demà, movilització

Sempre estrany el dia abans d'una vaga. I més encara el dia de la vaga.

Esperançat de que hi hagi moviment.
Entristit de saber que no serà ni la meitat del que desitjaria.
Il·lusionat per la primera dins el comitè.
Amb certa por de que no transcorri tranquil·lament com a mi m'agradaria
Estressat perquè potser no dormiré massa.
Cansat abans de començar.
Convençut de les meves idees.
Descebut de les mosques i sangoneres.
Actiu com mai, fent paperets i Assamblees per incentivar la opinió dels treballadors dins l'empresa.
Recriminat pel cap, justament per preocupar-me de fer entre tots quelcom millor. Pobre infeliç.
...

A veure quins són els ànims de demà?
La darrera vegada em va caure l'ànima als peus veient a gent, per gran de gràcia, anant a comprar quan, uns metres més avall se sentien les botzines i xiulets.

El Hereje

En certes ocasions, quan escric les meves impressions dels llibres que acabo de llegir, prenc alguns paràgrafs o frases que m'han impactat i les poso consecutives, una rere l'altra, en cursiva, per diferenciar-les de les meves fluixes aportacions.

En altres ocasions, però, abduit pel text que acabo de llegir, escric quelcom que, sense tenir massa a veure (o si, depèn del dia) intenta reflectir el tipus de narrativa i gènere que utilitza. Fantasia, diàleg, terror... Quan faig aquests és quan més bé m'ho passo. M'entretinc amb les enrabassades idees i jugo a posar-me a la pell de l'escriptor per mantenir un to i una caracterització dels personatges similars.

Però d'aquestes més de 400 pàgines... tot i tenir alguns detalls que, trets dels context, segueixen sent increïblement actuals, com: “El dinero en si no tiene importancia y menos aún si no se debe a tu esfuerzo”. No m'he vist enganxat, excepte potser en algun fragment de no més de seixanta pàgines, al seguit d'aconteixements que succeeixen.

Per un cantó entra fins al més minúsculs dels detalls, i potser passa dues planes explicant la suor del cavall negre al galopar, de tal manera que potser pots arribar a veure com el blat creix dues dècimes de mil·límetre.
Per l'altre, relata la història de 40 anys d'un bonhome. Com que quaranta anys al ritme trepidant del creixement de l'herba farien un llibre de tantes planes que no cabria ni dins la més gran de les biblioteques, va saltant d'anys a cops d'escèna.

Al cap i a la fi, un llibre ha d'agradar, per molt premi nobel de narrativa, per molt delibes. Potser en aquest cas hi ha massa descripció, potser hi ha massa religió o potser és que, en realitat, està massa ben escrit.

Amor d'escriptor

El Sol es capbussava carbassa rere la línia de l’horitzó. El mar estava calmat, tranquil, dolç. Els acompanyava amb harmonia dins aquella caleta que havien trobat, solitària entre les roques. El Ramón, des d’allà on era, els veia ajaguts a la platja, compartint la tovallola, vestits amb quatre mudes lleugeres i fàcils de treure que voleiaven tendrament amb la suau brisa. Els acabaria matant, pensà el Ramón, només això faria romandre el seu amor, d’altra manera no podria existir. Havia d’evitar, com fos, la perversió del seu somni d’un amor immaculat, perfecte, sublim,... etern.
Les orenetes volaven al seu voltant, informant de l’arribada de la primavera, dansant distretes, ballant arran de terra. Més amunt, entre els núvols de rosa intens del crepuscle, amb formes canviants de lleons, bèsties i cares esponjoses, creuaven un parell de blanques gavines.
La parella les guaitava badocs, l’estupidesa de l’enamorament els perjudicava seriosament les capacitats d’interacció fluida. Les gavines s’ajuntaren amb un gros estol de companyes que, cridant barroeres, perseguien un pesquer que tornava a port, esperant les despulles dels peixos poc aprofitables que els mariners tornaven al mar.
No, gavines no, després dels coloms de Barcelona són les següents rates de l’aire. Malament.
El noi, en Jaume, jugava a fer-se passar la sorra entre els dits dels peus i observava, atent, la cascada d’ombres que s’allargassaven. La Laura mirava aquells braços musculosos que l’havien dut, enlaire, fins a la bora del mar. Tan forts i maldestres que semblaven però tan afectuosos i protectors se li havien mostrat feia pocs minuts.
El Ramón, s’arremangà la màniga de la camisa. Res a fer, el Jaume feia un bíceps més gros que els seus dos braços plegats. Tornà l’atenció a la parella.
De lluny, una coneguda melodia s’apropava augmentant el to. Era la seva cançó. La Laura s’estremí, la pell s’arrugà com quan un gel s’escola per l’esquena, i els pèls es posaren erectes. El Jaume se n’adonà i li agafà una mà amb tendresa, mentre amb l’altra li acariciava una cuixa. El so de la cançó es veié ennegrit pel ressonar del motor d’un potent cotxe, amb els altaveus encarats enfora i un paio amb el cap rapat que conduïa inconscient. Tal com havia arribat al girar el revolt per la carretera de la costa, a pocs metres de la platja, la música i el moment, marxaren tan bon punt aquest s’allunyà dues corbes més enllà.
No, el quillo tampoc encaixa. Fora.
En aquell moment, amb el cel ataronjat daurant el mar, unes roses, clavells i d’altres flors vistoses aparegueren surant a l’aigua. El Jaume s’alçà, besà el front de la Laura i, apujant-se un poc els camals dels pantalons blancs de lli, que deixaven entreveure, a contrallum, unes fortes cames, entrà a l’aigua. Amb l’aigua fins als genolls, allargà la mà i prengué un gessamí, una rosa i tulipes, mentre la Laura es meravellava de la suavitat de moviments que podia tenir aquell fort cos.
Tornà i, agenollat, li lligà el gessamí al front, com si d’una corona es tractés. Era la reina de la platja, digué el Jaume. La Laura sentia el rítmic batec del cor cada cop més fort (no, no era un altre quillo amb un cotxe escoltant música electrònica). Dins el seu cos la sang corria nerviosa i els colors li pujaven a les pòmuls normalment pàl•lids. El Jaume posà les tulipes al voltant de la tovallola, per fer-ne un niu sagrat d’amor. Després, mossegà, amb els llavis carnosos que tenia, un dels pètals de rosa. S’aproximà a la Laura , amb el pètal sobreeixint, com una fina i olorosa llengua, i la besà a la boca. L’aroma i la vermellor inconfusible de la passió els embolicà.
Envoltats d’aquell instant efímer, sortí, darrere les flors, una petita barqueta amb un cofre obert. La brisa feia enlairar les cendres del mort de l’enterrament hindú que s’estava practicant a la cala adjacent. A falta de Ganges... Mar.
- Collons Ramón! - Es digué enervat el Ramón – Vols fer el favor de posar-te en situació! Està bé que les flors surant al mar tinguin una explicació, però busca’n una altra! No pares de trencar el desig!
Agafà el parell de fulles escrites, les ratllà de dalt a baix amb una creu, les rebregà i les tirà a la paperera.
S’apropà al moble bar del menjador, es serví un vi dolç i s’assegué novament a la taula.
- Escriure una història d’amor és refotudament difícil – pensà i tornà a agafar el bolígraf.