De nens i cans

Perquè són considerats iguals per gran part dels adults, en general, encara que no ho creguin.

Això ho penso pels comentaris que sento referint-se als nens (dels que encara no parlen o ho fan poc, em refereixo) i als cans. Exemples, que queda sempre més clar:

- És tan llest!
- Has vist com sap fer-se entendre?
- Es molt espavilat, sempre aconsegueix allò que vol.

I n’hi ha molts més que no posaré, però que, apreciat lector, hauràs tranquil•lament constatat en més d’una ocasió.

Però a veure, què fa el nen (criatura gairebé incapaç de res) quan vol alguna cosa? S’esforça com pot per aconseguir-ho, com qualsevol altre animal, fent ús de tots els seus recursos, sons, plors, gemecs, gatejades, senyals i senyalades... I l’adult, fot al mateix temps, uns esforços bàrbars per entendre’l. Clar que es comunica el petit! Però resulta que d’ell no n’esperem res, igual que dels gossos, que els considerem quasi inútils perquè la majoria de cops no t’entenen (perquè no els interessa) i quan de cop s’espavilen doncs apa, sorpresa! I et desfàs en lloances (de nou les d’abans per exemple).

És normal que els nens i els cans siguin “tant llests”, no ens deixem enganyar per la nostra pròpia il•lusió. En el fons tot és qüestió d’interessos, que per això es mou la naturalesa (i l’home també, per tant) no hem de perdre la realitat de l’assumpte:

INTERESSOS.