le Souhait (Segona Part)

- És que...
- Si?
- La meva xicota sap? Vull dir, és el seu aniversari i crec, no ho sé, que potser seria un bon detall...
- I tant! A les dones sempre ens agraden els homes atrevits.
Ell enrojolà visiblement i guaità el terra.
- Jo, és que d’això, mai... sap? Vull dir, que jo no sé... m’entén oi?
- No pateixi, jo l’ajudo – Aquell home li encantava, era com l’osset de peluix d’infantesa que amanyagava i estrenyia fort entre els braços quan s’acotxava. Era una monada, pensava – Tenia vostè alguna cosa en ment?
- Dona, en ment en tinc moltes de coses – emmudí sobtadament avergonyit.
- Tenim tota la tarda – respongué somrient i atenta la Marianne.
Un petit esbós de somriure semblà escapar-se-li entre els llavis a ell també, s’estava asserenant.
- Digui doncs, buscava conjunts o parts separades?
- Ehhh, doncs miri, jo... pensava en sostenidors – Digué compungit com si es tractés de la paraula maleïda.
- Molt bé – Aquell home era una joia, quina cucada, no l’estava decepcionant gens. – Segueixi’m, quina talla fa? – Era aquesta la seva pregunta estrella, li encantava veure les reaccions que provocava als homes. Passaven d’encongir-se fins a ser éssers diminuts que calia cercar amb la lupa que duia sempre a la butxaca, fins a enorgullir-se de tenir una concubina amb melons de premi, de suculentes síndries de mugrons eixerits, però que no sabien quin color d’ulls tenien. Un bon grapat, però, en coneixia les dades, aquesta badada només passa la primera vegada, i parlar de números és molt menys impúdic, talla 80/85/90...i forma de copa A,B, C. Com a classe de primària, vaja. El nostre home però fou dels bons, fins i tot es va sentir el patac de com se li desencaixava la mandíbula i picava contra el terra. Una espècie de so inintel•ligible sortí d’aquell descomposta fesomia.
- No en sap la talla?- Deia intentant fer un semblant tranquil•litzador. La veritat és, però, que estava encantada amb el rol dominant que estava prenent.
- Doncs... – L’home es refeia – Uf, hem... així? – Aixecà les mans com si agafés dos pits invisibles però acostant-se descarat als d’ella, que notà un subtilíssim pessigolleig ben endins les entranyes que confongué amb nerviosisme – Eh ...- S’aturà – Els dits no m’arriben al fons.
- Perfecte!
- Jo és que ella...- prosseguí l’home refrescant l’ambient – Doncs que els té tots iguals i voldria, m’entén, una mica de varietat – Ara semblà deixar-se anar – És que veurà, tots són de color carn, altament destrempants. – I aquí tornà a contraure’s sobre si mateix i entre les parets i el terra quasi l’engolen.
- Cap problema, els vol amb brodats? Amb farcit? O potser transparències? – Ara que tornava a sentir la situació sota control s’envalentonà amb les picardies. Volia veure’l patir una mica. La Marianne començà a mostrar-li el gènere veient-lo atabalat i fora de context.