Sensibilització

Ja les tinc! Ara ja puc dir-vos què vaig fer dilluns passat en aquella escola de Sant Andreu de la Barca. Mireu, quan un torna d’un llarg viatge per Sudamèrica, ho fa canviat. N’hi ha que necessiten més temps i n’hi ha que menys (per canviar) però sense ni adonar-te’n, et vas transformant, perquè és que quasi no te n’adones sobre el terreny.
Vas perdent la inactivitat que et caracteritzava anteriorment, quan mirar el televisor era relativament normal, ara em costa trobar moments i si ho faig, és per a programes ben específics.
Però el canvi més fort està més endins, més al fons. És com una espècie d’incomprensió. T’esforces a entendre com hem arribat a ser una societat com la que som. I no dic que sigui dolenta, no. Aquí jo hi estic molt segur, pots viatjar més que tranquil, endinsar-te en el barris anomenats “perillosos” i no et passarà gairebé mai res. És més aviat com si haguéssim perdut el saber valorar i al mateix temps no és així. Però deixeu-me explicar allò d’ahir, perquè si continuo divagant no ho faré mai.

Doncs vaig anar a l’escola que comentava a fer una xerrada als nens de primer curs sobre Pa’i Puku, l’internat al Paraguay. Per ensenyar-los com vivien, què menjaven, com col•laboraven en totes i cadascuna de les tasques a realitzar, com obeïen dòcilment i amb quina alegria feien les coses. 600 nens i només vaig sentir plors un parell de cops en tres mesos, i per patacades memorables o per culpa d’injeccions. Abans d’ahir, però, amb només tres hores (i de classe) en vaig sentir ja un, se li havia caigut el colacao al terra...
La veritat és que va ser maquíssim, l’atenció que paraven aquests nanos va ser molt gratificant. Era com descobrir un món per ells, i a mi m’omplia d’esperances.
Però clar, quan només tens sis anys i només has pogut veure el teu voltant, si algú et diu que els nens d’allà (d’aquell lloc que t’estan ensenyat amb fotografies, que viuen en cases de fusta de palmera tots junts, dormint amb mosquiteres, entre taràntules, serps i cocodrils, dutxant-se amb l’aigua marró dels estanys, sense saber més fruites que el pomelo i bevent res més que aigua), s’han de fabricar les seves joguines perquè no les poden comprar, que es fan baldufes amb taps d’ampolla i puntes de bolígraf acabats, o bales amb sorra i aigua i assecades al sol, t’entren tot de dubtes.
- I els Reis Mags no els duen res?
Què li respons per no trencar-li la il•lusió encara, que és molt jove i això dels reis és molt maco. No li pots dir que són els pares. Tampoc li pots dir que mira, que els reis són molt mags però que els pobres no els interessen, regalen joguines als nens afortunats que igualment les podrien tenir. Que la màgia és pels rics? Vaig dir que pel Paraguay no passaven. Quan els hi preguntin als pares perquè no ho fan, estic segur que els diran que si que hi van, que són màgics i arriben a tot arreu. Contradiccions. Aquesta bombolla on viuen els nens, no és res més que una bombolla més fràgil que dins la que estem vivint els adults europeus, no ho oblidem. A ells un dia se’ls trenca. I ploren, perquè és sempre dur quan t’adones dels enganys. La nostra, poc a poc va fent esquerdes, per on de tant en tant hi passa algú i veu les altres realitats (i no les notícies de la tele on es veuen negres o indis o d’altres pobres desnutrits, però que majoritàriament no ens afecta com hauria). Quan aquest agosarat algú torna, intenta eixamplar aquestes esquerdes, perquè d’altres vulguin i puguin sortir, perquè no tots hem de ser tan desgraciats ni tots hem de tenir-ho tot. Això és la sensibilització i això vaig anar a fer amb els més menuts de l’escola.
Va ser meravellós.

¿Quién Mató a Palomino Moreno?

Em vaig llevar molt d’hora per fer una activitat que ja escriuré a l’apartat d’experiències inoblidables. Per això ahir, dilluns, no vaig poder escriure l’entrada que tocava. De totes maneres, fins que no tingui les fotografies no la faré, així que mentrestant , i aprofitant que justament durant el trajecte de tren, per tornar de Sant Andreu de la Barca d’on venia de fer aquest secret, doncs em vaig acabar el quart llibre aquest mes. Quina barbaritat! Això s’està convertint més aviat en un comentari de llibres que no pas en un bloc personal... no esperava tenir aquest ritme, hauré de començar els pilars de la terra o d’altres d’envergadures similars com el Quixot.

¿Quién mató a Palomino Moreno? És un llibre d’assassinats i investigadors. Mal exemplificat seria com un d’aquests de l’Agatha Christie, però escrit per Mario Vargas Llosa. Comença i acaba igual:
-Jijunagrandíssimas! - Exclamació que fàcilment es pot intuir com un mecagonlaputa d’aquí, no oblidem que és peruà, i totalment justificable en tots dos casos. I justament per aquest fet, el d’escriure amb un castellà un punt especial, té més gràcia (o a mi me’n fa més pels motius tantes vegades anomenats).
L’altre punt que el distingeix de les novel•les d’intriga de la senyora Agatha és que els personatges estan fabulosament caracteritzats. No són cap famós detectiu, són dos cholitos de la Guardia Civil contra los peces gordos” d’un poble petit i perdut del Perú.
En fi, una trama senzilla, més del que sembla quan l’estàs llegint, amb un correcte fil conductor i una narració amena i entretinguda, doncs va mesclant els esdeveniments policials fruit de les investigacions amb la vida quotidiana del protagonista.

No el recomanaré amb un fervor desmesurat, però si que està bé de llegir per passar l’estona.

Societat de badocs

Un exemple clar de en què s’està convertint aquesta societat d’aturats (i no parlo laboralment, sinó d’estaquirots, d’incapaços de trobar solucions, a això em refereixo) va succeir-nos (a un amic meu i a mi) ahir al vespre.
Anàvem a ca un company de la universitat amb el cotxe i ja quasi havíem arribat, estàvem buscant aparcament, quan ens trobem un allarga cua de vehicles aturats al davant. Esperem en primera instància. Com que estem xerrant, passen alguns minuts tranquil•lament. Però ja després de sentir uns quants clàxons d’eixelebrats ens aixequem (té un descapotable) per sobre el sostre i atalaiem l’origen del problema. Un autobús no pot tombar en una petita plaça perquè hi ha un cotxe mal estacionat que li ho impedeix. La gent estava per allà, mirant-s’ho i queixant-se, sense fer més, com si sol marxés el problema, com si per més que remuguessis més ràpidament es dissoldria el col•lapse sense motiu.
Estranyats d’aquesta inoperància generalitzada sortim del cotxe i anem a fer pinya per intentar trobar una solució. Potser movent el cotxe entre uns quants? Suggerim. De gent no en faltava, n’hi havia una bona cua, i vem animar-ne uns quants. Una, dues, tres! El vem aconseguir desplaçar un pèl, però no prou, hi havia la vorera que no podíem superar i, per molts que fóssim, el cotxe era massa gran. Un VW Passat va poder amb nosaltres. Ho vem intentar de nou i aleshores va començar a sonar l’alarma. )Em pregunto, perquè vem haver de ser nosaltres qui proposés aquesta acció? encara que no hagués donat resultat va ser una opció. Preferim quedar-nos de braços plegats? És cert que, un cop un s'anima els altres s'hi apunten i és relativament fàcil moure les coses, però costa començar, costa). Alternatives? Fer la plaça girant a la inversa. Li ho comentem a conductor del bus, que nosaltres li tallem el trànsit i llestos. Nanai, que ell no podia fer infraccions, que aleshores li queia una bona esbroncada. Ho enteneu ? Jo si, però em costa molt, ens estem tornant imbècils o alguna cosa per l’estil? Ja a la desesperada va haver-hi una trucada en massa al cos de policia dient que allà s’estava formant un bon merder per una bajanada de tal magnitut, que la grua no arribava i no sé si podria fer-ho (tapàvem l’accés?). Potser va ser aquest el detonant.
Des de la terrassa de casa ma cosina, que estava a tres habitatges de l’incident i on havíem pujat veient la inactivitat general, ho espiàvem morint-nos de riure. No era per menys. Al final el bus va atrevir-se a fer la volta a la plaça en contra direcció, i l’embús es va desfer en 5 segons (vem haver de córrer com llebres fins al cotxe, per no ser nosaltre qui fes de tap aleshores). Potser li havien dit per ràdio, al conductor, que val, que li passarien per alt, però és que realment va ser impressionant que, d’una cosa tan absurda i que era tan fàcil de resoldre’s, es crees un enrenou tan enorme. A Buenos Aires, Rio de Janeiro, Asunción, La Paz... a qualsevol ciutat sud-americana, això no hagués passat, segur.
La culpa no és del conductor, ni de la gent en particular. La culpa és de la societat que estem creant, que ens creiem cada cop millor i que en el fons, ens està, poc a poc, tallant la iniciativa, prenent les llibertats i venent-nos el contrari.

El marino que perdió la Grácia del mar

Hi ha llibres que es llegeixen lentament i n’hi ha d’altres que més aviat al contrari, volant. Aquest n’és un d’ells. Accepto que no és molt llarg, però quan jo llegeixo quasi dues-centes pàgines en tres dies, doncs home, tinc la sensació que m’ha enganxat.
L’autor és Yukio Mishima, que segons m’han informat va ser gai i va fer-se l’harakiri al mig d’una de les places principals de tokio, és a dir, ja de per si un personatge especial. (Ara em vindrà algú dient que ni era gai ni va morir en una plaça fent-se l’harakiri, que el va atropellar un cotxe o qualsevol tonteria, mentrestant, deixeu-me tenir aquesta idea de mort honorable que tant persegueix en els seu text).
De la novel•la “El marino que perdió la Gracia del mar” no puc fer-vos-en un resum, perquè de fet no hi passen moltes accions i perquè a més de seguida us desgraciaria la seva lectura, si mai el llegiu. Estudia com reaccionen una mare viuda (i jove) i el seu fill quan a les seves vides apareix un mariner. I no puc dir més.
Bé, si que puc, però ja no de resum, sinó més aviat de sensacions, de què m’ha aportat. Des que l’he acabat que em miro amb ulls crítics els comportaments de pares (mares també, ostres, que ja hem arribat a convertir pares només en gènere masculí) amb els fills, els tracten com criatures. I encara que ho siguin, molts cops no cal! Segur que molts nanos estan constantment posant a prova als adults, “si poso aquesta cara què fa?”, “ diré aquesta barbaritat a veure si em castiga?” Potser no és realista en el llibre, però fa plantejar-se una mica aquestes interaccions, perquè tots hem estat nens i tots ens hem aprofitat d’haver-ho estat, no podeu dir que no.
L’altre part important que conté el llibre és la desbordant història d’amor. Molt bonica, així la descriuria, bonica. No preciosa, gentil, suau... no, bonica, així tal qual, bonica, com de conte, bonica. Te l’explica partint dels pensaments dels dos enamorats, de què hagués hagut de fer i no va fer i què si va fer i no hauria hagut. De com de destraler s’havia comportat i quina vergonya i de l’altre costat com li agradava aquella ingenuïtat i bestialitat inherent. Em va donar la sensació que mai havia llegit una narració d’amor així tan realment tendra, i potser és cosa de les descripcions, que pel fet (atribueixo jo) de ser d’una altra cultura tan diferent són com màgiques, estranyes, surrealistes i al mateix temps igualment comprensibles. Que l’aigua enfosqueixi les pedres és habitual, però no m’ho havien escrit mai.

Aquest doncs, també el recomanaria, sense cap mena de dubte i per bé que pot semblar molt cursi us asseguro que no ho és... jo tendeixo més a creure en una crua realitat brutal.

De Metges sense fronteres

Des que estic aquí, des que he tornat, ja és la tercera vegada que m’assalten els de metges sense fronteres (intermón només un cop) per convèncer-me de fer-me soci. Cada cop que ho han fet, al voltant de la persona que em xerrava totes les virtuts de MSF n’hi havia com a mínim dos més fent el mateix. I jo pensava, perquè si, encara que d’una manera potser no molt corrent, també penso: Ostres tu, si que tenen voluntaris i gent buscant socis... Ara ja se perquè n’hi ha tants, i és que de solidaritat la justa.

La (...), no hi poso en nom per no crear discòrdia o possibles represàlies, m’estava, amb el meu permís perquè no negaré que potser si que aporti alguna cosa, venent les meravelles d’aquesta organització. Que si van a fer assistència d’emergència bàsicament, que si a l’Àfrica, al Congo, hi són des de 198X, que si peres amb vinagre. I em deixa anar allò que ja sabia, ja m’ho havien comentat, que MSF treballa només amb fons i donacions dels socis i que és justament això el que els dona una certa independència a l’hora d’enfocar conflictes. La teoria és molt bona i m’agrada que sigui així.
Jo li vaig dir que ja estic aportant en diversos llocs i home, no és que sigui el gran salari però no és un percentatge menyspreable. I ella, era la seva obligació, insisteix en que perquè no diversificar més? És que realment tant m’afectaria donar una quantitat, la que volgués, al mes o a l’any? Que tota aportació és bona, que una ajuda, per insignificant que sigui, sempre es valora. I que bla, bla. M’estava explicant les excel•lències i com de bé gestionaven les peles dient-me, orgullosa, que, de tot el que reben, han aconseguit reduir fins al 10% les despeses d’administració i captació de fons. El 90% restant es destina als projectes.
Aleshores li vaig dir, mira, m’ho medito. Perquè és pot fer per internet oi? Jo sabia que si, ja ho havia vist un dia navegant per les tortuoses aigües cibernàutiques. I aquí va ser on em va deixar per terra, on tot el seu discurs se’n va anar al carall.
- Si que es pot, però igualment, si vols fer-ho, truca’m – m’apunta el nom i telèfon en un paperet – que així, també m’ajudes a mi.

Què us fa pensar aquesta sortida? A mi realment em va semblar una contradicció molt forta. Si no la veieu discutim-ho.

¿Sabes lo que me contó tu vieja?

Torno a transcriure una situació mig absurda d’ahir al metro.

Estava recolzat a un dels seients, tocant una de les portes i llegint amb relativa tranquil•litat, quan un parell de joves, passats , es col•loquen un a cada costat meu (no hi havia gaire més lloc, no era per res amenaçador). Galtes vermelles, ulls humits, rostres brillants de suor.
Es posen a parlar, així en castellà, que si estaria molt bé posar (no sé on) música chill-out, així pum, deien, pum . A mi, home, el chill-out no l’assimilo a cap pum, però bé, cadascú té la seva visió particular del món. i no nego que sigui possible. I aleshores va el de la meva dreta va i diu:
-Sabes lo que me contó tu vieja? – No em negareu que es posava interessant. Vaig tancar el llibre, entre d’altres, perquè no podia seguir el fil de la, ja de per si, complicada novel•la (Helada) amb aquella conversa tan propera i, també, per no perdre fil d’aquella suculenta confidència per venir. L’altre noi va fer un moviment amb el cap, així tirant-lo amunt, com dient digues, digues.
- La estaba acompañando a lo de las compras y me suelta: “Tienes que conseguirme novio.” Pum ¿sabes? Me quedé... Pum. – Es va quedar, jo diria, més sorprès que l’altre, que el fill de la seva mare en sentir allò. Tot i entendre-ho, no vaig veure que fos plenament conscient d’allò que acabava de sentir, anava passat. – Me dijo, nen, me dijo: “ ¿Sabes el pintor ese? ¿El Brasileño? Ese dicen que viene y te hace todo”. Así que podemos hacerlo ¿no? Le decimos al pintor que venga a trabajar, que me han dicho que se lo curra mogollón ¿Sabes? Que le pides agua y la trae, dices quiero tal cosa y pum, la tienes en la mano, pum. Así que podríamos decírselo y, para comer, nos vamos tu y yo y los dejamos, pum. –mentre pica de mans- solos.
L’altre no es pot treure l’absurd somriure que li ha quedat als llavis, i no sembla que acabi d’assimilar que el seu amic li està dient ajudi a que la seva mare s’ho faci amb un pintor brasiler que casi ni coneixen. No li està dient que l’ajudi a trobar parella, algun paio interessant, un vell amic, no, li està dient que ajudi a sa mare a tenir sexe amb un desconegut.
Darrere meu es van aixecar dues persones i ells van anar a ocupar aquells llocs. Des d’allà em va arribar, amb dificultats, com li ho repetia, realment volia “ajudar” a la mare de l’altre, potser perquè no era la seva. Després no sé com, van tornar al tema de Cill-out. Crec que anaven cap a casa, aprofitant, justament, que no hi havia ningú.

Helada

Aquest llibre de Thomas Bernhard no és recomanable per a gent amb tendències depressives. És una constant visió tètrica del món. Paràgraf rere paràgraf t’endinses en la foscor i penombra d’una visió tenebrosa i trista de l’existència humana, Ara bé, és molt però que molt interessant. Dins del garbuix de malediccions s’hi poden extreure idees comprensibles com aquestes:

“El bienestar sólo llega hasta las orillas de la alta montaña. Aquí, sin embargo, todo está oscuro. Aquí hay trabajo y pobreza nada más. Aquí lo que hay es ahorcarse y tirarse al río. El sindicato dice muchas cosas. Los partidos dicen muchas cosas. Pero nada cambia. A los cuarenta años, esos hombres están destruidos. Acabados.”

“La porquería que se reprocha a los periódicos es, al fin y al cabo, la porquería de los hombres y no la porquería de los periódicos. ¿Comprende usted! Los periódicos hacen bien en mostrar a los hombres en su espejo tal como son… es decir, repugnantes”.

“Sabe usted, el baboseo artístico, esas relaciones sexuales entre artistas, esa asquerosa excitación general por el arte y los artistas, sabe usted, me han repelido de siempre, esas nubes amenazadoras del más bajo instinto de conservación y luego, la envidia…La envidia mantiene unidos a los artistas, todo el mundo envida todas y cada una de las cosas a todo el mundo… (…) Los artistas son hijos e hijas de la repugnancia y de la desvergüenza paradisíaca, son los archihijos y archihijas de la indecencia, los artistas, los pintores, los escritores, los músicos, son los forzados del onanismo sobre la tierra, sus repugnantes centros de crispación, sus periferias ulcerosas, sus códigos de procesos purulentos… Quisiera decir, los artistas son los grandes vómitos de la época. (…) Lo infernal de la falta de conciencia lo descubro siempre en relación con el pensamiento de los artistas”

I això només són petits exemples, com ja he dit, intel•ligibles de l’extensa obra, perquè hi ha espais on, fins i tot el narrador et diu que no entén allò que li estan dient, i que et transcriu.

Així que, qui vulgui dosis de crua realitat i de ments recargolades que el llegeixi, que a mi.m’ha agradat.

Podria ser qualsevol dia (II)

Després de trobar una taula desocupada decideix seure-hi tot deixant-hi la bossa de xarol negre brillant i resplendent. Es veu de lluny que està ben absorta en les seves cabòries. Amb el dit juga a resseguir i petjar els ventalls que deixa entreveure el relleu de la taula metàl•lica, tant característica de les terrasses dels bars autèntics de Barcelona, quan no són aquelles vermelles d’una fosca beguda gasificada o de la cervesa més venuda de la comarca.
De nou, un factor extern la treu del seu embadaliment, ara ha estat el cambrer, sempre atent a nous clients, però no sempre a gust, per demanar-li què li podia oferir. Ella reflexiona uns instants, un te o un cafè potser l’exciten i la faran posar nerviosa, pregunta per tant si una infusió podria ser. La resposta es un gest afirmatiu amb el cap de part del jove cambrer, segurament la seva primera feina per aconseguir alguns cuartos de més per als seus vicis, que sembla tenir, en presència de les rastes, la primor i grogor dels dits i un lleuger pudent sentor a tabac que bé podria ser degut a l’infestat interior del local. Es prendrà una menta. El cambrer, diligent, anota la comanda i desapareix. Ella aprofita per observar on ha anat a seure. Els plàtans de l’ajuntament a cada cantonada de la terrassa i un seguit de plantes, mig arbusts mig enredaderes, en tests de ceràmica lligats per una llarga cadena cromada, delimiten el recinte que conté les quatre taules posades gairebé aleatòriament amb les seves corresponents 4 cadires, també metàl•liques fetes de tubs, l’esquelet, i de travessers ratllats. Dues estan ocupades, la més propera per un parell de turistes suposadament britànics, a jutjar pel color cremat de la pell, les amples galtes i els pantalons massa curts, i l’altra per tres joves que prenen una cervesa gelada d’etiqueta verd fosc.
S’apropa la bossa i en remena l’interior buscant amb la mà, que no amb la vista. N’extreu una carpeta d’aquestes translúcides i després d’estirar les dues gomes elàstiques cap als costats l’obre i agafa l’únic full que conté. Per la fotografia del seu rostre que es troba a la part superior dreta i pel tipus d’escrit més o menys esquemàtic es pot afirmar, sense gaire marge d’error que es tracta d’un Currículum Vitae. Se l’observa talment com si no fos seu, amb deteniment, estudiant-se’l, movent els llavis a mesura que va passant les línies de lectura i fent alguna ganyota que costa distingir si és de dubte o de convicció. De tant en tant fa que si amb el cap. El deixa damunt la taula i tanca els ulls memoritzant i pensant preguntes i respostes que podrien produir-se d’aquí a uns pocs minuts.
Torna el jove cambrer rasta amb una tassa plena d’aigua calenta i un sobret amb la infusió. Fa un moviment circular amb els braços quan s’acosta intentant deposar-ho sense molestar massa. No ho aconsegueix. La senyora de les faldilles arracona la bossa, aixeca el full, no fos cas que és mullés ara, i belluga el tors cap al cantó oposat del cambrer permetent-li una millor gestió. El noi somriu a mode de disculpa que és acceptada amb un altre somriure de complicitat. Quan de nou es troba sola mira amb certa desil•lusió la bosseta que conté les herbes. Sempre que en demana espera, quasi mai és complaguda, que sigui feta per les pròpies fulles de les plantes de menta fresca, com ho preparava la seva àvia.
Mira de nou el rellotge i guarda el full dins la carpeta i aquesta dins la bossa, fent el camí invers de fa cinc minuts, i se la posa sobre les cames creuades. Suca el sobret dins la tassa. Després d’esperar uns minuts veient com el verd va tenyint i mesclant-se amb l’aigua fent formes sinuoses i més ràpidament si apreta amb la cullereta, en fa un glop. Fa cara de fàstic, no ha recordat d’afegir-hi el sucre. Amb raó se n‘ha oblidat! No hi ha els sobrets habituals al platet ni tampoc una sucrera a la taula.
Torna a mirar-se el canell buscant el rellotge, sabent que no haurà canviat massa, i torna a remenar la bossa d’on n’extreu un moneder. Deixa un parell de monedes damunt la taula i s’aixeca deixant tota la menta.
Camina amb art de nou fins a la porta del 125 i truca el timbre, potser ja és l’hora concertada, potser ha cregut propi arribar deu minuts abans, qüestió d’imatge. Un so elèctric sona des del pany i ella empeny obrint-la i desapareix dins l’ombra del replà.

Podria ser qualsevol dia (I)

Aquest conte va ser el primer de tots els que he escrit, moments de nostàlgia.
És estrany què recordes quan ets lluny, què et porta a casa de nou.
Ha estat escrit tal com raja, sense fil conductor.

S’atura davant la porta, al número 125. Amb un moviment inquiet s’aixeca la màniga de la jaqueta d’un color entre grisós i blau que fa joc amb la faldilla, d’aquelles amb forma com de gerra invertida, i es mira l’hora al rellotge platejat. Aixeca el cap per verificar el número.
S’espera, es tomba d’esquena a l’entrada de l’edifici i sembla fixar la mirada sobre el taxista que està aturat al semàfor vermell de la cantonada. Ell se n’adona i es passa les mans pels cabells, llardosos de tot un dia de treball i després se les contempla. Decideix tornar-li la mirada tot exhibint-li el seu millor somriure, aquell que tantes vegades ha practicat davant el mirall de casa, que per cert ha de canviar, ja fa massa temps que hi ha unes taques negres i la seva dona no s’està de recordar-li-ho cada mes.
Llàstima, com tantes altres vegades, la senyora de les faldilles fins a mitja cama no s’ha adonat dels seus gests, clars signes de crida d’atenció, resulta que està perduda, absorta, en els seus pensaments i per sort ( o per desgràcia ), els ulls semblaven dirigir-se en la seva direcció. Ara que s’hi fixa amb deteniment, el taxista veu clarament que, de fet, l’estan travessant, és talment com si pogués veure’n el darrere. En realitat ella no està captant res amb aquests òrgans, la ment fa cas nul a les informacions que aquests envien. El taxista instintivament gira el cap com prolongant l’esguard de la senyora de les faldilles i veu, a l’aparador d’una botiga de bombons i xocolates de l’altre cantó del carrer, dues d’aquelles fonts amb forma de tres bolets un sobre l’altre, dels quals raja aquest líquid viscós. En una xocolata amb llet, més marró clar ( no em feu fer comparacions desagradables ), i en l’altra, sense llet, i amb un percentatge més alt de cacau, molt fosca. Sempre ha tingut la temptació de clavar el dit a la líquida cortina, cascada entre els pisos de la font, i després llepar-lo amb delit.
El so d’un clàxon el treu de l’embadaliment i posa la primera per inèrcia. Efectivament el semàfor ha canviat de color, potser ja fa estona, o potser és un d’aquests conductors impacients que tenen la mà més ràpida que la raó. L’estrèpit de la botzina també ha fet tornar en si a la senyora de la faldilla que fa tres passes en direcció al cafè del costat.
No havia d’haver-se posat aquests talons tan fins, però és que queden molt bé amb el vestit i amb les mitges triades a consciència. Si t’hi fixes bé es percep una espècie de sanefa que dissortadament no serà apreciada per la persona per qui han estat escollides. Ell és miop, petit ( o gran ) defecte que tenen els ulls de no pas poques persones i que s’intenten corregir amb ulleres o llentilles, que per cert, no duu. És curiós com aquest, tant comú error fisiològic, sembli només afectar els països anomenats més desenvolupats, busca negrets o sud-americans amb ulleres! Ell és el responsable de recursos humans encarregat de buscar el perfil adient per a una vacant, baixa per maternitat, en una petita empresa dedicada a qualsevol cosa ( doncs ara no vindria al cas entrar en aquests detalls que no afecten al fil conductor del relat ), per la qual la senyora de les mitges ensanefades està postulant-se com a candidata. Però per molt bé que combinin els talons fins de les sabates que calça, la fan caminar d’una manera tota estranya, com un titella. Ha d’anar sortejant les petites deformacions, trencaments i relleus de les rajoles de la vorera i quan no ho aconsegueix ha de fer una correcció ràpida de taló, turmells i genolls per tal de no anar per terra escandalosa i vergonyosament.

Pluja d'esdeveniments

Amics... Avui volia parlar de l’habilitat dels nens i els seus reflexos quan són menuts menuts, però els esdeveniments recents m’han fet canviar el pla. I passaré a una entrada molt menys elaborada, molt més d’així tal com raja, com una font d’on brollen les sensacions, perquè ara com ara és allò que em domina.
Primer informar que abans d’ahir ja vem decidir, amb la Laia, canviar-nos de pis i hem de començar la mudança ja mateix.
Estava fa vint minuts preparant un llarg missatge a Pa’i Puku, ( recordeu què és no? ) per dir-los que la web que els preparàvem ja està gairebé llesta (ja us la passaré quan estigui llesta del tot, no us embaleu ). Quan de cop i volta cataclac em truquen d’una empresa on ahir vaig anar a fer l’entrevista de feina dient-me que me la donen! (humilment haig de dir que em semblava que havia anat bé, però m’havien dit que en una setmana i mitja o dues em dirien alguna cosa, i només ha passat un dia, un!!)
Uf, saps, portes esperant que t’ho diguin per deixar d’estar “ociós” (ho poso entre cometes perquè tampoc és que em rasqui les boles, no. Que escric aquí quasi cada dia, segueixo un curs d’ESF, etc., o sigui, coses que em venen de gust) i quan t’arriba la trucada i confirmació t’esgarrifes, no pots més que quedar-te mig cagat i pensar, i tot allò que volia fer?
Però és que a més, és d’aquelles situacions que et veies a venir. Igual que quan a la Laia la van trucar de 3 llocs al mateix temps per una feina i es va estressar amb la decisió. Doncs en el meu cas, quan vem decidir que aquest era el pis que ens agradava, després de dues setmanes de cerques, i que hi anàvem a viure em vaig veure al damunt que també tindria feina en breu i així ha estat. He passat de no tenir cap responsabilitat, CAP (lliure, a casa els pares, sense feina, tranquilíssim), més enllà de la cerca de feina, a haver de pagar un lloguer, tenir uns horaris establerts (hahaha, establerts per l’hora d’entrada!!), un curs a seguir. Però bé, amb il•lusió nanos, amb il•lusió.
Mira, un dia volia també escriure una entrada de les sensacions d’un aturat en potència en època de crisi i ja no podré. Ara vindrà la prova de foc, podré mantenir aquest ritme d’escriure a diari amb feina i tot?

Segur que es nota que estic nerviós, i és que ho estic, és una estranya sensació, de gràcia i de pesantor, de ganes i de no saber si has triat bé, potser havies d’esperar. De satisfacció personal per haver-te’n sortit en èpoques dolentes, però al mateix temps de dubte total. Mira, per sort és un contracte de 6 mesos, que si no m’agrada... saps què no? Ho saps? Doncs això, perquè ho estic dient bastant últimament:

“Allò més important de la meva vida sóc jo”

Pollastre a la paciència

Fa uns dies, un company em va recordar, xerrant d’aquest apartat de cuina de rampoines, que tocaria que posés aquesta recepta. Ahir justament vaig cuinar (si a això se’n pot dir cuinar) el pollastre a la paciència.
Hauré de tirar de la imaginació per escriure més d’una línia per definir aquesta delicadíssima “haute cuisine”.
A veure, aquest és un plat especialment destinat a despistats i gent que li faci una mandra suprema estar pendent de l’olla, planxa o estri culinari. Això si, requereix un cert temps.

Hem disposo, doncs, a immortalitzar el secret:
Prens el pollastre i el col•loques damunt la planxa o paella (segons preferència o facilitat) poses el foc al mínim i marxes. No cal afegir-hi oli, ell sol desprèn el greix i ja lubrica. Cada quant et doni la gana passes i el tombes. Quan estigui fet el treus. És gairebé impossible que se’t cremi, te n’hauries d’oblidar per més d’una hora i és aquesta justament la seva gràcia, que ja que al pollastre li costa coure’s doncs té, ens armem de paciència i que ella faci la feina.
Llest.


Era difícil? No. Ara si es vol es pot anar “complicant” o enriquint. Per exemple, a la foto (d’ahir) hi vaig afegir espècies i sal. Però també s’hi pot posar ceba, pebrot, una amanideta d’acompanyament, etc.

La última recomanació (i això ja és totalment un gust personal mig primitiu) és que a l’hora de menjar-lo, quan s’arribi als ossos, toca fer servir les mans i acabar pringat d’oli per tot arreu.

De dormilegues

Ahir al vespre, de camí cap al llit, mig endormiscat (no, totalment) vaig pensar en una entrada per escriure al bloc avui al matí. M’ha passat ja un munt de cops i sempre penso, per mandra, que ja em vindrà, que me’n recordaré. Però no, se n’ha anat del cap, igual que tantes altres coses i ara, assegut davant la pantalla, quan encara em pesen més les parpelles, ni tan sols crec que pugui caure l’idea de nou. I mira que el moment precís de tenir-la està fresc al cap (fresc dins la densitat i lentitud de processament que estic tenint ara), venia d’estudiar alguns fulls del curs d’ESF i... No, se n’ha anat definitivament.
Ahir va ser dur, una tronada de Granada amb cotxe. Llevant-nos a les 5 del matí i fent, gairebé d’una tirada, tot el retorn. Per bé que anàvem tornant-nos el conductor, no vaig poder aclucar els ulls i ara el cos m’està passant factura. Les ganes d’estirar-me de nou al llit i permetre que els llençols m’absorbeixin i m’endinsin dins el pou dels somnis de nou, són a cada minut més fortes. El saber que no tinc obligacions immediates, en el dia d’avui, ajuden a l’avançament implacable de la idea de prorrogar el descans una estona més. I és que el poder dormir després de llevar-se i esmorzar, és dels plaers més extrems, no sé si ja ho havia dit, dels plaers més extrems. No estic parlant dels 5 minuts més que demana el cos a crits quan sona per primera vegada el despertador, no. Estic parlant de llevar-te moribund, esmorzar narcolèptic, i tornar, arrossegant-te al catre. És aleshores quan el són cavalca ferotge cap a tu i s’ho enduu tot, també les idees que hagis pogut tenir durant aquest espai de temps d’obscur desvetllament.
Les idees, quan t’adorms, es transformen, es deformen. Passen de tenir sentit a no tenir-ne, vist des d’un punt de vista racional, però a mantenir la integritat en el paral•lel món dels somnis. Perquè no és estrany trobar-te gent sense cara, lleons a la ciutat, volar per escapar de qualsevol esdeveniment. Per poc que sigui, mentre no et llevis, tot pot seguir tenint una coherència. Per això ens costa tant explicar-los al matí, perquè la impossibilitat de comprendre, despert, les incongruències del son, fan que vagis perdent, a una velocitat de vertigen, els detalls que permetrien, ja no dic raonar, però si mantenir íntegre el seu argument, per utòpic que sigui. Com més els intentem comprendre i recordar, més fugen de nosaltres

Carta de presentació

Benvolguts,

Em dirigeixo a vosaltres per l’anunci d’una vacant per a _____ Responsable de producció___(per exemple) que m’interessa i que crec respondre al perfil sol•licitat.

Fa poc que he arribat d’un llarg viatge per l’Amèrica del sud, i m’he trobat amb una societat espantada. Venint d’on vinc i veient el que veig, milions d’oportunitats, no tinc por, estic convençut que sortirem endavant.
Jo sóc dels que opina justament que en èpoques poc fructíferes és quan millorar els processos productius i aprofitar els materials es fa més necessari. I per tant és quan més es requereix d’enginy i d’esperit de superació, dues qualitats que tinc amb certesa.
He tornat amb energies renovades, ple d’inquietuds, volent nous reptes i amb moltes ganes de treballar i d’aprendre.
A més, tinc a les espatlles tres anys d’experiència en l’exigent món de l’automoció que estic segur seran ben útils.

Espero doncs, junt amb el currículum, haver-vos causat una grata imatge i que em considereu una vàlida candidatura.

Rebeu una cordial salutació,

Lluc Canals Casals

PD: No poso en com m'estic cagant en el món. No poso que vivim en una bombolla fina fina. No poso tantes coses que hauria de posar i que després, quan m'entrevisten (les poques vegades que això succeeix), se'm veu el llautó. Estic convençut que poden veure amb una claredat total que en el fons, no vull participar en aquesta societat. I mira que ara, just ahir i avui, he format part d'un anunci de mediamarkt, o sigui, que insto a la societat de consum! M'aclareixo jo amb mi mateix? No us penséssiu que no tenia contradiccions mentre estava fent-lo, però també haig de dir, que m'ho passava bé. Serà burro, com sempre els d'aquesta cadena, però divertit.

Beneïda pluja

Que deixes darrere teu una fresca alenada de vida, els verds brillants de la satisfeta flora autòctona, pantans i embassaments plens, reserves per afrontar l’estiu, la roba molla al terrat per no esperar a que la pogués baixar, els peus molls de ben segur, i el cos també doncs no agafo mai paraigües.
Beneïda pluja que ens permets la nostra (i la d’altres éssers) hidratació, que retornes la visibilitat perduda a la ciutat, que arrossegues l’”smog” cap a terra, claveguera avall, que ens permets recuperar l’abundància dels rius i l’hàbitat dels peixos tan necessitats d’aigua clara i sana, que ens saneges els rius dels residus de la indústria.
Beneïda pluja per tot allò que ens aportes i per com de poc t’ho agraïm quasi sempre amb comentaris com: quin dia més rúfol (o lleig), que ens entristeixes quan hauríem de somriure joiosos, car sense tu res no faríem.
Però per sobre de tot, beneïda ets per netejar les pixarades de gos (i gossa) de la cantonada de casa. Ai verge! Quin fàstic que començava a fer la zona. Perquè si fins ara em molestava enormement aixafar una merda de ca, ara m’estava minant la moral l’haver de passar per aquell racó cada cop que vaig al centre. És un punt d’insofrible pudor, és un punt d’insalubritat total. Mira que jo hi passo un cop cada poc, però i el pobre veí que hi té la finestra al damunt? No entenc com és que no ha pres mesures, jo per la meva part, ja he agafat un tríptic de l’ajuntament per ensenyar-li al(s) propietari(s) de la(es) bèstia(es) en cas que hi tornin on demana civisme i comprensió.
I és que tinc la teoria que les pudors, que la ciutat de fa uns anys va saber eliminar, doncs eren dels problemes importants, ara el benestar ens les torna. Les hem oblidat? Abans es feien reguerons perquè les tifes i pixums de cavall, mul o bou, escampessin amb la major rapidesa possible. Però aleshores eren una necessitat, i ara? Ara els animals són un vici. Ens queixem que el drogaaddicte deixi la xeringa al terra després de “volar”, però i les orines dels cans no són el mateix? Deixalles d’aquesta societat que no es netegen.
Beneïda pluja per mantenir en condicions allò que hauríem de fer nosaltres, ets com una mare que vetlla per la seguretat dels seus infants que, com a nosaltres, ens falta tant per créixer.

PD: Aquí et proposo i insto, estimat lector (hihihi) a que observis el terra dels carrers, que cada dia que passa estan més plens de regalims per cantons i voreres. Comprova com en som de bruts i ho permetem. Comprova com augmenta la ferum.

Percepcions i conclusions

Avui va de constatació de fets. No és una crítica, perquè no, vull dir que és normal que la gent faci com fa i opini segons creu. És que és normal!

A veure, el punt vindria a ser el següent: La gent opina segons allò que veu o percep. Algun agosarat dirà que això és lògic, i jo li ho confirmaré. Sí, és lògic, només faltaria. Evidentment que la gent opina segons la imatge mental que es forma a partir de les percepcions de cadascú. Després hi ha el grau de desenvolupament o de finesa d’aquesta percepció. N’hi ha de més i de menys i a sobre, és totalment manipulable, com amb la imatge d’una parella de vells andalusos on l’home deia que votava en contra de los catalanes i la dona el corregeix dient que no, en contra del estatuto ese. En aquest cas teníem dues percepcions, la primera molt poc elaborada, així, superficial, i la segona amb una mica més de criteri, però al mateix temps deformada, perquè m’hi jugaria els ous a que no s’ha llegit l’estatut (i si ho hagués fet, tampoc n’hagués tret l’entrellat, com jo). A nosaltres ens ensenyen aquestes imatges i ja està, ja l’hem liada, es crea un clima de “tensió” que no té sentit, per això hi ha aquesta pugna catalanoespanyola (un acudit, català, no espanyola hihi) a part de per d'altres motius, la pela i demés, clar. Un dia aprendrem a ser persones decents, a per sobre de tot allò que ens puguin dir, si no són de plena confiança, intentar contrastar-ho tot, no en tinc cap dubte, però tampoc dubto que encara falta...

Bé, aquesta absurda dissertació venia no pel cas dels andalusos sinó perquè estant a La Paz (capital de Bolívia) va trucar ... (no dic noms per no crear discòrdies, que tampoc passaria res) dient que s’estava llegint un llibre i si era veritat allò que hi deia: Que tothom va mastegant fulles de coca i que per això tenen les dents tan destrossades. Desconec l’escriptor, però per bé que si, que és cert que molta gent “mastega” (entre cometes perquè en realitat no masteguen, fan una bola de fulles al costat de la boca i van xuclant) coca, que fa mala olor i pot arribar a ser brut. I també és cert que la majoria té les dents fetes un cristu. Però és que en realitat les tenen així no per la coca, sinó per la falta de pasta de dents i la costum de rentar-se-les, que la saliva és un protector natural! Tenir alguna coseta a la boca fent salivera, en certa manera, protegeix, per això s’han trobar restes de mòmies amb dentadures quasi perfectes.

Amb tot això volia arribar a: Vigilem amb allò que diem, que pot arribar a tenir unes conseqüències no previstes (o si, maleïts). Per sort jo no em faig massa cas, perquè si sí (que me’n fes), no escriuria això al bloc. No deixa de ser una opinió basada en una percepció, com tot, com és normal que així sigui i com seguirà sent sempre.

La mesa de los Galanes

Estimat Roberto Fontanarrosa.

Últimament estic llegint molt, no és habitual que llegeixi tan, però com que viatjo bastant a Barcelona, per això dels pisos i les feines, doncs a l’autobús devoro llibres, un rere l’altre van caient.I mira que llegeixo lent, però és que Sant Just, tot i estar al costat, també té un trajecte important, a nivell de temps, per arribar al centre de Barcelona. Acabo d’acabar (quasi redundància) el teu llibre titulat “La mesa de los Galanes”. Dic teu perquè l’has escrit tu, perquè de fet és meu, que el vaig comprar. No podia esperar menys, és fenomenal. Com sempre, i ja ho he dit anteriorment, en els llibres de contes n’hi ha de bons i de no tan bons, però en aquest cas la majoria m’agraden força. A més, està escrit en un absolut argentí, sense amagar-te’n gens, i això em duu a aquestes terres que no fa tant que he abandonat (paraules com mina, sorete, la concha de la lora, colita...ai...).
La teva prosa desenfandada , aquest estil teu tan propi d’escriure, com si el lector fos un dels teus amics (el zorro, el loco, el Pancho, el Rulo... qualsevol d’ells) a qui li estàs rarrant de viva veu l’anècdota o història que et va passar o van explicar-te l’altre dia, és boníssima. I no dic boníssima perquè el nivell literari sigui brillant, que no, sense faltar-te al respecte, diguem que escrius amb un llenguatge més aviat planer. Si que hi ha bones descripcions però va, no em negaràs Roberto, que sembla així, tal com raja. Sé que no t’enfadaràs perquè saps que sóc un pelotudo i que no se m’ha de donar bola, a més, no entendràs el català, imagino.
Tot i ser un recull d’històries de broma, perquè ets un còmic amic meu, un humorista ets, quan no estàs escrivint contes que fan esclafir de riure, estàs fent tires de dibuixos tipus Mafalda, perquè ens entenguem. Doncs això, tot i explicar relats totalment bojos aconsegueixes posar, en algun d’ells, una dosis de realitat que flipes, una crítica social damunt la taula. No em puc estar de reescriure un paràgraf teu quan expliques a un amic (jo) el perquè vas anar a estats units: “Porqué allá los yankis, vos viste cómo son estos hijos de puta, ahora han encotrnado el yeite de hacer laburar a los amarillos. Vos agarrás las pilchas, los artefactos, los juguetes y son todos de Taiwán, Corea, Singapur, de todos esos lugares donde al obrero lo tienen bajo un régimen de explotación esclavista y los hacen laburar día y noche por una taza de arroz. Porque los hacen laburar por una taza de arroz a esos tipos. Eso, cuando no hacen laburar a los que están en la carcel, te juro, para mantenerlos ocupados, y no se les paga un carajo. ¡Los famosos Tigres del Pacífico! Se los han recogido bien cogidos a los famosos Tigres del Pacífico. Estos Yankis, si no te cagan militarmente te cagan con el comercio. La cuestión es que me interesaban también los ositos de peluche porque si...” I n’hi ha molts més, però si els escrivís tots estaria transcrivint el teu llibre, i millor que el comprin oi?

Res tu, donar-te la meva enhorabona per aquesta obra que tant m’ha agradat i m’ha fet riure. El recomanaré als meus companys, espero que el pugui trobar a les llibreries de la zona. Apa doncs, cuida’t..

Teu, Lluc Canals Casals

Saber escoltar

Va arribar ben tard, al vespre. El retard va començar per culpa d’un pobre fòbic passatger que a l’hora de l’embarcament no es va veure amb cor de seguir a la cua i va marxar per on havia vingut. Aquest fet va obligar a la companyia a treure totes les maletes fins a trobar la del bon home i tornar a carregar-les de nou. Aquests trenta minuts, més la immensa cua d’avions a la pista d’enlairament i finalment els controls exhaustius, de fet exagerats, de l’aeroport d’enllaç van fer-li perdre el segon avió. Va haver d’esperar cinc hores fins que va embarcar, finalment, a la nau que el dugué fins aquí.
Cansat però satisfet d’haver arribat, va recollir el seu equipatge i va sortir de la terminal. Ningú l’esperava, cosa enterament normal tenint en compte que hi anava de turista, sol, sense reservar habitació en cap hotel i tampoc hi anava amb un tour organitzat. S’havia proposat fer el viatge sense cap mena de previsió ni rebre un bri d’informació. Prou es va enfadar quan la dona de l’agència a qui va comprar el bitllet li va dir:
- Aquí vol anar? Sembla que hi fa moltíssima calor, tanta que... - No va poder continuar. La va fer callar de males i desagradables maneres i a desgrat, ella va emetre-li el bitllet que ell li demanava.
Però era cert, tot i ser entrat vespre, la calor era sufocant, així que va treure’s la jaqueta i va seguir amb màniga curta.
L’aeroport quedava ben lluny de la ciutat i va cridar a un taxi amb aire condicionat. Un cop dins va aconseguir fer entendre al conductor que volia anar a un hostal, que el dugués a qualsevol mentre fos cèntric i econòmic, qualsevol, va remarcar. Durant el trajecte no parava de veure anuncis de congeladors, neveres i altres aparells similars que no va saber identificar. No es va voler ni preocupar de què eren una espècie de banys públics i unitaris que tenien a l’entrada una tarifa de preus com les de la zona blava. Tant temps  tant cost, amb un mínim de 15 minuts i un màxim d’una hora. Tampoc entenia totes les indicacions per culpa del poc domini de la llengua.
L’endemà al matí, després d’haver esmorzat a l’hostal i d’haver pagat per avançat, fent cas omís a les indicacions del porter, va sortir a visitar la ciutat. Als cinc minuts ja estava penedit de no haver-se vestit amb pantalons curts i xancletes de platja, ho havia deixat a la motxilla. Estava suant com un animal, però tan encantat estava amb tot plegat que seguia endavant. Cada dos per tres passava pel costat d’algun d’aquells estranys lavabos públics que en general es trobaven ocupats. A la mitja hora de caminar va veure que la seva samarreta blanca, a part de xopa, estava agafant un color mescla de marronós, groc i rogenc. Feia certament lleig i va comprendre perquè tothom anava vestit de colors estridents. Va prometre’s una dutxa i canviar-se al migdia, quan passés de nou per l’hostal.
Estava tan esmaperdut mirant els alts edificis i les enormes avingudes interminables que no es va adonar de que el color que prenia la samarreta, de fet, l’estava perdent ell. Cada gota de suor que li queia el feia un punt més transparent. Com que tothom anava tant escopetejat en aquella ciutat ningú semblava adonar-se de la pèrdua de matèria del turista. Només al cap de dues hores va apreciar que alguna cosa no acabava de rutllar quan va voler agafar la càmera fotogràfica i se li van desfer els dits, ja totalment líquids. No va poder ni reaccionar i tot ell es va convertir en un bassal d’aigua amb unes peces de roba mullades i brutes. Només un parell de bombolles van sobresortir al bassal, foren els últims inaudibles crits de l’incaut.
Al cap de tres quarts d’hora algú sortí d’un d’aquells banys públics. La roba impecable, sec, regenerat i en forma. Va veure un monticle de roba bruta al costat, ja ni tan sols humida. Va mirar enlaire buscant uns estenedors on unes pinces estiguessin planyent-se d’haver perdut la seva presa, però no va veure res més que un edifici, alt i majestuós, d’oficines. Com que ningú la reclamava, se la va endur.
Al terra només va quedar una lleu marca de sal que va anar desapareixent per les petjades dels vianants.