Només vull dir-vos que jo l’estimava i que els actes de que se m’acusa no van ser deguts a la ràbia ni a l’ofuscació instantània pel descobriment de l’ultratge. Em disposo a explicar-vos, sa senyoria, els fets de tan deplorable succés a tall de descripció per tal de pugueu, amb la informació completa, prendre un veredicte digne de sa saviesa i contrastada experiència:
Quan arribava al poble, al capdamunt del coll, no hi havia més que la llum del centre de la plaça encès. El resplendor era tènue, ataronjat i allargassava les ombres dels pollancres alineats als dos vorals del riu.
Pensava al principi que era fruit del cansament de tot un dia a les muntanyes amb el ramat. La foscor i la miopia ajudaven a no acabar de percebre bé què era allò que em provocava un calfred al girar el darrer revolt que enfilava cap a l’entrada.
Al principi, senyoria, sortia al matí carregat amb tot just l’aigua i el pa que em permetrien passar el dia. Però la solitud a les carenes és pesada i omnipresent. Poc a poc s’apropava l’hivern i a part de les esquelles i l’inacabable temps, ara també m’acompanyava el fred.
Per combatre aquest darrer, comprendrà senyoria, que canviés part de l’aigua per vi. Vaig començar amb una bota de cada. Era al capvespre quan se’m gelaven els ossos i sempre feia curt. L’intranquil·litat que percebia jo, també la notava a les meves ovelles que en apropar-nos a la vila ja ronsejaven i es mostraven menys dòcils i obedients.
Temorós del que pogués haver-hi i en pro del bé del meu bestiar, no li serà difícil acceptar senyoria que prengués el fusell per vetllar de la seva integritat. Amb ell i el vigor del vi les ombres eren ridícules, el fred suportable i m’engrescava a atiar el ramat quan perdia el nord.
Així fou que una nit vaig disparar contra un gat enorme que observava suspicaç l’avanç de les indefenses ovelles. El neguit no va desaparèixer i una setmana després caigué el gos de can Matas, pensant que amb els seus lladrucs m’excitava les pobres criatures. M’estava guanyant l’enemistat dels veïns. El diable s’apoderava més i més de mi a cada nit que passava i per apaivagar les seves ràtzies augmentava les dosis de vi. No me n’adonava aleshores, ofuscat com estava amb el tràfec del ramat que cada cop em costava més de guiar.
I va ser la primera nit de primavera, quan ja la fresca era més suau que ocorregué l’indesitjable fet. De devora el camí vaig veure uns boixos bellugant-se i unes veus suaus que cercaven el silenci. Pensant que em volien mal vaig disparar a les mates on s’amagaven. A part de cegar-los la vida vaig tallar d’arrel el brot d’amor que estaven conreant i vaig mostrar als ulls de tot el veïnat el resultat de l’adulteri: el desastre.
I com ara mateix, senyoria, que tinc les galtes plenes de llàgrimes del trist record, vaig plorar desoladament davant el cos mig nu i pàl·lid de la meva dona morta pel meu tret. Perquè jo, senyoria, me l’estimava molt la meva dona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada