El perquè de tot plegat

- Jo de gran vull ser descobridor – vaig dir a la professora – com ma mare!

Era la manera que tenia jo de concebre la recerca. Als meus ulls, la mare era la Indiana Jones (o Indiana Jonessa) de la ciència. Me la imaginava amb el barret i el fuet caminant pels passadissos de la universitat, amb terra lluent de marbre, buscant aquella escletxa, aquella petita marca a la paret que obria portes invisibles a mirades inexpertes.

Alguns dissabtes ens trobàvem esperant que acabés algun article que, de tan important, crec que li anava la vida. No parava de dir que s’apropava el “Deadline”, que jo imaginava com una mena de serp gegant que sortia dels lavabos bruts de portes guixades amb crits d’independència i insults feixistes que aleshores encara no entenia. Quan enllestia sortia corrent, fugint d’un tal “Call”, tot al·legant que ja l'encararia el dilluns, que aquella revista tenia un JCR molt alt i això era imprescindible. Aleshores anàvem a la "Les Vilas", la platja o on fos. Quan als vespres, sota una llum tènue de vella bombeta, la mare es tornava a capbussar en el paperam, el pare ens explicava contes emocionantíssims i delirants on ma germana i jo érem els protagonistes. En acabat, trobàvem la mare adormida amb els papers a les mans, plens d’enigmes i jeroglífics que deien haver trobat una novetat que revolucionaria el món, una nova manera d'enfocar quelcom que jo no podia entendre.

A més, la mare també tenia un tutor mentre feia allò que anomenava "la Tesi", que intuïa una mena de puzle gegant perquè no parava de dir que no sabia com resoldre aquell trencaclosques. I això em tranquil·litzava, perquè a l'escola jo també tenia tutors que m'ajudaven quan no sabia resoldre problemes. 

Potser va ser aquesta màgia, aquesta incògnita permanent, aquesta inquietud per descobrir barrejat amb la imaginació paterna. Potser per això també m’agrada la idea d'escriure i acabar fent recerca.

Vaig néixer just quan la mare començava la Tesi i el pare ja treballava en una multinacional química on ha estat treballant fins que s'ha jubilat.

Ara sóc jo qui es baralla amb "La Tesi", qui passa els estius pensant com resoldre certs maldecaps, qui puja i baixa per la muntanya russa emocional que significa fer el doctorat, qui corre per arribar a temps als "deadlines" i "due dates", qui busca algun "call" de revista JCR que sigui interessant, qui viatja per anar a congressos, qui té no només un sinó 2 tutors que l'ajuden i exigeixen i qui, al capdavall, ha acabat tenint la Bruna en el procés.

Alguna cosa dec haver anat aprenent amb el pas del temps...

Gràcies.

Tancament i degustació

S’ha acabat el congrés de l’Alícia, aquella idea que va aparèixer fa poc més de mig any remenant les caixes de sabates, sense sabates però amb un munt de records, que s’amaguen als prestatges desordenats de casa.
Ara toca compartir els moments i el treball que vam fer tots junts. Ara toca compartir i agrair.
Sobretot això, agrair. Sobretot això, que no és poc.
A tots i a cadascú de vosaltres. Per participar amb les vostres aportacions en forma de pòsters tan collonudament elaborats.
No és que siguem uns experts en congressos, amb prou feines si hem participat en algun, però del poc que sabem, podem assegurar que mai abans s'havien mirat, els pòsters d'un congrés, amb tant de deteniment ni per tots els participants.
Les imatges parlen per si soles, i us en deixem el link perquè ho comproveu:

IMATGES

 

Veure els ulls de tota la parentela concentrada en totes i cadascuna de les línies escrites ens ha omplert de satisfacció. Però sobretot, veure la reacció de l'Alícia al mirar els excel·lents retrats que li heu fet, des de tants punts de vista, ha estat una experiència impagable.

Ens heu ajudat a donar-li una calidíssima abraçada, una benvinguda als 60 que poc s'esperava i que encaixa a la perfecció amb el seu fer de cada dia i que alhora és tan diferent.
Estem molt contents del resultat. Enormement contents. I la major part d'aquesta alegria prové de la vostra generositat. Sense vosaltres aquest congrés només hagués estat un dinar en un indret amb bones vistes. En canvi, ara és un record que quedarà ben gravat a la nostra memòria i sobretot, a la de l'Alícia, que era l'objectiu de tot plegat.
Així que volem repetir, per enèsima vegada i més: 

Gràcies a tots.

El comitè organitzador.

Reis 2015

Després d’un més sense escriure res un s’adona que en realitat també ha estat destinant el temps a fer altres coses. I no només em refereixo a l’enorme quantitat de feina que un veu que se li aboca al damunt, que per això ja no vaig a alemany. Eren unes classes a les que arribava fent els deures al tren de tornada de la universitat, que am prou feines podia seguir i que em feia arribar tard a casa tots els dies de la setmana. No em refereixo tampoc a que enguany comenci el darrer any de tesi i que no veig massa bé encara com anirà tot plegat. Tindré temps? Serà digne? Estaran contents als dos cantons? Algú acabarà fustrat? Jo? 

No, no va per aquí.  

Han estat els reis. No per les corredisses d’anar amunt i avall cercant aquella o l’altra botiga, o fent cua a l’enorme botiga de torn per pagar com un ésser civilitzat. Tot i ser reis, la major part del temps ha estat invertida en manualitats. No en direm art perquè seria posar-se unes medalles en excés brillants. Però tampoc puc negar, i aquí potser peco de vanitós, que crec que m’han quedat prou bé i que me’n sento especialment orgullós.

Per això vull compartir-los. 

Aquests n’han estat els resultats:

 

 Flors silvestres fetes a la part del darrere d'un moble de l'IKEA

Arbre i dent de lleó fet de dits.

Dents de lleó en 3 estats (també fet de dits)

Han estat els reis, i ma mare, però això segon encara no puc mostrar-ho :)

La primera classe de pràctiques

L’aula ha quedat gairebé buida. Només un petit grup de sis alumnes (només una noia, per seguir amb les proporcions de les carreres tècniques) segueix treballant. Parlen de manera ordenada, amb un anglès correcte, millor que molts dels d’aquí, però que igualment ensopega amb els espais en blanc del vocabulari.

Del passadís arriben els crits d’aquells que fan broma entre classes i, per les finestres, que tanquen malament, o potser ni tan sols pot dir-se’n tancar, entra el so dels cotxes circulant al carrer. Avui no plou, sinó també hi entraria l’aigua. Els regalims, fruit de dies plujosos, es veuen com tortuosos camins paret avall i, en alguns casos, han fet saltar la pintura. Es pot observar que l’aula no sempre ha estat groga, prèviament havia estat blanca i, abans encara, verda. Un verd apagat, càlid, d’hospital. Tot i no saber-me massa greu és cert que, en realitat, fa una mica de llàstima veure com els edificis vells, on estudien els joves, es cauen a trossos ,metre que s’ha gastat una morterada, costant com a mínim el càrrec al rector, en edificis moderns de despatxos nous i grans que acullen el silenci com a millor hoste.

Aquesta escola va estar pensada per altres temps. Les classes, des que hi sóc, les he vistes sempre gairebé buides o mig plenes. Només serveixen per tenir prou separats als alumnes durant els dies d’exàmens.

Comencen a recollir els ordinadors, donen per acabada la sessió els darrers alumnes de pràctiques de projectes a qui estic fent les funcions de professor de suport. Jo també recolliré doncs. Casa m’espera, o potser l’alemany. Encara no ho sé.

We need a plan

…and we have a plan: Californiaaaaaa!                      

Si no fos per la presència de l’Anna i el Funo a San Diego creiem que difícilment haguéssim posat els peus en aquesta part del món, però amb l’excusa de visitar-los vam voler comprovar la imatge que teníem en ment d’aquest indret: calor,  postes del Sol al pacífic amb onades d’un parell de metres plenes d’atlètics surfistes, gent rossa, noies patinant en bikini, socorristes de vermell...

Però HEY HEY HEY ...allò que vam trobar-nos en un inici va ser, boira matutina, forro polar a les nits i surfistes amb Neoprè en un mar bastant gelat, però que no ens va impedir gaudir cada minut d’aquest país.

La nostra setmana SanDiegoniana, consistia en conèixer la ciutat, viure els “deals” que ofereix la societat americana i compartir una mica el dia a dia dels nostres amics en aquesta etapa que estan vivint. Així vam tenir l’oportunitat de fer coses ben locals. “The american dream during one week”. Brewery, winery, bowling, surfing, hamburgering... tot molt “Awsome”.

