Capítol 3: L'encontre (als ulls del Marcel)

El repicar de les massisses boles de petanca acompanyava les gambades del Marcel. Havia de tornar-li la bossa al Genís, que sempre li explicava allò de les lletres a les pilotes, feina molta gràcia als competidors, deia, però al mateix temps li permetia distingir quines eren les seves. Se les havia deixades a casa la nit anterior, quan havia vingut, com sempre, a fer un moscatell amb el pare. Havent sopat, un parell d’hores ben bones després de marxar, va trucar a casa preguntant si eren allà. El pare va dir que si, que l’endemà les hi portaria el Marcel sortint d’escola.

Feia una estona que anava tot capficat veient en com caminava a batzegades una vella uns metres més endavant. Es fixava amb el descompassat avançar i intentava trobar-ne la raó. Els malucs no semblaven més rígids que els d’altres dones ben entrades a l’edat dels remolins de records, les cuixes, tot i primes, encara eren fortes i els genolls, una mica entumits, no semblaven girar en totes direccions com els de les nines anorèxiques que tant es venen entre la canalla. L’anàlisi exhaustiu va permetre-li observar que, en realitat, els moviments erràtics venien de les espatlles: Ara a la dreta, ara a l’esquerra. El seu procediment científic prosseguí de l’espatlla al braç que voltava quasi foll perquè, al fons, l’arrugada mà aguantava una tibada corretja, al capdavall de la qual, una mena de gos pelut de no més d’un pam s’esverava amb les olors i sons del carrer i carregava d’estrebades els passos de la pobra dona.

Així, per desplaçar-se una quinzena de metres, aquella senyora feia més ziga-zaques que un esquiador baixant per un pista negra plena de bamps. A aquella edat més li valia no anar fent bromes, pensava el Marcel, que ja se sap: una caiguda és una visita a l’hospital i el fèmur fet estelles; els parents de visita amb els com va ser? I els poc oportuns quina mala “pata”! Després vindrien les reprimendes, entre preocupades i esgotades de tanta repetició, dels fills: has de vigilar mare, que ja no estàs per aventures de joveneta, si cal, ens quedem el gos. Les ninetes de la nena, acompanyant els pares, farien el ball del Joan del pi per l’emoció de tenir un gosset a casa, però ella que ni en somnis, que li fa molta companyia! i una cortina fosca com la nit cobriria les dansaires pupil·les infantils. Però també molt de mal, que no ho veus? Que no! Més vull morir de cop, d’un cop – corregiria - que veure passar les hores observant com la pols, poc a poc, va estirant-se damunt dels mobles. No diguis això mare, que encara en tens per molts anys. Masses que en carrego, fill, que ja han marxat tots i aquí estic més avorrida que un autoestopista al desert d’Atacama.

El Marcel no pot evitar un somriure imaginant-se la situació quan, de la cantonada, una figura de cabells esbojarrats se li abraona al damunt sense donar-li temps ni tan sols d’obrir la boca per avisar amb un “Compte!” probablement inútil.

Amb tot, era ell ara qui estava a terra. Es palpà el fèmur, per trobar-ne les estelles, però el va notar sencer i, en realitat, sense dolor. I doncs, perquè es tocà la cuixa? Per la vella! Clar, la vella! Si estava mirant la vella, perquè nassos estava a terra?

- Vigila per on camines! – Era l’Elsa, que se’l mirava rabiosa, ja dreta, amb alguns flocs de cabells mal enrossits per davant la cara. I arrencà a córrer.

Aleshores poc a poc, va anar reconstruint els fets. L’ombra, el xoc, tots dos per terra, el crit, una esbroncada que no es mereixia i ell allà, encara mig incorporat. Es tombà per poder veure aquella noia d’ulls foscs però vius, farcits d’una inquietud excitant, però ja l’havia perduda de vista.

- Estàs bé noi? – digué l’anciana sorprenentment quieta. Resultà que l’esquifit animal s’havia espantat i havia decidit sentir-se protegit entre les cames de la mestressa. – Té, se t’ha caigut la bossa.

- Gràcies – respongué el Marcel, alçant-se, espolsant-se els pantalons d’una sorra inexistent i recuperant la bossa. – Molt amable. – I decidí seguir la marxa a cal Genís.

Ho feia lentament, rumiant, alguna cosa no encaixava en aquell trencaclosques que acabava de viure, no sabia què era però hi havia una peça que li faltava. Caminava amb els ulls oberts però sense veure-s’hi, com quan després de llegir una pàgina d’un llibre t’adones que fa potser un parell de minuts que no et fixes en les paraules i has de tornar a començar. Per això va topar amb els policies al següent carrer. Aquest cop, però ningú va saltar pels aires, va ser molt dolç, de fet, un dels policies va aturar-lo suament agafant-lo per les espatlles.

- Vigili jove! – Va fer.

- Disculpi – Respongué el Marcel, i de vergonya, abaixà el cap, com esperant un càstig, o perdó. Aquells pocs segons van servir perquè els policies s’adonessin de la bossa que carregava.

- Perdoni, podem preguntar què hi duu a la bossa? – preguntà l’altre.

- Si – Respongué i esperà que li fessin la pregunta de què hi duia a la bossa. Espera que es feu potser un xic massa llarga, doncs ell atent a la pregunta i els policies a la resposta d’una pregunta encara no formulada però sobradament entesa.

- I doncs? Què duus a la bossa? – Va dir finalment el primer dels agents.

- Les boles de petanca del Genís. Ahir va venir a casa i se les va deixar. Després de sopar, va trucar i aleshores el pare em va demanar que sortint de l’escola les hi portés. Sap?

- Boles de petanca! – Digueren rient. El Marcel no va entendre’n el perquè. Sembla que ho devien notar, doncs afegiren – Res noi, res. Apa, vés. I Vigila per on camines.

Continuà cap a cal Genís, ara ja amb pas més viu i amb la intenció de fer cas als membres del cos de seguretat. Es començà a plantejar que com més minuts passés al carrer més possibilitats hi havia de tornar a veure el cel per trobar-se altre cop ajagut a la vorera.

No va saber si va ser aquesta idea, o una brisa, o l’olor d’uns llibrets de llom que s’escampava des de la finestra d’un veí, però el fet és que va alçar el cap enlaire i, d’entre els núvols que feien curses a ritme de cargol, en sortí un petit cartronet de puzle que li caigué just al front, entre els ulls. La peça que faltava.

Alçà lentament el braç i s’adonà que la bossa pesava molt poc, bé, en tot cas menys que quan hi duia les 6 boles. Sense acabar-se de creure allò que el puzle, ara complert, intentava fer-li comprendre, va fer una ullada a la bossa. S’obligava a pensar que potser amb la caiguda s’hauria foradat i les boles, trapelles, s’haurien escapat. Però efectivament, estava perfecte! Massa perfecte! Recordava que la del Genís, que pocs minuts enrere tenia entre les mans, estava mig esfilagarsada i pelada per les cantonades. Aquesta, en canvi, semblava quasi nova.

L’obrí ràpidament, tan ràpidament com va tancar-la de nou. Allò de dins no eren pilotes metàl·liques. Es va enretirar unes passes enrere, per mirar-se el trencaclosques des de la distància.

Si, ho veia clar, el gosset, la iaia, els cabells rossos esverats, el xoc, la seva bossa picant contra els malucs de la noia, escapant-se-li entre els dits, el crit d’ella (si, també veia el crit, per estrany que sembli) i la bossa que ara sostenia sortint disparada uns quants metres. La jove s’aixeca, l’esbronca, agafa la que té més a la vora, o sigui, la del Genís i marxa corrent. Arriba l’àvia i li n’atança l’altra... Se la guardarà per si mai li reclamen però també perquè no veu cap motiu per donar-li al Genís.

Donà mitja volta i es dirigí cap a casa seva. Més tard li dirà al pare que li l’han robada, cosa que no deixa de ser, en certa manera, certa. Era qüestió d’explicar la història amb una goma d’esborrar entre les dents:

El gosset, la iaia, els cabells rossos esverats, el xoc, la seva bossa picant contra els malucs de la noia, escapant-se-li entre els dits, el crit d’ella. La jove que s’aixeca, l’esbronca, li pren i marxa corrent.

El pare no ho trobà rar, el Genís tampoc. Ningú va donar-li més importància de la que tenia, doncs la importància és quelcom molt relatiu. Fet i fet, al Genís no li agradava això de la petanca, ni els avis. Ell era feliç amb el moscatell.

Capítol 2: L'encontre

Aquell primer contacte, el primer dia que el va veure, la va marcar de per vida. I no només pel morat que li sortí als malucs, d’aquells que canvien de colors cada setmana: tirant a blau al principi, lilós mal estucat més endavant, groc malaltís cap al final i entremig una mescla de tots ells que feia pensar que s’havia empassat un arc de Sant Martí que duia massa dies guardat a la nevera i, potser, estava una mica passat.

L’Elsa eixí de la botiga d’empenyoraments corrent amb l’estil de l’atleta que veu com l’encalça el grup perseguidor, o sigui, girant-se enrere cada tres passes per veure què s’esdevé. No era la primera vegada que corria després de cometre un furt: al barri no li treien els ulls de sobre quan entrava a les botigues de queviures, estancs, fruiteries, llibreries, carnisseries, supermercats... Les mirades inquisidores dels comerciants van permetre-li aprendre un dels valors més importants del lladre de pa sucat amb oli: No robis al barri. És la norma número u, sinó, fixin-se com a les notícies del migdia, quan entrevisten als veïns, tots apinyats al costat del micròfon, després que un gran desplegament policial n’hagi enxampat algun, sempre surt el vell sorprès dient:

- Doncs semblava una persona tan normal!

I la jove fleuma, que n’estava enamorada sense saber-ho, anar repetint amb les mans tapant-se la boca i els dits quasi traient les lleganyes.

- No m’ho puc creure... No m’ho puc creure... No m’ho puc creure – per, a continuació, amb un punt d’histerisme afegir - i estava a la porta del costat! Aaaagh! Les calcetes!! Em desapareixien les calcetes !! – I el vell mira cap el cel, buscant ocells de vol erràtic.

En tot cas, mai ho havia fet tant a l’engròs. La bossa de les eines, una d’aquelles bosses blaves de teixit gruixut i resistent d’empleat mal pagat, no s’havia omplert de joies abans. Com a molt hi havia hagut algun bitllet d’una caixa enregistradora, però aquell fou el seu primer gran cop. Havia passat una mala nit, de tants de nervis i ara allà estava, corrent com una llebre perseguida per un ca rabiós assedegat de sang.

Tombà a la dreta al primer revolt just al moment que sentia les sirenes dels cotxes de policia traient el morro pel carrer Josep Anton (el de la botiga). Seguí avançant esperitada. En una pel·lícula l’escena seria la d’unes cames, vestint texans, atrafegades, saltant cotxets de nens petits, esquivant carros de la compra, travessant arbusts, sortejant un gos xiuaua que s’espanta i es posa a bordar amb uns xiscles més aviat ridículs... tot plegat gravat amb un pla mòbil poc curós, on tot trontolla, per donar més sensació de velocitat i estrés. En fi, una d’aquelles escenes que atabalen però que donen ritme.

I fou en arribar a la següent cruïlla quan xocà amb el Marcel que venia despistat, vigilant no trepitjar cap cagarada impertinent. L’Elsa va deixar anar un crit en caure a terra, el dolor d’un cop als malucs la va immobilitzar uns segons. Agafant forces d’encara no sap on, s’alçà, arreplegà la bossa i tingué temps d’etzibar un vigila per on camines al pobre Marcel que no sabia per on li havia vingut la trompada. El va deixar allà mig estirat, amb les mans recolzades a terra i les cames obertes, sense entendre com és que es trobava a mig incorporar-se d’una sobrevinguda patacada, adolorit i amb una esbroncada al damunt que, n’estava convençut, no es mereixia.

Quan va voler saber qui redimonis era aquella apressada jovencella, l’Elsa ja feia estona que s’havia perdut entre la multitud i ves a saber per quin carrer anava.

Ni ella ho sabia, l’incident amb aquell tros d’imbècil l’havia despistada. Així que, més endavant tornà a fer un tomb a la dreta i demanà als peus que, si els plaïa, es col·loquessin un davant de l’altre amb el més eficient dels moviments.

No va tenir temps ni tan sols a frenar quan, pocs metres més endavant van aparèixer un parell d’uniformats i ella va anar a parar, gairebé amb les mans esteses, als seus braços.

La situació, evidentment, no podia ser més incòmoda. Les inquietants però educades preguntes dels policies: Perdoni senyoreta, li importaria dir-nos perquè té tanta pressa? Eren respostes amb la primera absurditat que li passava pel cap: No tinc pressa, estic escalfant, vaig a fer esport. Com més incongruent semblés, més es tranquil·litzava, doncs es veia incapaç de traçar cap resposta fefaent en aquelles circumstàncies.

