Ja hi tornem a ser. Camina a pas lent, arrossegant els peus, pels prats erms i mig glaçats. L’hivern ha estat llarg, tan com sempre, massa. Està plorant. Les llàgrimes com punys de colors surten abundants pels extrems de les orelles punxegudes. Al seu voltant, milers de flors, plantes i matolls creixen veloces i agraïdes entre la gespa seca i cremada, deixant una catifa salvatge i vistosa, com una serp que segueix les seves passes.
S’ha de tornar a posar a treballar. Durant nou mesos ha estat vivint a cor que vols, cor que desitges. Abusant de l’estiu i els seus fruits saborosos: préssecs, cireres, maduixes i el sol calent. Jugant a dansar amb el vent i les fulles de tardor fins que, esgotades, es quedaven a reposar al terra. I gaudint de la llar de foc a l’hivern, cremant els rostolls i veient la neu com canvia el paisatge. Però els animalons s’amaguen quan fa fred. Les llúdrigues no riuen, les formigues estan amagades sota les seves minúscules grutes, i els ossos hivernen. Les úniques que encara pasturen prou tranquil•les són les ovelles i les cabres, però unes son massa badoques i les altres massa grimpaires per entretenir-s’hi alguna estona. La veritat, sempre pensa, la vida s’alenteix a l’hivern, tothom es mou més lentament i es recull abans d’hora.
N’està tipa d’estar tancada. L’avorriment pot més que la mandra i decideix sortir fora, per això es veu obligada a treballar altra cop, per això plora la primavera.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada