divendres, 19 de març del 2010

Dilema

Acabo d’enllestir la feina i tot i que la fortor m’és pròpia, i per tant no tant desagradable, intento agilitzar els moviments per aviar ràpidament les deposicions en pro del proper usuari. Sé que és bastant inútil afanyar-se, al cap i a la fi, la poc agradable olor de ben segur que es deu haver escolat per dessota la porta i ja s’ha de sentir des de l’aixeta on em rentaré les mans... Igualment vull espavilar.

Em pujo els pantalons, dono la volta i estudio com tirar la cadena. No vull buidar tota la cisterna, la consciència m’impedeix aquest malbaratament del recurs, recoi de consciència. I torno a trobar-me davant el sempre present dubte de quin dels dos botons haig de prémer. Com que a cada wàter són diferents, que si mitja lluna amb una circumferències, que si un dins l’altre, que si dos separats, que si un de sol que el petges cada quan vols que s’aturi.... Si em guio per conceptes d’equivalència (a més petit menys aigua) l’elecció seria clara, però aleshores m’assalta el pensament de què segurament el sistema no està pensat per a estalviadors, sinó per a tot el contrari, per a aquells que tant se’ls hi en dóna. Seguint aquest raonament tocaria prémer el gran, que és més senzill. Al final sempre tendeixo a creure aquesta segona via, no sé ben bé per què, potser per la poca esperança en nosaltres i per tant Poka Yoke que em toca sentir al treball...

De totes maneres, l’aleatorietat del resultat fa que no se’m confirmi ni l’una ni l’altra opció i així segueixo amb el dilema “in eternum”.

dimecres, 10 de març del 2010

Retalls del màster


El camí cap a l’infern està ple de bones voluntats

Desesperada davant l’aclaparadora insuficiència del comerç just i les forces dedicades per part d’ONGs amb fruits clarament minsos respecte la bestial força del capitalisme més bàrbar, una companya pregunta si val la pena participar d’aquestes iniciatives. La resposta del profe és la següent:
Para llegar a la Luna puedes empezar saltando. Es cierto que lo que te acercarás a ella es mísero, pero cuanto menos ya te has alzado y no estas tocando tierra.

Dels texts de lectura:

En definitiva, en un món en el qual 200 milions de nens menors de 5 anys estan desnodrits, al mateix temps que muntanyes i llacs de mantega, llet, oli, etc., són excedents a distribuir per mantenir els preus remuneratius del capital agrícola, no n’hi ha prou amb constatar que el mercat no resol el problema de l’alimentació mundial, sinó que s’ha d’aprofundir en les condicions de producció que, a través de la distribució, produeixen aquest consum tan inhumanament desigual.

Igual que la civilització en el segle XIX, desenvolupament és el terme que descriu no només un valor, sinó també un marc interpretatiu o problemàtic a través del qual coneixem regions empobrides del món.

Tot l’impuls ha estat encaminat a forçar un increment en l’inversió de treball i en l’especialització de l’activitat laboral. (cosa que, des del punt de vista del treballador, ha debilitat la seva capacitat de negociació i incrementat el seu avorriment).

El Faraó havia dit :”Falta blat”, no va pas dir que “el blat és escàs”. Les ulleres del traductor van posar aquesta última expressió en boca seva. En aquells temps podien presentar-se sobtades carències o absolutes, però no escassetat, perquè té un caràcter crònic, permanent, definitori de les condicions socials d’existència, que només s’observa en el sí de la civilització moderna doncs només ella ha assumit la premissa del caràcter il•limitat dels desitjos materials de l’home.

Podria ser interminable, però ho deixaré aquí.

dilluns, 1 de març del 2010

Extracte del treball

Però això ho entenc quasi com una característica humana, l’etnocentrisme és inherent en les persones durant tota la seva vida. Costa moltíssim aconseguir tenir un pensament no “embrutat” per l’entorn on has crescut. És potser, podríem dir-ne, impossible.

Basant-me en la societat europea, que és la que més conec, trobaria exemples d’etnocentrisme dins mateix del propi creixement dels seus habitants. A mesura que els nens van aprenent, reflexionant i adquirint (o creant) idees, comencen a dubtar de les fins aleshores claríssimes raons paternes. Durant l’adolescència és quan hom es creu sabedor de tot, així com de poder resoldre tants problemes, es critica amb facilitat la mala gestió de tants diversos temes i es relativitza i mofa dels conflictes d’adults. La ment s’eixampla, obre mires i ho engola tot gairebé sense ni tan sols mastegar.

Més endavant, a cavall de la maduresa, un percep com de neci i ingenu havia estat anteriorment i compren l’enteresa dels comentaris que abans ridiculitzava. Veu amb estupefacció com la canalla, ara li semblen petits els joves, construeix móns d’absurdes i fugisseres il•lusions. Li sembla que, ara si, té la raó ben apamada. Tot i no caure en el mateix error del desdeny, segueix però, sense fer massa cas als comentaris dels més experimentats en l’art de viure, que els costa fer servir el teclat.

Més enllà ja són suposicions, no sóc tant gran. Però si sempre hom es creu tenir possessió del bon discurs, què fa pensar-nos que no tornem a estar doncs en un polsegós sender, que amaga sots, bifurcacions i agressius revolts? Que ens duu a creure que al final haurem sabut res del cert?

Doncs que ens han ensenyat a ser i a viure el centre.