El plor desmesurat de l’Elvira, com el del guix al rascar amb la pissarra, estripa l’aire de la platja de la Barceloneta. El petit vaixell de paper, fet amb la portada d’un antic diari on s’hi veien les restes del naufragi d’una barcassa acolorida, no ha aguantat l’envestida de les onades i s’ha desfet en poc més d’un minut. El somni de veure’l allunyar-se fins caure per l’horitzó es veu estroncat per una realitat que no deixa fruir la imaginació més enllà de les lleis de la física. La mare intenta animar-la, dissimulant el riure inevitable, però el desconsol d’una innocència arrabassada es veu palès galtes avall en forma de brillants llàgrimes on, si un s’hi fixa bé, es poden veure reflectides les pàgines humides i la figura d’un senyor, a la vora de la platja, que remena les pedres que el mar estén damunt la sorra.
El
Josep sap que no són iguals els còduls que es troben aquí dels que hi
ha a l’Estartit o Cunit. Per això baixa com a mínim un cop per setmana a
furgar entre el rocam buscant pedaços que ompliran l’esperit de calma.
Li falten unes poques cloïsses per acabar d’estucar els pilars de
l’entrada de casa, el repte que ha heretat de la mort de l’Aina sota
aquelles aigües. Es convenç de pensar que és ella, que amb paciència des
de les profunditats, li talla i treballa les pedres que després va
arreplegant. Així, l’amor omple la casa de decorats impossibles:
bombetes colgades de trossos d’ampolles de vidre de colors arrodonits
per la paciència del temps, quadres fets amb restes de rajoles
acaronades per la remor de les onades i una infinitat de jardinets
japonesos de fina sorra i rasclets fets a mà.
L’Albert
també remena entre les pedres, però ell en cerca de planes, perfectes.
El pare, que l’acompanya, o potser és a l’inrevés, que no fa tant que es
va separar de la Lluïsa i es troba massa sol, l’ajuda i li n’atansa
alguna de tant en tant. Mira papa! Reclama l’atenció llançant-ne una cap
el mar amb més fúria que destresa. No aconsegueix que reboti ni tan
sols una vegada. Aleshores es gira picant de peus i alçant les mans amb
els dits ben estirats, que després encongeix en un puny fermament
tancat, engabiant la ràbia del voler i no poder. El pare, per enèsima
vegada, li explica el procediment. El braç no ha de passar per dalt del
cap, ha d’anar de costat i al final, el canell ha de fer voltar la
pedra. Així, veus? I en llença una que deixa un caminet d’anelles que
s’eixamplen com els lligams que està teixint dia rere dia amb el fill.
També s’eixamplen els deutes de l’Ibrahim, que refà
l’escultura de sorra un xic malmesa per la fina pluja del migdia. A casa
encara conserva el diari del vaixell de paper que s’enfonsa al mar. És
el seu passaport particular, allò que identifica el dia de la seva
entrada al país. No pot oblidar com un trajecte que començava ple de
por, però també d’il·lusió va acabar amb poc més que decepció i ruïna.
Sent com aquell destí, pintat amb colors virolats d’esperança, li ha
donat l’esquena i es torna una mica més gris quan el sol se submergeix a
l’horitzó. Els quatre cèntims que aconseguirà recollir els gastarà amb
una cervesa, l’única cosa amarga que li ve de gust, i després d’estar
una estona mirant al fons, cap enlloc, cap endins, tirarà l’ampolla al
mar perquè la reculli el Josep uns dies més tard, feta bocins perfectes.
Així
el mar enllaça les històries que escric en aquesta llibreta des de la
terrassa d’un bar. Històries que xiuxiueja el ritme de les onades, que
té més bona oïda, vista i memòria que jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada