Vaig cap a dinar a la cantina de la feina, lloc trist i auster, sort que hi ha gent que anima una mica el panorama. No duc carmanyola, així que haig de fer cua per demanar un plat, hi ha un servei de “cattering”. La dona em fa una relativa mala cara, s’ha de demanar com a mínim amb un dia d’antelació, però és massa mare per deixar-me sense menjar i busca a la llista si sobra alguna coseta, sempre n’hi ha, per això no em preocupa no preparar-me res. -Qué prefieres, Codillo o escalopa?
- El colze va bé – li responc.
Es para de cop, com analitzant els mots que ha percebut.
-Colze – comenta arrufant el nas – Dicho asín suena mu fuerte... – Em somriu mentre me’l passa a la porta. I es que en molts casos, de tant sentir les paraules, perdem el seu significat verídic, o s’intenta que soni menys desagradable (mans o peus de porc?).
Com que vaig sortir relativament d’hora (mentida, que em vaig despistar i ¾ més tard m’adonava que feia estona que hauria d’haver estat rondant pel món), vaig decidir passar pel centre, a veure si podia anar a la tenda del Juan (que no és la seva) a reclamar-li allò ( a ell no, per a ell, però els detalls els deixem de banda perquè total, tampoc us aportarien massa res). Al metro, com que no duia llibre, havien dit que plouria i no tinc paraigües, estava observant el personal. Un grup de tres joves universitàries de no més de 20 anys estava xerrant i, despistades, van començar a sortir del metro. La primera s’aturà de sobte i la resta també, per no aixafar-la. Rient mig avergonyides tornaren cap a dins, s’havien equivocat i van ullar el vagó a veure si algú se n’havia adonat. Jo. I mes les mirava rient també. Va haver-hi aquells moments de complicitat. Tres estacions més enllà baixaren i ara em busquen i em troben, la complicitat. Lleugera inclinació de cap i de nou el somriure per la vora del llavi, com de pare, ara si, noies. Un cop fora feren adéu amb les mans per la finestra. Al meu costat, just al costat, un avi aixecà el braç, com jo. Ens miràrem. Era a tu? Però ell em concedeix el privilegi de ser el receptor d’aquell senzill senyal. No hi veig massa bé i he pensat que potser em coneixien, he vist unes jovenetes... Ara ja no toca que em passi, diu, era per tu segur. Abans si, però ara... I xerrem durant la resta del trajecte. M’explica que flirteja amb la caixera del supermercat (d’una vintena també) amb el seu consentiment però, i tantes d’altres històries. Caram, se m’ha passat la parada, comenta. Hauré de donar la volta. Tots dos baixem a Universitat, i em diu que està molt content d’haver pogut trobar algú per xerrar al metro. Jo també, sempre m‘ha agradat. Fa caliu, fa poble, fa humà. Adéu i vagi bé.
Vaig fer l’encàrrec (mentida, no puc perquè els d’administració resulta que no se sap per què, no hi són) i quan surto comença el xàfec. Aprofitava per anar a veure la tia (mentida! A rapinyar-li un llum que em guardava, per no llençar-lo). Però quina tromba! Em vaig recollir sota l’aixopluc de l’entrada d’una bugaderia. Darrere meu una noia va fer igual. Comentaris típics de situacions com aquestes. Parla estrany (el castellà), amb aquell graciós accent. És francesa. Així que continuàrem en francès i aprofito per practicar-lo, millor que en castellà, que molt no el domino... Mira, molt agradable també, no hi ha silencis incòmodes, gaudim de la companyia en l’espera i analitzem distretament el pas dels vehicles, autobusos i els enormes esquitxos que provoquen al passar. Què faries si estiguessis a l’autobús i haguessis de sortir ara? Quan minva ens decidim a sortir i sota els balcons ens separem. Un plaisir.
La tia se sorprèn, normal, no m’esperava, de fet, en veure’m per la càmera nova instal•lada a l’intèrfon es pensà que volia vendre-li ves a saber què, però va reaccionar a temps i no em va engegar. Fem un te mentre acaba d’amainar, més converses animades, entretingudes, interessants.
Amb un llum llarg com jo dins una bossa de triangles verds d’una gran botiga marxo. Potser ja és hora de tornar a casa. A gràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada