dimecres, 16 abril de 2014

Nits a les finestres



Les últimes nits, des de fa potser tres mesos, vaig a dormir sempre amb el mateix darrer pensament. No crec que sigui per preocupar-se’n, però tampoc en trobo el raonament connex.
La Laia ja dorm, sempre ho fa abans que jo.
I aleshores m’imagino alçant-me, sense saber ben bé com, ja vaig vestit de fosc tot jo. A voltes amb alguna mena de careta negra i desmanegada, a voltes sense tapar-me la cara. Normalment, per no despertar-la, vaig al menjador, amb pas lent però decidit. Altres vegades directament m’apropo a la finestra de l’habitació. En tot cas, sempre acabo amb la finestra oberta, les mans agafades al marc, els peus a l’àmpit  i les cames flexionades amb una posició atlètica, a punt per fer un salt.
Estic allà, ensumant la fresca de la nit, esperant que l’aire m’indiqui el camí de la injustícia, que em senyali on dormen aquells que usen el sistema pel seu benefici. Em sento, en certa manera, com el Batman dels poderosos, com el Robin hood de la nit i la ciutat. Però no salto mai. No sé si és perquè no tinc ales, o perquè no sóc cap super-heroi, o perquè no sé cap on anar. I me’n sento culpable però el fet és que, al capdavall, no salto mai a per ells.

diumenge, 6 abril de 2014

La Simulació



Poso les claus al pany, giro el canell i entro al laboratori. No hi ha ningú, sóc el primer en arribar. Premo l’interruptor i els fluorescents dringuen intermitents il·luminant la sala amb una llum blanca i freda. N’hi ha un, al fons, que no acaba d’anar bé i llampega ininterrompudament aportant un punt d’histerisme i neguit a l’escena.
Poso en marxa l’ordinador que he heretat d’un doctorand precedent, és vell i triga segles a arrancar. Mentrestant, aprofito per treure els estris de la motxilla (auriculars, llibreta, bolígrafs i pen-drive) i surto a fer un cafè a la màquina del passadís. De lluny se senten veus d’alumnes parlant de gasos incompressibles (o incomprensibles) i de la metafísica que els despertava la noia del dissabte nit, en aquell bar fosc amb taules enganxoses de cervesa vessada.
Torno al laboratori amb el got de paper escalfant-me les mans. El deso sempre al mateix lloc, on hi ha tot de cercles de cafè marcats fent infinits símbols de les olimpíades d’un marró monocrom. La pantalla m’indica que ja està tot llest i obro el programa de simulació. Davant meu es presenten els jugadors disposats tal com els vaig deixar divendres abans de marxar.
Estic una estona mirant la pantalla, verificant tots els paràmetres i assegurant que no he fet cap errada important. De tant en tant una mà es belluga, com amb vida pròpia, i comença a jugar a fer remolins amb els cabells. Poc després, l’altra mà decideix fregar-me el mentó, pentinant amb certa incompetència i poca professionalitat els pèls mal retallats de la barba descuidada que està de moda.
Faig quatre retocs a l’estratègia d’atac. Carregaré el joc a l’esquerra, esperant endur-me la defensa i per la dreta faré que pugi el lateral. Quan el millor passador rebi la bola farà el canvi de joc, trencant l’ordre defensiu. Espero que el lateral, el nou fitxatge de darrer moment, faci un bon control i una centrada precisa, o em veuré obligat a prendre mesures.
Arriben els companys de laboratori. Hola, hola i torno a centrar-me en l’assumpte que tinc entre mans.
Repasso la tàctica. Em sembla prou robusta, he mirat les condicions de contorn i em són favorables. Juguem a casa i l’estadi està ple. Fins i tot he deixat entrar algun dels radicals, per animar, pressionar i intimidar.
Premo el botó de llançament de la simulació. Els jugadors van prenent la posició. Tenim el control de la pilota. El desplaçament de la majoria d’esportistes cap a l’esquerra està tenint el resultat esperat, el camp no està balancejat, tal com esperava. Al segon indicat, el lateral comença l’esprint per banda esquerra, enganxant el rival desprevingut. L’esfèrica arriba als peus del meu “Xavi” particular, o el meu “Beckham” de luxe, que alça el cap i fa el desplaçament a l’altre cantó.
La recepció és perfecte i la meva atenció segueix amb deteniment els esdeveniments. La defensa córrer esbojarrada a tapar el forat que ha quedat al descobert. El lateral fa un bon moviment en ziga-zaga trencant els malucs del primer defensa que li arriba massa apressat. Segueix endavant apropant-se a la ratlla de fons.
- Centra-la ja! – Crido enmig del silenci del laboratori.
Però el lateral segueix un parell de passes més. La línia de fons està cada cop més propera. Al centre de l’àrea es col·loquen perfectament per rebre la passada de la mort els destres davanters.
- Centra!!!! – Crido alçant-me de la cadira.
Però tampoc ho fa i segueix endavant, surt del camp i es fot una trompada de por amb les balles publicitàries. Lesió segura.
- Collons de paio! Ho tenia fet el malparit! Però si estava sol! Ostia! – Pico amb els punys tancats la taula i de poc no agafo el teclat i l’envio  finestra avall. 
- Què, no ha anat bé la simulació? – Pregunta un company.
- No tiu, aquest programa en versió estudiant és molt limitat, però la llicència professional val una pasta i no tenim pressupost al departament, ni a la universitat, ni a... En fi, que haig d’arreglar el mallat de la part dreta, se’m desplaça la proveta en excés i el resultat no s’assembla a l’anàlisi empíric. Saps com fer configuracions no homogènies amb aquest programa?
Aixeca les espatlles en senyal d’impotència i de ja t’ho faràs.
Prenc la llibreta i, a la llista dels titulars per al proper partit, ratllo la darrera incorporació. Em torna a faltar un jugador per al proper partit, però d’això tracta la recerca, de buscar-lo. 

dissabte, 29 març de 2014

La zona verda



Amb la bossa d’esport a l’espatlla dreta i desputricant a través del Whatsapp sobre la injustícia i eficiència del servei municipal de grues, baixava carrer dos de maig camí del dipòsit municipal.

Se m’havien endut el cotxe.

Mentre caminava a pas apressat, perquè tot i els cinc dies que havien passat de sobte em venien les urgències, pensava que depenent de quant sumés, més valdria que se’l quedessin: Un cotxe de més d’onze anys no pot pas valdre gaire... Ja amb cinc em va costar més aviat poc...

Era de nit i la torre Agbar, ja se sap que el mal sempre acaba unint-se, m’indicava, alegre amb les ballarines llumetes de la façana, el punt on havia d’anar a parar. A parar o a pagar. A pagar, definitivament.

Com que la plaça de les Glòries està feta un desastre, amb això de les obres de modernització, el dipòsit estava en un pàrking d’aquests de BSM on havien improvisat, amb cartellets enganxats a les columnes, les indicacions de com arribar a les guixetes. El guardià semblava ben acostumat als desorientats afectats i, amablement, senyalava la direcció sense ni preguntar perquè baixaves. Potser tenim la vergonya marcada al front quan arribem al dipòsit? La vergonya o la ràbia, ara no n’estic segur.

En tot cas, quan vaig estar davant del servei d’atenció vaig tragar-me l’orgull i vaig buscar entre els fons de butxaca, alguna resquícia d’amabilitat que encara em quedés per allà mig amagada.

Aquella dona, gentil i empàtica com ella sola, em va atendre amb una comprensió desbordant. Què dius? Que fa cinc dies que se’t va endur el cotxe? Bufff... doncs això et sortirà car de debò.

Si miri, deia jo, que resulta que vaig aparcar diumenge, perfecte tu! Allò que surts content. Zona verda marcada a terra i la senyal corresponent, tot en ordre. Si que se’m va fer estrany veure que la casa que normalment hi havia davant no hi fos, però estava cansat i allà hi havia les línies verdes a terra, impol·lutes, acollidores. No, veus? No vaig veure les senyals provisionals de prohibit aparcar en horari laboral i, sap? Durant la setmana no agafo el cotxe, així que, si se me l’enduen dilluns, allà es queda dimarts, dimecres, dijous i divendres. I encara bo que avui anava a entrenar, que si no fins diumenge res tu! Arribaré tard, a entrenar. Si hi arribo.

La senyora anava fent que si amb el cap, i que no també, depenent del moment.

I és que encara m’han d’arribar les darreres. - Continuava jo dient -Bé, en realitat espero que no arribin, que els serveis estan prou informatitzats per detectar errors humans. Vaig aparcar, farà cosa de dues setmanes, el cotxe també en un lloc ideal. Zona verda immaculada, la meva zona verda. Immillorable. Però el tiquet trimestral va lliscar sota la línia fosca de sota el vidre del davant i no es veia. I, igual que aquesta vegada, el dilluns va passar un vigilant i em va posar el pertinent paperet. Al paperet hi diu: Falta de tiquet. I a més, per si tens dubtes, hi ha una creueta on indiquen que hi ha una fotografia que ho demostra. El dimarts va passar un company seu, perquè al segon paperet hi ha un altre número identificatiu. I, sense qüestionar-se’n la conveniència, va clavar-me’n el segon. Dimecres igual. I dijous. I divendres. Jo no em puc creure que aquesta gent no es pregunti si és normal que un cotxe amb una multa segueixi aparcat al mateix lloc durant una setmana sencera. Serà, normalment, que qui l’ha deixat està convençut d’haver-ho fet bé. I a més, si haguessin mirat el coi de maquineta, haurien vist que, tot i no haver-hi tiquet, el vehicle amb aquella matrícula no és que no hagués pagat, sinó que no tenia visible el justificant.

En aquestes, la senyora, que mentre li fotia el rotllo anava teclejant a l’ordinador, alça el braç per atraure la meva atenció i em diu que ja m’haurien d’haver arribat les multes. Que efectivament, no només els bon-homes no es van molestar a fer les comprovacions pertinents, sinó que tampoc ho havia fet la gent d’oficines.

Va imprimir cinc fulls més, un per cada multa (que, per agilitzar-ho tot plegat, anaven per separat). Me’ls va entregar. Jo encara devia dur una expressió d’estupefacció absoluta, perquè immediatament torna a teclejar i en pocs segons sortien sis fulls més. Són per les reclamacions, un per cada cas. No hauries de tenir problemes amb aquestes, és evident que t’ho haurien de tornar. Tu endavant! Ara, la de la grua... És més complicat. Pots intentar, si vols, reclamar que et tornin el pagament dels 5 dies al dipòsit, perquè si no ho saps és evident que no vindràs. – M’ho explicava entenent perfectament el meu estat anímic - Però no et recomano que ho demanis tot, potser t’ho tomben.

Jo feia que “aha” i “mmmm” tot escoltant. La multa d’avui no te la cobro, només el servei de grues i el pàrking. Recorda que és això darrer que hauràs de reclamar.

Al mirar la factura gairebé se’m cauen els ulls per terra. M’imaginava els problemes que tindria després per recollir-los si no m’hi veia. Vaig treure la targeta de crèdit amb  mà em tremolosa. Surt més barat anar a Boston a visitar el Carles que no pas que se t’endugui el cotxe el servei municipal i no saber-ho fins una setmana més tard!! Jo que vaig amb transport públic, jo que lluito contra la pol·lució i congestió de la ciutat, jo que deixo el cotxe descansant tant com puc, m’enduc uns clatellots que al·lucines. Em sentia castigat injustament i pensant que si era així com l’ajuntament fomentava la mobilitat sostenible, estàvem arreglats.

Vaig baixar a buscar el cotxe. El vaig trobar sol, fins i tot diria que feia cara de compungit, com un nen que sap que ha fet alguna malifeta i que li caurà una bona esbroncada.

Vaig mirar-me’l de cap a peus, allò que dius, a veure si a sobre me l’hauran ratllat... No vaig veure res que no fos normal: estava brut, seguia amb el retrovisor dret agafat amb cinta aïllant, i tot un seguit de bonys que li donen un aire decadent i interessant. Vaig entrar, vaig posar les claus al pany i, abans d’arrancar vaig agafar el telèfon i vaig escriure un missatge:
“Vaig a entrenar, necessito desfogar-me”. 

dilluns, 17 març de 2014

El Jérôme s'escapa



Assegut al tren lent de Terrassa que s’atura a totes les estacions, passo l’estona distret mirant per la finestra com cau la tarda. Des que hi vaig ja he vist quasi de tot: tempestes, cel rogent, nit infinita... Ara cada cop és més clar i m’adono que ja arriba la primavera, el bon temps i les activitats fins tard.
Una dona, relativament jove però potser no tant, amb llavis molt ben pintats d’un vermell cridaner s’asseu a les cadires del davant, d’esbiaix. Es treu els auriculars de la bossa de mà, també virolada de mil colors, se’n posa un a l’orella deixant l’altre penjant i els connecta al telèfon fi i modern que duu a la mà dreta.
- Pau? – diu sense baixar la veu, però sense tampoc alçar-la massa. Just perquè no se n’assabenti tot el tren, però jo si. – El Jérôme s’ha escapat. – Pausa – Si tu, ha estat tot una mica estrany. Diu la mare que ha estat tota la setmana tibant la corda. Si. Havia amagat l’agenda i deia que no la trobava. Aleshores sa mare li ha dit que endreçarien l’habitació per trobar-la. No, clar, a ell no li ha agradat la idea, però ella ha començat a fer. Si, al cap de poc ell també ha fet com que ajudava una mica, no molt. Jo ho he vist molt clar – es recull els cabells rere l’orella – quan se n’ha cansat ha fet veure que la trobava sota el llit. Ha estat molt evident que sabia on era, perquè de cop s’ha alçat, ha anat a l’altra punta i ha dit: “ja l’he trobada”. – Es frega el nas -  A aquestes alçades ja estava molt emprenyat, el Jérôme, i deia que volia marxar. No, els pares no el deixaven.
He començat a deduir que el nano devia tenir alguna mena de problema més enllà del de no trobar l’agenda. Drogues? Alguna malaltia mental?
- Jo l’he intentat calmar, apropant-m’hi i dient que tot bé, que era normal que volgués marxar, però que si sortia ens havia de dir quan tornaria i que on seria. Que no vull tornar! Ha cridat. Aleshores ell se m’ha apropat amenaçador.  – Drogues, m’he dit – El Joan, el pare, s’hi ha posat pel mig eixelebrat dient que no tenia respecte per res ni per ningú. Li ha fotut un esbroncada de nassos. Evidentment això no ha ajudat pas gaire i l’altre s’ha tancat d’un fort cop de porta.
La noia alça els ulls i em mira, jo tombo el cap cap a la finestra, fent veure que aquella història no va amb mi, ni m’interessa el més mínim.
- Hem començat a sentir cops a les parets. Si. Ens imaginàvem que estava trencant coses però no hem entrat fins al cap d’una estona de fer-se el silenci. I ja no hi era. – Sembla que de l’altre cantó del telèfon li diuen alguna cosa – Si, ha obert la finestra, s’ha enfilat al sostre de la casa del costat, que és un pèl més baixa, i s’ha llançat a baix. S’hagués pogut fer mal, però no hi era. Encara l’estan buscant.
Jo m’esforçava en fer veure que no escoltava quan la noia ha dit.
- Ara vaig al teatre.
Se m’ha desencaixat la mandíbula inferior i he quedat com un babau més preocupat jo que ella per la sort d’aquell ganàpia. Dubto saber-ne mai més res.
Després de donar-hi unes quantes voltes he sortit del tren convençut, jo també, que el trobarien. Així no pateixo. Així puc anar tranquil a fer una cervesa, o al teatre.