Arribava deu minuts tard i les
companyes, que esperaven els despistats fora , m'han avisat: “Ara
tot just s'estan llevant”. He pujat les escales metàl·liques i he
vist tota la colla fent el ruc, ja de bon matí, bellugant-se
amorfament per la sala gran de la casa de colònies. És clar, no
podia ser d'altra manera.
M'he descalçat, per estar en simbiòsi
amb la resta i ràpidament m'he animat a fer el titella, com mogut
per uns fils que estiraven les articulacions en direccions oposades.
Espatlles enrere, genolls amunt, ara a la dreta, a l'esquerra... Una
rotllana, massatges mal executats però plens de bones intencions.
M'he sentit com intentant trobar l'escletxa d'aquella closca d'ou que
formava el col·lectiu per poder-m'hi trobar a gust allà dins.
Però anar sense calçotets no ajuda
gaire a estar tranquil. Tota l'estona pensant si se'm veurà la
ratlla del cul quan m'ajupi o si uns indecents pèls es deixaran
entreveure quan s'apugi la samarreta. M'ho vaig oblidar tot ahir quan
vaig fer la motxilla d'handbol. Un desastre.
Però el sò dels guerrers de noséon
ens ha posat a tò. Erem com Úrugs picant de peus davant la gorja de
Helm: Forts, acompassats, rítmics. Ja havia entrat dins l'embolcall.
Després, estirats a terra, una
visualització. Una llavor, que arrela, que treu una bella flor. No
me'n sentia pas, de llavor, però era bonic imaginar-me com aquella
tija no parava de treure fulles llargues que ballaven al ritme suau
del vent. Aleshores ve un home i l'arrenca, la posa en un test i se
l'enduu amb la furgoneta. Per bé que no tinc tendència a empatitzar
amb aquesta mena d'activitats, haig de dir que em va fer sentir
incòmode. Als prestatges de la botiga, espera la flor dins el seu
petit tros de terra fertilitzada. Quan finalment sembla que algú vol
agafar-la, llisca feliç entre els dits de la mà i cau a terra,
trencant-se el testi perdent els pètals.
Ha estat aleshores quan ens han dit
d'escriure què hem estat sentint durant aquesta horeta i he començat
amb això, que continuo ara, ja a casa, lluny de l'emoció dels
sentiments del moment, lluny de poder transmetre allò que desprenia
l'ambient.
Ens hem posat en petits grups de quatre
per explicar-nos les pors o neguits que teniem i jo he dit, que tinc
por de no semblar-me (a mi, si, què sembli als altres poc m'importa)
prou implicat amb les diferents coses que faig. I els he dit que
estant a massa llocs i dins massa merders és fàcil que al final,
només els sobrevolis. I és que, si em dedico més a les causes
perdudes potser perdré allò que més desitjo i si ho faig massa
poc, potser no sàpiga trobar-me a mi. És un delicat equilibri.
Aquesta ha estat la primera de les
dinàmiques del campament, per entrar en matèria, per confiar amb la
resta. Sempre buscant un nou punt de vista. Així és ESF. Així
m'agrada que sigui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada