divendres, 28 de gener del 2011

Tot el que tinc


(Anys entre parèntesi) I pena (per la mort de la mare i d’escriptors que et fan sentir orfe); I ràbia (per l’espanyolisme que impregna el nostre país el PSC i la Vanguardia); I fúria (de pertànyer a espanya i ser país conquerit); i esperança (en aparèixer els referèndums, cada cop som més!); I decepció (per la pèrdua de moral, ètica i valors de les noves generacions); I no, no som iguals! I il•lusió (per tornar cada any a les classes); I amor (tant... per la família, la filla, la petita,...) I el tabac però ja no el beure, diu, no el crec; I els ídols (Salinger, Vila Matas, Chesterton...) I objectius de la ira (Quim Monzçó, la Vanguardia, el PSC i els espanyols); I repetició (que si PSC, La Vanguardia, i aquells que hi escriuen en castellà); i 3 esposes (que t’abandonen per falta de luxúria, ara, abans n’hi hagué) i més dones (però sempre dificultats); I Sant Just; I bons records ( els dolents no se’ls endugué a Arenys); I clar, Sinera; I Religió (a sac, quasi dèspota) i falta de fe en les reformes de l’educació que faciliten la proliferació d’enzes; I, evidentment, contradiccions.

M’has sorprès Miquel, tan des de la vessant més agradable com des de la més desagradable. A mi, personalment, m’ha semblat més interessant quan escrivies menys. Surt més del fons del cor i menys dels moments situacionals que t’escalfen el pap i t’ericen la pell. I es nota.
Però no puc estar més d’acord en: Menys ensenyar ciència i més llenya, filosofia i exercitar el pensament crític!

diumenge, 16 de gener del 2011

La contraportada de la novela que mai escriuré.

A les façanes de les cases de la ciutat creixen els darrers descobriments de la indústria alimentària. “Amb la superfície plana del planeta no n’hi ha prou per nodrir-nos tots – diu l’eslògan publicitari que tan èxit ha tingut – Sort que n’hi ha 3 de dimensions”. Així que es va començar a plantar en vertical i a contractar seguretat per evitar robatoris d’aliments. S’ha de dir que fan goig de veure aquestes façanes multicolors; grocs, vermells i porpres sobre verd. Tot un espectacle.
Els patis interiors de les illes de l’eixample ja no tenen piscines ni jocs d’esbarjo infantils. Ara són frondosos i productius horts al servei de la comunitat. Quan ja no va ser rendible dur taronges des de Xile fora de temporada el Nord va haver-se d’espavilar per recuperar el temps perdut en l’afany de la recerca d’una frugalitat material. On hi hauria d’haver enciams es plantaven naus industrials.
Aquesta sí que ha estat la revolució verda. S’han creat lianes que reaccionen a certs estímuls i es fan servir, penjant des del capdamunt dels edificis, per pujar i baixar els seus habitants. Les llums interiors de les vivendes són una transformació de les clàssiques tulipes, encara s’han de perfeccionar però són el primer pas. Els carrers són tots d’una nova espècie d’herba resistent, l’asfalt costa massa de mantenir. El caminar i la bicicleta han guanyat adeptes. De totes maneres acaben de sortir al mercat les primeres empenyedores, plantes curtes però fortes que es mouen traspassant cossos i objectes d’una a la següent. Diuen que serà el transport del futur. I tot gràcies a la investigació de l’omnipresent empresa privada “Yourlive S.L.”, que va descobrir (crear) plantes que es podien regar amb aigua de mar, molt més abundant que la dolça i ofereix als seus clients.
La societat està satisfeta: Ha aconseguit no dependre del petroli, ara que ja no n’hi ha, i sent que se li ha donat una nova oportunitat. No s’adona que la terra ja no es fèrtil pels productes de sempre, massa salinitat. Sota la màscara de la salvació:”El nostre interès: Tu”, l’empresa privada la domina i controla.
A les façanes de les cases de la ciutat creixen els darrers descobriments de la indústria alimentària, als ventres dels ciutadans, també... Estem al 2053.

Diumenge

Als meus peus, Barcelona. Darrere meu, grups de turistes que paguen a gust la cervesa més cara de la ciutat. Amb dificultats puc percebre el piular dels ocells, com a molt el de les estridents cacatues, hi ha massa enrenou. Múltiples idiomes, alguns dels quals reconec, d’altres intueixo i pocs que ni ubico. No sento el Català per enlloc. Avui, sorprenentment, no hi sento música.
Les torres Mafre gairebé no es veuen, l’aire no és net, vull pensar que és pols. No sembla que hagi de ploure els propers dies.
La plaça, de les poques que queden de sorra, també està ocupada per estrangers. La majoria no es donen prou temps per assaborir el moment, els de la birra tampoc. El turisme de masses s’ha convertit en una cursa, com diria el Colomer, ja no m’agrada. Una noia, que s’acaba d’aturar al meu costat, fa una fotografia fugaç a l'entramat de cases que li queden sota, el dia que més lleig es veu. Al mateix moment, a l’esquerra, un argentí comenta que “ni tan siquiera se ve el mar”. Aquestes fotografies no sé perquè es fan, per demostrar que hi has estat? El record, si hi surts, l’entenc, si no, un parc tot ple d’estranys no sé què pot aportar.
Africans amb draps estesos a terra mostrant quincalla, histriònics souvenirs i productes totalment innecessaris estan estratègicament distribuïts per la zona. Sempre atents a petits indicis d’aparició de la mà de la justícia per sortir per cames. Si es vol perseguir aquest pobre i malaguanyat "ofici" d’escanyat per quatre duros, més valdria dedicar els esforços a dissuadir als compradors que a castigar aquells que no tenen massa més opcions. Mentre hi hagi compradors hi haurà qui vengui.
Quan pujava em sentia a contracorrent, rius de gent que caminava a l’inrevés que jo. Encara hi ha llum i temps per visitar un altre “atractiu turístic”. S’està ponent el Sol d’un diumenge magnífic. L’aire lliure facilita el traç de la ploma.
Estic al parc Güell.

dilluns, 10 de gener del 2011

Segurament no podrem entregar-ho al cine.

La meva proposta a donar (en paper) a les entrades dels cinemes per veure "También la lluvia" era aquesta:

Estem tranquils, sembla que tot va bé. Vivim en un país que es considera desenvolupat, res a témer, per tant, pel que fa als serveis bàsics. Res més lluny de la realitat: Vivim en un país, on la majoria de serveis bàsics estan privatitzats o no descartats per a tal efecte.

Tal com l’energia, que enguany han augmentat la tarifa vora el 10% però només pel que fa a la gestió privada que ningú sap explicar realment els motius de tal alça, passa amb l’aigua.

El sector privat respon només, única i exclusivament, al capital, al diner. No pot ser que tingui pèrdues. El sector privat no té el ciutadà com objectiu, només l’accionista (i dubtós també). Amb aquests objectius les seves accions poden arribar a ser increïblement perverses, tal com podreu veure en aquesta pel•lícula. Així de primeres, la privatització no ha estat mal vista per part de la societat, al•legant una major eficiència. Enverinada paraula aquesta quan no contempla més que els costs i beneficis i obvia aspectes com la qualitat de l’aigua, les pèrdues en xarxa, el manteniment... I més en dubte s’ha de posar aquesta poc escaient afirmació quan al damunt es parla d’una aplicació que no segueix les lleis del mercat. Estem parlant d’un monopoli. Una concessió dóna un escut contra la competència durant un llarg període de temps i una despreocupació per ser competitiu que és allò que caracteritzaria les lleis del mercat. En el cas de l’aigua això no es pot aplicar. Per tant doncs, quin sentit té que presti aquest servei el sector privat? CAP

La majoria de les privatitzacions (dutes a terme per empreses europees i nord americanes majoritàriament) de Sudamèrica de la darrera dècada han tornat a mans públiques per la desastrosa i exasperant gestió executada per tals empreses.

Es podrà dir que aquell o l’altre govern no eren prou forts per controlar-los, però seria un error, i d’aquells imperdonables, pensar que al nostre no se li escapa res (a consciència o sense). Tan fosca es pot arribar a tornar una concessió i tan poder pot arribar a tenir el concessionat (AGBAR en el cas de Barcelona i gran part de Catalunya), que podem afirmar que actualment aquesta empresa (de capital francès, no ho obviem tampoc, que és significatiu per entendre què li pot arribar a importar, a algú que mai a trepitjat la terra explota, els seus habitants i el seu medi) treballa sense llicència per fer-ho! Una sentència de ??? ho certifica. Tot i així, res sembla pertorbar el normal desenvolupament de la seva activitat, se n’ha fet massa poc ressò i per tant la societat civil (tots nosaltres) no em pogut assabentar-nos de què passa i amb això ens han privat d’opinar.

La societat civil no ha de perdre visió de la gestió d’allò que més necessitem, hem de poder estar atents i si passem d’usuaris (quan ens serveix una entitat pública) a Clients (quan ho fa una de privada) a part de tenir un intermediari més tenim també un impediment afegit per a la recollida d’informació.

