dimecres, 25 de novembre del 2009

Camins

Caminava distreta, totalment absorta amb els aparadors que li anaven passant pel davant a cada pas. La boca amb l’obertura inconscient, ni molt ni poc. El ritme el marcava l’àvia que l’empenyia i la guiava.
Les veia venir des de lluny i creia que tenia prou espai per l’esquerra, entre elles i la paret, per passar-hi bé. Just abans del creuament, la petita allarga la mà i estira, algun absurd detall l’haurà captivada i vol atansar-s’hi.
Per no fer-les anar per terra, la gran i la petita, vaig haver de fer una cabriola de les més lluïdes. Els estranys i espasmòdics moviments junt amb el sord so dels peus tocant a terra van activar l’àvia que sento com diu:
- Marta – allargant la a, signe inequívoc del desesper - vigila, que no veus què fas?
Vaig estar a punt de dir-li que no és preocupés ara, tenia tota la vida per endavant per fer-ho i amb assumptes potser fins i tot més superflus. Ara li tocava descobrir el món i créixer-hi. Però no, vaig seguir caminant, ni tan sols em vaig girar, participant així de la incomunicació típica i trista de la metròpolis.

dissabte, 21 de novembre del 2009

La fugida

Sabia que el llac no queia lluny, si s’afanyava potser hi trobaria refugi a temps. Si decidia no moure’s i quedar-se totalment quieta, muda i aguantant la respiració potser la sort l’acompanyaria i passarien de llarg. L’espetec proper pel trencament de dues branques, de fa temps caigudes en terra, sota els peus dels seus perseguidors feren saltar-li totes les alarmes internes. La por inundà els pulmons, s’instal•là al cervell i ennuvolà la raó. L’instint actuà, les cames reaccionaren autònomes i proveïdes d’una energia desconeguda començaren la correguda. El desesperat moviment anava de la mà de la despreocupació d’on posava peus i mans. La fressa del fullam i el sotabosc indicaven la seva presència i localització. Seguir endavant era, ara si, l’única alternativa.
De sobte un raig de sol l’enlluernà, havia deixat enrere el bosc, havia arribat a la gran rasa de grava. Sempre li havien dit els ancians de no creuar-la mai, que tants hi havien perdut la vida i que a l’altre cantó només hi havia perills i malastrugança, eren presa fàcil dels tirans. Ho havia fet duta per la curiositat i per absurdes juguesques i ara en patia les conseqüències. Creuar aquells tres o quatre metres que feia el camí de carro que comunicava cal Perer amb la carretera nacional i la civilització se li feu una eternitat. Un cop a l’altre cantó s’atreví a guaitar furtivament darrere seu i entre la malesa entrellucà els malvats rostres. Braços s’aixecaren i l’assenyalaren, sentí els crits com trons furiosos. Saltà el marge de la carretera i prosseguí la fugida. Percebia l’amenaça cada cop més propera, l’estaven encalçant, però el llac també era allà mateix, darrere el turó. No volia tombar-se de nou, un segon podria ser necessari. La pujada fou dura, i desesperançadora. Les fulles patinaven avall i tenia la sensació de no avançar gens. Sentia l’alè calent del perill al clatell. Sense ni mirar on queia feu l’últim salt des del capdamunt i, de l’aire estant, sentí l’estrèpit del gegantí cos caient al sobre el munt, justa abans que l’aigua li tapés les orelles. Quasi l’atrapen. S’havia salvat.
Va endinsar-se ben dins les profunditats i, protegida per les algues es veié amb esma per mirar amunt. Tres cares de galtes rosades i llavis grossos sortiren per sobre el la penya. Obrien i tancaven la boca però ella, d’allà estant, ja no en sentia res. Amb uns bastons remenaren l’aigua durant alguns minuts de suplici. S’aferrà fort al les plantes properes no separant-se de terra. Aviat se’n cansaren i marxaren entre renecs i imprecacions.
Passat un temps prudencial s’atreví a treure el cap.
- Croac – Avisà, i per tot el bassal sentí la resposta calorosa de familiars i amics
- Croac, croac, croac.

Platero y Yo

Si poguessis pujar dalt, al terrat de casa, veuries un món enllà d’aquestes parets. Sabries que els crits que sents cada matí, Nútria, surten de diminutes boques de les criatures de la guarderia que tenim a sota. Si els teus ulls veiessin com un parell juguen a disparar-se amb pistoles invisibles; com un s’aprofita de ser més gran i pren allò que tenien els mes menuts; com dos ploren rius de pena perquè un tercer no els deixa beure l’aigua, salvadora i transparent, de la fonteta del pati; com uns mostren, pomposos i orgullosos, les darreres joguines, grogues, blaves, malves, que els pares els han comprat a aquells que no s’ho poden permetre, aleshores entendries perquè de gran som com som.

Si quan el sol, ataronjat i enrogit de vergonya, s’amaga per no veure més el desastre que il•lumina i la fosca cau damunt els homes, poguessis estar al sostre que ens protegeix, Nútria, veuries com les estrelles, en comptes d’omplir la vacuïtat del cel nocturn amb infinits punts de llum i esperança, sembla que hagin caigut i estiguin engabiades dins les cases de les persones que les malgasten i omplen de tristor. Tan sols la lluna, solitària plata, pot mantenir-se allà damunt dels nostres caps, ensenyant-los el camí de tornada i, de moment, no es dona per vençuda. Aleshores entendries, perquè tu si que ets llesta no com nosaltres, com és que el món s’està morint i no ens en volem adonar.

dimarts, 10 de novembre del 2009

L'observador

Al metro un home està assegut a l’últim seient d’una de les cantonades del comboi. La jaqueta plegada sobre els genolls i un llibre obert, a les mans. Inconscient deixa entreveure les dents sovint, alguna narrada ocurrència li deu fer gràcia. Cada cop que el metro s’atura, aixeca la mirada just per damunt de la bora del llibre i observa el personal que entra. Ara un punki, ara el rastes, la dona madura de pits generosos, la jove d’ulleres escandaloses, la vella inestable amb el seu acompanyant no més segur que, galant, li cedeix lloc...
Poc després entra un cinquantí prim de barba gris i llarga i de roba esparracada amb un acordió que ha vist hores millors. Tan bon punt tanquen les portes es posa a tocar alguna melodia a voltes distingible. Decideix deixar estar el llibre, creu que pitjor que no donar-li diners és fer-lo invisible, no fer-li cas. Observa els companys de trajecte i com tots, sense excepció, han tombat el cap en direcció contrària al miserable músic que o està prou enllà per no adonar-se’n, o està avesat al punyent menyspreu. Els vells perquè el terra els té absorts en somnis de joventut són perdonats. La ulleruda ha estat descarada i està totalment oposada a l’acció. Seguint la ronda hi ha tres jovencelles de no més de disset que fan mofa. Un desagradable desig li remou les entranyes, i passa a observar al veí més lentament del que pretenia. Aquest es força a llegir, però duu més de cinc minuts a la mateixa plana. Més enllà un dorm i dos més ho fan veure. La música sona durant ben bé tres parades i després passa a recollir el fruit de les notes. L’aire omple generosament el barret, alguns però s’han dignat a fer-li que no amb la mà, d’altres han afegit un condescendent somriure, la majoria ni s’han immutat i l’home del llibre segueix, amb els ulls, el trist caminar de l’individu quan surt, esperant una millor oportunitat i acollida. A l’endinsar-se novament dins l’immutable túnel s’adona que havia de marxar amb el pobre músic, tant observar l’ha distret i haurà de tornar enrere.
La preocupació li arruga el front, li marcaran tard a la feina.

Objecció Fiscal

Avui tornaré al traumatòleg, espero que em digui altres mètodes d’actuació. Fa massa que estic tancat a casa, pres lliure. I avui, justament, m’he fixat en un pamflet que vaig agafar durant la darrera Mercè, primer dia, justament, del meu enclaustrament. Era aquest:


Em va cridar l’atenció i justament estant, com estic, tan en contra de l’exèrcit i ara m’he mirat que deu ni do la força que pot tenir. Així que avui m’he disposat a mirar per la xarxa què s’ha fet i què es pot seguir fent. M’he trobat que esquerra republicana ja va presentar una proposta de llei el 2006, només els verds van estar-hi d'acord, aquí n’adjunto el video:

http://www.solidaries.org/ofiscal/video.htm

És cert que pot ser un pal mirar-lo, és llarg, és el parlament (acció al cinema) però ostres si val la pena. Es poden veure les dues espanyes. Des dels fervorosos lluitadors perquè tiri endavant, passant pels que diuen que hi estan d'acord però que com que sembla difícil dur-la endavant, o que no està del tot ben redactada voten en contra. Però fins i tot s’intenta justificant l’exèrcit per les “missions de pau”, per les seves actuacions amb grans catàstrofes naturals (prestige, incendis) i els defineix com un exèrcit no bel•ligerant sinó pacifista i que ajuda a democratitzar països i la consolida. En fi, no entenc que aquesta gent pugui ni tan sols arribar-se a creure les seves raons. Que l’exèrcit va muntar una tenda de campanya pels immigrant il•legals? Que tendre... I, dic jo, no podria haver-hi un col•lectiu que fes les funcions humanitàries, d’apagar incendis, de netejar, etc. que no sabés usar armes? No veig el perquè les han de saber fer servir si justament se’l justifica per aquestes qüestions.

M’hi apunto, la propera declaració de la renta intentaré fer-la amb aquesta objecció, doncs hi ha un blanc legal que t’ho permet si redirigeixes aquests diners, no per a tu, sinó per a altres organitzacions, per exemple, ONGs.

Algú m’hi acompanya? No estem sols.

dilluns, 9 de novembre del 2009

Aquestes cèlebres paraules

Un incentiu publicitari d’una coneguda marca de cervesa mostra com un jove trenca els esquemes de la vida fins ara establerts com a correctes i decideix emprendre un viatge pel món (vaja, no puc negar certa afinitat fins aquest punt). La musiqueta alegre, les imatges, la motxilla a l’esquena i una concatenació de somriures i rialles fan que quan finalitza l’anunci, en general s’estigui content. També fa pensar que si s’ha fet és perquè comença a haver-hi bastanta gent que s’anima a sortir de casa amb una mà al davant i l’altre al darrere durant llargues temporades. Jo penso que aquest fet s’esdevé d’un excessiu benestar.
En certa manera, i depenent de com sigui el viatge, pots estar d’acord amb ell quan comenta que s’ha adonat que tothom té la vida muntada, per estranya que sigui. Una amb un hortet, unes floretes i venent-les, una parella amb una furgoneta, una botiga de serps, etc. Dic que hi estic d’acord en certa manera perquè és ver que et creues amb maneres de viure que fins al moment no t’havies plantejat, maques, nobles i lloables. Però gairebé totes tenen en comú que qui les viu, abans, formava part del primer món, i que, dins l’entorn on ara està, no l’ha abandonat del tot i que sobretot: ha estat decisió pròpia. Per contra, te’n trobes moltes d’altres de vides, ritmes i sistemes. I també estan muntats, efectivament, però per altres persones, imposats per caps dèspotes, per la societat, per l’estat o el capitalisme. Veus gent que ha de sobreviure pidolant i no comenta l’anunci que té la vida muntada amb: mà allargada, o got, cartronets i caixer automàtic per dormir en els casos afortunats. O aquella dona que ha perdut el marit en un malentès al camp, on encara hi té esclavitzat un fill perquè aquí es puguin fumar els cigars de fulles seleccionades, un altre infant li va morir al néixer perquè els insecticides que utilitzava pel monocultiu de plantació de soja quan era jove (ella), durant l’embaràs, van perjudicar el fetus i ara en té quatre més que no sap com tirar endavant doncs l’educació és pèssima i a més necessita d’ingressos que no concep d’on treure si no és prostituint-se. No comenta que té la vida muntada sobre la desgràcia. I aquella família Nicaragüenca que malviu de l’abocador i de les deixalles de la capital, no diu que té la vida muntada amb merda, bosses de plàstic i penúries.

Cada cop que el veig, a mi se m’esborra la il•lusió que m’hauria d’aportar. I les cèlebres paraules: No et trenquis tan el coco, em sonen supèrflues, absurdes, i despreocupades. És més que provable que, d’alguna manera, estiguem participant i afavorint aquestes situacions així que, potser si que hauríem de trencar-nos-hi una mica el coco per trobar la forma d’equiparar-nos una mica.

Només hi ha un problema: Som egoistes.

divendres, 6 de novembre del 2009

Somnis entre boires

Un bell nou matí. Sòl esplèndid que escalfa des de la més llunyana extremitat fins la més amagada de les entranyes. Per no suar com un garrí, molt atent, un vent gèlid s’escola suau, dolç i parsimoniós, per tots els racons. Quin goig.

