diumenge, 31 de juliol del 2011

Un comiat

M’han comentat que en aquesta societat que tem i defuig la mort d’una folla manera en comptes d’acceptar-la com inevitable eventualitat i per tant, fer-la, en certa manera, quotidiana, la idea que estic per proposar no arrelaria.

Tot va ser perquè, caminant al capvespre, quasi fosc, per Sant Just, a la cantonada arribant a la plaça de la vila, hi vaig veure un aparador il•luminat però buit, era tancat, amb unes lletres verdes sense massa disseny que hi deien: Serveis funeraris. I em van venir al cap, com un llamp, les imatges dels diferents taüts que he anat veient al llarg de la meva vida.

De fusta tots, que jo recordi, diverses tonalitats depenent de l’arbre i dels acabats, però molt similars. Sobretot, molt inexpressius. Un cop tancat, aquestes caixes de fusta no diuen absolutament res de qui hi ha a dins. I em va entristir enormement veure com es pot refredar d’aquesta manera el darrer comiat d’algú estimat. Sense ni proposar-m’ho, m’estava construint la història del vell entranyable, de cabells relativament llargs, blancs i despentinats, vestit amb camisa de quadres de tons marronosos i pantalons bastant per damunt del melic. Com que els pares treballen, va a buscar els nebots a la sortida de l’escola i se’ls enduu a casa. Allà, baixen al garatge, que ara té ple d’eines i de fustes, doncs de cotxe fa anys que no n’utilitza, i amb un bon grapat de pinzells i pintures de colors els anima a pintar allò que desitgin sobre uns plafons rectangulars. Alguns racons els té destinats per a ell, i a voltes, també guia una mica el traç dels infants.

Els pares encara no han donat importància a les paraules dels seus petits quan els van a buscar: “Estem pintant unes fustes, l’avi diu que és regal per a tots nosaltres però que no sap quan el donarà però que no té cap pressa. Està quedant molt bonic, he fet un arc de sant Martí amb gotes que ploraven i un cavall verd amb rodes als ulls que hi baixava amb patinet. Li ha agradat molt a l’avi”.

Quan mori, aquest vell estarà tranquil perquè sap on dormirà: en un llit fet amb la col•laboració dels seus, en un calaix fruit de la unió familiar, en un indret que farà goig de veure i traurà solemnitat, però donarà caliu, al darrer adéu.

Després, pensant-ho, vaig creure que no massa gent ho faria això, per temps o per qualsevol altre absurd motiu. I potser, fins i tot, algú trobaria la manera de fer-hi negoci (i convertir els taüts en uns dissenys prefabricats on pintar-hi segons indiquen les línies, com si d’un mantra es tractés). Això m’ha decepcionat, pensant que la baixesa humana no té límits, buscant alguna imatge he vist taüts amb motius de telèfon mòbil, però he preferit quedar-me amb la idíl•lica estampa anterior que vull convenç-se’m que pot existir i que, sé del cert, que tampoc en té, de límits. Tampoc sé els efectes que podria tenir veure l’avi dins una caixa que tu mateix has fet, et sentiries culpable de la seva mort? No ho crec.

En tot cas, a mi m’agradaria poder-ho fer.

dijous, 21 de juliol del 2011

Extension du domaine de la lutte

Me’l va recomanar el Naf, que és garantia de sorpresa, com a mínim. Així que me’l vaig prendre amb certes altes expectatives.
Comença sense pretensions, un home absurd, com molts, com tots, potser una mica més crític que d’altres en certs aspectes que tampoc exalten, és informàtic i no té, ni tan sol s’hi interessa, massa o gairebé gens de vida social. Està divorciat, potser mal divorciat, però tan li fa.
Poc a poc, et va fent endinsar dins el seu pensament, i et vas degradant al mateix temps que ho fa ell, tot enduent-se pel camí algun malaguanyat company de feina. Mentre el llegia em sorprenia pensant: “No seràs capaç tros d’animal!” o “Perquè l’has agafat tros de bèstia?” o “Espero que no l’incitis al suïcidi, pobre ànima en pena”. I és que, fins que no t’ho diu, les seves estranyeses et semblen quasi normals. I aleshores t’envaeix un patiment infinit i t’atrapen les pàgines. D’entre tot el galimaties d’absurdes o no tan absurdes idees van apareixent perles, diamants curosament tallats: L’extension du domain de la lutte:
“Així que oficialment estic en depressió. La formula em sembla encertada. No és que jo em senti baix, molt baix; es sobretot el món del meu voltant qui em sembla alt”.
“Tinc la impressió que tothom hauria de sentir-se desgraciat; comprendras, vivim en un món tan simple! Hi a un sistema basat en la dominació, els diners i la por - un sistema sobretot masculí...”
“Decididament, em deia, a la nostra societat, el sexe representa un bell i bé un segon sistema de diferenciació, totalment diferent del diner; I es comporta com un sistema de diferenciació igualment salvatge. Els efectes d’aquests dos sistemes són, tot sigui dit de passada, estrictament equivalents. Tal com el liberalisme econòmic sense fre, i per raons anàlogues, el liberalisme sexual produeix fenòmens de pauperització absoluta
.”

Definitivament, va valer la pena el sofriment. Si llegint-lo et deixa indiferent, ja pateixo.

dimarts, 19 de juliol del 2011

L'amor visible

És bonic de veure, sempre ho ha estat. De ben segur que a algú li rebenta les pilotes quan passen per davant seu, abraçats per exemple, però pitjor per ell, o potser ella... De fet, més valdria que tothom se n’alegrés, tan de bo no s’hagués d’anar amagant, com tantes vegades es fa, i es pogués anar mostrant tranquil•lament al món, tal com raja, tal com fan.
És complicat no adonar-se’n, doncs ella sempre belluga amb el peto verd llampant per no passar desapercebuda, tot arrossegant el carro amb el parell de termos metàl•lics, el cossi amb els sobrets de sucre i la caixa forta blava, com la de quan érem menuts. I es que si passa de llarg quan estàs despistat et quedes sense cafè i, no cal dir-ho, això és un descuit que pesa durant la resta del matí. Baixeta i més aviat ample, va amunt i avall per la fàbrica desprenent un cert toc de gràcia i amabilitat, menys, potser, quan torna cansada a la cuina entrebancant-se amb les portes i fent anar per terra els llargs recipients ja buits. Cal dir que, des que és a la cantina, els comensals han apreciat una millora substancial en el servei.
Ell, en canvi, és prim com un secall, cabell curt i fosc i mal afaitat, que és moda. I també recorre l’empresa de cap a peus. S’encarrega de dues coses, la primera, i per la que seria remunerat, és la de bescanviar, amb el carretó, caixes plenes de la nau per d’altres de buides del magatzem d’expedició. L’altra, aquesta la fa per gust, és acompanyar quan li rota, tant com pot, a la seva xicota en els seus desplaçaments de despertador (cafè). Sí, són parella, i no se n’amaguen! I és bonic. Bé, a mi m’agrada, ho trobo bell.
I és que ho fan amb una desimboltura exemplar, es veuen, es somriuen, s’abracen, s’acompanyen el cul suaument amb la mà mentre caminen pels passadissos, fan conxorxa i s’expliquen coses a cau d’orella i si, es fan petons.
Ell segueix, tot i depreciar i ridiculitzar tan ostensiblement les seves obligacions laborals, treballant a l’empresa. I ho seguirà fent, com a mínim durant una bona temporada. Ell és el fill de la dona de... aquesta és una altra històra a explicar en altres ocasions. I ella és la seva xicota que ha entrat fa poc en plantilla. Potser, i aquí faig la única hipòtesi del relat que desitjo sigui errònia, només pel fet de ser-ho.

dimarts, 5 de juliol del 2011

55% i baixant.

Estirat a la sorra, mòlt i atordit de tantes rebolcades, cansat però no abatut de tantes braçades per mantenir el rumb, reprenc forces uns instants. Als peus m’esquitxen encara les ones del temporal que he deixat enrere, recordant-me que, havent arribat a la costa, el mar encara està embravit. Davant meu es mostra blau-quasi-negre, violent, ferotge i remogut el futur pròxim de les aigües turbulentes. S’estan a punt d’aprovar els pressuposts. S’estan a punt d’aprovar unes hipoteques que no vull que caiguin a les meves espatlles i a les dels de sempre, que prou pes suporten. S’estan a punt d’arrancar les cames a una incipient però coixa cooperació. Fa mig any, a l’octubre, deien tots els partits que al 2015 s’arribaria al 0,7% promès des de 1997. I en només aquests mesos s’han tret la màscara, que poc dissimulava però que de ben segur a algú va enganyar, i pretenen reduir aquesta trista partida, que no arribava al 0,45% del PIB, en un 50%. Al capdavall, ja es veu que qui rep sempre són els més desfavorits. No podem permetre una societat on la gent lluiti per un mos de pa en comptes d’ajuntar-se per fer-ne! Són direccions oposades.
Així que ara reposo uns minuts, no masses, que m’haig d’aixecar de nou i entrar novament a l’agitació. Però ara no estic sol en la creuada, ara ja no és per la supervivència. Al meu voltant veig gent que el mar ha anat escopint, gent amb ganes de brega, gent amb conviccions, gent que vol un mar on un s’hi pugui banyar sense patir les mossegades dels taurons. Estem xops però a gust entre nosaltres. Ens volem escoltar per analitzar la millor manera de despertar els que encara belluguen desorientats dins l’aigua i així nedar amb parsimònia, amb la calma necessària per prendre bones decisions. Al fons de la platja, uns quants han aplegat quatre fustes que uneixen amb cordes per fer una barcassa. M’alço mentre m’expulso tranquil la sorra que tinc per tot el cos i m’escabello una mica el cap. Amb la llengua em llepo els llavis. Estic salat, estic llest. Començo a caminar per empènyer aquells desballestats troncs, que em semblen el més brau dels vaixells que mai s’ha enforntat al mar.
Abans, però, em giro un moment. Sota les aigües tinc l’oportunitat de percebre un banc de peixos amb llagostes de pinces obertes cavalcant als lloms de cada un d’ells i enfrontant-se a les tintoreres de la zona, que dubten de què fer.
A l’horitzó, allà on no sé si arribarem però que ens fa caminar, es barallen els núvols foscos i feréstecs d’un desenllaç penós, de barbàrie i desconfiança, i els tímids i aïllats raigs de llum d’un moviment que proposa alternatives.
No espero més, anem-hi!