la (des)gràcia del mar (II)

L’Ibrahim, que està refent l’escultura de sorra un xic malmesa per la fina pluja del migdia, també guarda aquell retall del diari. És el seu passaport particular, allò que identifica el dia de la seva entrada al país. El record d’aquella travessia ha volgut deixar-lo enrere, però no pot oblidar com un trajecte que començava ple de por, però també d’il·lusió va acabar amb poc més que decepció i ruïna. Sentia com aquell destí, pintat amb colors virolats d’esperança, li havia donat l’esquena i es tornava una mica més gris quan el sol se submergia a l’horitzó. Tan lluny de casa, poc es pensava que el record d’aquells dies jugant amb el pare a fer castells amb la sorra humida i fina de l’oasi l’ajudaria a tirar endavant en un món desenvolupat que el deixava de banda dia si i dia també. Només el reconeixement d’una feina ben feta, junt amb quatre pinzellades de llàstima, el permetien ajuntar unes monedes per menjar i pagar un lloguer abusiu. Aquestes dringaven quan algú deixava uns cèntims al bol que guardava entre les urpes un drac d’arena que s’enrotllava al voltant d’una alta i fina torre de castell com protegint-la de no sap ben bé què. Si que ho fan, en canvi, els nens que no s’atreveixen a apropar-s’hi massa tot i brillar-los els ulls talment com si veiessin un caramel gegant o se’ls hagués aparegut un fullet trapella al davant. L’Ibrahim espera que s’imaginin la millor de les històries de fades, cavallers o princeses, tan li fa, però que al seu cap, quan marxin, aquell drac que tantes hores ha emprat en esculpir, cobri la vida que ell és incapaç de donar. El dia s’acomiada lentament, el passeig es buida i, des de les cases i terrasses, el soroll dels coberts colpejant els plats indiquen que s’acaba la jornada. Recull les monedes, es compra una cervesa en un petit supermercat i camina fins la punta de l’espigó, on la Margarita està ajudant al seu pare a recollir els trastos i temors. Se la veu amb calma, sentint com el mar calla les raons per haver-se endut aquells que no sabien nedar. Un cop buida, arranca un full de paper d’una petita llibreta amb motius infantils i hi escriu un seguit de noms. L’enrotlla i, com cada dia, el col·loca dins l’ampolla verda que deixa caure a l’aigua. Balancejant-se amb suavitat pel vaivé de les onades, el mar se l’enduu cap endins, per recollir l’encàrrec que el Josep recuperarà mesos més tard per decorar la casa.

Així el mar enllaça històries, com també ho fan els ulls de la Margarita i l’Ibrahim que, en tombar-se, es troben i s’entenen. No saben què s’expliquen, però es comprenen. Sense dir-se res tornen cap a casa, contents, al cap i a la fi, de saber que no estan sols. També ho fan l’Albert i el seu pare, que es creuen amb l’Elvira quan, de sobte, exclama contenta d’haver trobat el sistema que manté el paper eixut dins l’aigua: Mira mare! Allà hi ha una ampolla amb un missatge! Els pares s’observen i no poden fer més que somriure amb complicitat, una complicitat que tot just comença, però que creixerà com la inquietud dels infants que agafen de les mans caminant cap al metro.

El darrer en marxar és el Jaume, que no es pot estar de quedar-se encara una estona mirant al fons, cap enlloc, cap endins. Sembla l’encarregat de tancar la platja. Quan passa pel meu costat, estic assegut en una terrassa d’un bar amb massa olor de fregit, em toca a mi tancar la llibreta de notes. Avui m’enduc una bona col·lecció de pensaments i sospites que, si bé potser no són certes del tot, tampoc m’importa. Perquè a mi m’ha semblat tot molt clar, així m’ho xiuxiuejava el ritme de les onades, que té més bona oïda, vista i memòria que jo.