diumenge, 10 de gener del 2016

El perquè de tot plegat


- Jo de gran vull ser descobridor – vaig dir a la professora – com ma mare!
Era la manera que tenia jo de concebre la recerca. Als meus ulls, la mare era la Indiana Jones (o Indiana Jonessa) de la ciència. Me la imaginava amb el barret i el fuet caminant pels passadissos de la universitat, amb terra lluent de marbre, buscant aquella escletxa, aquella petita marca a la paret que obria portes invisibles a mirades inexpertes.
Alguns dissabtes ens trobàvem esperant que acabés algun article que, de tan important, crec que li anava la vida. No parava de dir que s’apropava el “Deadline”, que jo imaginava com una mena de serp gegant que sortia dels lavabos bruts de portes guixades amb crits d’independència i insults feixistes que aleshores encara no entenia. Quan enllestia sortia corrent, fugint d’un tal “Call”, tot al·legant que ja l'encararia el dilluns, que aquella revista tenia un JCR molt alt i això era imprescindible. Aleshores anàvem a la "Les Vilas", la platja o on fos. Quan als vespres, sota una llum tènue de vella bombeta, la mare es tornava a capbussar en el paperam, el pare ens explicava contes emocionantíssims i delirants on ma germana i jo érem els protagonistes. En acabat, trobàvem la mare adormida amb els papers a les mans, plens d’enigmes i jeroglífics que deien haver trobat una novetat que revolucionaria el món, una nova manera d'enfocar quelcom que jo no podia entendre.
A més, la mare també tenia un tutor mentre feia allò que anomenava "la Tesi", que intuïa una mena de puzle gegant perquè no parava de dir que no sabia com resoldre aquell trencaclosques. I això em tranquil·litzava, perquè a l'escola jo també tenia tutors que m'ajudaven quan no sabia resoldre problemes. 
Potser va ser aquesta màgia, aquesta incògnita permanent, aquesta inquietud per descobrir barrejat amb la imaginació paterna. Potser per això també m’agrada la idea d'escriure i acabar fent recerca.
Vaig néixer just quan la mare començava la Tesi i el pare ja treballava en una multinacional química on ha estat treballant fins que s'ha jubilat.
Ara sóc jo qui es baralla amb "La Tesi", qui passa els estius pensant com resoldre certs maldecaps, qui puja i baixa per la muntanya russa emocional que significa fer el doctorat, qui corre per arribar a temps als "deadlines" i "due dates", qui busca algun "call" de revista JCR que sigui interessant, qui viatja per anar a congressos, qui té no només un sinó 2 tutors que l'ajuden i exigeixen i qui, al capdavall, ha acabat tenint la Bruna en el procés.
Alguna cosa dec haver anat aprenent amb el pas del temps...
Gràcies.

dimarts, 22 de desembre del 2015

Nadal 2015

Com cada any, el 25 de desembre s'apropa, el 6 de Gener també i amb ells les fantasies i les enganyadores tradicions. 

Però també arriben el poema del pare:

Déu estampat a la tanca
i els Reis sense poder passar,
l’establia ha estat bombardejada
i l’estel se n’ha anat espantat.
Alcem filats amb pues
de qui vol ser coronat,
mengem torrons i neules
i cantem a nou nat.
On són Josep i Maria?
On són els pastors?
Allunyem la misèria
de qui vol ser refugiat,
Déu estampat a la tanca
i els Reis sense poder passar


I el pessebre que preparem a casa.


Bon Nadal!

diumenge, 11 d’octubre del 2015

Esperant, atent.


Estàs en una reunió amb una trentena de persones. Una sala gran, amb parets especialment decorades, un jardí Zen al mig i una pantalla on projectar-hi les presentacions de dimensions comparables a les d’un cinema.
El sentit comú, la costum o les normes de bona conducta et diuen que posis el telèfon en silenci. Igual que fas quan vas al teatre o a veure pel·lícules.
Però darrerament aquesta norma d’educació no l’estàs seguint massa. I no és per una qüestió de rebel·lia, com caldria esperar, ni tan sols hi ha la intensió de ser groller. És que avui al matí, quan estaves per sortir, una veueta dolça i mig adormida ha sortit d’entre els llençols i t’ha dit que aquesta nit no ha estat còmode, que ha tingut uns dolorets.
Has sortit igualment, les obligacions del sistema impliquen deixar bona part del confort familiar i l’autorealització de banda, i has anat a treballar.
Però treballes amb les orelles més atentes que els ulls. Treballes amb el cap ben lluny d’on ets, més a prop dels llençols, més a prop de d’ella.
Per això tens el telèfon amb el so activat i al 100% de bateria, per si et diu que arriben els avisos rítmics i has de deixar-ho tot per agafar el cotxe.

Estàs llest. Quan diguin, hi aniràs.

diumenge, 27 de setembre del 2015

El gran cop.



Talment com en una pel·lícula de Gàngsters. Així va ser. Una hora determinada, una sucursal bancària, un contacte, una conversa telefònica i un intercanvi.
Puntual vaig empènyer la grossa i pesada porta de vidre de la sucursal bancària. L’interior era lluminós, amb parets blanques i matisos de taronja llampant.
Tenia un nom. Només això. Un nom sense rostre. Havia de contactar amb ell, dir-li que hi havia un paquet per mi i donar-li la bossa que duia jo. Un intercanvi, a priori, simple.
- Estic buscant l’Alberto – vaig preguntar al jove que atenia, ret, darrere la taula de recepció.
Havia revisat per enèsima vegada el missatge de telèfon, buscant el nom, just abans d’entrar. Tenia la conversa gravada. Amb les precises instruccions: A les 18h hi haurà l’Alberto a l’oficina. Demana-li que tens un paquet per a tu.
El jove em mirà sorprès i em respon que és ell mateix. Somric, ha estat més senzill de com esperava, de moment.
- Vinc a buscar un paquet. M’han dit que demanés per tu.
EL missatge de mòbil deia, també, que en el suposat cas que l’Alberto no n’estigués al corrent, li indiqués que el paquet estaria a la taquilla amb un Post-it identificatiu. Que li havia deixat la Patrícia i que, un cop fet l’intercanvi, ell mateix podia deixar el paquet que jo li donava allà.
Tampoc conec l’emsentada Patrícia, ni tan sols n’he vist cap fotografia. Sé, en canvi, que és la companya de treball de l’Alberto, que pren el seu lloc quan ella acaba la jornada al migdia. M’ho va comentar la germana del Damián. Ella és precisament qui m’envia el paquet que espera dins la taquilla de la sucursal bancària i la destinatària de la bossa que carrego jo des de primera hora del matí.
L’Alberto n’està al corrent perquè no cal que digui res més quan alçà la mà amb el dit enlaire, com expressant que sabia perfectament què havia de fer.
I ho sabia. S’allunyà i tombà per una falsa paret rere el mostrador. Va desaparèixer per reaparèixer uns instants més tard amb una bossa de paper marró. La vaig prendre i, a canvi, li vaig donar la meva.
Assentint, l’agafà i tornà a desaparèixer. Quan va tornar li vaig donar les gràcies i vaig marxar. Al carrer, el soroll de cotxes accelerant, de clàxons impertinents i de timbres de bicicleta avisant als vianants que estaven envaint el seu carril em va fer tornar a la realitat. No, no era cap pel·lícula de gàngsters. Vaig obrir la bossa i, efectivament, a dins hi havia les xancletes de plata que, setmanes abans, s’havien intercanviat la Laia i la germana del Damián per accident, quan recollíem tot l’escampall de tovalloles. Hi ha massa xancletes negres i films d’intriga. La vida és, o pot ser, molt més senzilla.

dijous, 9 de juliol del 2015

Drets i deures.



Duia les mans plenes amb un parell de bosses de compra a rebentar (la síndria de l’amor, el pollastre de demà, els tomàquets del gastpatxu, la llet fresca del nen, o sigui jo, ...) quan, al tombar la canonada de casa, que coincideix amb l’entrada de l’hospital, veig caminar, fent tentines, un home no vell però tampoc jove, de barba blanca i mal afaitada. Quan m’hi apropo, m’adono que de la cella li raja sang. El color vermell contrasta amb la pell pàl·lida i la roba clara. Els ulls els té esbatanats i observa l’entorn com espantat. És aleshores que m’adono que duu la samarreta tota estripada, igual que els pantalons. Em plantejo si ve de tenir un accident o quelcom similar però algun detall, que encara no discerneixo, no acaba d’encaixar. Potser per això només el miro i no faig el gest d’ajudar-lo. Ens creuem, caminant sense deixar de mirar-nos en cap moment. Com dues bèsties que s’analitzen abans del combat. Sento com em puja l’adrenalina. Quan ja ens hem sobrepassat i per mirar-nos hem de tombar-nos gairebé del tot, perd el poc equilibri que li quedava i, després de quatre passos maldestres, acaba caient a terra, just al costat d’un pafó de cartells publicitaris. Tot molt lamentable i lent, tant, que fins i tot tinc la sensació d’haver estat el culpable d’aquella caiguda, per haver-lo mirat. Talment com si dels meus ulls haguessin sortit un parell de rajos empenyent-lo.
L’adrenalina fuig i la substitueix l’instint de donar un cop de mà. Igual que jo, tres persones més s’apropen al senyor. Com que vaig carregat, deixo que l’atenguin ells i em dirigeixo a la cantonada, on esperen dues ambulàncies alguna trucada urgent.
Els faig senyals. Quan em veuen venir, els dic que hi ha un pobre home a terra, rajant sang, a no més de vint metres. De primeres, sembla que reaccionen com correspon: ràpids i atents. Però aleshores veuen la víctima, el damnificat, o el comsedigui. I redueixen el ritme. Criden que s’apartin, que el deixin en pau. Evidentment, la gent que l’ajudava a incorporar-se, no fa cas fins que l’home arriba al seu costat. L’assistent d’ambulància, que duu un vestit llampant, segueix dient que s’allunyin i, per insistència, o potser pel to, al final obeeixen. En el moment que se sen allibera, l’home aixeca la vista i els diu que el volen matar! Que li estan fent la vida impossible! Empeny al qui té més a la vora, i marxa zigzagejant, amb una coordinació més aviat inexistent i a punt d’anar per terra tres vegades en tan sols dos metres.
- Però atenguin-lo! – Crida el més jove al l’assistent.
- Deixin-lo anar on vulgui – respon ell.
Però el jove no es deixa vèncer per l’autoritat sanitària i li insisteix que està malferit i que encara ho estarà més si no hi fan res. Que ja el veu creuant el carrer just quan passa un autobús.
- Aleshores l’agafarem – torna a dir l’assistent, increïblement tranquil. – Mentrestant, no podem fer res, acaba de fugir de l’hospital i no tenim la potestat de tornar-lo a dins si ell no vol.
Drets i deures... tot molt complicat. No vull veure com acaba la història. Prenc les bosses i m’encamino cap a casa.