L'assalt del banc

Anava despistat per una conversa dactilar a la pantalla del telèfon baixant per la Rambla de Catalunya quan una veu femenina s’interposà als meus passos insegurs.

- Hola, que tens un momentet?

Al no tenir cap excusa fefaent i que aquestes feines d’assalt al vianant desprevingut em sembla que han d’estar farcides d’una consecució de “no” frustrants, vaig decidir desar el mòbil a la butxaca i escoltar allò que aquella mossa volia (o més aviat havia d’) explicar-me.

- Tu has tingut el carnet jove oi? – vaig fer que si amb el cap – i recordes que tenies uns quants descomptes en botigues i altres regals oi? – Vaig tornar a fer que si, aquest cop amb murmuri de “h” entrellaçades però sense badar boca. Ella m’observa amb determinació, té els ulls grossos massa pintats d’un color carn brillant que obra i tanca de pressa, fruit d’una impaciència o un estrany neguit. Somriu, els llavis també els té ben definits per un fals roig intens, tornà a la càrrega. – En tens més de 26 oi? Jo estic aquí per oferir-te els avantatges d’una nova targeta – vaig alçar el cap i vaig veure una estrella blava amb un parell de punts groc i vermell que sembla que deixi enrere , com els desnonats, vaig pensar – No – va dir – no és d’aquest banc, és de “xxx”- (No penso fer-ne propaganda jo ara). Vaig assentir com dient: d’acord, continua – Doncs aquesta targeta et permet fer compres a les botigues i et torna un percentatge. Tu saps que a les botigues, pagant amb targeta, els bancs li cobren una comissió al botiguer no? I sabràs també que tu pagues el mateix tan si ho fas amb targeta com si no. Doncs aquest banc et torna part de la comissió. A més a més, en algunes botigues et fan descomptes de fins al 15%. Tu, en tot cas, no t’has de preocupar de res, em dones les dades i t’arribarà a casa la targeta desactivada. Si t’animes l’actives i llestos i si finalment te’n desdius, doncs la pots fer servir de posa-vasos o d’allò que més et plagui. Què? Si? Va, que et recullo les dades, on vius?

La vaig aturar quan ja estava obrint la carpeta per treure els papers, fins aleshores havia estat com una metralladora verbal.

- Perdona si et freno eh?

-Ui, si, tranquil, és que és el primer dia. – Vaig entendre aleshores la frenètica intermitència de les parpelles i la velocitat de la llengua impetuosa. – Què vols saber?

- Un parell de cosetes només: Què en treu el banc i s’hi hauria d’obrir un compte.

- Cert, ja m’ho ha preguntat més d’una persona. El banc aquí està poc instaurat i vol fer-se un lloc, això és una promoció per tenir més presència. I no, no cal obrir cap compte, la vinculem a la que tinguis actualment en el teu banc.

- Bé, gràcies, en tot cas la meva resposta no canviarà, saps, jo no crec en els bancs. Per començar, ells no volen perdre diners i per tant, si diuen que  em “fan” descomptes i no em cobren comissions, t’asseguro que ho aconseguiran per altres cantons que em desagraden més, com ara invertint en indústria militar (té mira, et dono 3 cèntims per compra però a canvi participaré en la fabricació d’armes per destruir vides humanes, si?), o invertint en dipòsits alimentaris, que és quasi pitjor que amb les armes. – Les parpelles van parar, però seguia el somriure perpetu - A més, l’aparició de les targetes, lluny de ser cap “favor” ha estat un sobrecost per tots nosaltres. No veig perquè el botiguer ha de veure’s perjudicat per la nostra mandra de pagar amb monedes i allò que ha acabat fent és, com és lògic, traslladar-nos el cost de les comissions al preu del producte, per tant, els bancs (i aquest també) lluny de fer-me cap favor, m’han dificultat l’accés als aliments i productes bàsics (o no tan basics). Personalment, preferiria que, en comptes de tornar-me els diners, directament no li cobressin res al botiguer. Per aquest motiu intento sempre pagar en metàl·lic.

- Ah.

- Em sap greu no poder-te ajudar, però la proposta que em fas no m’interessa. Com no m’interessen massa els bancs. Per això m’agrada llegir-hi anuncis de l’estil: préstecs sense interès!

- D’acord, que vagi bé i que tinguis sort – diu, amablement. Em va semblar veure-hi amb un toc de curiositat, sense gens de malícia.

- Gràcies, en realitat estic content així.

Vaig seguir camí avall. No havia fet dues passes que ja la sentia assetjant un nou vianant amb la mateixa empenta que m’havia demostrat inicialment.

Han estat paraules relliscant sobre el paraigües del conformisme? Duia la noia un impermeable que la protegia de la realitat del sistema? Em sembla una llàstima que totes les feines valguin, o més aviat, que prevalguin als escrúpols. O de fet, potser no són les feines, sinó els salaris. En tot cas, allà al fons, estic content d’haver intentat posar una pedra a la sabata. Encara que sigui minúscula, encara que no la noti ningú.

Andamios

Després d’unes quantes bastides, estructures creades per aguantar uns records d’exiliat polític, i poder fer la transició cap al nou i re-conegut país que va haver d’abandonar. Després de veure les dificultats d’un temps mal (o mig) cicatritzat, de com allò que creu s’ha mig florit però segueix latent, empobrit però viu i sobretot, poruc. Després de veure com els amics han canviat més de pressa d’allò que es pensava, o li sembla perquè no n’ha pogut veure la transició sinó l’abans i el després de la presó.  Després d’anar veient com s’allarguen les arrels, com allò que semblava cruixir per tot arreu comença a prendre força. Després d’uns mesos de la tornada, el perill de la inconsciència sumat a la injustícia de l’infortuni, omplen les darreres pàgines d’un profund estrenyiment de cor que, recobert amb el cotó fluix de l’amistat, han aconseguit que se m’assequi la gola, se’m faci un nus al coll i, perquè no dir-ho, se m’humitegin els ulls. La meravella de la ficció que esperes no tingui res a veure amb la realitat, però que en el cas afirmatiu, t’apropa a qui ja ha marxat.

Vaig descobrir el Mario Benedetti amb una petita novel·la sense pretensions: La borra del café. Després vaig llegir-me’n alguns reculls de poemes i em va fascinar la facilitat d’escriure sobre els fets comuns. I ara, l’he vist més afí que mai, donant lliçons al to de la quotidianitat. M’ha sorprès sense sorprendre’m, perquè m’agrada trobar-li, per fi, aquest cantó que ja m’imaginava.

Capítol 4: L'Elvira

- Com se suposa que puc trobar un paio que no recordo com és! A part dels pantalons vermells llampants com els mànecs de les tisores infantils que no sé perquè tinc grabats a la memòria i d’aquells cabells ingovernables et juro que no sé dir-te res més d’ell! Tia, és que ens vam fotre una òstia que flipes! Jo feia tard i anava mig corrent, de sobte me’l vaig trobar al damunt. Va ser tan ridícul... els dos per terra i tota la gent al costat mirant-nos. Em vaig posar super nerviosa, ja saps que em moro de vergonya quan faig el “primo”, i clar, em vaig aixecar volant, no volia seguir sent el centre d’atenció, i li vaig clavar una “bulla” que al·lucines. Em sembla que fins i tot vaig insultar-lo. Joder tia, ara com se suposa que l’hauré de mirar quan me’l trobi? Que li diré: Tu ets aquell imècil de la cantonada? Si home, el papanates que es va quedar allà mirant com un estaquirot! No tia, no li puc dir això, evidentment que no, sóc bèstia, però no tant. Vaig passar-me la nit d’ahir pensant com entrar-li si mai se’m fotia a tir. Però sé per l’experiència adquirida després d’anys esperant que et tiri la canya el guapo de la classe que, per més que planifiquis, quan arriba el dia, el guaperes et diu hola, o qualsevol altra cosa, i et quedes amb un cara de fleuma impressionant o respons qualsevol “pavada” i quedes com el cul. Així que crec que no prepararé més respostes. O si, jo què sé! Al final això anirà segons el meu estat d’humor. Jo tampoc sé si es farà el longuis. Saps, potser diu que res, que ell no ha perdut les putes boles de petanca i que no va caure mai a terra de forma patètica. Perquè jo no sé si a ell també li va sortir un morat com a mi. Te l’he ensenyat? No? Mira! Queda fatal aquí a la cama. No podré dur els sorts ni les minifaldilles fins que no marxi i, tan gran com és, haurà passat l’estiu i fotrà un fred que flipes per ensenyar cuixa. “Joder”! Maleït nano. I a saber, potser és d’aquells tios freakis fastigosos que fan col·leccions de coses que troben, que hi ha penya molt rara! I si ho subasta? Val que no hi haiva res de valor,  vull dir, de valor per algú que no sap la història d’allò que hi havia a la maleta. Ja saps Eli, que t’encapritxes de petites coses que per a tu valen molt. No sé, l’entrada del cine del Juampe, per exemple. Si la d’aquell dia que em va convidar a veure “la boda del meu millor amic”, una cursilada, si, però el tiu s’ho va currar. Jo li havia dit, sense fer-li massa cas un dia, que volia anar-la a veure i va i apareix una tarda amb les entrades a la mà. Era molt mono. Durant la peli no parava de posar la mà al meu genoll i l’acariciava amb un dit. Casi m’irrita la pell! Jo el deixava fer, mentre no anés més enllà, perquè tampoc volia muntar un número i perquè a mi la peli em va encantar i el prota estava que t’hi cagues, estava boníssim. En algun moment em vaig girar i el Juampe feia una cara de gripau aburrit que em va fer pixar de riure. Tia, Elisenda, perquè em mires així!

