El viatge

Es massa fàcil?

Cada cop que surto a la terrassa em pregunto com ha pogut ser tan fàcil. Hem tornat, hem viscut un any meravellós, un any que, a diferència d’altres no oblidaré mai, un any per emmarcar.

I en arribar enmig d’aquesta estranya situació d’histerisme socio-laboral, hem trobat feina amb relativa rapidesa. Evidentment, després d’un any fent allò que més ens plaïa hem tingut ganes d’anar a viure junts. Hem trobat un racó genial, als meus il•lusionats ulls, genial. L’hem buscat i amb tres setmanes ja el teníem. Quinze dies després ja el tenim mig arregladot i moblat, bàsicament, amb donacions d’amics, familiars i coneguts..

Mig any, ja fa mig any. El temps per canviar totalment el nostre entorn. Menys i tot! Ja hem trobat “l’estabilitat” perseguida per tants.

Encara no entenc com ha pogut ser tan senzill. Hi ha gent que no podrà sortir mai del seu pons sense fons...

Recordant Benedetti

Decir que no

Ya lo sabemos
es difícil
decir que no
decir no quiero

ver que el dinero forma un cerco
alrededor de tu esperanza
sentir que otros
los peores
entran a saco por tu sueño

ya lo sabemos
es difícil
decir que no
decir no quiero

no obstante
cómo desalienta
verte bajar de tu esperanza
saberte lejos de ti mismo

oírte
primero despacito
decir que si
decir sí quiero
comunicarlo luego al mundo
con un orgullo enajenado
y ver que un día
pobre diablo
ya para siempre pordiosero
poquito a poco
abres la mano

y nunca más
puedes cerrarla

Mario Benedetti

Merci per entendre el món millor que molts de nosaltres i ensenyar-nos-el. Merci

De nens i cans

Perquè són considerats iguals per gran part dels adults, en general, encara que no ho creguin.

Això ho penso pels comentaris que sento referint-se als nens (dels que encara no parlen o ho fan poc, em refereixo) i als cans. Exemples, que queda sempre més clar:

- És tan llest!
- Has vist com sap fer-se entendre?
- Es molt espavilat, sempre aconsegueix allò que vol.

I n’hi ha molts més que no posaré, però que, apreciat lector, hauràs tranquil•lament constatat en més d’una ocasió.

Però a veure, què fa el nen (criatura gairebé incapaç de res) quan vol alguna cosa? S’esforça com pot per aconseguir-ho, com qualsevol altre animal, fent ús de tots els seus recursos, sons, plors, gemecs, gatejades, senyals i senyalades... I l’adult, fot al mateix temps, uns esforços bàrbars per entendre’l. Clar que es comunica el petit! Però resulta que d’ell no n’esperem res, igual que dels gossos, que els considerem quasi inútils perquè la majoria de cops no t’entenen (perquè no els interessa) i quan de cop s’espavilen doncs apa, sorpresa! I et desfàs en lloances (de nou les d’abans per exemple).

És normal que els nens i els cans siguin “tant llests”, no ens deixem enganyar per la nostra pròpia il•lusió. En el fons tot és qüestió d’interessos, que per això es mou la naturalesa (i l’home també, per tant) no hem de perdre la realitat de l’assumpte:

INTERESSOS.

Teacher Man

Doncs potser vaig fer cas dels meus propis consells (rar) i vaig agafar un llibre en una altra llengua (anglès). Això, sumat a que potser no ha estat dels millors que he llegit ha fet que hagi transcorregut un cert temps de l’última entrada d’una lectura.

Bé, no sé si és justament, pel fet d’haver-lo llegit en anglès, però no se m’ha fet molt pesat, i mira que un cop llegit crec que no m’ha aportat massa. Són reculls d’anècdotes de la seva experiència com a professor que aprofita, també, per explicar-te una mica el seu passat.

Potser allò que destacaria més és el pròleg, un exemple claríssim de l’estupidesa humana. Diu una cosa així: “Vaig publicar el meu primer llibre als 66, Angela’s Ashes, que va resultar ser un best-seller. Fins aleshores no m’havien fotut ni cas, he passat la meva vida ensenyant i res. Ara, em demanen la meva opinió sobre qualsevol tema, em conviden a sopars selectes i a programes de televisió”.

És ridícul, però és així. També és normal, perquè no podem estar pendents de tothom. I quasi puc garantir que un percentatge molt elevat (si no tota) de la gent podria ser descoberta de cop i volta com aquest bonhome per qui poca gent donava un centau. Va tenir doncs, sort. O va ser valent i va buscar publicar un llibre. Se la va buscar, la sort?

D’aquest llibre també em sorprèn el tracte totalment descoratjat (sense gens de cor) quan parla de la seva ex-dona. Val que sigui ex, però de totes maneres, hi ha passat gran part de la seva vida, i hi té una criatura (ara ja gran)! Home, a mi em molestaria que el meu pare demostrés a tot el món que la mare li bufa tres naps i que sembla que encara n’està ressentit... Potser és, simplement, per fer el llibre més interessant, que se salta part de la seva pròpia autobiografia... No ho sé...

Però en té de paràgrafs interessants, és clar que si, com sempre. En poso un, i no perquè cregui que és tant ocurrent i brillant, sinó perquè així l’aprofito per meditar tots plegats sobre on anirem a parar. Està parlant dels pares que envien els nens a l’institut privat:

“All they care about is success, money, money, money. They have expectations for their kids, high hopes, and we’re like the workers on an assembly line sticking a little part in here, anothyer little part in there till the finished product comes ou tat the end all ready to perform for parent and corporation”.


Qui no juga a la loteria de ben segur que no la guanyarà mai...

De cursants

Estic fent un curs d’enginyeria sense fronteres sobre gestió de projectes de cooperació de base tecnològica per al desenvolupament. Molt bé diran alguns. I què? Diran altres.

No ho dic per tirar-me floretes ni per fer-me el paio interessant, però resulta que aquest curs és on-line. Això significa que no veus la gent i és més, que no és presencial. Puc garantir que tampoc és necessari dedicar-hi infinitat de temps. Per tant, em costa entendre que hi hagi gent que els deixa de banda. Mira, val, potser si fos de treball individual ho podria concebre, però la meitat o més és de treball en grup (4 persones) i m’he trobat fent-los gairebé sol. Ostres, si vols dedicar-te a fer el bé per als “altres”, comencem bé... I mira, si no pots seguir-lo, pels motius que sigui, seria d’allò més digne enviar un escrit als organitzadors perquè et treguin del grup i que així, com a mínim, els grups que quedin siguin pro-actius. Però no, res deu fer la gent. Si no el segueixo què passa? Els diners ja els he gastat... em compensa dedicar-hi el meu temps? Ara veig que no, així que només suspenc i ja està. La vida continua sent meravellosa. És normal que no facis res... però quina mena de cooperants som, no creieu?

Estic indignat? Tampoc és això, tot i que de ben segur que una mica si, he hagut de pensar una mica més i ja m’està bé. És sobretot un dilema conceptual. Com tants en aquesta existència que duem tots plegats.

De gust amb la ciutat

Vaig cap a dinar a la cantina de la feina, lloc trist i auster, sort que hi ha gent que anima una mica el panorama. No duc carmanyola, així que haig de fer cua per demanar un plat, hi ha un servei de “cattering”. La dona em fa una relativa mala cara, s’ha de demanar com a mínim amb un dia d’antelació, però és massa mare per deixar-me sense menjar i busca a la llista si sobra alguna coseta, sempre n’hi ha, per això no em preocupa no preparar-me res.
-Qué prefieres, Codillo o escalopa?
- El colze va bé – li responc.
Es para de cop, com analitzant els mots que ha percebut.
-Colze – comenta arrufant el nas – Dicho asín suena mu fuerte... – Em somriu mentre me’l passa a la porta. I es que en molts casos, de tant sentir les paraules, perdem el seu significat verídic, o s’intenta que soni menys desagradable (mans o peus de porc?).

