L'emprenedor

Havia estat una tarda grisa i el xàfec havia caigut fort durant una bona mà de minuts. El Marc sempre pensava que aquestes pluges havien de ser més freqüents, netejaven l’aire i, ara que els núvols havien escampat, es podien albirar un parell o tres d’estels tot i la permanent llum ataronjada dels carrers, rentaven els carrers, que deixaven de mostrar els regalims de pixarades de gos a cada metre, i purificaven l’aire.
Sortí tard de casa però caminava sense pressa, gaudint de la ciutat estranyament buida. La fresca del suau vent s’escolava pels replecs de l’abric i li acabava acariciant la pell. Els pulmons s’omplien amb l’aroma de la gespa mullada. Un calfred li correguí, com una onada, des dels peus fins a les ungles de la mà. El cabell se li eriçà i la pell de tot el cos es tensà. Era una d’aquelles sensacions d’harmonia amb el temps i l’entorn que només s’esdevenen quatre o cinc vegades l’any. Una conjunció que sempre el duia a creure’s capaç de qualsevol cosa, capaç de tot. I en aquells moments es veia amb cor i ganes de fer un salt que l’enlairaria ben més amunt dels edificis. L’eufòria l’envaïa i el calfred no cessava. Les anteriors vegades que havia tingut sensacions similars havia desestimat dur a terme el salt per por de fer el ridícul més espantós o per por de tot el contrari, no n’estava del tot segur. Després, quan passava l’excitació, perquè sempre acabava desapareixent, restava inquiet, pensant que en realitat res tenia a perdre-hi i que la propera vegada s’hi hauria d’animar. El pessigolleig a les cuixes persistia. Ho havia d’intentar, aquesta vegada si.
I saltà.
Ho percebé tot lentament, nervi a nervi, conscient de les contraccions de cada múscul, dels moviments precisos de flexió de les cames, i la immediata projecció posterior. Tota l’energia li baixà explosiva del ventre cap als peus. Notà com perdia el contacte amb el terra i se sentí ple.
No havia passat ni un segon que ja era a terra. No s’aixecà més de trenta centímetres. Com que esperava atènyer les estrelles el vol se li feu curt i no havia considerat un descens prematur. La patacada va ser formidable. No va haver-hi nafres visibles, però quelcom s’esquinçà dins seu.
La realitat li caigué al damunt rotunda, com sempre fa. Li arrencà les ales i perdé l'empenta.

Bones festes del Pare

Fa poques setmanes vaig anar a sopar amb el meu fill a un restaurant de Gràcia. Era un restaurant reformat però modest, on havien tret el guix que revestia les parets, deixant al descoberts l’estructura més íntima. Una estructura de maó, pedra i totxana que evidenciava l’evolució de diversos períodes constructius i adaptacions. També eren evidents les cicatrius de regates en totes les direccions per on havien passat les canonades d’aigua o conduccions elèctriques, forats per encastar les caixes de connexions o els interruptors i altres esvorancs com mossegades de ràbia, fúria o desesperació, descarregada sense cap sentit en aquella humil superfície. No vaig poder treure els ulls d’aquella pell maltreta que seguia donant-nos aixopluc, durant una bona estona. Vam sortir del restaurant satisfets de menges i conversa. Camí de l’estació del metro, continuàvem engrescats en utopies i converses impossibles. La nit era suau, quasi de seda, el carrer mandrosament il·luminat, les portes tancades, altres converses, alguna rialla i un indigent arraulit com un gos atonyinat dins un farcell de mantes. Al seu voltant seguien les rialles i les passes i les mirades, indiferents a l’enderroc embolcallat de mantes, un estuc rònec per tapar les nafres d’una paret devastada, en fallida vertical. Vaig pensar en les parets del restaurant que, malgrat totes les envestides encara era sòlida i donava aixopluc i en que tots tenim les nostres cicatrius que la vida ens ha tatuat, però que hem de seguir alçant-nos sòlidament per donar aixopluc i construir un món millor, potser fins i tot diferent.

