Solitud

Com un mirall embrutat i fosc, el vell televisor gris i apagat, reflecteix la claror tènua de l’únic llum de peu que il•lumina la sala. Tot està immòbil excepte les invisibles ones sonores del transmissor i la mà que omple aquestes ratlles. És negra nit i per bé que les cortines no estan passades, darrere els vidres no s’hi veu més que la pacient fosca qye espera l’apagament d’aquesta llum per envair i recuperar aquesta cova on sóc, que se li resisteix. L’obligació de fer repòs, un peu que reclama les atencions que normalment no li són atorgades, ha propiciat la lectura de Solitud, de Victor Català. L’acabo d’enllestir. És un llibre que costa de llegir a trams. Essent lent com és, si no fas llargs episodis, se t’esmunyiran, entre lles línies, els puja-i-baixa sentimentals que només es poden transmetre amb constància i perseverança. Si et perds aquest efluvi de sensacions és millor que l’abandonis, estàs perdent la major part de la gràcia que té. Quan ho feia de viatge a la feina, al metro, sovint la mandra em podia. Ara amb la baixa, han tocat dues tardes al terrat de casa. He pogut veure els canvis de tonalitats que pren la ciutat quan el Sòl recorre veloç els seus darrers instants abans d’acotxar-se rere Collserola i els dies ventosos m’han permès gaudir de la visió d’un mar sense la boira bruta habitual. Sense l’escalfor de l’astre rei la frescor feia presa de mi i em recollia cap al menjador. No l’hagués fruit tant si no hagués estat per la lesió, així que, fent ús de les pròpies paraules del pastor:

- Tot lo món és bonic si es mira amb bons uis, ermitana!

L’entorn ha acompanyat perfectament i ha servit per empapar-me’n bé. L’he acabat i comprendreu que m’hagi passat una tarda reflexiva. És, sens dubte, la reacció lògica. Quina història! I com m’agradaria poder-me expressar així. Una labor difícil i tenaç tal com ell (ella en realitat, quina dona!) comenta al pròleg:

“Jo, com a tocat que sóc de les mentades devocions i per això més desitjós de fer art que mercaderia – fins allà on el meu seny i les forces arriben – havia somiat en donar-te amb la meva primera obreta d’algunes proporcions, l’obra seriosament planejada, meditada i remeditada abans d’escriure-la, escrita després amb catxassa i mirament, deixada reposar més tard per a donar lloc a d’aquietar-se el bulliment de les impressions i depressions momentànies i més tard encara repassada, llimada, brunyida a sangs fredes per una i altra volta fins a deixar-la neta i purificada de tots aquells defectes enlletgidors que està en la mà i en la paciència de l’autor corregir. És a dir, llegidor meu, jo somniava amb donar-te l’obra primmirada i endreçadeta en què un hi posa tot el que sap i pot i que no és altre que l’obra amb què somnia tot aquell que fa una obra pel sol i propi gust de fer-la.”