I ja va bé, perquè anit va succeir-me allò que tant molesta quan estàs plàcidament dormint. Part de la culpa va ser meva i de les meves fantasies semi-estúpides. Voler volar. Clar si, home, com tothom. Fins aquí potser res estrany, però aleshores, ajaçat al llit i amb els ulls ja clucs meditava sobre aquest fet i que, en el cas que m’hagués estat possible, en comptes de demanar la baixa els hagués pogut proposar d’anar d’un lloc a l’altre flotant per l’empresa. Em vaig adormir imaginant les cares astorades dels companys quan, per desplaçar-me ho fes sense ni tan sols moure les cames i suposant el caos que podria crear-s’hi. Per sort, a l’hora d’anar a dormir, mai dono massa temps al coco i caic fregit als pocs minuts, així la bola no es fa immensament gran.

I en això que segurament roncant, ve el somni a posar-me les coses a lloc. Tu volar? Mira t’ho puc acceptar, però que això t’arreglés l’esquinç, nanai! I perquè no us preguntareu. Doncs resulta que en somnis efectivament podia volar, no calia que ho fes amb el puny enlaire com el superman, però si, podia volar. I clar, com sempre que és així, jo m’emocionava, i cada cop volia anar més de pressa i més amunt. De sobte, veig que començo a perdre impuls i energia i si que m’enlairo, però no pas més que alguns miserables centímetres del terra. És aleshores que m’adono del fet que, per aixecar el vol amunt i amb més potència haig d’estirar els peus avall aerodinàmicament. Així que si, torno a guanyar empenta però començo a sentir la fiblada de dolor al turmell. L’emoció em pot i hi torno. I el dolor augmenta, insisteix, perdura. No ho aguanto més i em desperto. Inconscientment, m’havia ajagut cap per amunt amb els peus encarats al sostre i el pes de les mantes i llençols estava obligant una flexió inadient pel feble turmell. Les il•lusions de volar doncs, quedaren truncades en somnis i aquests al seu temps, esmicolaren la fantasia de guarir el l’articulació volant.

En fi, toca de peus a terra, que és com han d’anar les coses, malauradament.

dijous, 5 de novembre del 2009

Solitud

Com un mirall embrutat i fosc, el vell televisor gris i apagat, reflecteix la claror tènua de l’únic llum de peu que il•lumina la sala. Tot està immòbil excepte les invisibles ones sonores del transmissor i la mà que omple aquestes ratlles. És negra nit i per bé que les cortines no estan passades, darrere els vidres no s’hi veu més que la pacient fosca qye espera l’apagament d’aquesta llum per envair i recuperar aquesta cova on sóc, que se li resisteix. L’obligació de fer repòs, un peu que reclama les atencions que normalment no li són atorgades, ha propiciat la lectura de Solitud, de Victor Català. L’acabo d’enllestir. És un llibre que costa de llegir a trams. Essent lent com és, si no fas llargs episodis, se t’esmunyiran, entre lles línies, els puja-i-baixa sentimentals que només es poden transmetre amb constància i perseverança. Si et perds aquest efluvi de sensacions és millor que l’abandonis, estàs perdent la major part de la gràcia que té. Quan ho feia de viatge a la feina, al metro, sovint la mandra em podia. Ara amb la baixa, han tocat dues tardes al terrat de casa. He pogut veure els canvis de tonalitats que pren la ciutat quan el Sòl recorre veloç els seus darrers instants abans d’acotxar-se rere Collserola i els dies ventosos m’han permès gaudir de la visió d’un mar sense la boira bruta habitual. Sense l’escalfor de l’astre rei la frescor feia presa de mi i em recollia cap al menjador. No l’hagués fruit tant si no hagués estat per la lesió, així que, fent ús de les pròpies paraules del pastor:

- Tot lo món és bonic si es mira amb bons uis, ermitana!

L’entorn ha acompanyat perfectament i ha servit per empapar-me’n bé. L’he acabat i comprendreu que m’hagi passat una tarda reflexiva. És, sens dubte, la reacció lògica. Quina història! I com m’agradaria poder-me expressar així. Una labor difícil i tenaç tal com ell (ella en realitat, quina dona!) comenta al pròleg:

“Jo, com a tocat que sóc de les mentades devocions i per això més desitjós de fer art que mercaderia – fins allà on el meu seny i les forces arriben – havia somiat en donar-te amb la meva primera obreta d’algunes proporcions, l’obra seriosament planejada, meditada i remeditada abans d’escriure-la, escrita després amb catxassa i mirament, deixada reposar més tard per a donar lloc a d’aquietar-se el bulliment de les impressions i depressions momentànies i més tard encara repassada, llimada, brunyida a sangs fredes per una i altra volta fins a deixar-la neta i purificada de tots aquells defectes enlletgidors que està en la mà i en la paciència de l’autor corregir. És a dir, llegidor meu, jo somniava amb donar-te l’obra primmirada i endreçadeta en què un hi posa tot el que sap i pot i que no és altre que l’obra amb què somnia tot aquell que fa una obra pel sol i propi gust de fer-la.”

dimecres, 4 de novembre del 2009

Le Souhait (Quarta i última part)

Un cop dins, sense donar-li ni temps de reaccionar es tragué, com la serp quan muda de pell, l’estreta samarreta. L’home es posà les mans sobre els ulls, que gairebé surten disparats de les seves òrbites. L’encant d’aquella nereida no el deixava marxar. Ni tan sols volgué evitar com els cinc tentacles dels palmells s’acostaven, poc a poc i sense impediments, cap aquelles voluptuositats que, descarades, es desprenien la pols de la inconsciència. Quan la prengué, ella li donà l’esquena per poder veure l’escena a través dels miralls, multiplicadors de sensualitat.
S’apropà contra l’’home i notà la vigorositat punyent barallant-se amb totes les teles. Suaument, ella duia el tempo, li apartà les mans que la prenien i es descordà els sostenidors (ell no hauria pogut, els tremolors li ho hagueren impedit). Com quan s’obre el teló aparegueren els pits en escena. I es repetí l’espectacle de les fregues. L’excitació es percebia per tots els racons. Els massatges es succeïen mentre ell intentava explicar-li, embarbussant-se, que ni tan grans ni tan ferms. Amb un d’acord i un espera aquí s’esmunyí rere les cortines, encarregades de guardar el frenesí. Quan reaparegué guaità com gotes de suor queien del front del seu postres. Gràcil com un capgròs en un bassal s’entortolligà al seu voltant li comentà que els que s’acabava de posar, com a mostra, serien perfectes. Ell feu que no amb el cap.
Amb una seguretat impensable fins al moment en aquella mosca, la prengué de la cintura, se l’apropà. L’espetec del desencaix fou el tret de sortida per a un cúmul de reprimits desitjos que, per fi, veien l’oportunitat de ser els protagonistes d’un món que havien tingut llargament vedat. Aprofitaren els escassos tres quarts d’hora per treure tot el suc a aquell cubicle d’un metre quadrat. Les cortines ballaven al compàs de la dansa acrobàtica de fruites nedant amb xocolata, insinuant els pudors més salvatges i retenint la llum que aquella fogositat desprenia dins el provador.
Els últims acords d’aquell triomf natural foren seguits d’un atac sobtat de moral venjativa. Les robes trobaren veloces les seves cuixes, natges, melics i espatlles. S’amagaren les vergonyes visibles i es feren palpables les etèries. Fora d’aquell indret màgic la descoordinació i maldestre tracte dels desconeguts tornà a caure com plom sobre la relació. S’acomiadaren estranys, sense la complicitat de la que havien estat partícips. Havien perdut la sintonia.
Quan es trobà sola, una controvèrsia de tranquil•litat i neguit envaí la Marianne. Com la nena trapella quan se’n surt, se sentia un punt orgullosa d’haver seduït aquell home, però no tenia clar si ho explicaria mai a les amigues, ni a les més íntimes.
A l’altre cantó dels vidres, imperceptiblement entelats, el senyor enfilava de pressa carrer amunt. Una cinquantena de metres enllà s’aturà davant un nou aparador uns instants amb posat dubtós. S’endinsà a la tenda acompanyat d’un so estrident que l’anunciava. Damunt hi penjava un elegant rètol:

Llenceria fina “Le Souhait”.

dimarts, 3 de novembre del 2009

Le Souhait (Tercera part)

- Caiguts.
- Com? – la o s’allargà més del compte per evitar l’espetec de la rialla que, dins l’esòfag, pugnava per sortir en llibertat eixordant el veïnat i que de ben segur hagués dissuadit, definitivament, l’insecte que tenia davant de prosseguir amb la compra.
- Que els té mig caiguts ja i jo voldria doncs... es que miri, no sé com dir-li-ho.
Aquell home desprenia patiment se’l mirés per on se’l mirés. Se’l veia fent uns esforços titànics per aguantar-li la mirada i no abaixar els ulls un pam més avall, les ninetes es bellugaven boges. Ella ho notà i inflà bé els pulmons constatant l’evident torbació i pèrdua de concentració de la seva víctima. Se sabia amb una notable davantera, enveja de moltes clientes. Quan es mirava al mirall s’auto-enorgullia del valor d’haver-se sotmès a aquella operació de feia un any, estava encantada amb el resultat, havien recuperat, potser exagerat, la força i alegria de l’adolescència. Tots els sostenidors li queien bé i fruïa, com avui, de l’impacte que causaven els que aixecaven fort, que sempre combinava amb samarretes ajustades.
S’ho estava passant bé i cada cop contornejava més el cos mentre es desplaçava i li mostrava les possibilitats. Subtil, eficaç i amb la desimboltura més creïble. De miracles no se’n poden fer, va fer-li entendre, però si que es podia intentar millorar molt el resultat.
- Deixa que t’ensenyi quatre trucs. – Digué avançant cap als provadors fent-li el gest característic del vine cap aquí. El repetitiu cargolament de dit tingué l’efecte esperat i la Marianne sentí el plaer de veure com la mosca quedava atrapada a la teranyina, gairebé no es podia creure que fos tan fàcil.

dilluns, 2 de novembre del 2009

le Souhait (Segona Part)

- És que...
- Si?
- La meva xicota sap? Vull dir, és el seu aniversari i crec, no ho sé, que potser seria un bon detall...
- I tant! A les dones sempre ens agraden els homes atrevits.
Ell enrojolà visiblement i guaità el terra.
- Jo, és que d’això, mai... sap? Vull dir, que jo no sé... m’entén oi?
- No pateixi, jo l’ajudo – Aquell home li encantava, era com l’osset de peluix d’infantesa que amanyagava i estrenyia fort entre els braços quan s’acotxava. Era una monada, pensava – Tenia vostè alguna cosa en ment?
- Dona, en ment en tinc moltes de coses – emmudí sobtadament avergonyit.
- Tenim tota la tarda – respongué somrient i atenta la Marianne.
Un petit esbós de somriure semblà escapar-se-li entre els llavis a ell també, s’estava asserenant.
- Digui doncs, buscava conjunts o parts separades?
- Ehhh, doncs miri, jo... pensava en sostenidors – Digué compungit com si es tractés de la paraula maleïda.
- Molt bé – Aquell home era una joia, quina cucada, no l’estava decepcionant gens. – Segueixi’m, quina talla fa? – Era aquesta la seva pregunta estrella, li encantava veure les reaccions que provocava als homes. Passaven d’encongir-se fins a ser éssers diminuts que calia cercar amb la lupa que duia sempre a la butxaca, fins a enorgullir-se de tenir una concubina amb melons de premi, de suculentes síndries de mugrons eixerits, però que no sabien quin color d’ulls tenien. Un bon grapat, però, en coneixia les dades, aquesta badada només passa la primera vegada, i parlar de números és molt menys impúdic, talla 80/85/90...i forma de copa A,B, C. Com a classe de primària, vaja. El nostre home però fou dels bons, fins i tot es va sentir el patac de com se li desencaixava la mandíbula i picava contra el terra. Una espècie de so inintel•ligible sortí d’aquell descomposta fesomia.
- No en sap la talla?- Deia intentant fer un semblant tranquil•litzador. La veritat és, però, que estava encantada amb el rol dominant que estava prenent.
- Doncs... – L’home es refeia – Uf, hem... així? – Aixecà les mans com si agafés dos pits invisibles però acostant-se descarat als d’ella, que notà un subtilíssim pessigolleig ben endins les entranyes que confongué amb nerviosisme – Eh ...- S’aturà – Els dits no m’arriben al fons.
- Perfecte!
- Jo és que ella...- prosseguí l’home refrescant l’ambient – Doncs que els té tots iguals i voldria, m’entén, una mica de varietat – Ara semblà deixar-se anar – És que veurà, tots són de color carn, altament destrempants. – I aquí tornà a contraure’s sobre si mateix i entre les parets i el terra quasi l’engolen.
- Cap problema, els vol amb brodats? Amb farcit? O potser transparències? – Ara que tornava a sentir la situació sota control s’envalentonà amb les picardies. Volia veure’l patir una mica. La Marianne començà a mostrar-li el gènere veient-lo atabalat i fora de context.