La picor de la curiositat

Pròxima estació: Drassanes.

La sang comença a fer un petit bassal. Al caure, nota com les gotes li esquitxen els peus descalços. El tall a la mà dreta és més escandalós que preocupant. Potser és perquè allò que ara li corria urgència és sortir d’allà.

Usant l’esquerra, amb la suavitat de la poca costum i la pressa de marxar abans que tornés aquell animal, intenta obrir la porta més propera. Esta tancada i el grinyol del mànec la posar encara més en tensió. Uns passos es senten al pis de dalt, movent-se en cercles, com buscant quelcom.

Pròxima estació: Liceu.

Ella es tombà, la poca claror que entra a l’habitació per les escletxes entre els porticons fa fines llances de llum que il·luminen la particular dansa de les partícules de pols. Poc a poc els ulls es van acostumant i, entre les ombres, pot veure, a la paret del davant, un seguit d’eines penjades: Martells, tornavisos, serres, destrals...

Pensant que les necessitarà fa dues passes però, a la que van tres, nota, massa tard, que el peu no segueix les seves ordres i es queda enrere. Un crit més aviat greu se li escapa dels llavis, mescla de la sorpresa, la por i el fort impacte al topar, plana, amb el terra.

Pròxima estació: Catalunya. Corresp...

Les passes de dalt s’han aturat. A l’intentar incorporar-se s’adona que el peu el té lligat amb una fina corda.

Del sostre tornen els sorolls, ara són de calaixos que s’obren i es tanquen acompanyats d’una veu greu, de polític corrupte, cridant allò que recorda uns insults però que ella no pot entendre.

Espantada, es palpa les butxaques dels pantalons i nota que encara hi duu l’encenedor. Sense pensar-s’ho intenta treure’l, però les ferides de la mà s’obren estripant-li el valor, un dolor li recorre tots els nervis talment com si hagués agafat una medusa amb les mans nues.

Pròxima estació: Passeig de gràcia. Correspondència amb...

Ho prova amb l’altra mà. Una llàgrima li regalima galta abans. El dringar de peces metàl·liques caient al terra de dalt li accelera el cor, que nota a les temples. El tremolor de la impaciència fa que l’encenedor s’esmunyi entre els dits i es perdi en la foscor. Palpa el terra amb més desesperació que eficiència. El troba al mateix temps que, del sostre, sent un crit d’alegria continguda, uns passos que s’allunyen i una porta que tanca violentament.

L’encén. Apropa la flama, que se li apaga un parell de cops per anar massa ràpida, cap al fil. Sent el repicar d’algú baixant les escales veloç. La tremolosa flama comença a cremar el cordill.

Les passes s’apropen i des de l’altre cantó de la porta sent:

- Ja vinc, reina! – i una rialla que li glaça la sant acompanya aquella veu penetrant.

El temps que passa sentint com selecciona la clau entra al pany coincideix amb el moment que la flama acaba de menjar-se el cordill i aconsegueix alliberar-se. Se sent girar el pom al temps que ella s’alça i corre cap a la paret d’enfront buscant una destral. Comença a obrir-se la porta i la claror l’encega uns instants. Amb els ulls mig clucs agafa la destral i aguanta el dolor que li provoca la pell sagnant. Es tomba cap a la porta crid...

Bip bip bip.

- Ui! – El noi del meu costat s’alça corrent tancant el llibre i surt del metro just a abans que es tanquin les portes correderes. El seu destí ha trencat el clímax i jo m’he quedat, dret amb el cul recolzat al sortint blau disposat a tal efecte des d'on aprofitava per llegir el seu llibre, amb les ganes de saber com s’acabava. És la picor de la curiositat.