dimarts, 28 d’agost del 2012

Nit de tempesta 2


No fou una nit fosca de tempesta, però ho hauria d'haver estat. Les grosses gotes de pluja hagessin caigut del cel violentament i haurien esborrat les petjades, ningú les haguera trobades. Els llamps, els trons i l'aigua haurien impedit la sortida nocturna i res d'això no hauria succeït.

Però feia una nit estrellada i la lluna brillava al cel, no plena del tot però gairebé. El seu reflex il·luminava prou per veure-s'hi sense haver d'utilitzar lots o frontals.

Des de principi de curs que m'havia estat fixant amb la nova noia de l'institut. Anava a l'altra classe, però la tenia clissada de l'hora del pati quan intentava seure en algun lloc per poder-la mirar, i ja feia un mes que no me n'amagava gaire, esperant que s'adonés del meu interès. Estava prendat d'aquells cabells llargs, llisos i foscs que deixava sempre solts ballant amb el vent, d'aquells ulls marrons on es banyaven les meves il·lusions i aquells llavis prims que imaginava juganers. Però sóc poruc de mena i encara no havíem intercanviat gaire res més que les salutacions obligades de quan ens creuàvem al matí. Les samarretes, normalment fosques amb missatges suggerents de lletres llampants (Don't touch o Do you like this?), se li arrapaven al pitram de tal manera que em feia perdre l'alè, l'equilibri i la memòria (oblidant els cabells, ulls i llavis prims) i poc més em veia amb cor de dir-li quan la tenia devora.

A la sortida de l'institut, la seguia una estona. El remenar d'aquell cul al caminar m'era hipnòtic i em desviava de la ruta més directa a casa, de fet, la seguia fins que la porta del seu bloc de pisos es tancava uns metres davant meu, aleshores sortia del meu estat embadalit i havia de córrer per no fer massa tard, la mare m'esperava per dinar.
I aleshores fou quan es va organitzar la sortida, com si d'unes colònies es tractés. Tres dies de convivències a la vora del llac F. Deien que alguna cosa en feia referència a la classe d'història o literatura, ara no ho recordo, i que ens aniria bé, també per a geografia, veure l'orografia de la zona. No entraré a explicar el viatge d'autobús, ni les corredisses i baralles pels millors llits i habitacions. Només diré que m'havia proposat embolicar-me amb ella aprofitant aquest espai (temporal i situacional). Sé que era una empresa agosarada però com deia mon pare: “Més val tirar pel dret, sempre estas a temps de fer curt, que si l'objectiu ja és poc ambiciós d'entrada, difícilment en farem res”.

Per això, quan la vaig veure sortir sola de la sala comuna havent sopat, em vaig dir que millor que aquella no n'hi hauria cap altre, d'oportunitat. Vaig esperar un temps prudencial, per no delatar-me i aleshores vaig esmunyir-me discretament, (de fet, mai vaig tenir la sensació que em fessin gaire cas, així que tampoc és per posar-se cap medalla), o això vaig creure.

Un cop fora, el vent em desvetllà i, després d'uns pocs minuts, els ulls s'acostumaren a la llum blavosa del clar de lluna. Vaig poder distingir unes petjades, les seves sabates tenien una sola particular, amb l'emblema de la marca, i em va ser fàcil anar-les seguint. S'allunyaven de la casa seguint el camí principal. Al cap de potser un centenar de metres van tombar a la dreta per un caminet poc trepitjat que duia al llac. Els arbres i matolls no deixaven veure gaire més enllà. Quan feia uns minuts que caminava vaig sentir la seva rialla característica no gaire lluny (estrident i més aviat incòmode, potser allò que menys m'agradava d'ella, però li feia ressonar la caixa toràcica i amb ella...). Per entre les fulles la vaig poder veure sortint del llac. Els cabells xops li queien seductors tapant-li un ull, la samarreta, també molla, se li arrapava com mai a les formes voluptuoses del seu cos. S'havia banyat amb unes calcetes fines i els pantalons estaven tirats a la sorra de la platgeta, al costat d'una tovallola. S'hi va deixar caure despreocupadament. Jo al·lucinava des de la meva posició privilegiada veient les gotes regalimar per aquell cos que desitjava. No em podia creure estar tenint tanta sort.

-No surts? - Li vaig sentir dir. Si no fos perquè tenia la vista clavada a l'aigua i no en mi, m'haurà sentit impel·lit a sortir del meu amagatall. Però seguint-li les ninetes vaig veure com una figura masculina, bastant més musculada que jo, apareixia de sota l'aigua. No era un noi de l'escola, no l'havia vist mai. Potser era més grani fort, però no m'importava. Es convertí en el mur que ens separava, en aquell que havia de ser jo.

Vaig seguir amagat rere els boixos una estona per assegurar-me, si bé n'estava bastant convençut ja d'entrada, de quin paper jugava aquell intrús desconegut. Prou bé que vaig poder-ne estar, de segur. Sortí de l'aigua i s'estirà al costat de la Judit. Un parell de bromes, d'esquitxos i d'esclarir-se els cabells com un gosset i ja li acaronava les galtes. El somriure lletós no se'ls borrava dels llavis. Van anar apropant els cossos. Es començaren a petonejar, primer amb cura, després amb despreocupació. Les mans s'esveraven i cercaven el cos de l'altre desorientades. A cada carícia podia veure els pèls dels braços que s'eriçaven.

Vaig sentir una punxada al cor, de dolor, de ràbia, de desig estroncat i un pessigolleig a l'entrecuix que em pertorbava. Unes ànsies de fer quelcom que no corresponia m'envaïa el cos. No podia treure'ls-hi els ulls del damunt. Sentia que la Judit em traïa, que sabia de mi i les intencions que tenia preparades per aquella sortida. Vaig pensar que ho havia organitzat tot perquè jo veiés aquell espectacle. Ara li estava aixecant la samarreta, veia el melic i com li grapejava els pits com ho havia somiat jo tantes vegades. Estava excitat i rabiós. Al pantaló hi sentia una pressió d'impaciència i les mans em ballaven soles. Jo no responia dels meus actes, el cos m'anava sol. No havia pensat mai que fos capaç de fer allò que vaig fer.

El crit de l'Eulàlia, la Cati i la Neus em va tornar a la realitat.
- Aaagh! Quin fàstic! - Va fer una.
Puag! Quin desgraciat!- Va dir l'altre.
- Eeeecs! Quin marrà! - Va concloure la darrera. I van córrer cap a l'edifici avisant a la monitora.

No vaig tenir temps a reaccionar, i quan va arribar tothom em van trobar encara amb els pantalons fins als genolls i la mà dreta aferrant-me el membre tot trempat. Em vaig girar buscant, acusador, la parella. Un instint desesperat per trobar una falta major, una causa més greu per inculpar-los i sortir-ne menys mal parat. Els vaig poder veure fugint entre els arbres del darrere. Però tots es fixaven en mi i ningú es va adonar de la seva presència.

En aquell moment vaig pensar: No és una nit fosca de tempesta, però ho hauria d'haver estat.