Organigrama

L’alegria s’ha apoderat avui de l’estat anímic dels treballadors de l’empresa. Avui els ha cridat el responsable per presentar-los formalment allò que ja intuïen fruit de l’indispensable safareig: Hi ha nou organigrama, apareix un nou individu. Com era d’esperar, aquesta nova reestructuració no es destaca per la seva transversalitat, ans al contrari, com més punxegut, dedueixo, creuen més motivant. Des d’un punt de vista del creixement que ens envolta no deixa de ser lògic, a més esglaons, més possibilitats de pujada i per tant, més fictícia possibilitat de “millora”. En fi...
Així és que sortint de la xerradeta i novament sols, els somriures es comencen a insinuar aquí i allà i no es poden contenir més els comentaris tot vigilant de no fotre la pota i que per descuit els enganxin espellant als seus caps. La reestructuració ha aportat, com sempre, canvis: augments i disminucions de responsabilitats, més o menys gent a càrrec de certs individus. Diguem-ne, redistribució d’etiquetes.
El somriure dels empleats no era més que la gratificació de veure com algun dels grans responsables perdia cert “poder”. Els assalariats no hi guanyen res, les seves tasques seguiran sent les mateixes, però només el fet que un superior sigui, en certa manera, relegat, els omple de satisfacció.
És menys concebible, per visceral, que l’alegria exaltant que es percep quan l’equip rival perd un partit, sense que, per exemple, en aquella competició hi participi el preferit.

Irracional?