El gran cop.

Talment com en una pel·lícula de Gàngsters. Així va ser. Una hora determinada, una sucursal bancària, un contacte, una conversa telefònica i un intercanvi.

Puntual vaig empènyer la grossa i pesada porta de vidre de la sucursal bancària. L’interior era lluminós, amb parets blanques i matisos de taronja llampant.

Tenia un nom. Només això. Un nom sense rostre. Havia de contactar amb ell, dir-li que hi havia un paquet per mi i donar-li la bossa que duia jo. Un intercanvi, a priori, simple.

- Estic buscant l’Alberto – vaig preguntar al jove que atenia, ret, darrere la taula de recepció.

Havia revisat per enèsima vegada el missatge de telèfon, buscant el nom, just abans d’entrar. Tenia la conversa gravada. Amb les precises instruccions: A les 18h hi haurà l’Alberto a l’oficina. Demana-li que tens un paquet per a tu.

El jove em mirà sorprès i em respon que és ell mateix. Somric, ha estat més senzill de com esperava, de moment.

- Vinc a buscar un paquet. M’han dit que demanés per tu.

EL missatge de mòbil deia, també, que en el suposat cas que l’Alberto no n’estigués al corrent, li indiqués que el paquet estaria a la taquilla amb un Post-it identificatiu. Que li havia deixat la Patrícia i que, un cop fet l’intercanvi, ell mateix podia deixar el paquet que jo li donava allà.

Tampoc conec l’emsentada Patrícia, ni tan sols n’he vist cap fotografia. Sé, en canvi, que és la companya de treball de l’Alberto, que pren el seu lloc quan ella acaba la jornada al migdia. M’ho va comentar la germana del Damián. Ella és precisament qui m’envia el paquet que espera dins la taquilla de la sucursal bancària i la destinatària de la bossa que carrego jo des de primera hora del matí.

L’Alberto n’està al corrent perquè no cal que digui res més quan alçà la mà amb el dit enlaire, com expressant que sabia perfectament què havia de fer.

I ho sabia. S’allunyà i tombà per una falsa paret rere el mostrador. Va desaparèixer per reaparèixer uns instants més tard amb una bossa de paper marró. La vaig prendre i, a canvi, li vaig donar la meva.

Assentint, l’agafà i tornà a desaparèixer. Quan va tornar li vaig donar les gràcies i vaig marxar. Al carrer, el soroll de cotxes accelerant, de clàxons impertinents i de timbres de bicicleta avisant als vianants que estaven envaint el seu carril em va fer tornar a la realitat. No, no era cap pel·lícula de gàngsters. Vaig obrir la bossa i, efectivament, a dins hi havia les xancletes de plata que, setmanes abans, s’havien intercanviat la Laia i la germana del Damián per accident, quan recollíem tot l’escampall de tovalloles. Hi ha massa xancletes negres i films d’intriga. La vida és, o pot ser, molt més senzilla.

Searching for sugar man

Un exemple d’esperança, això és la definició de l’home de sucre.

L’altre dia en parlàvem, amb el Barça fent aigües de fons, a la pantalla de la paret d’un bar, amb els plors i les cares llargues d’uns milionaris que empaiten pilotes, es donen puntades de peu a destemps i no es preocupen d’allò que cal preocupar-se. No els culpo, tot i saber que hi ha alternatives, però d’ells parlàvem en certa manera. No de com jugaven, que en realitat ens importava més aviat poc, sinó de com es deu viure la riquesa, de com perverteix, de com l’opulència i l’abundància transforma. De si era normal, de si vols amagar-te de la gent quan en tens, de si precisament per això val la pena tenir-ne. De si canviaríem les nostres vides per la d’algun d’ells.

Jo vaig pensar que la meva no seria més rica, no veig per on començar, no em puc queixar: Tinc anècdotes per explicar, tinc el farcell, que cada dia omplo una mica més, ple de records que m’han fet com sóc, no visc sol i no voldria fer-ho amb ningú més, estic content amb la feina que he aconseguit començar, m’agrada recollir les verdures amb bicicleta, m’encanten la germana i els pares que tinc i la sort, si, la sort dins de la desgràcia, que m’ha acompanyat durant aquests anys. M’encanta tenir principis, que no sempre veig en altres i aleshores no sé on s’agafen si viuen en un arbre sense branques, i m’alegra veure el reconeixement de tenir els que tinc. Veig que val la pena barallar-s’hi una mica... i m’hi barallo. Veig pondre’s el sol sense la sensació que em falti de res, més enllà d’un món just i equitatiu, que no és poc. No val la pena barallar-se per un mateix, potser vol dir que no t’has trobat, potser vol dir que t’escanyen (o t’escanyes) i que bregues per alliberar-te. En canvi, si pots fer-ho per altres potser és que estàs tranquil amb tu mateix.

I aleshores, d’enlloc, un home demostra que si, que sense ser ningú més enllà d’allò que sent ser, que no demostra enveja, que viu com ho ha fet sempre, que si volgués estaria cobert de joies i sumptuositat però en té prou amb recordar que la glòria està allà, que el reconeixement és molt ampli i que per dins viatja la tranquil·litat i el convenciment. No és inevitable. No ho és gens ni mica.

Una grata sorpresa documental, això és “Searching for Sugar Man”.

Terminator 4 Salvation

Jo dono la barra als meus amics sobre diversos temes altament inútils. Un d’ells és el de les incongruències cinèfiles. No m’explanaré ara en aquest punt doncs ja n’he, fins i tot, escrit un conte: Cinema d’acció.

L’altre dia (ja hi tornem a ser, quan dic l’altre dia no cal que sigui pròxim, de fet fa més d’un més) vaig anar a veure Terminator 4 Salvation. I els va sorprendre que no em semblés malament. I és que a mi em fa una mica de ràbia que per culpa de fer les coses més espectaculars (o per passar-se de llests) es facin incongruències. En aquesta, que no diré que quedarà per la posteritat, no hi apareixen però gaires barrabassades d’aquest estil. Es basa més en la no explicació de fets. Els fets passen, i si no saben explicar-te’ls, doncs no ho fan. No es dediquen a inventar incongruències per intentar-te fer més creïbles situacions que no podrien ser-ho. I això em sembla més bé que mentir. Obviar temes i esperar que ningú s’hi fixi. I es pot dir: Apa! Com ho han fet això? Però contra això hi ha una possible resposta, és el futur i llests. En canvi, si t’intenten raonar incorrectament algun concepte d’aquest estil, moltes vegades s’acaba ficant la pota.

En fi. Que ha de ser molt difícil fer una qualsevol cosa sense errors, n’hi ha però que són més greus: aneu al CAP més proper i fixeu-vos en el gran mural de la Glaucoma (o similar, no recordo de què es tractava) diu així: Tal malaltia la té tanta i gent, i la meitat no el saben (traducció massa literal del castellà).

La habitació de Fermat

No sé si el director va decidir jugar també amb el nom de fermat com a símbol, no només de matemàtic, sinó també de la paraula en si, tancat. No n’estic segur, i potser fins i tot m’erri de bon tros. Però el fet és que ahir van fer la pel•lícula per televisió i encara no l’havia vista.
Em va semblar prou interessant, tot i que tractant-se d’una pel•lícula de saberuts matemàtics els enigmes eren, la majoria, de pati d’escola on més que les matemàtiques s’hi ha d’aplicar la lògica. Però és igual, això també ho deixaríem per un altre moment. Allò que m’intrigava era perquè havia posat quatre premses per tancar les parets de l’habitació quan amb dues n’hi havia prou i de sobres? No només això, intenteu comprimir els costats d’una caixa alhora! És molt però que molt complicat! Hi ha d’haver un sistema de guies molt bo i costós! I, val que no es mostra molt a la pel•lícula, però no em va semblar veure-les. Aquest concepte crec que és més complicat del que sembla i, reconeixent que m’haig d’informar del tema, no sé si estava contemplat (segurament si i fins i tot obviat) per part del director.

En general la gent està més per la trama que per detalls com aquest...I ben fet que fan!

