Basant-me en la societat europea, que és la que més conec, trobaria exemples d’etnocentrisme dins mateix del propi creixement dels seus habitants. A mesura que els nens van aprenent, reflexionant i adquirint (o creant) idees, comencen a dubtar de les fins aleshores claríssimes raons paternes. Durant l’adolescència és quan hom es creu sabedor de tot, així com de poder resoldre tants problemes, es critica amb facilitat la mala gestió de tants diversos temes i es relativitza i mofa dels conflictes d’adults. La ment s’eixampla, obre mires i ho engola tot gairebé sense ni tan sols mastegar.
Més endavant, a cavall de la maduresa, un percep com de neci i ingenu havia estat anteriorment i compren l’enteresa dels comentaris que abans ridiculitzava. Veu amb estupefacció com la canalla, ara li semblen petits els joves, construeix móns d’absurdes i fugisseres il•lusions. Li sembla que, ara si, té la raó ben apamada. Tot i no caure en el mateix error del desdeny, segueix però, sense fer massa cas als comentaris dels més experimentats en l’art de viure, que els costa fer servir el teclat.
Més enllà ja són suposicions, no sóc tant gran. Però si sempre hom es creu tenir possessió del bon discurs, què fa pensar-nos que no tornem a estar doncs en un polsegós sender, que amaga sots, bifurcacions i agressius revolts? Que ens duu a creure que al final haurem sabut res del cert?
Doncs que ens han ensenyat a ser i a viure el centre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada