Un dringar metàl·lic
em treu de l’estat d’estupor soporífer al que estic normalment absort, quan no
estic totalment adormit, a primera hora del dia viatjant dins l’autobús que ens
transporta a la feina.
És un autobús més
atrotinat d’allò que es podria pensar considerant que estem al mal anomenat
primer món i, també, perquè tracta de dur-nos a treballar a una de les empreses
d’automoció més grans del país. La meitat dels seients no tenen cinturó, encara
que tampoc els faria servir ningú, més enllà dels que estan a primera fila, com
jo. És per això que l’espetec metàl·lic em treu de l’estat d’adormiment al que
em veia immers.
És un so estrany
dins la monotonia del ronc del motor i dels companys de viatge que ja estan
somiant, amb les mandíbules desencaixades, els colls torçats en posicions
impossibles i els cossos caient enfora les butaques. Per aquest motiu tombo el
cap enrere, per veure d’on prové i què l’ha causat.
És un pobre home
que s’alça i, allargant els braços per aferrant-se als reposacaps dels veïns
amb certa imprecisió, intenta mantenir l’equilibri al bell mig del passadís. Té
la mirada perduda a la calçada que es veu més enllà dels vidres mal rentats del
davant de l’autobús. Una calçada ampla i llarga, amb suaus corbes a dreta i
esquerra i tres carrils per banda. Estem circulant ja per l’autopista. Des de l’alçada
del segon pis on transcorre l’acció, la sensació de velocitat és més exagerada.
Igual com ho és el balanceig compassat que impedeix l’estabilitat ferma del
barbut palplantat, que no es fixa en res en concret, amb els ulls perduts en
tot allò que ha quedat enrere.
Ningú en fa cas. Entre
d’altres perquè ningú se n’adona o perquè tampoc a ningú li importa aquella
figura dreta al costat. I aleshores veig que avança el peu dret poc convençut.
Després l’esquerra. Les mans segueixen els peus recolzant-se als seients contigus.
Poc a poc sembla que agafa confiança i accelera el pas. Comença a anar de pressa
i ja no li calen les mans, que utilitza per fer contrapès al més pur estil d’un
atleta entrenat: palmells plans i oberts amb els polzes endavant, tallant el
vent a cada braçada.
Passa de llarg
les escales que baixen a baix i segueix corrent cap on sóc jo, cap on s’acaba l’autobús,
cap al gegant parabrises que separa l’escalfor humana per tants cossos
acumulada de l’exterior fred i ventós de la llera del Llobregat.
L’impacte és sec
i dur. És instantani. Xoca, primer amb el front, després amb la cara, que queda
plana contra el cristall, i després de cos sencer. Tant ràpid com hi arriba cau
en terra. Un pes mort i inconscient. Una dent que salta pels aires cau als
cabells ben pentinats d’una dona ajaguda al meu costat. Aixeca la parpella
esquerra, veu la desferra escampada, informe, amb el colze al clatell, les
cames totalment eixarrancades i els genolls girats a l’inrevés i torna a
tancar-la. Per no veure’l més tomba el cap en direcció contrària, tornant a
adormir-se.
El silenci s’apodera
de l’interior d’aquell animal d’acer que ens ha cruspit a primera hora del
matí.
En arribar a
destí, baixem de l’autobús fent malabarismes per no trepitjar aquell sac de
pells mal girades, cal apressar-se per validar puntual l’entrada, cada minut
conta.
Al departament
una cadira buida espera pacient que arribi el seu cul. Un cul que no tornarà.
Al vidre de l’autobús que ja marxa només un
regalim vermell és el record d’un mal matí.