- Perquè m’expliques tot això Elsa?

- Joder tia! No m’escoltes o què? T’estic dient que per mi era important allò que tenia a la maleta dels collons!- Va fer l’Elsa alçant la veu amb un punt d’estridència que s’aproximava alarmantment al xiscle.

- Va nena! A altres potser si, però a mi no em vens aquesta moto, que de lluny veig que està espatllada i li falten la meitat de peces! Que et conec des de fa temps. Tu mai  has fet servir la maleta si no és per “mangar”. Allà hi he vist de tot: Dònuts, vestits, tangues moníssims, mitges sexis i un munt de quincalla, però mai l’has fet servir per anar al cine, no fotis!- L’Elsa es va quedar glaçada, els ulls oberts, sense tancar les pestanyes, i la mandivula absolutament desencaixada de manera que la barbeta quasi li arribava al terra. – Va digues, què hi diues a la maleta?

El silenci va ser majúscul, com a les millors pel·lícules de suspens on tots saben què passarà però no passa res i el nerviosisme s’extén fora de la pantalla. Semblava que fins i tot els ocells i vehicles haguessin decidit aturar el temps, com esperant sentir, clar i català, la resposta. En veure que no hi havia reacció, l’Elisenda va insisitir

- Va tia! No em siguis la política de torn i digues la veritat. Et prometo silenci si hi ha irregularitats – va dir sense poder amagar el somriure – com al parlament, paraula de diputada. Hahahaha. Va, què hi duies a la maleta? Què vas birlar?

- Ets una cabrona. – L’Elsa es donava per perduda –  Vaig fer el cop de la meva vida i aquell crio té el premi gros. Vaig robar a una joieria.

- Què dius! – va posar-se les mans a la boca, com per evitar que sortíssin paraules inoportunes en excés- Joies de veritat? Quin valor?

- No sé... no era una merda de joieria, estava guai. Potser uns quants milers d’euros...- va respondre l’Elsa afluixant el to de veu a mesura que acabava la frase.

- “Toma!” I el tiu dius que juga a la petanca?

- Dic jo... Sinó perquè diantre tenia aquelles boles, no?

- Doncs ja tens un nou “hobbie”: et faràs jugadora de petanca.

Més estiu: Menys escriu

Arriba la calor. La cervesa fresca refresca. I la fresca crida les terrasses. Les terrasses s'omplen. S'omplen de gent. De gent i de mi. De mi amb gent. La fresca també crida el cine. El cine a la fresca. I a córrer. I a banyar-se. I a tot menys quedar-se a casa. On es queda l'ordinador. L'ordinador i les tecles. Les tecles soles, tancades. Tancades amb la pantalla. Però les idees segueixen. Segueixen els meus passos. Per terrasses, cerveses i fresca. Però no poden ser apantallades. I descancen guardades a la memòria. Esperant un temps de vacances. Amb més temps. Temps que ompliré amb gent. Gent i avions.  I americans. I de tot, menys pantalles Amb tot, espero no perdre les idees. I gaudir de l'estiu.
Per quan arribi l'hivern.