Gàbies

Com un ocell engabiat, amb les ales tocant-li els estrets barrots. Com un peix dins la diminuta peixera transparent, que veu l’estrany exterior, personatges enormes que es mouen d’un costat a l’altre, que apareixen i desapareixen per les portes dels costats, sense entendre ni tan sols què són les portes. Com un pardal tancat dins l’edifici, que no para de xocar contra l’invisible finestra de vidre intentant sortir a l’aire lliure.
Assegut, menjant l’àpat del migdia, veu com els cel blau està a l’altre cantó de la paret. Un parell de núvols s’allunyen, donant una sensació d’immensitat a l’exterior i de presó dins el seu cor. Perquè no surt, si la llibertat està allà fora? I ell ho sap. I tanmateix segueix allà dins, veien com els cotofluixos celestes segueixen marxant, aviat no podrà ja ni veure’ls.
Sort que com a mínim no dorm sol. Sort que després de passar tota la jornada sota aquests murs troba un parell d’ulls que el miren i el reconforten. Sort que al matí quan es lleva encara hi són, clucs, però hi són.