Capítol 3: L'encontre (als ulls del Marcel)

El repicar de les massisses boles de petanca acompanyava les gambades del Marcel. Havia de tornar-li la bossa al Genís, que sempre li explicava allò de les lletres a les pilotes, feina molta gràcia als competidors, deia, però al mateix temps li permetia distingir quines eren les seves. Se les havia deixades a casa la nit anterior, quan havia vingut, com sempre, a fer un moscatell amb el pare. Havent sopat, un parell d’hores ben bones després de marxar, va trucar a casa preguntant si eren allà. El pare va dir que si, que l’endemà les hi portaria el Marcel sortint d’escola.

Feia una estona que anava tot capficat veient en com caminava a batzegades una vella uns metres més endavant. Es fixava amb el descompassat avançar i intentava trobar-ne la raó. Els malucs no semblaven més rígids que els d’altres dones ben entrades a l’edat dels remolins de records, les cuixes, tot i primes, encara eren fortes i els genolls, una mica entumits, no semblaven girar en totes direccions com els de les nines anorèxiques que tant es venen entre la canalla. L’anàlisi exhaustiu va permetre-li observar que, en realitat, els moviments erràtics venien de les espatlles: Ara a la dreta, ara a l’esquerra. El seu procediment científic prosseguí de l’espatlla al braç que voltava quasi foll perquè, al fons, l’arrugada mà aguantava una tibada corretja, al capdavall de la qual, una mena de gos pelut de no més d’un pam s’esverava amb les olors i sons del carrer i carregava d’estrebades els passos de la pobra dona.

Així, per desplaçar-se una quinzena de metres, aquella senyora feia més ziga-zaques que un esquiador baixant per un pista negra plena de bamps. A aquella edat més li valia no anar fent bromes, pensava el Marcel, que ja se sap: una caiguda és una visita a l’hospital i el fèmur fet estelles; els parents de visita amb els com va ser? I els poc oportuns quina mala “pata”! Després vindrien les reprimendes, entre preocupades i esgotades de tanta repetició, dels fills: has de vigilar mare, que ja no estàs per aventures de joveneta, si cal, ens quedem el gos. Les ninetes de la nena, acompanyant els pares, farien el ball del Joan del pi per l’emoció de tenir un gosset a casa, però ella que ni en somnis, que li fa molta companyia! i una cortina fosca com la nit cobriria les dansaires pupil·les infantils. Però també molt de mal, que no ho veus? Que no! Més vull morir de cop, d’un cop – corregiria - que veure passar les hores observant com la pols, poc a poc, va estirant-se damunt dels mobles. No diguis això mare, que encara en tens per molts anys. Masses que en carrego, fill, que ja han marxat tots i aquí estic més avorrida que un autoestopista al desert d’Atacama.

El Marcel no pot evitar un somriure imaginant-se la situació quan, de la cantonada, una figura de cabells esbojarrats se li abraona al damunt sense donar-li temps ni tan sols d’obrir la boca per avisar amb un “Compte!” probablement inútil.

Amb tot, era ell ara qui estava a terra. Es palpà el fèmur, per trobar-ne les estelles, però el va notar sencer i, en realitat, sense dolor. I doncs, perquè es tocà la cuixa? Per la vella! Clar, la vella! Si estava mirant la vella, perquè nassos estava a terra?

- Vigila per on camines! – Era l’Elsa, que se’l mirava rabiosa, ja dreta, amb alguns flocs de cabells mal enrossits per davant la cara. I arrencà a córrer.

Aleshores poc a poc, va anar reconstruint els fets. L’ombra, el xoc, tots dos per terra, el crit, una esbroncada que no es mereixia i ell allà, encara mig incorporat. Es tombà per poder veure aquella noia d’ulls foscs però vius, farcits d’una inquietud excitant, però ja l’havia perduda de vista.

- Estàs bé noi? – digué l’anciana sorprenentment quieta. Resultà que l’esquifit animal s’havia espantat i havia decidit sentir-se protegit entre les cames de la mestressa. – Té, se t’ha caigut la bossa.

- Gràcies – respongué el Marcel, alçant-se, espolsant-se els pantalons d’una sorra inexistent i recuperant la bossa. – Molt amable. – I decidí seguir la marxa a cal Genís.

Ho feia lentament, rumiant, alguna cosa no encaixava en aquell trencaclosques que acabava de viure, no sabia què era però hi havia una peça que li faltava. Caminava amb els ulls oberts però sense veure-s’hi, com quan després de llegir una pàgina d’un llibre t’adones que fa potser un parell de minuts que no et fixes en les paraules i has de tornar a començar. Per això va topar amb els policies al següent carrer. Aquest cop, però ningú va saltar pels aires, va ser molt dolç, de fet, un dels policies va aturar-lo suament agafant-lo per les espatlles.

- Vigili jove! – Va fer.

- Disculpi – Respongué el Marcel, i de vergonya, abaixà el cap, com esperant un càstig, o perdó. Aquells pocs segons van servir perquè els policies s’adonessin de la bossa que carregava.

- Perdoni, podem preguntar què hi duu a la bossa? – preguntà l’altre.

- Si – Respongué i esperà que li fessin la pregunta de què hi duia a la bossa. Espera que es feu potser un xic massa llarga, doncs ell atent a la pregunta i els policies a la resposta d’una pregunta encara no formulada però sobradament entesa.

- I doncs? Què duus a la bossa? – Va dir finalment el primer dels agents.

- Les boles de petanca del Genís. Ahir va venir a casa i se les va deixar. Després de sopar, va trucar i aleshores el pare em va demanar que sortint de l’escola les hi portés. Sap?

- Boles de petanca! – Digueren rient. El Marcel no va entendre’n el perquè. Sembla que ho devien notar, doncs afegiren – Res noi, res. Apa, vés. I Vigila per on camines.

Continuà cap a cal Genís, ara ja amb pas més viu i amb la intenció de fer cas als membres del cos de seguretat. Es començà a plantejar que com més minuts passés al carrer més possibilitats hi havia de tornar a veure el cel per trobar-se altre cop ajagut a la vorera.

No va saber si va ser aquesta idea, o una brisa, o l’olor d’uns llibrets de llom que s’escampava des de la finestra d’un veí, però el fet és que va alçar el cap enlaire i, d’entre els núvols que feien curses a ritme de cargol, en sortí un petit cartronet de puzle que li caigué just al front, entre els ulls. La peça que faltava.

Alçà lentament el braç i s’adonà que la bossa pesava molt poc, bé, en tot cas menys que quan hi duia les 6 boles. Sense acabar-se de creure allò que el puzle, ara complert, intentava fer-li comprendre, va fer una ullada a la bossa. S’obligava a pensar que potser amb la caiguda s’hauria foradat i les boles, trapelles, s’haurien escapat. Però efectivament, estava perfecte! Massa perfecte! Recordava que la del Genís, que pocs minuts enrere tenia entre les mans, estava mig esfilagarsada i pelada per les cantonades. Aquesta, en canvi, semblava quasi nova.

L’obrí ràpidament, tan ràpidament com va tancar-la de nou. Allò de dins no eren pilotes metàl·liques. Es va enretirar unes passes enrere, per mirar-se el trencaclosques des de la distància.

Si, ho veia clar, el gosset, la iaia, els cabells rossos esverats, el xoc, la seva bossa picant contra els malucs de la noia, escapant-se-li entre els dits, el crit d’ella (si, també veia el crit, per estrany que sembli) i la bossa que ara sostenia sortint disparada uns quants metres. La jove s’aixeca, l’esbronca, agafa la que té més a la vora, o sigui, la del Genís i marxa corrent. Arriba l’àvia i li n’atança l’altra... Se la guardarà per si mai li reclamen però també perquè no veu cap motiu per donar-li al Genís.

Donà mitja volta i es dirigí cap a casa seva. Més tard li dirà al pare que li l’han robada, cosa que no deixa de ser, en certa manera, certa. Era qüestió d’explicar la història amb una goma d’esborrar entre les dents:

El gosset, la iaia, els cabells rossos esverats, el xoc, la seva bossa picant contra els malucs de la noia, escapant-se-li entre els dits, el crit d’ella. La jove que s’aixeca, l’esbronca, li pren i marxa corrent.

El pare no ho trobà rar, el Genís tampoc. Ningú va donar-li més importància de la que tenia, doncs la importància és quelcom molt relatiu. Fet i fet, al Genís no li agradava això de la petanca, ni els avis. Ell era feliç amb el moscatell.