Walküre

L’altre dia vaig veure aquest film. Ningú me n’havia parlat bé i potser per aquest motiu no em va semblar tan malament. Ja se sap, quan tens moltes expectatives t’acostumes a frustrar i quan no t’esperes res... doncs mira, qualsevol resultat és bo. Però més enllà de si està bé o malament, tres coses em van sobtar.
La primera és que sent Nazis, mesclessin l’alemany amb l’anglès, però que parlessin majoritàriament en anglès. Serà que tinc massa assumides les pelis de l’Indiana Jones on els alemanys parlen alemany o mal anglès, no sé. Això em féu dubtar de si hi havia infiltrats o què, perquè la peli comença amb en Tom Cruise escrivint en el seu quadern en alemany (i pensant-ho en veu alta en el mateix idioma però amb subtítols anglesos) i després, a la que arriba el primer coronel (o similar) comencen amb l’anglès, i d’aquí en endavant quasi tot anglès. On vull anar a parar, és que si des del principi prens que els alemanys (a la peli) parlen anglès, doncs molt bé, però si no... És igual, és un detall sense massa sentit.
I l’altre sorpresa va ser el repartiment d’actors. I aquí si que em queixo, perquè pel punt d’abans puc entendre que, el director, volgués posar-nos en situació al principi, però el repartiment... a veure, si recordo bé hi havia, entre els generals de l’exèrcit, exceptuant en Branagh, que ja els tenia més aviat blancs, 0 rossos. Zero! Cap! Ni un! Aucun! Kaine! Va i aquí si que no eh? Home, una cosa és que, perquè ho entenguin els teus paisans la filmis en el teu idioma, l’altra, ben diferent, és que no respectis la genètica del conflicte! Cony! Que si vas a Bolívia a fer una peli on hi vulguis representar les “cholitas” no agafaràs ties rosses escandinaves de metre noranta! Oi que no? Doncs si vols fer veure que tens un exèrcit d’alemanys, no me’ls fotis tots morenos! Sort que el führer si que ho era, de moreno, ja hagués estat el súmmum que aquest sí que hagués estat ros, buf, m’hagués mort de riure! No, el führer s’ha de dir, estava prou semblant, però clar, que aquest el tenim ben fitxat tots... només faltaria.
L’última de les sorpreses és que el protagonista perd un ull en un combat, però li deixen en una caixeta (ni formol ni res, que segur que sol es conserva prou bé). I va i el tiu, després de recuperar-se i passant no sé quant de temps, cada cop que s’ha de veure amb el cap suprem de l’exèrcit se’l torna a posar!!! I quan acaba la reunió, hop! cap a fora de nou! Però què és això? I allò més fort és que quan se’l posa no li queda gens antinatural, és més, està fenomenal! Sort que, per dissimular que l’actor, en realitat, el té sempre, li posen allò dels pirates. Fa riure una mica...

Bé, així que ja està, a part d’aquests tres punts (més o menys greus) si la voleu veure no està malament, i com que es basa en una història real, doncs aprenem alguna cosa. No?

The wind that shakes the barley

Ahir vaig mirar la peli “The wind that shakes the barley”. És un tros de pel•lícula. Reflecteix, com poques vegades he vist, l’origen de la problemàtica d’Irlanda i l’IRA. Les ràbies, la sensació d’impotència, els primers conflictes ètics pel fet de passar de matar l’enemic (anglesos) a propis irlandesos que abans lluitaven al teu costat, o dèbils personatges que per por han garlat més del compte... Realment interessant.

Però de fet, el film és l’excusa que volia posar per discutir un altre tema. Resulta que els fets transcorren a l’Irlanda del 1920. Jo dic, per aquelles èpoques molts cotxes no hi podia haver i menys perduts per les verdes muntanyes. I jo dic, perquè no ho puc assegurar, ni els meus pares havien nascut (ni els avis) ni hi tenia familiars per l’illa, que si no hi devia haver tampoc molt transport en carros, una mica si, però tampoc tant.
Tampoc tant per què?
Ara arribem a la qüestió, per fi. Doncs perquè durant gran part del film els personatges caminen i es van traslladant per diversos racons i amagatalls, però els camins tenen sempre les marques de les roderes dels vehicles, dues línies gravades al terra, dues traces marrons enmig de l’herba, les roderes. El quit és que es van poder ambientar les vestimentes, els carros, algunes cases que encara deuen quedar dretes, el sentiment de les gents, però el paisatge... el paisatge és l’actual, per molt que defugis de la civilització és el d’ara.
És la primera vegada que hi penso, i no sé què va fer-m’hi caure, però ara, quan em miri altres films ambientats en èpoques remotes segur que m’hi fixaré, crec que en trobaré, de roderes, i mira que és un indici inequívoc de modernitat, no fa tants anys que s’imposen en els nostres camins. Però tan acostumats estem veient-les que casi segur que ni havien pensat en fer-les desaparèixer, i bò que així sigui, millor que destinin el temps i recursos en altres direccions.

Cinema D'acció

El professor, de cabells ja blancs en la seva majoria, mig llargs i arrinxolats, amb ulleres de fina estructura de ferro i vidres totalment circulars, estava voltant el quaranta cinquè minut de la primera classe del curs que, enguany, acabava de començar.
L’assignatura de lliure elecció de la prestigiosa carrera de Cinema, Interpretació i Direcció (CID) de la ciutat, “Els perills dels efectes especials en el cinema d’acció” no podia destacar-se com una de les més sol•licitades. No per això el tècnic d’efectes especials, galardonat amb premis de renom mundial com els obtinguts en el festival de cinema per a cecs i sords de Vallfugida del Penedès o del festival de Cinema Gutural de San Joan de Clavicordi pels treballs realitzats en els films “ Els elefants voladors de l’era galàctica” i “El sexe imaginari dels àngels castrats”, i ara professor de l’assignatura, hi anava amb poques ganes. Ans al contrari, cada any començava el curs amb noves energies i exemples ben recents per a demostrar als alumnes perquè havien de vigilar de l’abús dels efectes especials i no caure en clàssics i repetitius errors.
Després de tres quarts d’hora de classe era normal veure entre l’alumnat cares totalment amorrades al pupitre amb la mandíbula desencaixada, entre algun esporàdic i sonor ronc, algun paperet passant de taula en taula, a saber, notetes d’amor massa naïfs o alguna caricatura del professor. També hi havia qui, mal amagat sota el pupitre feia el senzill sudoku del diari gratuït que donaven a la sortida del metro. Era possible fins i tot, veure mans indiscretes buscant no se què de la parella del costat o algun fill d’adinerat que, sense tenir ni tan sols la decència d’afluixar el volum jugava amb la maquineta del moment.
- Quants de vosaltres heu anat al cine aquest estiu?- Pregunta el professor. Espera un temps prudencial i veient exactament cap mà alçada continua – Quants de vosaltres heu anat a veure l’exitosa, de taquilla i econòmicament parlant, Hancock? – Aquesta vegada ja ni espera, per no trobar-se de nou amb un desert de mans promogut pel desinterès, la indiferència o l’atenció posada en altres qüestions dels seus suposats oients. – Tots recordareu doncs un parell d’escenes frapants que, a més, fins i tot surten als “trailers”. Una d’elles és quan el nostre protagonista és envestit per un tren de càrrega de res, a saber tu quants vagons amb tota la inèrcia que duu al damunt. Bé doncs, en comptes de sortir despedit pels aires i que no li passi res, és un superheroi i allò que ell pugui fer o li pugui passar no ho poso en dubte... M’he perdut... – Eren relativament freqüents aquests blancs mentals a la seva classe, un mai sabia si estava provant l’atenció dels universitaris o si realment l’eloqüència li provocava males passades. No cal dir que, a part dels sons de la maquineta, els riures d’alguns i els roncs d’altres, no es va poder sentir cap aportació caritativa en auxili de l’oblidadís professor per retornar-lo al fil de l’explicació. Poc després continuava – Ah si, com deia, en comptes de sortir disparat resulta que no, que immòbil es queda i és el tren qui s’atura en sec, sense el més mínim desplaçament del nostre campió. Perquè això passés així no cal ser un memorable arquitecte, ni físic, per saber que hauria d’estar clavat a terra per no se quants metres i tones de formigó i no pel seu simple pes. Lleis de la física vamus!
De fet, - continua -a la primera entrega de Superman, quan atura una màquina segadora de blat amb les mans i salva el nen, ja es va criticar que ni tan sols es trenqués en mil bocins la fulla i que la màquina es parés en de cop. I d’això fa més de 20 anys! I és més! – Tant emocionat està, que els pèls li van d’un cantó a l’altre i les ulleres sembla mentida que encara es mantinguin sobre el nas. – En aquesta mateixa pel•lícula de Hancock hi ha un moment en el que atura el cotxe blanc dels primers delinqüents, sempre de pa sucat amb oli, clavant els peus a terra. Aleshores si! Aleshores si que ho fan mínimament bé els tècnics, no el para de cop, NO! Sinó que ha de fer malbé bona part de l’asfalt que s’aixeca al pas del vehicle fins a aturar-lo. Això ens indica que no és que siguin una colla d’ignorants, sinó un grup que es deixa enlluernar pel poder de representar l’impossible. S’equivoquen i això, des del nostre punt de vista, és imperdonable, sobretot quan estem parlant de pressuposts tant elevats! – S’atura i agafa aire, que no s’ha acabat – De molts altres errors garrafals que es poden observar en el cinema d’acció, destacarem la caiguda lliure dels cossos, que és una cagada habitual en aquest gènere.
