dimarts, 28 de febrer del 2012

Mandra, avorriment i treball

Ja hi tornem a ser. Camina a pas lent, arrossegant els peus, pels prats erms i mig glaçats. L’hivern ha estat llarg, tan com sempre, massa. Està plorant. Les llàgrimes com punys de colors surten abundants pels extrems de les orelles punxegudes. Al seu voltant, milers de flors, plantes i matolls creixen veloces i agraïdes entre la gespa seca i cremada, deixant una catifa salvatge i vistosa, com una serp que segueix les seves passes.
S’ha de tornar a posar a treballar. Durant nou mesos ha estat vivint a cor que vols, cor que desitges. Abusant de l’estiu i els seus fruits saborosos: préssecs, cireres, maduixes i el sol calent. Jugant a dansar amb el vent i les fulles de tardor fins que, esgotades, es quedaven a reposar al terra. I gaudint de la llar de foc a l’hivern, cremant els rostolls i veient la neu com canvia el paisatge. Però els animalons s’amaguen quan fa fred. Les llúdrigues no riuen, les formigues estan amagades sota les seves minúscules grutes, i els ossos hivernen. Les úniques que encara pasturen prou tranquil•les són les ovelles i les cabres, però unes son massa badoques i les altres massa grimpaires per entretenir-s’hi alguna estona. La veritat, sempre pensa, la vida s’alenteix a l’hivern, tothom es mou més lentament i es recull abans d’hora.
N’està tipa d’estar tancada. L’avorriment pot més que la mandra i decideix sortir fora, per això es veu obligada a treballar altra cop, per això plora la primavera.

dimecres, 22 de febrer del 2012

Objectius clars

La parella, una dona de rínxols enrossits, ulls d’ametlla i llavis pintats d’un roig intens i un home amb prominents entrades, cabell de fals negre despentinat i amb un bigoti visiblement arreglat, entrà al local. La tènue llum il•luminava les parets granes aprofitant raconets i cantonades, donant-li un ambient càlid i agradable. Sonava música jazz d’acompanyament i se sentien esquitxos de converses dels clients al passar prop seu.
La dona, que duia un ajustat vestit negre que li afavoria les corbes i exagerava el pitram, amb clara intenció de desconcentrar, s’apropà a la barra. Es dirigí directament cap una altra parella ben abillada, ella amb un conjunt de pantalons i jaqueta fosc amb camisa turquesa i ell amb un ben trobat vestit blau fosc a ratlles que li destacava el cabell blanc cuidat amb passió. Semblaven observar, curiosos, el moviment de la clientela, amb ulls expectants de mussol.
- Perdonin... Alba i Joan?
- Si! – es tombà el Joan, mostrant una lluent i blanquíssima dentadura, gest practicat a força de mirall – nosaltres mateixos.
- Jo em dic Sònia i aquest bon home de darrere meu és l’Arnau
El Joan prengué la iniciativa – Els fa seure? Allà al fons hi ha una taula buida.
- Ah, seure... – deixà caure l’Arnau, igual feren els seus ulls - seiem primer, va.
Una histèrica però curta rialla de l’Alba fou la resposta al comentari. El Juan li prengué la mà, obrint-se camí cap a la taula. S’assegueren als còmodes sofàs vermells del voltant de la taula.
- I doncs? Què us sembla l’indret? – Digué per trencar el gel el Joan.
- La veritat és que no és la primera vegada que hi venim, ja sap...– Somrigué l’Arnau mentre la Sònia el perforava amb una mirada fulminant.
- Hihihi, jo... bé, nosaltres... potser si. No n’havíem de menester...
- És acollidor, la veritat sigui dita, la música no està massa alta, es pot parlar tranquil•lament i les taules estan prou separades per no anar sentint les converses dels veïns que t’obliguen a alçar la veu – intervingué la Sònia, movent les mans suaument damunt la taula.
- Voleu un beure? A mi m’aniria molt bé refrescar la gola – Anuncià el Joan
- Un beure? – Mirà el rellotge l’Arnau amb caire nerviós – Encara tenim temps. Alçà el braç impacient mentre feia petar els dits per cridar l’atenció del cambrer. Un silenci incòmode els abraçà durant els segons que necessità el jove per apropar-s’hi.
- Una copa de vi blanc podria ser? – el cambrer assentí amb el cap
- Una altra per mi – afegí la l’Alba.
- Jo, com sempre Manel, gràcies. – Digué la Sònia
- Doncs posa’m un whisky aigualit amb gel a mi, nen.
Quan el Manel s’esmunyí entre les taules amb la comanda, el Joan preguntà:
- I doncs? A què us dediqueu vosaltres?
- Jo sóc arquitecte – respongué veloç la Sònia, dissimulant l’esbufec impacient de l’Arnau – treballo a casa, majoritàriament, pel meu compte. Tot i els temps que corren, encara em va prou bé.
- Jo tinc una botiga pròpia.
- Ah! Molt bé, emprenedors!
- Dos collons! Supervivents! - afegí l’Arnau esclatant de riure i contagiant l’Alba.
Arribaren les begudes. Es proposà un brindis pel futur proper. L’Arnau s’acabà el whisky d’un sol glop i picà amb el got contra la taula, la resta amb prou feines les havien tastat.
- Com... us veu animar a...? Ja m’enteneu.
- Doncs com tothom, aquestes coses van així, una mica per l’atzar, comentaris d’amics, fins i tot hi ha casos de consells de psicòlegs o metges. – Deia amb veu melosa la Sònia mentre jugava, deliberadament, a resseguir la copa amb els dits, captant l’atenció del Joan.
- Hi hi hi, si oi? Nosaltres, bé...– i veient com l’Arnau es mirava els gels del got buit, afegí - Vols un altre whisky?
- Jo allò que vull és que anem per feina! Que demà n’hi ha que matinem! I aquí no veníem a explicar tonteries i malgastar els diners, sinó a fer un intercanvi de parelles!

dilluns, 20 de febrer del 2012

Doncs jo ho veig així

Aquests darrers temps he llegit bastant, de fet, estic batent rècords: en 2 mesos, ja duc una desena de llibres. No he publicat massa ressenyes, és cert. Ha estat per diversos motius, un d’ells és la mà de contes que estic publicant darrerament, un per setmana. L’altre, seria que no he cregut que s’ho mereixessin massa i total, escriure res per escriure, doncs potser no cal. Però aquest darrer llibre...
Me’l va donar el Caus, perquè llegís també l’altre costat de l’economia, aquell que em cou allà sota. A cada pàgina que passava, més gran era la urticària, més eriçats tenia el pèls i més em bullia la sang.
Em feia especial mal quan parlava de l’Àfrica, el seu gran amor. Comenta, per exemple:
El món desenvolupat fa un enviament de mosquiteres a Etiòpia. Allà, tan bon punt arriben a port, són confiscades. Les pots trobar, el dia següent, com a vestits de núvia al mercat negre. Per tant, l’AJUDA NO FUNCIONA i els governs SÓN CORRUPTES. Rotund, immaculat, sense lloc al dubte. Per mi, impressionant extrapolació agafada amb pinces. I no puc negar que és cert que molta de l’ajuda no va a parar on es desitja, però potser exagera.
Mitja plana més tard afirma que el percentatge de població mundial que viu en extrema pobresa ha disminuït d’un 41 a un 38%, ergo, si l’ajuda ja ha confirmat no ser efectiva, aleshores és el sistema que va meravellosament bé i no para de batre fronteres d’orgull.
Però quan m’ho miro amb els meus ulls desviats, igual que els del senyor Sala i Martín però en la direcció oposada, jo veig que la població mundial ha augmentat i que mirant els números generals no considero que hagi disminuït ni gens ni massa la gent vivint en la pobresa extrema. Però és que els números es llegeixen com ve de gust llegir-los, és la gràcia i la desgràcia que tenen, permeten justificar-ho gairebé tot, de debò.
Per sort, fa quatre dies vaig sentir al telenotícies, que gairebé mai parla d’aquests temes, que si, que semblava que la gent vivint en pobresa extrema havia disminuït lleugerament (i va sorprendre’m, val a dir-ho), però que, contràriament, la fam havia augmentat, els conflictes també i la distància entre rics i pobres era cada vegada major. I per mi, això sí que és estructural, propi del sistema. Per tant, potser és que l’ajuda si que funciona una mica i allò que no va bé és la resta.
Per acabar-ho d’arrodonir (i de contradir-se) afegeix que ell ha creat una ONG (no en penso dir el nom) i, per no caure al parany de la corrupció dels governs (intervencionistes, no oblidem aquest matís), ha decidit que el millor col•lectiu per donar-li el diner de les donacions són els missioners europeus. Entre vosaltres i jo, heu sentit mai cap escàndol de l’esglèsia? Els missioners, saben exactament què volen els africans? Sabem perquè han anat cap allà?
Al final, i em sap greu perquè el senyor en sap d’escriure (o potser és que té bons assessors), però he acabat amb la sensació de que simplifica en excés i que fa la pinta de ser un fatxenda de la més gran categoria.
Potser ara entenc la posició dels liberals quan algun dels que en diuen roig, globòfob o anticapitalista (radical, no oblideu el radical) els parla de planificació, decreixement, coherència amb el medi ambient i , sobretot, més estat i menys lliure capital. Els ha de fer mal a les orelles, igual que a mi em grinyolava gairebé cada frase d’aquest recull d’articles de la Vanguardia (quin diari si no?).
A mi m’havien dit que el diner no dona la felicitat (afegint el: però ajuda, si), pot ser que tothom s’equivoqui?

diumenge, 19 de febrer del 2012

Fred i natació, mala combinació

La nit anterior havia nevat. Una nevada suau, bonica, tendra, com les de les pel•lícules. Les volves queien a poc a poc, ballant al mateix ritme tranquil de les espurnes de la llar de foc de dins de casa. Les flames, els jerseis de llana gruixuda que havia teixit l’Alícia i la sopa calenta per sopar, ajudaven a mantenir un caliu divertit. A través dels vidres es veia com la neu anava agafant.
Havien pujat els oncles, cosins i algun amic. La taula feia patxoca amb tanta gent. Durant el sopar, els cosins, encara lluny dels anys difícils de la pubertat, discutien quin seria el prat amb millor pendent per baixar l’endemà amb els trineus. Havent sopat, mentre els petits jugaven amb troncs a fer construccions impossibles, els pares acompanyaven la partida de cartes amb moscatell i ratafia de la zona. Després d’acotxar-los, encara van continuar una estona la timba.
El matí es va despertar esplèndid. Els núvols havien escampat durant la nit, ja no bufava vent i el sol escalfava prou per ni tan sols prendre la bufanda. Els cosins, que es van llevar bastant abans que els adults, no van poder esperar l’esmorzar per sortir a fora a jugar amb la neu, que havia acumulat uns deu centímetres. Quan els van cridar ja havien fet una quinzena de baixades al prat del marrans, que es miraven l’espectacle des d’una distància prudencial.
A casa els esperava una xocolata calenta amb coca de pa i sucre que van devorar sense contemplacions en una orquestra de glops i xarrups.
En acabat, tots baixaren al jardí. L’oncle Agustí, abusant de la confiança dels menuts, va aprofitar un descuit per encetar una guerra de boles de neu que s’allargà ben bé un quart d’hora. Amb les corregudes i l’aire no gaire fred es van anar traient els vells anoracs que duien en sortir de la casa. El Roger, el cosí gran de 13 anys, aparegué de dins el garatge amb una pilota de futbol i entre passades, xuts, alguna escalfada al Leo i rialles, animà a la resta a participar d’un improvisat partidet de futbol. Aviat el jardinet de davant la porta se’ls feu petit i es traslladaren al prat del costat del llac.
Un parell d’arbres es convertiren en els pals d’una porteria i dos anoracs, que ja no feien falta, van servir per simular la que faltava. Vigilant, com sempre que jugaven allà, que la pilota no anés a parar a l’aigua, començà un partit ,a priori desequilibrat, de pares contra fills. El major domini de la tècnica i la corpulència semblaven arguments suficients per mantenir desequilibrada la balança, però les pors de relliscar, que els menuts no tenien, i unes energies que desapareixien en un equip però no en l’altre, van acabar posant-hi una mica d’emoció. Al final, entre ridícules relliscades, blaus i esbufecs, van concloure el partit amb un ajustat 15 a 13.
A aquelles altures del migdia, quan el Sol ja queia vertical i després de l’exercici, tots s’havien desprès de jerseis, suèters i altres abrics i anaven només amb la samarreta de màniga curta tota amarada de suor.
- Jo me’n vaig a l’aigua! – Va cridar l’Agustí traient-se la samarreta i ensenyant aquella panxa grossa i sorprenentment forta – Algú s’hi anima?
Tot i la més que evident neu que encara quedava per tot arreu i les recomanacions de la resta de participants, l’Agustí es desempallegà dels pantalons i quedà només amb uns calçotets vermells de cama curta. S’enfilà a un roca de potser mig metre i saltà de cap a l’aigua. Els esquitxos per l’entrada d’aquell gros cos s’enlairaren ben bé dos metres i les onades s’escamparen destorbant la tranquil•litat del llac.
No havia passat un segon quan sortí d’un bot, com un pingüí, de sota l’aigua, impulsat per la desesperació de sentir-se congelar les extremitats, va anar a espetegar directe a la roca d’on havia saltat. En condicions normals ningú hagués pogut considerar que allò fos possible. Amb la cara desencaixada i gemegant ostensiblement de fred, l’Agustí travessà descalç el camp de futbol i enfilà corrent el camí de casa.
- Collons de fred! Està glaçada de nassos! Em cago en Sant Patràs! Qui m’havia de dir de ficar-me dins aquest recoi de bassa congelada! Hòstia que no em sento els dits dels peus!... – remugava i maleïa pujant les escales mentre, de la vora del llac, sentia encara les rialles de la colla, igual com se’n fot tothom de les penúries d’aquells que intenten anar contracorrent.

