De Poe

Només vull dir-vos que jo l’estimava i que els actes de que se m’acusa no van ser deguts a la ràbia ni a l’ofuscació instantània pel descobriment de l’ultratge. Em disposo a explicar-vos, sa senyoria, els fets de tan deplorable succés a tall de descripció per tal de pugueu, amb la informació completa, prendre un veredicte digne de sa saviesa i contrastada experiència:

Quan arribava al poble, al capdamunt del coll, no hi havia més que la llum del centre de la plaça encès. El resplendor era tènue, ataronjat i allargassava les ombres dels pollancres alineats als dos vorals del riu.

Pensava al principi que era fruit del cansament de tot un dia a les muntanyes amb el ramat. La foscor i la miopia ajudaven a no acabar de percebre bé què era allò que em provocava un calfred al girar el darrer revolt que enfilava cap a l’entrada.

Al principi, senyoria, sortia al matí carregat amb tot just l’aigua i el pa que em permetrien passar el dia. Però la solitud a les carenes és pesada i omnipresent. Poc a poc s’apropava l’hivern i a part de les esquelles i l’inacabable temps, ara també m’acompanyava el fred.

Per combatre aquest darrer, comprendrà senyoria, que canviés part de l’aigua per vi. Vaig començar amb una bota de cada. Era al capvespre quan se’m gelaven els ossos i sempre feia curt. L’intranquil·litat que percebia jo, també la notava a les meves ovelles que en apropar-nos a la vila ja ronsejaven i es mostraven menys dòcils i obedients.

Temorós del que pogués haver-hi i en pro del bé del meu bestiar, no li serà difícil acceptar senyoria que prengués el fusell per vetllar de la seva integritat. Amb ell i el vigor del vi les ombres eren ridícules, el fred suportable i m’engrescava a atiar el ramat quan perdia el nord.

Així fou que una nit vaig disparar contra un gat enorme que observava suspicaç l’avanç de les indefenses ovelles. El neguit no va desaparèixer i una setmana després caigué el gos de can Matas, pensant que amb els seus lladrucs m’excitava les pobres criatures. M’estava guanyant l’enemistat dels veïns. El diable s’apoderava més i més de mi a cada nit que passava i per apaivagar les seves ràtzies augmentava les dosis de vi. No me n’adonava aleshores, ofuscat com estava amb el tràfec del ramat que cada cop em costava més de guiar.

I va ser la primera nit de primavera, quan ja la fresca era més suau que ocorregué l’indesitjable fet. De devora el camí vaig veure uns boixos bellugant-se i unes veus suaus que cercaven el silenci. Pensant que em volien mal vaig disparar a les mates on s’amagaven. A part de cegar-los la vida vaig tallar d’arrel el brot d’amor que estaven conreant i vaig mostrar als ulls de tot el veïnat el resultat de l’adulteri: el desastre.

I com ara mateix, senyoria, que tinc les galtes plenes de llàgrimes del trist record, vaig plorar desoladament davant el cos mig nu i pàl·lid de la meva dona morta pel meu tret. Perquè jo, senyoria, me l’estimava molt la meva dona.

L'enginy del borrador

Haurà estat una nova incorporació, perquè no me n’havia adonat abans. O potser és que no hi havia parat atenció... però m’estranyaria perquè el missatge que ha anat propagant per les portes i dispensadors de paper dels lavabos és punyent i agressiu.

No estic segur que hagi acabat d’entendre del tot el concepte, o potser sóc jo que no hi estic totalment familiaritzat, però el meu parer és que confon racisme amb nazisme. Desferma la seva ira contra els immigrants (els pobres), ja siguin àrabs (moros en diu ell), sud-americans (panchitos), o d’altres indrets. Com sempre, caiem en l’error de considerar immigrant només al pobre, i els americans del Nord, australians i d’altres adinerats que viuen aquí, no ho són també? Deixem-ho estar i continuo amb l’anècdota.

Hi la possibilitat, però, que m’hagi passat desapercebut fins ara per l’habilitat i velocitat de pensament d’algun ben intencionat company. Amb quatre ratlles ha aconseguit camuflar totalment l’esgarrifosa simbologia de l’esvàstica i ha passat de la creu gamada a un quadrat dividit en quatre particions. Assegut a la tassa de wàter contemples el dibuix esgarrapat a la porta sense ni immutar-te, no t’explica res. Només és quan, avorrit d’esperar la pudent sortida, llegeixes les crítiques i contra-crítiques, els insults i les barbaritats vàries escrites a perpetuïtat sobre el plàstic adjacent, que perceps el brut missatge inicial gravat en aquella porta i la bellesa de la simplicitat per dissimular-lo i fer-lo gairebé invisible.

M’encanta veure com de fàcil pot ser esborrar les traces del feixisme.

Diari (Ana Frank)

No sabria posar-me a la pell d’una noia de catorze anys, tretze quan comença a escriure i quinze quan malauradament acaba. Hauria de remuntar-me a les curtes redaccions de català que ens feia escriure el Miquel Colomer per veure quina mena d’escrits feia. Quines faltes, quines errades gramaticals, quines absurdes repeticions, quins... No puc imaginar-me que els escrits d’aquella jove època (jove prenent-me a mi com a referència, queda clar) tinguin unes reflexions a voltes tan clarividents. Està clar que, siguem justos, les vivències i les desventures no són, en absolut, comparables.

Si que recordo algun text especialment inspirat, pel que fa a la temàtica, que en tornar-me’l corregit i amb bona nota, va dir-me: “Místic avui senyor Canals, oi?” Vaig somriure satisfet pel complit, sabia que ho era perquè en cas contrari evitava els comentaris, però no va ser fins al cap d’un temps, quan vaig saber què volia dir místic, que el vaig entendre completament. Parlava de Jesús i de la mort, de la contradicció de que, justament en acomplir el seu objectiu al segar la vida als 33 anys del jove fuster, la mort el fes immortal

La majoria eren contes relativament absurds. Potser alguns més encertats que d’altres, però al cap i a la fi no deixaven de ser historietes d’adolescent. Amors, comèdies, i agosarats intents d’intriga i por que es quedaven, de llarg, lluny d’aconseguir despertar el més mínim negit.

Quan del llibre n’extrec fragments com els que segueixen, em quedo estupefacte veient que, ja fa més de 60 anys, una noia tan poc crescuda, tingués unes idees que encara ara són lliçons plenament actuals.

“El món està potes enlaire. Als més honestos se’ls enduen als camps de concentració, a les presons i a les solitàries cel·les, i la escòria governa a grans i petits, pobres i rics.”

“Més d’una vegada, una de les preguntes que no em deixa en pau per dins és perquè en el passat, i sovint també ara, els pobles concedeixen a la dona un lloc tan inferior al que ocupa l’home. Tothom diu que és injust, però amb això no em dono per contenta: voldria saber la raó de tal injustícia.

És de suposar que l’home, donada la seva major força física, ha dominat a la dona des del principi; l’home té els ingressos,l’home, procrea, l’home, a qui tot li està permès... Ha estat una gran equivocació per part de tantes dones tolerar, fins fa poc, que tot seguís així sense més, perquè com més segles perduri aquesta norma, més arrelada estarà!”

Buscaré les publicacions dels seus contes. Sens dubte.

Cap a Roma

Hi ha dies de sort, divendres passat fou un d’ells. En aquest punt em veig amb la obligació de restringir aquesta afirmació, de ben segur que una gran majoria de la població no estarà d’acord amb la desafortunada frase. Però és que resulta que marxàvem aquell mateix divendres cap a Roma i “...” providència havíem decidit, gairebé per primera vegada, fer-ho en vaixell.

Va ser fent les maletes que ens vam assabentar de que els controladors aeris havien triat, sempre tan oportuns, fotre una vaga sense previ avís. Els dubtes que havíem tingut, i que encara teníem, sobre si havíem pres la bona decisió s’esvaïren a l’instant.

Embarquem, mai més ben dit, pujant les escales mecàniques del ferri de Grimaldi Lines. A la recepció ens reben uns “botones” tot ben vestits amb americanes verd estrident i punys daurats. Amablement ens indiquen el camí cap a la sala de butaques, que veien la solemne rebuda haig de confessar que esperava més digne, i ens apoltronem on més ens plau. Les amenaces de fer el ple eren falses i de lloc n’hi havia de sobres, vam poder dormir mal estirats ocupant-ne dues, aprofitant que de reposa-braços n’hi havia la meitat de trencats.

Ràpidament abandonem el miserable saló, també les motxilles, i enfilem amunt cap a la zona comuna i la coberta. És ridícul, perquè un ferri de no més de 20 hores s’ha de donar aires de creuer de luxe? Enumerat sembla brutal: piscina, casino, sala de jocs, cafè amb 4 televisors, cantina, restaurant, espai d’esbarjo i d’espectacles, botigueta de souvenirs, discoteca, saleta infantil, i a la coberta una cafeteria per prendre la fresca (o la rasca). Ara bé, si s’analitza detingudament el panorama és lamentable.

Piscina, si, però saltant de “palillo” hi cabien una vintena de passatgers. Sala de jocs, vaig sentir com un parell de nanos deien: “hacía años que no veía este juego!! Nos hechamos una partida? A ver? 2€? Estan flipando!” Cafè amb 4 televisors, separats per un metre, així que la lluita de volums feia dificultós el seguiment de les retransmissions.Sala d’espectacles i d’esbarjo: Cadires folrades d’una tela beix vell, que en mal-seure un cop demostraven uns acabats no visibles penosos; horteres lluminàries intentant donar-se aires de benaurança i fictícia riquesa; totes les barres platejades; sostres falsos metal·litzats que, si no fos perquè el rebot de les onades el feia vibrar, en excés encara faria l’efecte; Un cantant que, voluntariós això si, cantava un sens fi de cançons immortals acompanyat d’un d’aquests orgues que té les melodies memoritzades. I al capdamunt, a la cafeteria de la coberta superior, hamburgueses tristes i pansides pizzes. Per no parlar de la espantosa discoteca...

No entenc aquests inútils aires de grandesa, s’ha de saber què es vol i què s’és.

Tot i que pensant-ho millor, basant-me en les darreres experiències, potser és que sóc jo qui no encaixo, potser a la resta de viatgers els va semblar genial, potser...

A l’inrevés, com sempre :)