diumenge, 11 d’octubre del 2015

Esperant, atent.


Estàs en una reunió amb una trentena de persones. Una sala gran, amb parets especialment decorades, un jardí Zen al mig i una pantalla on projectar-hi les presentacions de dimensions comparables a les d’un cinema.
El sentit comú, la costum o les normes de bona conducta et diuen que posis el telèfon en silenci. Igual que fas quan vas al teatre o a veure pel·lícules.
Però darrerament aquesta norma d’educació no l’estàs seguint massa. I no és per una qüestió de rebel·lia, com caldria esperar, ni tan sols hi ha la intensió de ser groller. És que avui al matí, quan estaves per sortir, una veueta dolça i mig adormida ha sortit d’entre els llençols i t’ha dit que aquesta nit no ha estat còmode, que ha tingut uns dolorets.
Has sortit igualment, les obligacions del sistema impliquen deixar bona part del confort familiar i l’autorealització de banda, i has anat a treballar.
Però treballes amb les orelles més atentes que els ulls. Treballes amb el cap ben lluny d’on ets, més a prop dels llençols, més a prop de d’ella.
Per això tens el telèfon amb el so activat i al 100% de bateria, per si et diu que arriben els avisos rítmics i has de deixar-ho tot per agafar el cotxe.

Estàs llest. Quan diguin, hi aniràs.