El Sòl del migdia

Aprofitant l’apreciat sol de migdia, que fa agradable la gelada brisa quan s’encara el desembre, el Pere s’asseu al bell-mig del passeig. Hi ha un banc de formigó arrodonit i sorprenentment net. Les pluges del cap de setmana deuen haver fet bona feina i només resten visible un parell o tres de residus de colom totalment eixuts. Avui no ha hagut de preocupar-se massa d’on posava el cul.
De la motxilla que carrega dia si dia també, en treu una bossa amb el dinar. S’ha acostumat a menjar fred, no té la paciència d’esperar cinc minuts per que s’alliberi un microones a la cantina de l’empresa. Surt sempre esperonat pel sentiment de llibertat que l’omple al creuar el llindar de la porta exterior. Obre la carmanyola de plàstic, aprofitada d’algun àpat pre-cuinat, i pren la forquilla amb la mà dreta per atacar l’estofat.
Després de les dues o tres primeres cullerades, el Pere alça el cap i esguarda l’entorn. Damunt d’una biga de ferro de perfil en I que sembla estar aguantant el cel, l’arquitecte sabrà l’objectiu de la mateixa, reposen expectants una desena de coloms. El Pere se sent absurdament intimidat per les grises criatures alades. Prossegueix amb l’àpat sota una pressió autoinflingida. Es concentra en el verd dels pèsols per no veure què passa. Està prou bo, és concedeix.
Quan gairebé ha enllestit, el parrut d’un d’ells els ha delatat, s’adona que està encerclat per un exèrcit de rates voladores. S’aixeca sobtadament, fruit d’un inexplicable pànic. Volen la meitat dels coloms. En veure’ls la covardia recupera part del valor. Pica fort de mans i un altre grup s’enlaira. Per bé que els primers fotin el camp, al darrere sempre n’hi ha més de reserva per ocupar les files abandonades pels escagarrinats companys.
Massa més no hi pot fer, a part de canviar de lloc i perdre el tros de Sòl que tan bé fa, així que s’espavila a acabar el plat. Cada mitja queixalada observa l’avançament inexorable de les minúscules tropes grises. Tot i el neguit que sent, s’adona que els ocells es van desesperant, poc a poc. Potser capten el missatge: d’aquest humà massa no podran endrapar. En comptes d’avançar directament cap a ell, van fent giragonses i camins aleatoris. Les picades entre ells se succeeixen amb major freqüència, els ànims de la multitud animal defalleixen.
El Pere acaba la Poma. Per no deixar restes d’esperança, llença les sobres a la paperera. Quan torna al banc obre el llibre on l’havia deixat; “gran invent el punt”, pensa i es perd en el contrast de negre sobre blanc. Sona l’alarma del rellotge de canell indicant que ja fa tard per entrar novament a la fàbrica. Al seu voltant només queden dos coloms que exploren el terra sense massa esma. Al capdavall han entès el missatge i només aquest parell d’obstinats s’aferra a la innegable impossibilitat.

Cançó al planeta

S’hi ha d’afegir el ritme de la cançó infantil dels colors, la recordeu?

Groc, groc, groc és el color que porto,
Groc, groc, groc és el color que tinc,
Perquè m’agrada el groc del desert
Que és com tot podria acabar sent.

Verd, verd, verd és el color que porto,
Verd, verd, verd, és el color que tinc,
Perquè m’agrada el verd de l’herba
Ja que amb el temps, serà un bon record.

Blau, blau, blau és el color que porto,
Blau, blau, blau és el color que tinc,
Perquè m’agrada el blau que ens envolta
Que amb el pas dels anys no ho seran més.

Roig, roig, roig, és el color que porto,
Roig, roig, roig, és le color que tinc,
Perquè m’agrada el vermell de la sang
Que és el líquid que més vessarà.

Marró, marró, marró és el color que porto,
Marró, marró, marró és el color que tinc,
Perquè m’agrada el marró de la merda,
Sobreviurem bevent aigües així.

Gris, gris, girs és el color que porto,
Gris, gris, gris és el color que tinc,
Perquè m’agrada el gris de fumarades
Ens hem d’acostumar a poder-lo respirar.

