El dia que em vaig deixar les claus de casa

Ahir a la tarda vaig decidir que, total, per estar davant de l’ordinador fent anar una simulació, no necessitava pas llevar-me a un quart de set del matí i destinar tres hores del dia a traslladar-me de casa a la feina. Suposo que haver sortit fins quarts d’una de la nit per les festes de Sants va ser un factor prou rellevant per decantar la balança vers l’opció de quedar-me a casa treballant.

Així que avui estic fent “home-working”.

Havent esmorzat, he pres una dutxa i m’he assegut davant del PC. Entre recerques a la web per fer això i allò amb el particular llenguatge informàtic, han anat transcorrent les hores fins que, vers la una del migdia, ha sonat el timbre de l’intèrfon. Eren de l’ajuntament. M’he posat una samarreta per no presentar-me espitregat i donar una imatge poc elegant, he agafat les claus i he baixat a buscar la carta que em duien. Que no, que no em treuen la multa, però ja m’ho imaginava.

En tornar a casa, seguint els gests mecànics, automàtics i metòdics de la rutina, he deixat les claus al saquet de roba que tenim penjat rere la porta a mode de clauer. Aleshores he pensat que, ja que havia estat obligat a fer una pausa, bé podria anar a buscar la roba estesa al terrat. He agafat el cabàs i les claus del terrat i m’he enfilat escales amunt.

Feia un sol de justícia i la roba estava seca i calenta. L’anava plegant a mesura que anava traient cada peça. Un cop enllestit,he tirat escales avall. No ha estat fins que m’he plantat davant la porta del pis que he palpat les butxaques buscant-ne les claus. No hi eren. Ni les claus de casa, ni el telèfon ni la cartera. I la Laia estava encara de vacances prou lluny com per no plantejar-me anar a buscar-la.

He cridat fluix. Un Merda! Merda! Merda! Merda! Era prou suau perquè no el sentissin el veïns però prou ferm com per desfogar-me una mica. Només em quedava la Brígida i he decidit anar cap a casa seva. Evidentment, ja fa temps que no m’esforço en recordar els números de telèfon. Ara queden tots enregistrat a les memòries d’aquest “smartphones” tan moderns i no cal preocupar-se’n més (fins que et fa falta, clar). I encara que el recordés, al no tenir diners tampoc podia plantejar-me trucar-hi primer per saber si hi eren i valia la pena fer el desplaçament.

Així que, fet i fet, ja podia anar tirant cap a la platja. He entrat al metro. No hi havia revisor, així que li he demanat, tranquil·lament al primer jove que passava si em deixava entrar amb ell. M’ha dit que cap problema i hem passat les barreres plegats. Perquè no pensés mal de mi li he explicat per sobre la situació. M’ha desitjat sort i que no em trobi cap control.

A Verdaguer he sortit del comboi per canviar de línia. He caminat els llòbrecs passadissos entre andanes al ritme de la resta de passatgers. No he pogut donar monedes als músics. Per primera vegada podia dir que no en tenia ni cinc.

Quan he arribat a l’andana de la línia groga he vist que quedaven tres minuts. Els he esperat com s’espera una esbroncada: Amb resignació. Al final ha arribat. Hi he entrat. Hi havia espai de sobres i m’he assegut on m’ha plagut. He trobat a faltar el llibre que sempre m’acompanya en aquestes situacions i m’he quedat embadalit mirant per la finestra veient els cables serpentejant per les parets de túnel. No ha estat fins tres parades més enllà que m’he adonat que anava en sentit contrari. Ara he cridat Burro! Burro! Burro! He hagut de sortir per donar mitja volta i he tornat a veure que faltaven uns altres tres minuts.

Tot plegat no ha estat fins a quarts de tres quan he arribat a casa la cosina. El número no el recordava ben bé, així que primer n’he premut un, que evidentment no ha respost, i al cap d’uns segons d’espera prudencials, he fet el mateix amb el del costat. La porta del carrer s’ha obert i he entrat il·lusionat.

M’esperava la tieta, l’Anna, que estava fent d’àvia-cangur. M’ha comentat que la Brígida no arribaria fins passades les tres i, explicant-nos les vacances hem anat fent temps i hem aprofitat per dinar amb els petits uns espaguetis a la “carbonara” que m’han semblat exquisits, vist el dia.

Cap a quarts de quatre ha arribat. Hem estat rient de com de desastre i despistat puc arribar a ser i, havent fet el cafè plegats, m’ha donat una còpia de les claus i dos euros i mig per agafar el V21, un bus que diu que hi va directe.

He fet cap a la parada i m’ha semblat veure que, per partida doble, era el primer bus que vindria. Així que quan ha aparegut ni m’he preocupat per verificar el número. He entrat i he pagat un bitllet senzill. M’he assegut bastant enrere.

Aleshores el bus a tombat a la dreta, cosa que no m’ha semblat massa normal, però no ha estat fins arribar al cementiri de Poble Nou quan m’he alarmat altra vegada. No està pujant! Està tirant cap al Fòrum! M’he alçat i he gairebé corregut fins al conductor.