Va ser durant aquest primer contacte que vem confirmar la necessitat del cotxe per fer vida en aquestes ciutats i d’integrar el concepte de “Neck-pain” i “Call the attonrey king”.

També ens vam adonar que voler és poder, sobretot veient la diversitat i el tunning automobilísitc. Perquè allà tot és gran: les freeways ( i les seves inevitables “jams”), les places de parking, les cases, les banderes, talles de les samarretes, els arbres, les ones, les palmeres,

la propina obligada als restaurants i la simpatia i amabilitat. El “how you doin’?” i el “Where are you from?“ és l’inici d’una conversa que pot allargar-se cinc minuts amb la caixera de qualsevol botiga abans de cobrar-te els xiclets.

Serà la falta de costum, però ens va sorprendre la facilitat que té la natura, en aquest racó de món, per dir-te que estàs en el seu entorn: Vam ullar dofins i foques des del “pier”, vam veure Corbs marins i pelicans llançar-se a l’aigua per caçar peixos i esquirols que et miraven, a un parell de passes, mentre es cruspien una pinya amb tota tranquil·litat i, als parcs naturals, els cérvols se’ns van creuar pel camí com qui no vol la cosa.

Una escapada entre setmana a LA ens va mostrar el força del cinema tot flipant i xalant amb l’espectacle que ofereixen els estudis d’Universal, l’ostentació aberrant de Beberly hills i l’abrupte contrast amb un Down-town en decadència.

Allò que està clar és que la frontera amb Mèxic tan a la bora fa que els tacos, burritos i les enchiladas estiguin a l’ordre del dia i que, a la que et despistes, puguis parlar castellà amb certa confiança que t’entendran els comuns Renaldo, Orlando, Gladis, María Delícia... que t’estan prenent la comanda.

Els següents deu dies van representar el gruix del pastís: Un round trip pel King canyon, Sequoia natural park, Yosemite (encara no hem entès perquè nassos ho pronuncien yosemiri) i una espatarrant arribada a San Fransisco. Per fer-lo més rodó, el Carles va tenir el gest de venir desde Boston per acompanyar-nos. Segur que ell descriurà la volta amb més detall al post que li toca J. En tot cas, va ser una “massive experience” veure aquelles sequoies que mai s’acaben, pujar el half dome com si fos fàcil (tot picant de mans per espantar un ós que no va aparèixer mai més enllà dels cartells) o la visita a Alcatraz que va deixar-nos sense dinar.

La cirereta del pastís va arribar al final, com correspon a unes bones postres: Un comiat de San Diego a base de Surf, ara si, amb un espectacular sunset, una vigilante de la playa en acció, una foca entre nosaltres i una barbacue a peu de platja amb molt bona companyia. Nice!

This is California man!

Tret del blog dels amics Jordi i Anna, que estan allà i els hem anat a visitar aquest estiu,

El joc dels 30

 

La caixa del joc.

Els jugadors són, de bon principi, uns inquiets estudiants de teatre que volen acabar triomfant en aquest art. Aprenent, ajudant a la construcció del teatre de la ciutat, fent actes altruistes o sense ànim de lucre per animar els ciutadans quan l’ajuntament ho demana o fent un cercle poderós d’influències, els jugadors van guanyant prestigi i favors de l’alcalde o president. Quan s’estrena l’obra que inaugurarà el flamant nou teatre, aquell que hagi aconseguit més punts de prestigi, és qui guanya la partida (als ulls de la societat: “Oh! Quina gran actuació! Aquesta actriu! M’encanta! Etc.). En realitat, però, tothom guanya si queda content amb la seva distribució del temps, potser ser reconegut no ho és tot a la vida, potser estar envoltat dels que t’estimen és suficient...

El Taulell

Per molt anys Júlia!

El comiat d'una etapa

Com diria en Bilbo, l'avi del Frodo (el petit hòbbit del senyor dels anells) en la seva celebració d'aniversari:
A la meitat de vosaltres no us conec ni la meitat d'allò que voldria, i allò que voldria és molt menys de la meitat d'allò que la meitat de vosaltres es mereix.

És, al capdavall, una bona manera de descriure el meu pas per Bitron. Un lloc on, sobretot, destacaria la seva gent, els seus treballadors. Tots i cadascun de vosaltres a la vostra manera, de vegades absolutament incomprensible, de vegades totalment previsible, m'heu omplert els dies d'anècdotes, comentaris i conxorxes. Han estat gairebé 4 anys que m'han passat volant i al mateix temps em sembla que faci tant. Aquí he viscut situacions que no em pensava que em passarien mai i moltes d'elles, tot i que abans ja n'hi havia hagut una bona colla, han estat després d'estar dins el Comitè.
La veritat és que no m'havia plantejat fer-me "sindicalista", però cert és que quan m'ho van proposar la idea no em va desagradar gens i al final m'hi vaig afegir molt animat. L'experiència no la canvio, de fet, ha estat molt enriquidora, m'ha permès veure una mica més enllà.

Amb el temps he anat veient (i no només dins l'empresa) que al comitè la gent s'hi fica per 3 possibles motius. Per la meva banda, va ser per convicció, perquè s'ha de lluitar contra les injustícies, perquè ens hem de protegir del poder (i els seus abusos), perquè no cal que al final sempre pagui els plats trencats aquell que menys culpa té... Perquè ens encantaria que no hagués de ser necessari. Els altres dos, estic convençut que ja els sabeu.
Com que al final som tots persones, i no superherois perfectes, els nostres actes ens acaben definint. Així que, si obrim els ulls amb ganes de veure, podrem saber qui tenim al davant a l'hora d'escollir representants. És en certa manera una mica com la política (potser en algun cas també desencoratjador), però amb matisos importants, com la dificultat de poder dur a terme aquelles coses que creus que s'han de fer. Perquè hi ha parets que, per molt que empenyis no es belluguen ni un centímetre.

M'hagués agradat poder seguir amb vosaltres una bona temporada, però sóc una persona massa inquieta i, rebuscant, m'he trobat amb una oportunitat que m'omple d'il·lusió i de ganes de començar.

I a més, estic tranquil, perquè sé que us fareu sentir si heu de parlar i perquè hi ha un equip molt xulo que us recolzarà si és necessari.

Lluc

El campament d'ESF

Arribava deu minuts tard i les companyes, que esperaven els despistats fora , m'han avisat: “Ara tot just s'estan llevant”. He pujat les escales metàl·liques i he vist tota la colla fent el ruc, ja de bon matí, bellugant-se amorfament per la sala gran de la casa de colònies. És clar, no podia ser d'altra manera.

M'he descalçat, per estar en simbiòsi amb la resta i ràpidament m'he animat a fer el titella, com mogut per uns fils que estiraven les articulacions en direccions oposades. Espatlles enrere, genolls amunt, ara a la dreta, a l'esquerra... Una rotllana, massatges mal executats però plens de bones intencions. M'he sentit com intentant trobar l'escletxa d'aquella closca d'ou que formava el col·lectiu per poder-m'hi trobar a gust allà dins.

Però anar sense calçotets no ajuda gaire a estar tranquil. Tota l'estona pensant si se'm veurà la ratlla del cul quan m'ajupi o si uns indecents pèls es deixaran entreveure quan s'apugi la samarreta. M'ho vaig oblidar tot ahir quan vaig fer la motxilla d'handbol. Un desastre.

Però el sò dels guerrers de noséon ens ha posat a tò. Erem com Úrugs picant de peus davant la gorja de Helm: Forts, acompassats, rítmics. Ja havia entrat dins l'embolcall.

Després, estirats a terra, una visualització. Una llavor, que arrela, que treu una bella flor. No me'n sentia pas, de llavor, però era bonic imaginar-me com aquella tija no parava de treure fulles llargues que ballaven al ritme suau del vent. Aleshores ve un home i l'arrenca, la posa en un test i se l'enduu amb la furgoneta. Per bé que no tinc tendència a empatitzar amb aquesta mena d'activitats, haig de dir que em va fer sentir incòmode. Als prestatges de la botiga, espera la flor dins el seu petit tros de terra fertilitzada. Quan finalment sembla que algú vol agafar-la, llisca feliç entre els dits de la mà i cau a terra, trencant-se el testi perdent els pètals.

Ha estat aleshores quan ens han dit d'escriure què hem estat sentint durant aquesta horeta i he començat amb això, que continuo ara, ja a casa, lluny de l'emoció dels sentiments del moment, lluny de poder transmetre allò que desprenia l'ambient.

Ens hem posat en petits grups de quatre per explicar-nos les pors o neguits que teniem i jo he dit, que tinc por de no semblar-me (a mi, si, què sembli als altres poc m'importa) prou implicat amb les diferents coses que faig. I els he dit que estant a massa llocs i dins massa merders és fàcil que al final, només els sobrevolis. I és que, si em dedico més a les causes perdudes potser perdré allò que més desitjo i si ho faig massa poc, potser no sàpiga trobar-me a mi. És un delicat equilibri.

Aquesta ha estat la primera de les dinàmiques del campament, per entrar en matèria, per confiar amb la resta. Sempre buscant un nou punt de vista. Així és ESF. Així m'agrada que sigui.

El meu diari del Pare

El Lluc explicava avui, a l'hora de dinar, una de les seves darreres aventures. Ha tornat pletòric parlant meravelles de la via ferrada i de com de satisfet estava d'haver-la fet amb el casc vell que li havia deixat de quan feia espeleologia.

-Quan jo era com tu – he començat... Volia continuar amb : i estava enmig d'una gruta, quan s'acabava l'aigua del carburer l'havia d'omplir amb el propi pixat. Però m'he vist obligat a callar pel cor de rialles i uns ulls inquisidors.

- Trenta anys fot que tu eres com jo i vint en duus dient-me aquesta frase! - Has afegit. A la taula han tornat els riures, també els meus.

I tens tota la raó, però igualment la tinc jo.

Jo també vaig jugar a handbol quan era com tu i acabava els partits baldat amb cops i massegades.

Jo també vaig fer bàsquet i em vaig torçar els dits.

Jo també, quan era com tu, sortia amb els amics i a voltes bevia potser més del compte.

Jo també, quan encara no anava a la universitat, flirtejava i somiava amb les nenes del poble.

Jo també vaig acabar estudiant la carrera d'Enginyeria Industrial, al mateix edifici, i, com tu, vaig suspendre'n més d'una.

Jo també volia escapar-me una llarga temporada com vas fer amb la Laia per Sudamèrica. Però em vaig deixar enganyar per les falses promeses d'una gran empresa. En certa manera t'envejo per no haver fet com jo.

Jo també escric, potser no quan era com tu, però poc hi falta. I deixa'm afegir que potser és per això que tu també ho fas.

Lluc, els pots s'assemblen a les olles, diuen.

A voltes un pensament fugaç m'atravessa la ment: I si ens canviessim el lloc? I si tu fossis jo? Podria tornar a fer tot allò que ja he fet i allò que no em vaig atrevir a fer. Però no, jo ja he viscut el quan era com tu i encara et falten una bona trentena d'anys, gairebé el doble dels que tens, perquè, quan siguis com jo, m'expliquis les coses de quan era com tu: La por de perdre la feina voltant la seixantena, la il·lusió del jovent que s'alça, el sentir que no pots córrer i fer el cabra com abans, que ja et guanya el fill fent un pols...

Situacions, moltes d'elles, que jo ja hauré viscut i que no em podré estar de dir-te:

- Quan jo era com tu...

La xerrada de la SEAS: Aigua, un dret, no una mercaderia

Els drets humans es van crear com a eina per garantir unes condicions mínimes i bàsiques per a la supervivència i el bon desenvolupament humà, tan individual com en societat. Per tant, un dret humà no es considera com a tal fins que no està en risc la seva obvia garantia. L'any 2010, les NN.UU. van declarar l'aigua com un dret humà, és a dir, s'ha pogut constatar en més d'una i de dues ocasions, que hi ha gent al món, i no precisament poca, que està clarament per sota els llindars mínims pel que fa a l'accés a l'aigua potable i al sanejament.

Es considera que 1.200 milions de persones viuen sense accés a l'aigua potable i unes 2.600 ho fan sense accés al sanejament, això és un 18% i un 40% de la població mundial respectivament. Tota aquesta gent no viu als deserts.

Se sent a dir que l'aigua és un bé escàs, que n'hem de fer un ús responsable. Això només és cert si seguim volent més i més aigua per a usos de, potser, dubtosa utilitat social (se m'acuden, així de passada, L'Eurovegas o el projecte d'una pista d'esquí coberta a Barcelona). Per tant és més una qüestió de voluntat política, que de pròpia escassetat del recurs. Sempre acabarem tenint escassetat si abusem del que tenim, fins i tot de l'aire!

Al llarg de la història les diferents autoritats governamentals i les pròpies comunitats han considerat (i es considera encara) l'aigua com un bé comú, de tots. Fins fa relativament poc, l'abastament ha estat un deure i obligació pública. Les grans infraestructures per tal d'assegurar una aigua en quantitat i qualitat suficient han estat sempre a mans dels governs. Però en només 20 anys, s'han estat fent esforços titànics (campànyes de maquillatge d'empreses privades, de descrèdit cap a les entitats públiques, d'opacitat informativa...) per arrencar aquest ben fonamentat concepte i permetre que entitats privades siguin les responsables de l'abastament de l'aigua als ciutadans. Al nostre país, la campanya de descrèdit més recent, és el cas de les empreses públiques de l'ACA i d'ATLL (aigües del ter-Llobregat), que estan constantment sortint als diaris.

La finalitat darrera d'una gran empresa privada és: fer diners. I els diners es fan, entre d'altres tripijocs que no venen al cas, venent productes (o idees, o esbarjo, o fum...). Per tant, un interès que aquestes empreses acostumen a tenir és l'increment de les bendes per tal d'augmentar els beneficis. Si, com és el cas del nostre territori, la demanda i l'oferta d'aigua estan en un punt de delicat equilibri (per no dir directament en desequilibri ecològic com ja va denunciar el senyor Josep Maria Niñerola antic cap de departament de l'ACA aquí mateix a la SEAS), què fa pensar que l'empresa privada tingui un interès en reduir els consums d'aigua dels ciutadans? Quins motius trobarien per tal d'evitar les pèrdues d'aigua a la xarxa mentre sigui més rendible economicament bombejar-la dels aqüifers?

S'ha intentat justificar reiteradament que hi ha unes suposades “lleis del mercat” que propicien una major competitivitat, però això només podria arribar a ser cert en condicions de lliure competència. Quan ens disposem a analitzar el sector de l'aigua en municipis (o més amunt!!!) ens trobem amb situacions tals com: Quantes companyies ofereixen els seus serveis a un mateix habitatge? La xarxa de clavegueram, està duplicada per tal de propiciar l'entrada a altres empreses? I qui va crear aquesta xarxa en darrera instància? La veritat és que l'aigua es gestiona com a MONOPOLI i per tant, tots els avantatges atorgats als mercats són fal·làcies i paraules que se les enduu el vent.

Podriem estudiar perquè es privatitza o concessiona la gestió de l'aigua. Veuriem que l'urgència de cash en moments puntuals (com l'actual) dels municipis o ciutats són moments propicis. Però això és de tenir la vista bastant curta, és pa per avui i gana per demà. Perquè el ciutadà ha de pagar el benefici d'aquesta empresa si, en el cas que fos pública, aquest no hauria d'existir? El 2009 Agbar va declarar uns beneficis que rondaven els 164M€, el mateix import que va costar la torre que ara s'imposa al perfil de la ciutat de Barcelona, per mi, una clara demostració de poder. Absurdament podriem pensar que aniria creixent un bolet (siguem educats) cada any. Però no va ser així: Aquest any passat la mateixa empresa declarava uns dividents als seus accionistes pel valor de 90M€ mentre alguna sucursal seva pactava EROs amb el govern de la Generalitat. Diners dels ciutadans que van a mans alienes. Siguem llestos: I si aquests diners desaprofitats els reinvertissim a la xarxa? I si utilitzessim aquests cèntims per millorar el gust de l'aigua de l'aixeta i ajudar a estalviar a les famílies que es veuen empeses a comprar, per aquest motiu, aigua embotellada (que és entre 400 i 1000 vegades més cara). Molts estudis demostren que, en general, el cost de l'aigua, quan és gestionat per entitats públiques és menor que quan ho fa el sector privat.

Sabem quina empresa gestiona l'aigua al nostre poble? És una empresa pública o privada? Forma part d'un grup empresarial més gran? És, aquest grup, català o ja ni tan sols té cap vincle, encara que fos emocional, amb el territori del que s'aprofita? Sabem com aquestes mateixes empreses han actuat més enllà de les nostres fronteres? Hem après alguna cosa dels resultats de la privatització de l'aigua a països empobrits? Europa segueix les mateixes pautes que Espanya? I les institucions Financeres internacionals, què afavoreixen? Tot això pot ajudar-nos a tenir una idea de què son capaces de fer. Tot això ens pot ajudar a tenir una idea més clara d'allò que volem i què ens interessa. Potser una opció seria la gestió pública, transparent i participativa de l'aigua?

L'aigua és un dret i no una mercaderia. És massa important per ser considerada només diners i beneficis econòmics.