dilluns, 13 de febrer del 2012

La remei

Si no hagués esta perquè ja m’havia compromès a anar-hi, no sé quina excusa m‘hagués pogut inventar per evitar-la. La Remei trucà dijous tota emocionada. Em tingué penjada al telèfon una vintena de minuts, molt més temps del que la situació mereixia, amb les dues primeres preguntes ja ho hauríem enllestit.
- Hola Júlia, et trucava per si sabies que aquest diumenge es feia l’arranjament anual dels jardins del parc de Sant Mateu.
- Si, si, ja saps que sempre estic al “tanto” de les activitats de jardineria.
- I què, hi faràs cap?
- En principi si, no m’ho he perdut mai encara.
I aquí ja estaria. Ens havíem dit tot allò estrictament necessari, la resta, podia esperar a diumenge, sabia que igualment acabaria repetint-m’ho. Però la Remei no en té de nom (o sigui, de remei), o potser en té massa.
- Quina il•lusió! Així per fi podràs conèixer l’Hipòlit. – Era la seva darrera pesca.
Fa un parell d’anys m’havia arribat a angoixar, jo, 38 i sense parella. I si al final volgués tenir fills? De tant sentir-ho se m’havia impregnat el cap amb aquella història de que se’t covarà l’arròs. I vaig estar a punt d’emprendre més d’una aventura que no hagués dut enlloc. Ho vaig frenar: Si no podia ser, no seria. I llestos! No m’hi veia i no m’hi veig encara, aparellada. Però la Remei es perdé. Al llarg d’aquests dos anys li he conegut una dotzena de parelles, no han passat dues setmanes del darrer fracàs que ja està flirtejant amb un de nou:
- Que aquest segur que sí Júlia, aquest és un Sol... – seguia pesada la Remei.
- Escolta Remei, que la Berta ha de parlar per telèfon i haig de penjar, ens veiem diumenge eh?- Sempre utilitzo la Berta, la meva germana petita, amb qui visc en un miserable pis de seixanta metres quadrats que amb prou feines podem pagar-nos, és el meu comodí per matar converses feixugues.
Ens vem trobar a mig camí. Jo baixava per Juan Massagué i ella pel Creu. Em féu un crit. La vaig veure venir amb un parell de criatures a la mà. Un petit de no més de quatre anys i una nena que potser en tenia sis.
El nen, després vaig saber que es deia Hipòlit, també, proposà fer una cursa fins a mi a la Gemma, la germana. Van arrencar a córrer. No hi havia color, les cames de la Gemma feien una gambada per cada dues de les del menut i aquest començà una marranada de nen mimat:
- Deixa’t guanyar! Perquè no et deixes guanyar? Perquè no pares? – I plors. I la Remei, de genolls i agafant-li les manetes. Tres minuts per fer-li entendre que
era una rucada de comportament, però amb bones paraules i petites mentides. Que si ja ets gran, que si plorar és de petits, que si...
Pel camí, la Remei no parava d’afalagar l’Hipòlit, el gran, però el comportament dels petits la despistava constantment. Entre un què guapo és i un se li posa llarga com una escombra, saltava esverada i, a corre cuita, estirava el coll de camisa de la Gemma, que creuava sense mirar i per poc no l’aixafa un autobús. De l’espant, plors altra vegada.
Els cinc minuts de camí, esdevingueren vint-i-cinc. A la Remei, la forçada rialla li anava fugint del rostre a mesura que s’escolava el temps.
Al parc hi havia més canalla, i en un segon la Remei ja havia perdut els “seus” entre la mainada, que corria amunt i avall cridant i perseguint pilotes.
Estava convençuda que es relaxaria quan comencéssim a treballar, però tot just havíem cavat forats pels primers crisantems que un nou plor se sentí darrere uns boixos. S’alçà com si una punxa se li clavés al cul per veure de qui provenia. No era cap d’ells, s’ajupí altra volta.
- És interessant això de fer de mare – em digué. Vaig pensar que buscava algun argument per justificar l’emmerdar-se amb un home amb fills.
- Suposo que si – li vaig respondre sense convenciment.
El petar d’un globus la feu saltar un altre cop. Durant les dues hores que vem estar feinejant, la Remei va fer més exercici que a les classes d’aeròbic dels dimecres. Com si tingués una molla sota les faldilles: Amunt i avall tota l’estona.
Estava clar que no estava avesada a fer de mare. Mentre a les altres tan se’ls en fotia si els fills s’abraçaven als rosers, jugaven a beisbol amb pedres escantonades, s’ajeien damunt d’una mata d’esbarzers o relliscaven damunt d’una muntanya de fems, la Remei no parava quieta.
Quan ja enllestíem, entrà un cotxe luxós. De dins en sortí un home amb camisa blanca mig desbotonada que deixava entreveure quatre pèls negres cargolats i un penjoll d’or llampant. L’Hipòlit i la Gemma sortiren corrents a rebre’l. La Remei m’estirà el braç. - Si, ja ho havia entès Remei –. L’Homenot s’apropà i, sense besar la Remei em mirà descaradament. Desagradable.
- És la Júlia, l’amiga de qui t’he parlat. – Digué la Remei.
- Ah, la funcionària! – Respongué sorneguer. De poc no li giro la cara, cregut al damunt! – Escolta Remei, no t’importa que m’endugui els nens oi? Vull estar una estona amb ells -. Els ulls de la remei es desil•lusionaren. La poca energia que li quedava se li fongué en aquell darrer esforç per mantenir el somriure.
- Clar home, només faltaria. – I l’Hipòlit marxà, deixant la Remei altra vegada sense petó i sense esma.
– Es que no els ha vist en tota la setmana-. Altre cop justificant-lo: justificant-se.
- Evidentment – Vaig mentir per consolar-la. I juntes vem emprendre el camí de tornada en silenci: Segur que ella buscant una branca per no caure de l’arbre esquifit i desfullat d’on penjava i jo pensant que els fills només es poden tenir per accident o per bogeria. No hi ha altres raonaments que els justifiquin.

diumenge, 5 de febrer del 2012

Més enllà del temps

M'ha espantat molt aquella gent barbuda i pudent que venia del mar sobre unes grans fustes amb forma de nou gegant. El pare diu que les nous es belluguen gràcies al vent que recullen amb unes estovalles molt lletges i brutes, que despengen d'uns escuradents enormes. Jo no m'ho acabava de creure fins que me n'ha fabricat una de petita. Però la nou xocava constantment amb el voral de la riereta, embarrancava i l'havia d'anar posant al centre una altra vegada. El pare diu que la nou dels barbuts duu una aleta de peix a sota que l'ajuda a guiar-se. Com que abans m'he equivocat al no creure-me'l aquest cop m'he intentat imaginar un peix, també gegant, amb la nou al damunt i m'ha fet por pensar que el peix volgués submergir-se per menjar una alga del fons marí. He preguntat al pare si la gent que ha sortit de la nou sabia nedar però d'això ell no en tenia ni idea, m'ha dit.
Ahir, al sopar comunitari, vaig sentir que l'avi Roc deia que cada vegada venia més gent de fora i era més i més complicat fer-los marxar. De veure gent com els barbuts, mal educats i ases, li vaig dir al pare que no tenia ganes de marxar mai d’aquí. Es va posar molt content, diu que encara no puc entendre la raó de la seva alegria.
Vam veure apropar-se les nous des de la torre de guaita, que tenim amagada entre les roques nevades de la muntanya i es va enunciar que havíem de tornar a representar l’obra. Quan els barbuts van baixar de la nou, amb unes robes mig estripades i xopes, ja estàvem a la ciutat destruïda del costat del mar: jo; l'oncle fermí que va coix i és molt prim; l'Helena, que des de fa setmanes està malalta i gairebé no té forces i la Georgina, una altra nena una mica més gran que jo. Els avis diuen que hem de fer llàstima per no alimentar la seva fam d'usura i així marxin. La majoria es queden al poble, darrere les muntanyes, on tot és verd i hi ha bestiar.
Els avis expliquen cada vespre alguna història de com i quan la nostra comunitat va arribar aquí i he sentit ja tres vegades, si mal no recordo, que quan nosaltres anàvem cap al nord tothom viatjava cap a l'equador, que no sé què és però si tothom hi anava devia ser bonic. Diuen que ho fèiem per escapar-nos de les multituds, no podíem, ni podem (repeteixen sempre) fiar-nos de la gent avar per joies, que confia amb la tecnologia i creu amb un futur prometedor. Volien amagar-se on no hi hagués ningú. Els besavis, que fugien pacientment, havien arreplegat uns llibres de les bibliotèques que parlaven de gent antiga que vivia tranquil•la i d'acord amb els diferents entorns del planeta. Expliquen que d'aquests llibres han après a fer una comunitat no violenta i ben entesa. Si volem sobreviure ens hem de mantenir aïllats, és la frase que habitualment se sent a la comunitat.
