Inquietud

Es fa estrany. Per un cantó no pares d’escampar-ho als quatre vents, per l’altre ho amagues, no val la pena que se sàpiga quan no està tot lligat. Ho vols explicar perquè l’emoció et supera i ostres quina il•lusió el projecte. Per l’altre t’ho vols callar per no haver de donar explicacions reiterades d’un fiasco que no ha pogut tirar endavant.

Plores una nit, és un xoc veloç i excessiu. Rius i t’avances als esdeveniments, planifiques sobre fonaments de fantasia un futur a l’altre cantó del circular mirall, durant la matinada següent. Tot està claríssim i a l’instant següent no ho està tant. Tot encaixa uns moments, però hi ha una separació impertinent que ho tenyeix tot d’una fina capa llefiscosa i repugnant. De cop et veus sense caure, cap per avall del cercle i altres vegades estàs novament assegut a la cadira del damunt, observant excrements de motor i paper mullat per endreçar.

El neguit pertorba. El no saber neguiteja. La decisió ja no és només teva, ja no tot depèn de tu. Volta pels aires la moneda, deixant-te veure ara si, ara no, les dues cares que té, l’esperançadora possibilitat i la tranquil•la continuïtat. Qui pararà la mà per agafar-la al vol i mostrar-ne el devenir? No sóc jo, llàstima.