- Molt bé, es bo fer esport. I... – posant una cara de no creure’s res, afegí- ...aquesta és la bossa on hi duu...? – Va allargar les “us” potser més del que calia, però expressava perfectament la perplexitat de veure una bossa d’eines i una noia amb texans que deia estar escalfant-se per fer exercici.

- Eh? – el silenci s’allargava massa. Aleshores vingué el record de l’avi, amb qui vivia des que el pare la va deixar sola, i com ella l’acompanyava cada diumenge als absolutament desmoralitzadors campionats que feia amb els ancians amics - Les boles de petanca.

Una cella s’alçà un parell de pams, fins al punt d’amagar-se sota la gorra torta d’un dels policies. L’altre feu que si amb el cap.

- Podem obrir-la? Resulta que hi ha hagut un robatori i estem escorcollant la zona. Si es tan amable?

- Si clar, com no – respongué l’Elsa amb una calma que es contradeia amb el tremolor d’uns braços que amb prou feines podien aguantar l’odiosa bossa que ara li semblava pesar un com un mort.

Un dels policies la prengué, l’obrí, la tancà i, mirant primer al company i després a ella li respongué:

- Sentim les molèsties, però és un procés rutinari – Aleshores li la hi allargà – pot seguir amb ... l’escalfament.

No podia creure’s que li estiguessin tornant, no entenia com la deixaven marxar, si no podia haver-hi hagut un cas més idiota d’entrega a les autoritats!

- Gràcies – va poder murmurar.

S’allunyà unes quantes passes, s’aturà. En feu unes quantes (moltes) més, fins estar segura que com a mínim hi havia cinc carrers entre ella i el lloc dels fets. S’assegué de cames creuades, es posà la bossa al damunt i, amb cura, l’obrí. Allà, brillants com fanals enmig d’una negra nit, hi havia sis pilotes metàl·liques de petanca.

Es posà a riure i a plorar alhora, com la sort i la desgràcia podien donar-se la mà amb tant alegria sabent que res tenien en comú. Eren dos enemigues fent un brindis pels altres temps i l’Elsa se sentia un dels esquitxos que va saltar en dringar les copes.

- No pot ser! – deia en veu alta, encara rient i eixugant-se les llàgrimes – No pot ser! – el to anava canviant, tendint potser a més greu – No pot ser! – I veia que la bossa era d’una altra marca, més vella i atrotinada – No pot ser! - Ara era gairebé tot ràbia i enuig – Aquell imbècil!

Searching for sugar man

Un exemple d’esperança, això és la definició de l’home de sucre.

L’altre dia en parlàvem, amb el Barça fent aigües de fons, a la pantalla de la paret d’un bar, amb els plors i les cares llargues d’uns milionaris que empaiten pilotes, es donen puntades de peu a destemps i no es preocupen d’allò que cal preocupar-se. No els culpo, tot i saber que hi ha alternatives, però d’ells parlàvem en certa manera. No de com jugaven, que en realitat ens importava més aviat poc, sinó de com es deu viure la riquesa, de com perverteix, de com l’opulència i l’abundància transforma. De si era normal, de si vols amagar-te de la gent quan en tens, de si precisament per això val la pena tenir-ne. De si canviaríem les nostres vides per la d’algun d’ells.

Jo vaig pensar que la meva no seria més rica, no veig per on començar, no em puc queixar: Tinc anècdotes per explicar, tinc el farcell, que cada dia omplo una mica més, ple de records que m’han fet com sóc, no visc sol i no voldria fer-ho amb ningú més, estic content amb la feina que he aconseguit començar, m’agrada recollir les verdures amb bicicleta, m’encanten la germana i els pares que tinc i la sort, si, la sort dins de la desgràcia, que m’ha acompanyat durant aquests anys. M’encanta tenir principis, que no sempre veig en altres i aleshores no sé on s’agafen si viuen en un arbre sense branques, i m’alegra veure el reconeixement de tenir els que tinc. Veig que val la pena barallar-s’hi una mica... i m’hi barallo. Veig pondre’s el sol sense la sensació que em falti de res, més enllà d’un món just i equitatiu, que no és poc. No val la pena barallar-se per un mateix, potser vol dir que no t’has trobat, potser vol dir que t’escanyen (o t’escanyes) i que bregues per alliberar-te. En canvi, si pots fer-ho per altres potser és que estàs tranquil amb tu mateix.

I aleshores, d’enlloc, un home demostra que si, que sense ser ningú més enllà d’allò que sent ser, que no demostra enveja, que viu com ho ha fet sempre, que si volgués estaria cobert de joies i sumptuositat però en té prou amb recordar que la glòria està allà, que el reconeixement és molt ampli i que per dins viatja la tranquil·litat i el convenciment. No és inevitable. No ho és gens ni mica.

Una grata sorpresa documental, això és “Searching for Sugar Man”.

No va guanyar el concurs

Va guanyar aquest altre, però jo us presento el meu, que és un resum d'un de llarg que vaig penjar fa unes setmanes. Es titula: Murmuris de llibreta Què haguessiu triat? 

El plor desmesurat de l’Elvira, com el del guix al rascar amb la pissarra, estripa l’aire de la platja de la Barceloneta. El petit vaixell de paper, fet amb la portada d’un antic diari on s’hi veien les restes del naufragi d’una barcassa acolorida, no ha aguantat l’envestida de les onades i s’ha desfet en poc més d’un minut. El somni de veure’l allunyar-se fins caure per l’horitzó es veu estroncat per una realitat que no deixa fruir la imaginació més enllà de les lleis de la física. La mare intenta animar-la, dissimulant el riure inevitable, però el desconsol d’una innocència arrabassada es veu palès galtes avall en forma de brillants llàgrimes on, si un s’hi fixa bé, es poden veure reflectides les pàgines humides i la figura d’un senyor, a la vora de la platja, que remena les pedres que el mar estén damunt la sorra.

El Josep sap que no són iguals els còduls que es troben aquí dels que hi ha a l’Estartit o Cunit. Per això baixa com a mínim un cop per setmana a furgar entre el rocam buscant pedaços que ompliran l’esperit de calma. Li falten unes poques cloïsses per acabar d’estucar els pilars de l’entrada de casa, el repte que ha heretat de la mort de l’Aina sota aquelles aigües. Es convenç de pensar que és ella, que amb paciència des de les profunditats, li talla i treballa les pedres que després va arreplegant. Així, l’amor omple la casa de decorats impossibles: bombetes colgades de trossos d’ampolles de vidre de colors arrodonits per la paciència del temps, quadres fets amb restes de rajoles acaronades per la remor de les onades i una infinitat de jardinets japonesos de fina sorra i rasclets fets a mà.

L’Albert també remena entre les pedres, però ell en cerca de planes, perfectes. El pare, que l’acompanya, o potser és a l’inrevés, que no fa tant que es va separar de la Lluïsa i es troba massa sol, l’ajuda i li n’atansa alguna de tant en tant. Mira papa! Reclama l’atenció llançant-ne una cap el mar amb més fúria que destresa. No aconsegueix que reboti ni tan sols una vegada. Aleshores es gira picant de peus i alçant les mans amb els dits ben estirats, que després encongeix en un puny fermament tancat, engabiant la ràbia del voler i no poder. El pare, per enèsima vegada, li explica el procediment. El braç no ha de passar per dalt del cap, ha d’anar de costat i al final, el canell ha de fer voltar la pedra. Així, veus? I en llença una que deixa un caminet d’anelles que s’eixamplen com els lligams que està teixint dia rere dia amb el fill.

També s’eixamplen els deutes de l’Ibrahim, que refà l’escultura de sorra un xic malmesa per la fina pluja del migdia. A casa encara conserva el diari del vaixell de paper que s’enfonsa al mar. És el seu passaport particular, allò que identifica el dia de la seva entrada al país. No pot oblidar com un trajecte que començava ple de por, però també d’il·lusió va acabar amb poc més que decepció i ruïna. Sent com aquell destí, pintat amb colors virolats d’esperança, li ha donat l’esquena i es torna una mica més gris quan el sol se submergeix a l’horitzó. Els quatre cèntims que aconseguirà recollir els gastarà amb una cervesa, l’única cosa amarga que li ve de gust, i després d’estar una estona mirant al fons, cap enlloc, cap endins, tirarà l’ampolla al mar perquè la reculli el Josep uns dies més tard, feta bocins perfectes.

Així el mar enllaça les històries que escric en aquesta llibreta des de la terrassa d’un bar. Històries que xiuxiueja el ritme de les onades, que té més bona oïda, vista i memòria que jo.