Com que vaig sortir relativament d’hora (mentida, que em vaig despistar i ¾ més tard m’adonava que feia estona que hauria d’haver estat rondant pel món), vaig decidir passar pel centre, a veure si podia anar a la tenda del Juan (que no és la seva) a reclamar-li allò ( a ell no, per a ell, però els detalls els deixem de banda perquè total, tampoc us aportarien massa res). Al metro, com que no duia llibre, havien dit que plouria i no tinc paraigües, estava observant el personal. Un grup de tres joves universitàries de no més de 20 anys estava xerrant i, despistades, van començar a sortir del metro. La primera s’aturà de sobte i la resta també, per no aixafar-la. Rient mig avergonyides tornaren cap a dins, s’havien equivocat i van ullar el vagó a veure si algú se n’havia adonat. Jo. I mes les mirava rient també. Va haver-hi aquells moments de complicitat. Tres estacions més enllà baixaren i ara em busquen i em troben, la complicitat. Lleugera inclinació de cap i de nou el somriure per la vora del llavi, com de pare, ara si, noies. Un cop fora feren adéu amb les mans per la finestra. Al meu costat, just al costat, un avi aixecà el braç, com jo. Ens miràrem. Era a tu? Però ell em concedeix el privilegi de ser el receptor d’aquell senzill senyal. No hi veig massa bé i he pensat que potser em coneixien, he vist unes jovenetes... Ara ja no toca que em passi, diu, era per tu segur. Abans si, però ara... I xerrem durant la resta del trajecte. M’explica que flirteja amb la caixera del supermercat (d’una vintena també) amb el seu consentiment però, i tantes d’altres històries. Caram, se m’ha passat la parada, comenta. Hauré de donar la volta. Tots dos baixem a Universitat, i em diu que està molt content d’haver pogut trobar algú per xerrar al metro. Jo també, sempre m‘ha agradat. Fa caliu, fa poble, fa humà. Adéu i vagi bé.
Vaig fer l’encàrrec (mentida, no puc perquè els d’administració resulta que no se sap per què, no hi són) i quan surto comença el xàfec. Aprofitava per anar a veure la tia (mentida! A rapinyar-li un llum que em guardava, per no llençar-lo). Però quina tromba! Em vaig recollir sota l’aixopluc de l’entrada d’una bugaderia. Darrere meu una noia va fer igual. Comentaris típics de situacions com aquestes. Parla estrany (el castellà), amb aquell graciós accent. És francesa. Així que continuàrem en francès i aprofito per practicar-lo, millor que en castellà, que molt no el domino... Mira, molt agradable també, no hi ha silencis incòmodes, gaudim de la companyia en l’espera i analitzem distretament el pas dels vehicles, autobusos i els enormes esquitxos que provoquen al passar. Què faries si estiguessis a l’autobús i haguessis de sortir ara? Quan minva ens decidim a sortir i sota els balcons ens separem. Un plaisir.
La tia se sorprèn, normal, no m’esperava, de fet, en veure’m per la càmera nova instal•lada a l’intèrfon es pensà que volia vendre-li ves a saber què, però va reaccionar a temps i no em va engegar. Fem un te mentre acaba d’amainar, més converses animades, entretingudes, interessants.
Amb un llum llarg com jo dins una bossa de triangles verds d’una gran botiga marxo. Potser ja és hora de tornar a casa. A gràcia.

Metro i stress

A part dels ja de per si inquiets viatgers, que s'apinyen, corren pels passadissos i per les escales mecàniques (i els altres han de fer una fila a la dreta per deixar-los passar) fan tremolar les cames asseguts al seient mentre avança suaument (o no) per les vies.

A part de per aquesta activitat frenètica, i que en molts casos l'agafes amb el temps just (per anar a treballar, quedar amb algú, etc.) s'hi ha d'afegir el fet dels sorollets. El metro provoca aquesta vertiginositat de moviments i insta a les corredisses. M'ha passat un munt de cops, ara que l'agafo amb constància, que tot just acaba d'obrir les portes i ja està amb els senyals sonors que diu que les tanca. I si et llegeixes els texts de les portes veuràs que quan sona no hauries ni d'entrar ni de sortir. Això provoca que ni cas se li faci a aquest sò i ens passem per la pedra l'avís (per això l'han de fer sonar més d'un cop alguna vegada). Quan les restriccions són exagerades, els humans decidim fer-ne cas omís, com alguns cartells de velocitat màxima exagerats, els stops i tants d'altres advertiments que se'ns creuen constantment.

Calcetum Famèlicus

El conegudíssim geni biòleg alemany Guaiten Von Tanguens (1899-1970), catedràtic de la universitat de Bierlin i autor de llibres de caire científic com "Amb què es distreuen les musaranyes" o "teixeixen amb agulles les aranyes", entre d'altres, va anar de vacances a Brasil amb la seva müller. Va tornar a la seva terra tot alterat. Segons ell, també l'època que li va tocar viure influenciava en les seves ideologies i apreciacions, les noies brasileres ensenyaven massa el cul. El seu esperit científic el va dur a buscar una raó a aquest tan estrany, i escandalós, fenomen.
Amb la col•laboració de membres , mitjans i estudiant(es) de la universitat de (O)porto Alegre i de Rio (que me río) de Janeiro va, viatjant de nou per fer investigació de camp, analitzar diverses calces i mostres de sorra de les platges i banyistes habituals. El resultat va ser aclaparadorament clarificador: El 89% dels casos les calcetes tenien un bitxet, un bacteri, de dents llargues i afilades, ulls verds i rastes que es dedicava, per entreteniment, a desfilar els banyadors fins a mitja galta. L'11% restant eren calcetes per estrenar i per tant sense valor en l'estudi. Les mostres d'arena tenien totes una gran quantitat d'aquests animalons, que el senyor Von Tanguens va anomenar Calcetum Famèlicus, amb agulles i minúscules navalles esperant un bikini per estrenar.
Per evitar destrosses futures va contactar amb dissenyadors de roba de bany de la regió i els va ajudar a preparar la nova temporada amb esquemes i dibuixos de banyadors diversos que ja de per si tapessin només mitja galta.
Amb el temps, el bacteri va acabar desapareixent però l'afició d'ensenyar natges (diria) que va anar augmentant.

Articles de les revistes més actuals i fefaents "Muy (pero que muy) interesante" o "Vanidades" indiquen que la seva neboda, després de veure, per casualitat un vespre a les golfes de casa, les fotografies que el seu avi va prendre d'allà, està dedicant-se en COS i ànima a l'estudi de perquè els homes i nois, brasilers tenen aquests cossos esculturals.

Teoria de l'evolució

Tothom ha sentit a parlar de la teoria de Darwin i ja està majoritàriament estesa. Però com comentava l’altre dia amb un company, el Ferran, la ciència és, en certa manera, una espècie de creença. Potser no tant exagerada com una religió, que en molts casos s’explica amb conceptes intangibles, però creença igualment. La ciència té la sort que, a nivell mundà i quotidià pot valorar-se i ensumar-se i tastar-se, es veu com avança. Ara bé, s’ha de dir que quan marxes a nivells superiors (astrals i de l’univers) o inferiors (des dels àtoms a més petit) no pots més que creure allò que t’expliquen, però clar, veus els nous PC, els I-pods, els nanorobots... veus que potser si que és veritat que hi ha incomprensibles explicacions que permeten aquests artefactes i que així mateix la resta.

Però la teoria de l’evolució (que si, que es pot intuir que molts mamífers venen dels dinosaures, que la balena s’assembla a un humà, que poc a poc, va transformant-se a les noves necessitats) em va donar ahir, a mi i a tots, un exemple irrefutable de veracitat.

No és que a les notícies informessin de la troballa d’un home-simi, sinó que vaig veure milions d’homes tornar-se simis, orangutans, ximpanzés, i d’altres primats (ara em dirà algun biòleg que potser un d’aquests no sigui un primat, però jo no sóc perfecte tampoc i la mandra i la falta de temps m’està impedint anar-ho a verificar). Jo puc entendre que quan l’equip que recolzes marca un gol demostris emoció, però l’altre dia, amb el Barça-Chelsea, va ser espectacular. La gent del pavelló (estava a punt d’anar a entrenar) va passar de cara semi-trista-deprimida-ultratjada a explotar en una eufòria desbordant. A celebrar el gol que classificava el Barça d’una manera animal. Gent enfilant-se a les cadires i picant els vidres com el Floquet i d’altres orangutans al zoo mirant al curiós visitant, per damunt les taules saltant i posant en risc la seva integritat, corrent per la sala (i ensopegant amb tot cristo), cridant desaforadament, com si amb això s’aconseguís que els sentissin els jugadors des de Londres. Totalment irracional.