Negre, negre, negre, és el color que porto,
Negre, negre, negre, és el color que tinc,
Perquè m’agrada el negre del petroli
Jo no sé presentar un altre i millor futur.

notícies i feelings

Aquesta setmana he sentit un seguit de notícies que m’han fet pensar en el subtítol de “Colapso”. La lletra petita afegeix una breu explicació d’allò que està per llegir; en aquest cas hi diu: “De com les societats prenen decisions incorrectes”

Per un cantó tenim que els americans han perdut la paciència. S’estan deixant endur per les aspiracions i expectatives immediates sense veure que, segurament, s’estan tirant pedres a les vies que, per bé que lleugerament, intentaven minimitzar les diferències entre uns rics i els abandonats al cantó de la carretera. El tren descarrila.

Quan sento les notícies locals no puc entendre els meus veïns que, segons les enquestes, em mostren com CIU guanya amb distància i que el PP i Ciutadans doblen resultats. M’esgarrifa veure com avancen les dretes tot i sabent que les vigents esquerres són de còmic. Però si han aparegut 40 partits més, perquè es vota només als 5 de sempre?! Les dretes no vetllaran pel poble, només pels números grossos. Solament el fet que la tercera força més votada sigui el blanc em fa percebre un punt de coherència amb el desengany general vers la política nacional que es respira a l’aire, tot i així, encara em sembla feb le el seu impacte.

Per finalitzar hi ha la visita papal a terres catalanes i el show muntat a tal efecte. Amb recança puc entendre els costs socials i les mesures preses (exagerades al meu parer) i l’espectacle generalitzat de llums i colors. I justament en aquesta festa de desvergonyies hi ha l’arreveure. Els capitosts es donen les mans, xerren uns escassos instants en unes improvisades sales de quatre cadires folrades de vellut i infinitat de periodistes. Sona l’himne nacional a força d’aire i pulmó de les forces armades (d’instruments en aquest cas). El pontífex, el representant de més galons de l’església, que s’omple la boca amb paraules de Pau i Amor se’l despedeix al ritme militar. No passa res, ningú es posa les mans al cap, el paio no els engega a dida, no s’emprenya ni cristu. Això si, glòria divina a les repeticions: les dones a rentar, la família junta, l’avortament és aberració i les parelles homosexuals són el diable.

Hi ha massa coses que no concebo...

El año del diluvio

Es pot intentar fer un llibre a partir d’una base crítica, fonamentada, documentada i altament argumentada com els llibres gairebé pesats que darrerament llegeixo. O es pot, simplement, embolcallar amb una trama més o menys rebuscada, brillant o enginyosa, un conjunt de crítiques que per la seva contundència i universalitat es comprenen, s’accepten amb vergonya i se sustenten a la perfecció sobre qualssevol dels imaginaris móns que amaguen unes fulles blanques plenes d’ordenada tinta.

Aquest llibre forma part d’aquesta segona opció. Aprofita la boca del bandoler per deixar damunt la taula (i la consciència del lector) paràgrafs tals com aquest: “Oblidi allò que li han ensenyat al convent, prosseguí, i miri al seu voltant: veurà quin és l’ordre natural de les coses: A l’ocellet indefens se’l menja el falcó, però al falcó no se’l menja ningú; la naturalesa és covard i despietada; els homes, també. Les lleis estan fetes pels rics per tenir a ratlla als pobres i conservar els privilegis. Als rics no els importa que la llei sigui severa, perquè no tenint necessitats, tampoc tenen motius per crebantar-la; és fàcil ser milionari i dir: cent anys de presó al que robi cent bruts duros. Els jutges i els policies estan al servei dels rics, i de la santa mare església, millor ni en parlem: els cures són bufons dels poderosos; els bisbes són uns globus inflats de ventositats, i el Papa de Roma, sigui dit tot amb el degut respecte, és una puta vella boja.”

Més endavant afegeix: “Per sortir del pou de misèria i embrutiment al que m’havia condemnat el destí, empunyí les armes de la guerra civil sent encara una criatura; naturalment el resultat de la guerra no féu més que empitjorar la meva situació; després de tres anys de patiment, em vaig trobar tant pelat com el primer dia i, a sobre, fugitiu d’una justícia que no responia més que a un ideal de set de sang dels vencedors.”

Al capdavall, del món en sap més aquell qui el pateix, doncs ha de buscar-ne els recursos més estranys, que aquell que no se n’ha pas de preocupar. “Viveza criolla” n’anomenen a l’Amèrica del Sud.