De tots és sabut que si et caus d’un vuitè pis o més, el vermell de sang que deixes a cent metres a la rotllana en esclafar-te contra el terra no el treuen ni cinc-centes dones de fer feina fent hores extres en dies! – Ei! Ara si sembla que algun macabre estudiant posa interès a les paraules del, ja fet un monstre de Tasmània de tant moure’s i gesticular, professor, que escenifica l’escena de manera que gairebé un pot imaginar-se les vísceres enganxades a les parets – Mireu doncs, si caus a terra i pares la velocitat de la caiguda de, no sé, posem 200 Km/h a 0 en mil•lèsimes de segon et converteixes en el mar roig, però si fas el mateix caient a les mans d’en Hancock no et passa res!! Però quina incoherència!! I això mateix passa amb la nova gran estrena de Batman “El cavaller nocturn”, quan la nostra encantadora ex-Kitty Holmes, l’enamorada del ratpenat, és llançada, pel malvat Joker, des de l’àtic del gratacels del ric empresari. Magistralment aquesta rata de l’aire salta darrere seu, l’agafa i la recolza sobre seu. Al caure esclafen el magnífic vehicle, de dur acer, damunt el qual van a petar. Però ells res tu! Ni una sola rascada! I la noia té els sants pebrots de dir la broma de que la propera vegada preferirà baixar en ascensor! Si hauria de tenir la textura d’un batut de maduixa després de tal caiguda i la rata nocturna hauria de ser un autèntic puré dins d’aquell fabulós vestit, com el gelat de la nostra infància, el Dràcula, negre i dur per fora i vermell per dintre! – Ara si que para i agafa l’aire que des de fa un parell de minuts no se sap d’on treia per garlar. Sembla mentida però ha aconseguit treure de l’estupor a tota l’aula, que l’està mirant amb uns ulls com unes taronges. Potser el fet que entre tants moviments tres guixos han sortit disparats esmicolant-se contra les parets i contra el front d’un alumne despistat que s’ha quedat estabornit han contribuit a parar atenció.
- I què me’n dieu de la resta de les persones? – Continua – Els extres? És impressionant com aconsegueix, el cinema, que no t’importin el més mínim les persones a qui no has vist les cares i que moren a milers! Voleu exemples? Del conductor del tren que comentàvem abans, segur que ni una sola cadena d’ADN sencera poden trobar dins la cabina degut a l’impacte. Però a algú li importa el pobre infeliç? Oh! Oh! El millor exemple d’això que dic, a part d’absolutament totes les persecucions en autopistes, a Màtrix, Hancock de nou, etcètera, on cotxes salten volant pels aires i exploten per tot arreu amb passerells i innocents conductors, que de ben segur passen a l’altra vida irreconeixibles, el millor exemple d’això que dic el trobem a la pel•lícula Speed. Després de passar tot el film intentant, i aconseguint-ho magistralment, per cert, salvar una trentena de persones dins d’un autobús, aquest, sense ni conductor i amb tothom fora de perill, xoca i explota, final d’efectes especials meravellós, foc, colors, restes de ferralla projectades per tot arreu, contra un avió de passatgers que igual que el bus queda envoltat en flames i convertit en cendra. L’heu vista oi? Com penseu que devien quedar tant el pilor com els no menys de cent cinquanta passatgers que el Boeing devia dur? Cendra cagundéu! En cendra es van convertir! I a ningú, absolutament ningú, ni públic ni personatges de la pel•lícula va saber-li greu que morissin calcinats. Ni un trist comentari. Al contrari, tots contents per haver aconseguit un balanç de trenta vides salvades per unes cent cinquanta-una de cremades vives! Com més pressupost té un llargmetratge més escandalosa és la fotuda de pota!!! – Aquesta frase, que posteriorment es va fer cèlebre perquè els alumnes de 5è curs la van estampar a les samarretes, que van vendre a dojo, pel viatge de diversió i plaer de final d’estudis i que ara utilitza l’oposició canviant el mot filmació pel de RENFE o Govern, depenent del cas, la va culminar amb un impacte del borrador sobre la taula provocant un aixecament de pols de tal magnitud que els últims cinc minuts de la classe els van passar tossint.
Quan tot estava més relaxat, va permetre que sortissin de l’aula dient-los – Aquesta assignatura pretén que si mai teniu alguna feineta d’efectes especials en una peli, curt, documental o programa de xafardeigs de mitja tarda, no sigueu tant necis de repetir els errors que ja s’han comès infinitat de cops. Que intenteu sempre tocar de peus a terra, no us deixeu endur per poder representar l’impossible, l’ambició fa ennuvolar la... – i ara si un esternut inoportú li va fer saltar les ulleres que es van esmicolar.