Per un curiós
esdeveniment amb unes claus, vaig trobar-me picant al timbre de ca ma cosina.
Em va obrir el
gran. Gran per comparativa amb sa germana, que tot just té 8 o 9 anys. Unes
salutacions d’oncle guai, cops de mans, alguna empenteta i tal.
Entrant al
menjador veig que la tele està en marxa mostrant un gros cartell que hi diu:
pausa i el nano que m’ofereix una partida.
- No merci,
potser millor ajudo a l’àvia amb el dinar.
Fa que alça no.
Jo li pregunto, també sense sons, que no què.
- El menjar ja
està fet. – I és quan recordo com d’eficient n’és l’Anna i com de gossos són
els nens. Això segon no ho recordo per aquests en particular, sinó que em
trasllado a quan jo vivia a casa els pares i em rascava la panxa ostentosament.
Em dic que no fa tant però si que en fa, de temps. Que tot passa volant i que
tot just torno a estar, en certa manera, d’estudiant. Que què espero fer si mai
no he sabut estar-me enlloc més de quatre anys (i que fins i tot aquell copestava buscant de marxar des del primer dia). No sé què hi tinc al cap. Potser
no hi tinc res i per això no sé on vaig, o potser no és al cap on haig de
buscar i resulta que és ben endins les entranyes. Però allà entre la merda i
amb tot fent tanta pudor no vull buscar. Prefereixo anar amb un bastó d’invident
per la vida que remenar per allà dins amb el risc d’haver-me equivocat
igualment.
- Què, una
partida doncs?
- No hòstia, que
no m’agraden els jocs de pelar paios. “Peace!”
“Respect!” – Li etzibo. No és ben bé veritat tampoc. De petit, o de jove,
tampoc fa tant però sí que 10 anyets ben bons deu fer (Coi! Deu!), me’n fotia un bon fart. Aleshores suavitzava
el crim perquè eren nazis les víctimes. Ara em semblen una mica forçats, els
arguments, tot i que els gràfics han millorat un ou i al capdavall, és la jugabilitat
allò que marca el vici. O no.
- És de futbol –
M’hi hauria d’haver fixat més perquè, de fet, es veuen els jugadors aturats,
rere el tel grisós de la pausa. És que ja no dono importància a les coses que
no en tenen. Mentida, si que n’hi dono: la feina no hauria de ser cap prioritat
i cagundena em llevo cada matí abans de les 7 de la matinada. Si això no és
estar desviat que algú m’ho expliqui, que al capdavall allà hi passo més hores
que a casa o amb la Laia, descomptant el son, que no el conto perquè no el sé
valorar, que al matí estic tan esgotat com a la nit. O més.
- Ja, i esperes
que jugui a un joc on surten milionaris xutant una pilota, no? Jo els
milionaris els enviaria a dida. – O potser si que si tingués prou poder per
canviar els normes del joc jugaria una mica amb ells. Però no d’aquesta manera,
que ara es folren de diners fins tot just deixant posar el seu nom a una figureta
virtual que espera assemblar-s’hi. Que no.
- També en tinc
de cotxes. Canviar el joc és un moment.
El miro pensant
que en algun moment se m’acabaran les excuses, que jo havia vingut a buscar les
claus i que tan aviat com pugui vull ser a casa per continuar amb la meva “telefeina”
i no entretenint un xaval que també s’entretindrà sol.
- Si cotxes,
clar. Per malacostumar-me a fotre’m pinyes per tot arreu sense que em passi
res, per atropellar vianants sense tenir mala consciència i per pensar que així
no contamino. Que no, que no.
El petit s’aboca
a la capsa dels CDs i remena.
- N’hi ha molts.
Va, quin t’agrada? – I me n’ensenya un grapat.
- Val, resulta
que no puc jugar a jocs de consola. Quan era petit vaig jugar-hi molt i de tant
com movia els dits de ràpid per arribar
a ser el millor van acabar creixent-me més dits a les mans dels que correspon.
Al final podia tenir tots els botons coberts amb un dit, setze per mà, en tenia.
Era una fera, era el puto crack. Però clar, després quan em presentaven algú i
li allargava la mà, aquest fotia un bot que quedava enclastat al sostre o
sortia disparat per la finestra. No guanyava per disgustos, i la mare menys, que
es gastava una fortuna amb vidres i perdia les cordes vocals amb les
explicacions que havia de donar als policies, ambulàncies i la família del
difunt. I no és agradable anar al tanatori. Que allà no s’hi fa res més que
voler-te amagar perquè no saps què putes dir a algú que està destrossat i que,
a sobre, ha estat per culpa teva. Així que me’ls vaig fer tallar per tornar-ne
a tenir cinc. Cinc és un número prou encertat.
- Si. – Diu- A mi la mare em talla les ungles, que tampoc
paren mai de créixer i no sé perquè.
No sé si no sap
perquè li creixen les ungles o perquè li talla sa mare, però tampoc m’importa
massa. En tot cas aprofito que se les està mirant per córrer lluny d’allí i
agafar les claus.
Quan marxo em fa
un adéu amb les mans i veig com, abans de tancar la porta, s’està contant els
dits.
