“No queremos medio ambiente, lo queremos entero”
Llegit a una paret.
El tema que avui està a l’ull de l’huracà dels mitjans
de comunicació és la condemna a Jaume Matas. Ahir era el cas Noos i abans
d’ahir el tifó de les Filipines. Cada 24 hores ens bombardegen amb una nova
tragèdia, un nou escàndol... una altra crisi global despatxada en titulars de
telediari. I està bé, és a dir, normalment són temes prou importants i és bo
que es coneguin, que se’n parli. No entrarem ara a discutir com s’escullen o
com es tracten, d’això ja se’n va parlar fa tres dies arrel del tancament de
Canal 9, però està clar que també tenen una funció: Distreure.
Aquí, ja que ens deixeu, volem parlar-vos d’un
d’aquells temes que passen de puntetes, que no surten als grans titulars ni a
les capçaleres dels informatius. Un d’aquells dels que només t’assabentes quan
t’afecta per alguna raó, i el problema és que encara no saps com t’afectarà.
Parlem de la proposta de llei d’Avaluació Ambiental del Govern Espanyol, que
vol substituir la Llei d’Avaluació d’Impacte Ambiental de Projectes (RDL
1/2008, Llei 6/2010), i que ha estat aprovada al Congrés dels Diputats el
passat mes d’Octubre amb el suport només del Partit Popular. La pròpia llei diu
que el seu objectiu principal és la prevenció i correcció dels possibles danys
que es puguin produir en el medi ambient pel desenvolupament de determinats
projectes. Introdueix, però, una novetat important respecte de la legislació
anterior: els Bancs de Conservació de la Natura.
Encara estan per definir en detall, es farà amb un
reglament posterior a la publicació en el BOE de la Llei, però la seva
filosofia es basa en que les empreses que hagin de posar en pràctica mesures
compensatòries per l’impacte que causen al medi, ho puguin fer mitjançant l’adquisició de crèdits en aquests
bancs. Literalment diu: “els efectes negatius ocasionats a un valor natural
seran equilibrats pels efectes positius generats sobre el mateix valor natural
o un de semblant en el mateix lloc, o un altre diferent.” Perquè us feu una
idea, vindria a ser com si jo et trenco els vidres de casa i ho compenso
pagant-li unes finestres noves al veí del quart.
Sembla ser que aquest model està vigent als Estats
Units des dels anys 80 i que per això hem decidit importar-lo. És a dir,
importem un model de gestió ambiental d’un país que mai ha ratificat el
protocol de Kyoto o que ha foradat hectàrees de terreny per extreure gas pissarra
produint greus afectacions al medi o que ha donat permisos per extreure petroli
de l’Àrtic, etc., per posar un parell d’exemples. I nosaltres que ens queixàvem
de la invasió de botigues de “frozen yogurt”.
Des del nostre punt de vista, el primer problema que
planteja aquest model és que quan un impacte és local la seva compensació amb
un altre valor ambiental o en un altre lloc, no garanteix la conservació del
valor ambiental original. Posem un parell d’exemples a Catalunya: La plana de
Vic és un dels centres de procreació i engreix de porc més importants del
territori. Amb els porcins apareix el problema dels purins. Amb els anys, la
major part de les fons d’aigua de la zona han passat a ser catalogades com NO
potable per excés de Nitrats. Sembla normal que en comptes de lluitar per
eliminar aquestes fonts de contaminació es dediquin a projectes d’energies
renovables a la zona? O pitjor, ens carreguem totalment la plana de Vic i
destinem els diners que servirien per recuperar la zona a millorar l’estat del
parc natural dels aiguamolls de l’Empordà?
Un altre exemple és el de les mines de sal de Sallent.
Una empresa minera (Iberpotash) extreu la sal de sota terra i, les restes no
útils les acumula a cel obert. Muntanyes blanques enmig del paisatge creixen
diàriament. Aquesta sal, quan plou, es filtra pel terreny. S’han destinat molts
diners PÚBLICS per reduir-ne l’efecte, uns conductes recullen gran part
d’aquestes aigües que son conduïdes fins al mar. Kilòmetres de canalitzacions
per arranjar un problema generat per interessos econòmics privats. Com això no
ha estat suficient el riu Llobregat se’n ressent. Els nivells de salinització
sobrepassen sovint els límits legals establerts i s’ha hagut d’instal·lar una dessaladora
al bell mig del territori, no al costat del mar, no. Això tampoc ho ha pagat
Iberpotash. Seria concebible no posar aquestes caríssimes mesures i deixar
morir la fauna del riu (i l’ecosistema que ens sosté) però, a canvi, lluitar per
la preservació de la papallona peluda de la vall d’Estós al Pirineu Aragonès? O
fins i tot podria arribar a passar que tots els projectes de “compensació”
acabessin anant als mateixos indrets. Tindríem un territori que faria llàstima,
però uns aiguamolls cinc estrelles, “suits” per les nits dels pelicans.
D’altra banda si la compra-venda de crèdits ambientals
es fa mitjançant un mercat lliure, tal i com proposa la llei, el cost de
compensació per un determinat impacte pot no tenir relació amb el valor econòmic
de la seva remediació o correcció. Diguem-ho amb altres paraules: Si tens molta
gana, quan pagaries per un entrepà de pernil salat? Molt. Però si resulta que
ja te n’has pres quatre, el seu valor ja no seria el mateix no? Si tot va als
mateixos llocs, cada cop es pagarà menys per efectes similars.
Fem una darrera reflexió: Què passa quan es puja
l’IVA? Doncs que pugen els preus dels productes i serveis que adquirim. Així,
si es fa pagar a una empresa per un mal que produeixi, aquesta ho repercutirà en
la factura al seu usuari/client, i MAI en la reducció dels seus beneficis.
La mercantilització del medi es ven com una solució
quan, en realitat, és la futura ruïna ambiental. No tot pot pagar-se amb diners
(com el cas del Prestige a Galícia)! Es preserven els beneficis econòmics, però
les pèrdues de tot tipus les paguem entre tots.
Article que els alumnes ens van demanar a la Maria el Victor i jo mateix.