Per aquest motiu reclamem una gestió pública, transparent i participativa de la gestió de l’aigua!

dissabte, 8 de gener del 2011

transport públic

Tornava amb l’autobús, quasi el darrer que surt de Sant Just. A part de mi, només han pujat un parell de noies en tot el trajecte. En els anteriors, m’ha dit el conductor, no ha viatjat ningú. Tots hem baixat al final del trajecte, Zona Universitària, on he esperat l’arribada del 74.
Semblava que seguiríem amb la mateixa tònica, pocs passatgers, fins que hem arribat al Corte Inglés, on sinó en aquestes dates. Un podria pensar que l’origen, essent èpoques d’exàmens, podria rivalitzar amb les rebaixes, però no.
Al meu costat s’ha assegut uns senyora i al davant, seient a l’inversa per parlar amb sa mare, una noia de pell de plàstic i ulls de vidre. Lleugerament alterada li comentava que l’altre dia va pujar una senyora que, “no hi tocava” deia. No li va funcionar la targeta i al canviar-li per una de nova es va queixar. Que a l’anterior li’n quedaven quatre, de viatges i aquesta només en té un parell, que si la vista que si no sé quantes tonteries. El conductor no vol que li escalfin el cap i li demana, exigeix després d’un intercanvi d’increpacions, que abandoni el vehicle o no es posaran en marxa. Hi ha cert aldarull fins que arriben els mossos i s’enduen l’anciana. La noia no entén, i puc estar-hi més o menys d’acord, com era possible que per a problemes de veritat no vingués ningú i per absurditats com aquesta apareguessin un parell de cotxes de les forces de seguretat. Ara bé, quan continua si que potser es precipita. “La culpa -diu- no és de la senyora si té Alzheimer o qualsevol dolença mental, la culpa és de qui la deixa sortir sola!” hmmm...
Posteriorment, poc abans de baixar jo, una altra dona, entrada en edats, gairebé cau en una frenada relativament brusca. Estava agafada a la barra, però no n’ha tingut prou. “Ostres –una altra delicatessen de la jove- anar a l’altra punta de la ciutat a comprar i no agafar-se fort!”
Bé, ja se sap, quan una explica a sa mare que passarà el proper cap de setmana amb unes amigues, que s’han regalat una excursioneta a cavall, llogant un cotxe per arribar-hi i “no, no sortirà tan car” doncs, no és d’estranyar que les realitats es vegin diferents.

dimecres, 5 de gener del 2011

Estimats reis mags

Avui m’he assegut a pensar en veu alta a la falda d’un dels vostres patges, que sense ser màgia al seu abast, aconsegueixen arribar a totes les places, cruïlles i centres comercials que em puc imaginar. He estat fent memòria d’allò que m’explicaren dels reis mags per tal que el vostre vassall m’ho pogués aclarir, doncs tenia certes llacunes.
He començat amb els regals que li van dur a Jesús, diguem-ho bé: als seus pares, aquests tres individus. Encens i mirra per un cantó. Cert, el primer el trobes a un tou de botigues, l’altre ningú sap què és exactament, diuen que és una espècie o similar. I ara bé el regal de veritat: un cofre amb or. Allò que no expliquen és que, gairebé del cert, aquell parell de nous pares van fotre, n’estic convençut, una bona puntada als 2 primers cofres, que amb l’or en tenien prou. I si era tan místic i tot es presenta amb tanta austeritat, què hi pintava aquest or dins la història de Jesús? Doncs clar, una fotografia en technicolor de l’església catòlica.
La cara de desconcert del pobre patge era un cromo. I la dels nens impacients de la vora que m’estaven escoltant eren una bona estampa també.
He continuat amb el discurs. Ara aprofundint en la nostra més propera actualitat. Escolta- deia jo- i perquè els reis escolten les peticions infinites d’aquests infants tan ben abrigats i amb pares atents que tens aquí al davant, quan a la cantonada hi ha un pobre senyor estirat a terra sobre una manta, ensenyant les seves malformacions i demanant quincalla? No és ell qui més necessita ni que sigui un bon entrepà i un sostre on refugiar-se? I perquè no van al Paraguai si allà també n’hi ha de criatures? Perquè van amb aquestes pomposes capes i lluents i ostentoses corones si aquí al costat n’hi ha que passen fred?
Ara ja no li feia tanta gràcia que un gamarús, de trenta tacus ben entrats, seguís assegut a les seves cuixes i em feia fora descaradament. He tingut temps de dir encara la següent frase: Si els reis mags van arribar a Betlem seguint una estrella, com era possible que arribessin a les ciutats actuals, on de tanta il·luminació és impossible veure-hi res més al cel que algun llum pampalluguejant dels avions apropant-se a l’aeroport. El final de la frase ha acabat amb el patac del meu cos contra el terra.
Entre la confusió he aprofitat per marxar inadvertit mentre darrere meu deixava un cert aldarull i la llavor del dubte. Dubte que mai s’ha de perdre. Dubte, eina per entendre.

Avui estic d’allò més Colomer.