- Jo de gran vull ser descobridor – vaig
dir a la professora – com ma mare!
Era la manera que tenia
jo de concebre la recerca. Als meus ulls, la mare era la Indiana Jones (o
Indiana Jonessa) de la ciència. Me la imaginava amb el barret i el fuet caminant
pels passadissos de la universitat, amb terra lluent de marbre, buscant aquella
escletxa, aquella petita marca a la paret que obria portes invisibles a mirades
inexpertes.
Alguns dissabtes ens trobàvem
esperant que acabés algun article que, de tan important, crec que li anava la vida.
No parava de dir que s’apropava el “Deadline”, que jo imaginava com una mena de
serp gegant que sortia dels lavabos bruts de portes guixades amb crits d’independència
i insults feixistes que aleshores encara no entenia. Quan enllestia sortia corrent,
fugint d’un tal “Call”, tot al·legant que ja l'encararia el dilluns, que aquella
revista tenia un JCR molt alt i això era imprescindible. Aleshores anàvem a la
"Les Vilas", la platja o on fos. Quan als vespres, sota una llum tènue
de vella bombeta, la mare es tornava a capbussar en el paperam, el pare ens explicava
contes emocionantíssims i delirants on ma germana i jo érem els protagonistes.
En acabat, trobàvem la mare adormida amb els papers a les mans, plens d’enigmes
i jeroglífics que deien haver trobat una novetat que revolucionaria el món, una
nova manera d'enfocar quelcom que jo no podia entendre.
A més, la mare també tenia
un tutor mentre feia allò que anomenava "la Tesi", que intuïa una mena
de puzle gegant perquè no parava de dir que no sabia com resoldre aquell trencaclosques.
I això em tranquil·litzava, perquè a l'escola jo també tenia tutors que m'ajudaven
quan no sabia resoldre problemes.
Potser va ser aquesta màgia,
aquesta incògnita permanent, aquesta inquietud per descobrir barrejat amb la imaginació
paterna. Potser per això també m’agrada la idea d'escriure i acabar fent recerca.
Vaig néixer just quan
la mare començava la Tesi i el pare ja treballava en una multinacional química
on ha estat treballant fins que s'ha jubilat.
Ara sóc jo qui es baralla
amb "La Tesi", qui passa els estius pensant com resoldre certs maldecaps,
qui puja i baixa per la muntanya russa emocional que significa fer el doctorat,
qui corre per arribar a temps als "deadlines" i "due
dates", qui busca algun "call" de revista JCR que sigui interessant,
qui viatja per anar a congressos, qui té no només un sinó 2 tutors que l'ajuden
i exigeixen i qui, al capdavall, ha acabat tenint la Bruna en el procés.
Alguna cosa dec haver anat
aprenent amb el pas del temps...
Gràcies.