Del pare, Leonci Canals Casals

Per molts anys

Em vaig aixecar del sofà, vaig anar a l’habitació a cercar un abric i vaig tornar al menjador per acomiadar-me. Era el capvespre del dia de reis i a casa havien baixat els tiets de Corbera. L’Agustí, gros, rialler i viu com sempre, no va necessitar ni mig segon per ensumar el nerviosisme dins meu i, desvergonyit com és, va demanar foteta que si m’esperava una mossa. Cert és que no era normal marxar a aquelles hores d’aquell precís dia. Torbat i veient-me sense cap excusa plausible, vaig fer que si amb el cap tot intentant mostrar-me tranquil, com si fos un fet sense més rellevància, però dubto haver-me’n sortit airosament. Va felicitar-me cofoi davant l’expressió perplexa dels meus pares que no en sabien res i que, quan vaig tornar a casa havent sopat, em cosiren a subtils, amables i inevitables preguntes.
Va ser així com a casa van saber que ja no caminava sol, que els meus passos ressonaven doblement, a voltes forts, a estones insegurs, i que el ritme i les direccions que prenia ja no eren només cosa meva.
Des d’aleshores moltes decisions no acabaven d’entendre del tot:
Marxar un d’Erasmus a França i l’altre a Irlanda no semblaria la millor manera d’enfortir una relació. Però d’aquella distància va sortir-ne l’únic i ridícul poema que espero secretament s’hagi perdut i un seguit de lligams de lluna en forma de cançons i bons records dels cap de setmana llargs que passarem junts: El darrer dia d’una feina al supermercat, una plujosa tarda sencera tancats a l’habitació d’un Bed&Breackfast, sessions interminables de cinema i l’arreveure des del bar universitari.
Tampoc consideraria massa sensat instal•lar-me a Manresa quan en realitat volia estar amb tu i passar-hi prop de dos anys veient-nos a estones els caps de setmana i, de passada, quan tornava o marxava de les fugaces visites a clients per raons de feina. Va ser una època de gust agredolç però que va merèixer la pena de ser viscuda. En certa manera era un nòmade sense llit fix, cada setmana dormia a tres o quatre catres diferents i a casa els pares hi parava per poc més que per posar en marxa la rentadora i furtar esmorzars i alguna carmanyola per la setmana. Va ser la meva segona experiència laboral, la primera amb certa continuïtat i perspectives de futur, perspectives que vem fer miques quan decidírem prendre aquell avió. Sort que el Naf fa més bon paper que jo. Allà es quedaren bons amics, i potser un dels dies més estranys de la meva vida, el darrer, tornat amb la furgoneta plena a rebentar després d’haver fet el dinar de Nadal a l’empresa i amb la música d’una banda sonora acompanyant-me en el trajecte.
I tres setmanes més tard es repetiria la sensació. Tenia el cor oprimit per abandonar la terra on vam créixer i al mateix temps curull d’emocions per l’aventura que ens esperava. Ara sí, aquesta vegada hi anàvem plegats. L’any que amb més orgull carrego a l’esquena, dins la motxilla d’allò que no vull perdre mai. Un any ple de fotografies que decoren les parets de casa i el protector de pantalla d’on estic treballant ara. Un any que m’empeny a voler canviar els desordres. Un any que ens ha apropat tant que quan em miro al mirall et veig al fons de les ninetes. Un any que ens agrairem sempre.
I per fi vam començar a fer allò que se suposa és més normal. Altre cop emocions a flor de pell al retorn, amb aquell engany tan mal preparat a la SEAS que de tan exagerat que era va acabar sortint rodó. Aleshores decidírem anar a viure sota el mateix sostre: Un pis de rellogat massa car que hem fet casa nostra i que té una terrassa que és mitja vida. Hem trobat feina, més o menys estable, més o menys agradable, més o menys salvatge, més o menys irrellevant o inútil. I seguim inquiets, amb ESFs, Indignats i altres causes perdudes.
I segueixo desconcertant als pares, exactament de la mateixa manera que em costarà seguir als meus fills, al mateix temps que em sento l’eina que els ajuda a entendre els desespers que ja s’ensumaven però que constantment els planto al davant.
I segueixo acompanyat. Onze anys després d’aquells reis que em van regalar tot allò que tinc, tot allò que puc voler, segueixo gratament acompanyat.

Torna el Nadal

Anava de pressa, no més que la resta de vianants, pels carrerons de Gràcia. Encara havia d’arribar a casa, anar a buscar la cistella de verdures, guardar-la com correspon, que no és tan senzill amb una mà, i fer via cap a la plaça de la revolució. Allà havia de trobar-me amb un noi, de la meva edat, que no sabia quina pinta feia, prim, alt, gros... ni idea, ni tan sols ens havíem dit allò de: Jo duré una corbata verda amb cercles roses lligada al front.
Ja era nit, a l’hivern, ja se sap, això va sent normal, quan al fons del carrer, tocant la plaça de la virreina, veig aparèixer una figura vermella que avança cansada i fent tentines. El seu caminar arrossegant els peus i no precisament en línia recta recorda al dels zombis de les pel•lícules de terror juvenil. A mesura que m’hi apropo vaig percebent més matisos d’aquell peculiar personatge. L’home, malgrat la falsa panxa rebregada i mal col•locada i el vestit ample amb acabats de borrissol blanc, sembla ser molt prim. Ni tan sols la llarga barba blanca, que ara duu torçada cap a l’esquerra, pot amagar les xuclades galtes i els ulls fatigats però brillants d’alcohol. No m’hi vaig atansar prou per ensumar-li l’alè, però era ben fàcil fer-se una idea més que aproximada del tuf que desprendria. A aquestes hores ja no sabia ni on tenia el sac suposadament ple de regals, si mai l’havia tingut, i vaig imaginar-me’l abandonat als urinaris d’algun dels bars més decadents del barri, regentat per un homes de camisa blanca amb taques de greix i un mostatxo mal tallat i mig grogós de tant tabac.
L’escena era totalment clarificadora. La despulla de la societat, mal pagada, i fastiguejada per la feina de pare Noël, fos després d’una dura jornada laboral, però disfressat del somni d’un vespre de les nostres criatures.

Al passar-me pel costat, per poc no l’abraço calorosament en mostra d’agraïment per ensenyar a la societat el rerefons de la fal•làcia que vivim constantment.

Malson

En una mena de plaça ensementada, que bé podria ser de qualsevol ciutat europea, doncs el gris és gris a tot arreu, em trobo passejant solitari. Al meu voltant hi ha gent caminant absorta en les seves cavil•lacions, grupets explicant-se les anècdotes del cap de setmana, i parelles assegudes cercant la manera de dir-se que s’estimen.
De sobte m’adono que la bena que m’aguanta la fèrula del braç comença a desprendre’s. Des de l’accident domèstic de tres setmanes enrere, on vaig seccionar-me bona part dels teixits interns, que duc aquesta espècie de cuirassa al braç dret. Aquest apòsit m’impedeix moure el canell per tal de no espatllar la bona feina de dues hores de quiròfan intentant arreglar aquell desgavell. Així que veure com se m’està desfent la protecció em posa nerviós i em fa córrer cap a l’hospital. Amb les presses decideixo agafar un cotxe que misteriosament tenia al costat. No és meu, perquè és un petit utilitari verd i jo en tinc un d’esportiu i negre, però no sé ni com m’ho faig per estar conduint amb una sola mà, sense claus, sense poder canviar la marxa i enmig d’una plaça que en desconec sortida. Prenc un estret camí de llambordes amb pendent a la dreta per no atropellar ningú. Quan veig que no està tan poc concorregut com esperava i no estic a temps de frenar, tombo bruscament a l’esquerra. Un graó excessivament gros m’impedeix seguir endavant i l’impacte em llança, a través del cristall, fora del vehicle. No duia cinturó i tampoc podia agafar-me fort al volant amb una sola mà.
Entre l’escampall de vidres m’aixeco sense ni una esgarrinxada, com l’heroi de les pel•lícules. No s’ha alterat massa gent i passo sorprenentment desapercebut, ni tan sols aquells que han estat a punt de ser aixafats. El morro del vehicle, que ara és blau cel, està en prou bon estat encara, només s’han trencat els dos fars.
L’embenat s’ha escorregut i amb rapidesa prenc la fèrula de guix del terra i n’espolso els vidres. Acollonit corro protegint amb el cos la mà dreta, que intento no moure gens.
Arribo a una espècie de CAP on aconsegueixo fer-me entendre de mala manera i la noia de recepció comença a caminar veloç pels passadissos i escales. La segueixo, evidentment. Quan em visita el metge em glaça la sang la poca traça que té en posar-m’ho tot a lloc, pinçaments de dolor em recorren el cos i, atabalat com estic, no m’adono que la cura que m’ha fet és una barroeria de les més emblemàtiques, doncs jo segueixo amb la fèrula a la mà esquerra, i és la dreta la que tinc fotuda.
Atrapo novament la noia de la bata blanca i cabells llarg foscs i veient-me amb els ulls esbatanats comprèn el meu dilema. Intentem tots dos arranjant el despropòsit. Ara, però, no encaixa la fèrula, o em tanca massa canell i se m’escola fora del braç. El xoc amb el cotxe la deu haver deformat, i jo m’escarrasso, poruc i esfereït, a no moure gens el canell mentre faig crits d’angoixa i provo de col•locar la fèrula com si del tetris es tractés: amunt, avall, girant-la, torçant-la... No hi ha manera, i em fa mal, em comença a doldre fort. La cicatriu se’m fa cada cop més palpable i pesada. Em salten algunes llàgrimes fruit de la impotència i les males atencions i llavors...

Em desperto exaltat. Tinc els dits adormits i el pessigolleig em molesta. Em dol el canell, si, però tot està a lloc, el guix, la bena i el llit. La realitat ha tornat a ficar-se dins el somni, de la mateixa manera que quan vaig tenir l’esquinç al peu, però això ja és una altra història.