Quin altre animal a la terra es comporta de manera similar?
Els lleons i d’altres felins està clar que no. L’hipopòtam? Els llops, cans i hienes? Les rates i altres rosegadors? Les gavines i pelicans? No ho crec... Només se m’acuden els del gènere mico (i ara tornarà el biòleg dient que a Sumatra han trobat una raça de lemurs que balla la amb flors al cap i que celebra la lluna plena amb tot un ritual d’exhibicions diverses).

No és doncs aquesta una demostració inapel•lable? Si necessiteu noves ratificacions no deixeu de veure les aglomeracions a canaletes i als bars propers en aquests dies que s’aproximen.

Gàbies

Com un ocell engabiat, amb les ales tocant-li els estrets barrots. Com un peix dins la diminuta peixera transparent, que veu l’estrany exterior, personatges enormes que es mouen d’un costat a l’altre, que apareixen i desapareixen per les portes dels costats, sense entendre ni tan sols què són les portes. Com un pardal tancat dins l’edifici, que no para de xocar contra l’invisible finestra de vidre intentant sortir a l’aire lliure.
Assegut, menjant l’àpat del migdia, veu com els cel blau està a l’altre cantó de la paret. Un parell de núvols s’allunyen, donant una sensació d’immensitat a l’exterior i de presó dins el seu cor. Perquè no surt, si la llibertat està allà fora? I ell ho sap. I tanmateix segueix allà dins, veien com els cotofluixos celestes segueixen marxant, aviat no podrà ja ni veure’ls.
Sort que com a mínim no dorm sol. Sort que després de passar tota la jornada sota aquests murs troba un parell d’ulls que el miren i el reconforten. Sort que al matí quan es lleva encara hi són, clucs, però hi són.

Nova etapa

Finalitzaré aquest estat d’aturat que duc des de fa un any i quatre mesos. Tot i no tenir encara el pis enllestit del tot, hi falten alguns mobles (de gent que renova) per col•locar, ja hi viuré. De fet, ja hi he dormit aquesta darrera nit. Al llevar-me, m’he trobat, com tantes altres vegades en aquest període que comentava al principi, en un entorn nou, un llit desconegut i un ambient especial. M’he aixecat poc a poc, amb molta calma, molta, m’he canviat i anat a preparar-me l’esmorzar. Havia d’anar recordant on havia decidit que era millor deixar el menjar guardat i sí, estaven on havien de ser-hi, només faltaria. Però el fet d’haver de meditar on els havies desat alenteix la feina. I a mi als matins em mou no sé què, la rutina? No, hmm... em mou el costum dels llocs. Que si les torrades, la melmelada, la llet i els cereals, tot està sempre on ha d’estar.
Com ho faré demà al matí, quan aquests gests incontrolats (perquè sóc un autòmat als matins, això, un autòmat, em moc per ordres que no sóc jo qui genera, sempre ho he dit, jo em llevo i al cap d’una hora i mitja, potser, em desperto) necessitin d’una activitat neuronal superior? Quan la mà no trobi el cafè? Quan els calçotets no estiguin al calaix de sempre? Tinc una espècie de pànic a que aquests petits entrebancs em facin arribar tard a la feina que començo tot just ara. O potser és el treballar allò que em crea aquest estat. O potser és on entro a treballar. Espero i desitjo que m’agradi, ho dic de debò.
Perquè molta gent et felicita per trobar feina. Felicitats! Diuen. Vull suposar que ho fan perquè consideren que has escollit allò que volies fer i que per tant n’estàs satisfet i content. Però en molts casos no és així (i no vull dir que jo no estigui content eh? Simplement estic expectant, a veure-les venir. Estic content però cautelós) hi ha molta gent que fa feines no massa gratificants. Jo aquí tinc un dilema. Crec que estem pensats, aquí on vivim, per creure que el treball és l’eina per fer (o tenir, sobretot tenir) allò que volem. La idea de que el treball ha de ser allò que t’ompli la vida no acaba de quallar, vull dir, seria ideal trobar una feina que de tant que t’omple no la consideressis com a tal, que de tant que t’autorealitzes fent-la t’hi podries passar encara més hores si poguessis. Però aquest concepte no encaixa bé del tot. Per això s’ha inventat la paraula “oci”, per definir allò que tu vols fer en realitat, passar-t’ho bé, descartant així la possibilitat de que el treball sigui vàlid.
Seria molt bo poder confondre el dia del treballador amb el de l’oci o el del satisfet, molt bo. Hi ha feines d’aquestes que dic poc gratificants sabeu per què? Per poder tenir allò que creiem volem tenir. Per tenir un cotxe barat necessites milions de llocs de treballs rutinaris i repetitius. Si acceptéssim que la creativitat i la superació personal tinguessin un valor important a la nostra vida, acceptariem comprar cotxes més cars perquè els llocs de treball en comptes de ser sempre de transportar una peça d’aquí allà o afegir-li aquest cargol (o tantes altres aberracions) es tingués la possibilitat de ser creat al complet per algú , ell tot sol (o amb un petit equip)? Ho acceptaríem?

No, malauradament no. Ni el cotxe, ni el portàtil, ni el mòbil (que tantes guerres provoca pels materials necessaris per construir-los), ni l’ordinador portàtil... Fins i tot els mobles, que fins ara tenien certa autonomia, s’estan convertint en una indústria d’un sol competidor.

Esquerdes, vull veure esquerdes. Ens estem enlluernant per la productivitat.

Gust per les cues

És així, no hi podem fer més, agrada, fer cues, agrada.

Després de tres hores de viatge, asseguts i mig endormiscats pel traqueteig característic de l’avanç del tren, la gent ja té ganes de caminar, de bellugar, d’aixecar-se. Vas fins al vagó de la cafeteria, conscient de que igualment no consumiràs res, però amb l’esperança de que hi hagi algun diari. No n’hi ha. T'encamines cap al bany i hi trobes un parell de persones esperant. Fas el mateix, esperes, dret, recolzat contra alguna paret o porta.
Quan tornes al seient segueixes veient als passatgers, groguis. És curiosa la facilitat que té el cos per decidir adormir-se quan no té res a fer, per molt de dia que sigui.

Ens estem apropant a destinació. Els edificis dels pobles propers i coneguts comencen a encendre les antenes dels subnolents. Qui ve per primera vegada mira cap a totes direccions buscant endevinar les reaccions de la gent. S’adona que si que ja arriba però igualment ho pregunta. Si, Barcelona-Sants, és la propera.
Poc després sona pels altaveus l’avís que ja hi estem propers, que en breu veurem l’andana. Perquè doncs ens hem posat nerviosos? Durant tot el viatge s’han anat anunciant amb suficient antelació les diferents estacions. Perquè no podem esperar tranquils, si sabem que ens informaran? Tot i que el missatge afegia que si us plau ens mantinguéssim asseguts a les butaques, per seguretat, clar, a que el tren s’aturés definitivament, just sentir-lo la gent recull maletes i es posa dreta, fent cua, aixafats, molestant-se els uns als altres. Ni tant sols hem entrat al túnel, encara veiem el cel i la claror entrar per les finestres, encara falta.

Igual passa amb els avions quan aterren, tot i saber que potser falten 5 minuts per poder començar a caminar, tothom està dret, olorant els cabells o aixelles de qui té al davant. Però quan més es pot constatar que a la societat li deu agradar fer cues és als embarcaments. No han ni obert que ja hi ha gent dreta allà, mirant-se al personal de la companyia, i les cadires estan numerades! Vull dir, que no s’ha pas d’entrar primer per tenir una bona posició.

Perquè actuem així?