Nova etapa

Finalitzaré aquest estat d’aturat que duc des de fa un any i quatre mesos. Tot i no tenir encara el pis enllestit del tot, hi falten alguns mobles (de gent que renova) per col•locar, ja hi viuré. De fet, ja hi he dormit aquesta darrera nit. Al llevar-me, m’he trobat, com tantes altres vegades en aquest període que comentava al principi, en un entorn nou, un llit desconegut i un ambient especial. M’he aixecat poc a poc, amb molta calma, molta, m’he canviat i anat a preparar-me l’esmorzar. Havia d’anar recordant on havia decidit que era millor deixar el menjar guardat i sí, estaven on havien de ser-hi, només faltaria. Però el fet d’haver de meditar on els havies desat alenteix la feina. I a mi als matins em mou no sé què, la rutina? No, hmm... em mou el costum dels llocs. Que si les torrades, la melmelada, la llet i els cereals, tot està sempre on ha d’estar.
Com ho faré demà al matí, quan aquests gests incontrolats (perquè sóc un autòmat als matins, això, un autòmat, em moc per ordres que no sóc jo qui genera, sempre ho he dit, jo em llevo i al cap d’una hora i mitja, potser, em desperto) necessitin d’una activitat neuronal superior? Quan la mà no trobi el cafè? Quan els calçotets no estiguin al calaix de sempre? Tinc una espècie de pànic a que aquests petits entrebancs em facin arribar tard a la feina que començo tot just ara. O potser és el treballar allò que em crea aquest estat. O potser és on entro a treballar. Espero i desitjo que m’agradi, ho dic de debò.
Perquè molta gent et felicita per trobar feina. Felicitats! Diuen. Vull suposar que ho fan perquè consideren que has escollit allò que volies fer i que per tant n’estàs satisfet i content. Però en molts casos no és així (i no vull dir que jo no estigui content eh? Simplement estic expectant, a veure-les venir. Estic content però cautelós) hi ha molta gent que fa feines no massa gratificants. Jo aquí tinc un dilema. Crec que estem pensats, aquí on vivim, per creure que el treball és l’eina per fer (o tenir, sobretot tenir) allò que volem. La idea de que el treball ha de ser allò que t’ompli la vida no acaba de quallar, vull dir, seria ideal trobar una feina que de tant que t’omple no la consideressis com a tal, que de tant que t’autorealitzes fent-la t’hi podries passar encara més hores si poguessis. Però aquest concepte no encaixa bé del tot. Per això s’ha inventat la paraula “oci”, per definir allò que tu vols fer en realitat, passar-t’ho bé, descartant així la possibilitat de que el treball sigui vàlid.
Seria molt bo poder confondre el dia del treballador amb el de l’oci o el del satisfet, molt bo. Hi ha feines d’aquestes que dic poc gratificants sabeu per què? Per poder tenir allò que creiem volem tenir. Per tenir un cotxe barat necessites milions de llocs de treballs rutinaris i repetitius. Si acceptéssim que la creativitat i la superació personal tinguessin un valor important a la nostra vida, acceptariem comprar cotxes més cars perquè els llocs de treball en comptes de ser sempre de transportar una peça d’aquí allà o afegir-li aquest cargol (o tantes altres aberracions) es tingués la possibilitat de ser creat al complet per algú , ell tot sol (o amb un petit equip)? Ho acceptaríem?

No, malauradament no. Ni el cotxe, ni el portàtil, ni el mòbil (que tantes guerres provoca pels materials necessaris per construir-los), ni l’ordinador portàtil... Fins i tot els mobles, que fins ara tenien certa autonomia, s’estan convertint en una indústria d’un sol competidor.

Esquerdes, vull veure esquerdes. Ens estem enlluernant per la productivitat.