capaç d'executar les teves paraules. Hauràs d'esforçar-t'hi més.
I mentre m'enorgullia del valor de la petita, del seu coratge per
seguir endavant amb el seu convenciment, per no deixar-se tòrcer,
tancava la porta i feia desaparèixer l'escena, el so i el final de
la història.