- No, aquest és l’H16. – M’ha dit.

Aquest cop el crit ha anat per dins. He descendit a la següent estació i he caminat fins a la boca del metro altra vegada sense diners. En entrar-hi he vist que si que hi havia cap d’estació i, per canviar d’estratègia, he optat per explicar-li la desventura. Devia fer una cara de llàstima de les més lamentables, perquè m’ha allargat una targeta amb quatre trajectes.

- Que si t’enganxen sense bitllet encara tindràs problemes. – Ha comentat. Sort que encara queda gent decent. Em dona certa esperança.

I aquí ha començat a anar bé el dia. He arribat i he trobat el cubell de la roba davant la porta de l’entrada, tal com l’havia deixat abans de marxar. Un cop dins de casa he comentat la situació per “whatsapp” a un parell de col·legues. M’han aconsellat allitar-me i no fer res més però no els he fet cas i m’he posat a treballar. Eren prop de les sis.

No ha estat fins a quarts de deu que he plegat, quan he pensat que potser hauria d’anar fent-me el sopar per agafar forces per l’endemà.

L’endemà. Un altre dia.

Policia i conducció exemplar

Per partida doble aquest estiu, i la segona, a més, amb emoció i intriga!

Conduint per carreteres secundàries és prou freqüent sentir la presència, vista pel retrovisor, d’un vehicle impacient que s’apropa més d’allò que correspondria, que intenta avançar-te quan és impossible i que, quan ho fa, és a amb tot fervor del seu motor.

La primera vegada estava circulant per un seguit de corbes revirades que van durar més de quinze minuts i on el perseguidor, per posar-li un nom qualsevol, anava excitant-se una mica més a cada tomb. Ho notava pel nerviosisme de les frenades i per la proximitat cada cop més alarmant al meu darrere. La carretereta s’acabava en un desviament dins d’un poblet de costa. Prenc el trencall i ell, darrere meu, fa el mateix. Sense esperar més d’uns pocs segons, aprofita que la seva acceleració és prou més capaç que la del petit vehicle de lloguer que manejava per avançar-me ferotge dins d’un ambient clarament urbà. Sobrepassà tot límit de velocitat en la maniobra i gairebé vaig poder veure com, al passar-me, s’esmerava en mirar-me malament, com esbroncant-me.

No havia acabat d’incorporar-se al carril que veig, uns metres més endavant, un home amb armilla reflectant que es col·locà al mig de la calçada i allargà el braç tot indicant que s’ha d’aturar. Vaig veure els llums dels frens il·luminar-se amb el vermell d’atenció i com, ara mansament, es desviava cap al voral, a retre comptes a la policia. No vaig poder evitar, al passar tranquil·lament, pensar en la ràbia que devia sentir aquell individu. Amb tot, tornava a estar davant.

El segon cop va ser a les llargues rectes que uneixen Cervera i Balaguer. Carreteres que, amb els seus canvis de rasant i la monotonia del paisatge, inciten a anar de pressa. Per aquells capritxos de la vida, aquella tarda d’estiu no vaig sentir l’impuls de córrer, és més, sabent que la carretera passa a través d’un bon tou de pobles, amb el perill que representa i les múltiples senyalitzacions d’accidents mortals de vianants, anava amb la consciència de ser prudent, potser més del compte. En un moment determinat i poc rellevant, m’avançà un cotxe gris que vaig perdre de vista al cap d’uns minuts. Vaig pensar, no sé perquè, que ell sabria què feia.

Així que, quan a l’entrada del següent poble el vaig veure aturat, també amb un agent al costat em va sortir un petit somriure per la comissura dels llavis. Somriure que va desaparèixer gairebé a l’instant quan un altre agent em fa senyals per tal que m’aturés jo també.

Un cop parat, se m’apropà, vaig baixar la finestra i m’indicà que si m’havia adonat que anava massa ràpid, que havia fet saltar el dispositiu radar a 113km/h. Li vaig dir que m’estranyava molt perquè havia estat fixant-m’hi bé, però que si ell ho deia seria que era cert. La Laia em va passar la documentació que demanava el guàrdia. Estava més nerviós del que correspondria. Em sentia bategar el cor, em tremolaven imperceptiblement les mans i tenia la veu trencada. L’agent em va dir que si no hi estava d’acord podia reclamar i, en atansar-li els papers, va marxar cap al cotxe patrulla a comprovar les dades i seguir amb les diligències i procediments habituals de tals situacions.

Al cap de poc, massa poc, va tornar amb tot el feix de papers tancat dins la carpeteta on els acostumo a dur i va dir:

- No caldrà que faci res. El meu company ha dit que no es tracta d’aquest vehicle, aquell era blanc però la matrícula començava amb els mateixos números que la vostra. Sentim haver-lo importunat. Quan estigui a punt l’incorporo a la via i podrà continuar.

Vam desar els papers a la guantera, on sempre estan. Vaig arrancar i, al seu avís, vaig tornar a la carretera.

És de les poques vegades que m’he sentit a gust complint les normes.