La remei

Si no hagués esta perquè ja m’havia compromès a anar-hi, no sé quina excusa m‘hagués pogut inventar per evitar-la. La Remei trucà dijous tota emocionada. Em tingué penjada al telèfon una vintena de minuts, molt més temps del que la situació mereixia, amb les dues primeres preguntes ja ho hauríem enllestit.
- Hola Júlia, et trucava per si sabies que aquest diumenge es feia l’arranjament anual dels jardins del parc de Sant Mateu.
- Si, si, ja saps que sempre estic al “tanto” de les activitats de jardineria.
- I què, hi faràs cap?
- En principi si, no m’ho he perdut mai encara.
I aquí ja estaria. Ens havíem dit tot allò estrictament necessari, la resta, podia esperar a diumenge, sabia que igualment acabaria repetint-m’ho. Però la Remei no en té de nom (o sigui, de remei), o potser en té massa.
- Quina il•lusió! Així per fi podràs conèixer l’Hipòlit. – Era la seva darrera pesca.
Fa un parell d’anys m’havia arribat a angoixar, jo, 38 i sense parella. I si al final volgués tenir fills? De tant sentir-ho se m’havia impregnat el cap amb aquella història de que se’t covarà l’arròs. I vaig estar a punt d’emprendre més d’una aventura que no hagués dut enlloc. Ho vaig frenar: Si no podia ser, no seria. I llestos! No m’hi veia i no m’hi veig encara, aparellada. Però la Remei es perdé. Al llarg d’aquests dos anys li he conegut una dotzena de parelles, no han passat dues setmanes del darrer fracàs que ja està flirtejant amb un de nou:
- Que aquest segur que sí Júlia, aquest és un Sol... – seguia pesada la Remei.
- Escolta Remei, que la Berta ha de parlar per telèfon i haig de penjar, ens veiem diumenge eh?- Sempre utilitzo la Berta, la meva germana petita, amb qui visc en un miserable pis de seixanta metres quadrats que amb prou feines podem pagar-nos, és el meu comodí per matar converses feixugues.
Ens vem trobar a mig camí. Jo baixava per Juan Massagué i ella pel Creu. Em féu un crit. La vaig veure venir amb un parell de criatures a la mà. Un petit de no més de quatre anys i una nena que potser en tenia sis.
El nen, després vaig saber que es deia Hipòlit, també, proposà fer una cursa fins a mi a la Gemma, la germana. Van arrencar a córrer. No hi havia color, les cames de la Gemma feien una gambada per cada dues de les del menut i aquest començà una marranada de nen mimat:
- Deixa’t guanyar! Perquè no et deixes guanyar? Perquè no pares? – I plors. I la Remei, de genolls i agafant-li les manetes. Tres minuts per fer-li entendre que
era una rucada de comportament, però amb bones paraules i petites mentides. Que si ja ets gran, que si plorar és de petits, que si...
Pel camí, la Remei no parava d’afalagar l’Hipòlit, el gran, però el comportament dels petits la despistava constantment. Entre un què guapo és i un se li posa llarga com una escombra, saltava esverada i, a corre cuita, estirava el coll de camisa de la Gemma, que creuava sense mirar i per poc no l’aixafa un autobús. De l’espant, plors altra vegada.
Els cinc minuts de camí, esdevingueren vint-i-cinc. A la Remei, la forçada rialla li anava fugint del rostre a mesura que s’escolava el temps.
Al parc hi havia més canalla, i en un segon la Remei ja havia perdut els “seus” entre la mainada, que corria amunt i avall cridant i perseguint pilotes.
Estava convençuda que es relaxaria quan comencéssim a treballar, però tot just havíem cavat forats pels primers crisantems que un nou plor se sentí darrere uns boixos. S’alçà com si una punxa se li clavés al cul per veure de qui provenia. No era cap d’ells, s’ajupí altra volta.
- És interessant això de fer de mare – em digué. Vaig pensar que buscava algun argument per justificar l’emmerdar-se amb un home amb fills.
- Suposo que si – li vaig respondre sense convenciment.
El petar d’un globus la feu saltar un altre cop. Durant les dues hores que vem estar feinejant, la Remei va fer més exercici que a les classes d’aeròbic dels dimecres. Com si tingués una molla sota les faldilles: Amunt i avall tota l’estona.
Estava clar que no estava avesada a fer de mare. Mentre a les altres tan se’ls en fotia si els fills s’abraçaven als rosers, jugaven a beisbol amb pedres escantonades, s’ajeien damunt d’una mata d’esbarzers o relliscaven damunt d’una muntanya de fems, la Remei no parava quieta.
Quan ja enllestíem, entrà un cotxe luxós. De dins en sortí un home amb camisa blanca mig desbotonada que deixava entreveure quatre pèls negres cargolats i un penjoll d’or llampant. L’Hipòlit i la Gemma sortiren corrents a rebre’l. La Remei m’estirà el braç. - Si, ja ho havia entès Remei –. L’Homenot s’apropà i, sense besar la Remei em mirà descaradament. Desagradable.
- És la Júlia, l’amiga de qui t’he parlat. – Digué la Remei.
- Ah, la funcionària! – Respongué sorneguer. De poc no li giro la cara, cregut al damunt! – Escolta Remei, no t’importa que m’endugui els nens oi? Vull estar una estona amb ells -. Els ulls de la remei es desil•lusionaren. La poca energia que li quedava se li fongué en aquell darrer esforç per mantenir el somriure.
- Clar home, només faltaria. – I l’Hipòlit marxà, deixant la Remei altra vegada sense petó i sense esma.
– Es que no els ha vist en tota la setmana-. Altre cop justificant-lo: justificant-se.
- Evidentment – Vaig mentir per consolar-la. I juntes vem emprendre el camí de tornada en silenci: Segur que ella buscant una branca per no caure de l’arbre esquifit i desfullat d’on penjava i jo pensant que els fills només es poden tenir per accident o per bogeria. No hi ha altres raonaments que els justifiquin.