Quan els barbuts s'han trobat amb nosaltres en un carreró entre les cases enrunades, estàvem coent unes males herbes de gust amarg amb uns talls de carn molt mal esmicolats dins una gran olla abonyegada. Ens han mirat amb uns ulls il•luminats que ha esborrat les arrugues dels rostres ronyosos i els ha fet una mica amables. Però la cara els ha tornat a ser aspre quan l'oncle els ha explicat, mig amb senyes mig parlant un idioma que tampoc és tan distant al nostre, que avui tenien sort perquè hi havia carn. Era mentida, mengem carn sovint. Els ha dit que hi havia de tot dins l'olla excepte ronyó, fetge i pàncrees, que l'avi sempre deia que estava malalt d'això. Jo sabia que l'avi estava al poble tan eixerit, així que no sé perquè va dir que ens menjàvem l’avi, però els homes van dir que no en volien i es van separar una mica de nosaltres. L'oncle es fa el geperut i posa un ulls molt oberts i nerviosos quan venen visitants. Parla com un foll, repetint paraules i preguntant tonteries de si encara hi ha cotxes a la ciutat, si encara manen les pistoles i les peles (no se que són, però sempre ho pregunta) o si ja han, els de l'altre cantó del mar, après a comportar-se com persones.
La gent barbuda, sense fer massa cas de l'oncle ha preguntat si hi havia res de valor a la ciutat. L'Helena, amb un fil de veu i asseguda a la cadira ha remugat que el valor, de no veure'l, ja no saben què és. Els homes s'han enfadat. He pensat que no volien creure's que després de tants dies de viatge no hi hagués res allà. Jo també m'enfado quan no trobo quelcom que busco. Amb una brusquedat sobtada han tirat l'olla per terra cridant que érem uns bàrbars i uns desequilibrats. Han despullat l'oncle mentre preguntaven si estàvem segurs que no teníem res. Un home s'ha apropat a mi i jo m'he espantat quan m'ha agafat pel coll i m'ha arrambat a la paret, sense tocar de peus a terra. Han despullat també l'Helena, que plorava. Quin desastre de dona! Ha remugat un que duia la camisa mig oberta i ensenyava un tors esgarrapat. Finalment, amenaçant l'oncle i l'Helena amb un martell gegant i un ganivet llarg d'un parell de metres s'han abraonat sobre la Georgina que no ha parat de cridar.
Després ens han deixat a tots tirats per terra i mentre jo i l'Helena ens apropàvem a veure com estava la Georgina, l'oncle els cridava enfollit que semblava mentida que no haguessin après res després de tant de temps i desastres! Que quan aprendran que l'acumulació és un engany maligne, que l'avarícia no duu a la felicitat, que el capitalisme va morir fa temps però encara no n'han construït el taüt, i moltes coses més que jo no entenia.
La nou s'ha perdut a l'horitzó al final de la tarda.
Aquest vespre s'ha plorat molt al poble. Avui hem conegut la violència.
Quan m'ha tocat parlar a mi, he dit: Tot ho tenen gran aquesta gent, les nous, les estovalles, el ganivet de tallar pernil, el martell, el cabell... Tot menys el cor i el seny.