Brusc despertar

Estava jo fent una de les gestions pròpies d’exercir al metro, dormint, quan ocorregueren els fets que em disposo a relatar. No era el son plàcid i reparador que tant necessito, sinó una d’aquelles capcinades forçades per un duríssim pes de les pestanyes, una coïssor als ulls d’un escàs descans i l’alerta de no caure estabornit i despertar-me una bona colla d’estacions enllà.

Puc resumir-ho dient que era més aviat gairebé un repòs voluntari, tenint per tant, una petita consciència connectada al món. Agraeixo, a temps passat, aquest estat de no catatonisme absolut, aquest petit contacte amb la realitat de l’entorn, que va permetre’m sortir-ne relativament ben parat.

La meva postura no era la del coll enrere i la boca entreoberta típica, sinó el plegament a l’altura dels abdominals de tot el torns recolzant-lo sobre el reposa-braços, també habitual. La motxilla la tenia presa entre cuixes i panxa. Baixaria a la següent parada. Així estant sento un suau fregament a la part dreta de la cuixa, allà prop de la butxaca, on curiosament hi duia el mòbil. L’emergència fa incorporar-me amb la millor de les dignitats i em giro. Un noi, no diré l’intuïda nacionalitat per no fomentar el racisme i perquè justament em va saber greu que fos estranger, amb dos dits allargats cap a mi em pregunta, abans quasi de que pugui reaccionar, que si tinc un cigar. No que no en tinc. Me l’estic mirant amb mala cara de veritat. Perdona em diu. Li responc que no i se m’emprenya dient que si m’ha demanat perdó com és que no ho faig. I jo que com vol que el perdoni? El seu company comença a parlar-li en la seva llengua originària i el despista, que ja em va estar bé al moment, doncs estava encara mig catalèptic i sense acabar de lligar caps.

Un cop fora, i durant els deu minuts que em quedaven caminant per arribar al treball, vaig estar-hi rumiant. No podia haver-me equivocat de diagnòstic. Mai despertes a un desconegut rascant-li la butxaca suaument, sinó amb alguna sacsejadeta a l’espatlla. No despertes a ningú per demanar tabac en un indret on està prohibit fumar i no et poses violentament a la defensiva quan saps que no ets culpable d’actes incívics. M’hauria agradat haver tingut més sang freda, més temps i més capacitat de reacció per intentar establir una conversa presentant-li aquestes apreciacions i que com a mínim m’expliqués els motius de tal acte. L’aspecte positiu és que ja sé com pot sentir-se un quan descobreix un intent de robatori en primera persona.