dimarts, 24 de desembre del 2013

El Nadal de casa

Observacions nadalenques en forma d'intercanvis de correus electrònics. 

El pare diu:


Quan torno cada dia a casa,
no veig cap estel que em guiï
entre el tràfic infernal
dels camins asfaltats
que menen cap a la gran ciutat.
No hi ha indicis dels Reis mags,
però sí de l’or, encens i mirra
que ens van deixar.
On són els tres Reis?
Tenim els seus regalets però,
on són quan cada any els recordem
com una benedicció?
Ben mirat, què els costaria
tornar a passar i endur-se
tot aquest or, encens i mirra,
que són la llavor de patiments,
corrupteles, esclavatge,
enveges, vanitat, odi...
i tantes, i tantes coses més
que ens separen i envileixen.
Doncs això, que se’ls enduguin!
Em quedo amb aquelles coses
que no tenen preu, una mirada,
la mà estesa, la confiança,
un somriure, la llibertat...
Doncs això, que se’ls enduguin!
BONES FESTES!!!
Nadal del 2013

Leonci

------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Kale Borroka al Nadal!!!!!

Qui s'anima a petar les llumetes del corte inglés?
Qui s'amina a omplir la pista de gel de plaça catalunya amb espelmes i veure com es fonen els negocis?
Qui s'anima a llançar el televisor per la finestra quan facin el discurs del rei i del president de la generalitat?
Què és la Generalitat?
Qui s'anima a mossegar-li el braç per demostrar que la carn crua és molt indigesta i que fa falta energia per cuinar?
Qui s'anima a sortir al carrer en pilotes per demostrar que el fred esgarrapa la pell i que és necessari un habitatge amb calefacció? 
Qui s'anima a arrossegar els dirigents als barris que no visiten mai perquè s'adonin que no tothom viu bé?
Qui s'anima a veure que el Nadal no és la imatge de sota?

http://ep01.epimg.net/elpais/imagenes/2013/12/21/vinetas/1387640276_168107_1387640979_noticia_normal.jpg

Pare, aquí tens la meva mà i confiança, quan vulguis sortim a buscar la llibertat!!

Lluc

------------------------------------------------------------------------------------------------------------


Doncs jo un conte...

Això és un científic que està al seu laboratori mirant de resoldre els problemes del món. Es passa molts dies allà dins, fins que entra el seu fill petit de sis anys i li diu: “Pare, ara t’ajudaré”. El pare, desesperat, li diu: “No, fill, vés a jugar”. I el nen li respon: “No, pare, jo et vull ajudar”. El pare no sap què fer. Aleshores, troba el mapa del món en una pàgina d’una revista. Llavors diu: “Bé, amb això puc tenir el meu fill entretingut durant deu dies i que no em molesti”. Agafa unes tisores, retalla la pàgina, i comença a tallar-la a trossets. Dóna cinta adhesiva al nen i li diu: “Ja que t’agrada muntar puzles, mira de muntar el món”. El nen no el coneixia, el món. El pare continua amb les seves equacions. I el nen, al cap de dues hores, li diu: “Pare, ja he acabat”. I el pare: “No pot ser, això és cosa de nens, deu haver fet qualsevol cosa”. S’ho mira i, efectivament, havia arreglat el món i li pregunta: “Però, com ho has fet, si no coneixes el món?”. I el nen li explica: “Pare, quan has tallat el full, a l’altra banda hi havia un home. Com que jo conec l’home, he girat tots els paperets. Quan he tingut l’home muntat, l’hi he donat la volta i havia arreglat el món”.
Gabriel García Márquez

Júlia

dilluns, 23 de desembre del 2013

Capítol 7: Perquè la petanca

Sortí de la petita casona, que feia de recepció del club de petanca del barri, amb passos llargs i apressats.
Pel cap li passava de tot menys optimisme, la conversa, si pot dir-se’n així a l’intercanvi de crits que acabava de tenir amb l’avi conserge, no havia anat bé. Aquell marrec no sabien ni qui era ni, evidentment, on podia trobar-lo.
Caminava en línia recta cap a la sortida en, trepitjant al seu pas els geranis que separaven els camps i interrompent els jocs al creuar les pistes.
Des de la porta de la recepció, l’ancià la mirava furiós i remugava que no eren maneres de dirigir-se a la gent gran, que aquesta joventut creixia esbiaixada, que els ho permetien tot a casa i després sortien mig idiotes i malcarats.
Un grup increpà l’Elsa des de l’inici d’una pista. Se la miraven tot jugant amb les cadenes que fan servir per agafar les boles sense ajupir-se, aquelles que duen un iman al capdavall. Li deien que els estava molestant amb aquella intromissió, de fet no tenien cap obligació ni pressa, però tampoc paciència, l’han gastada al llarg del temps, com els cartílags dels genolls.
Ella s’aturà a pocs centímetres d’una de les boles, les mirades d’uns i altres es creuaven amenaçadores. Si fossin espases, els xocs haguessin creat un guirigall més escandalós que un campanar tocant a missa.
Aleshores s’acotxà, prengué un grapat de sorra que fregà entre les mans tot deixant-la escórrer entre els dits.  El vent escampà la pols que creà una espècie de cortina de fum que s’allunyà al més pur estil de les pel·lícules de l’oest. Si aquest fos el cas, ara sonarien les notes d’una flauta ceràmica o les d’una corda de guitarra creant un ambient de calma tensa. Al fons els Sol estaria ponent-se creant un efectes de llums i ombres i les veus dels actors serien dures, segures i fermes.
Però no era el llunyà oest i qui s’enfrontava eren una noia esverada i confusa amb un fort accent tancat i uns vells de veu trencada que molt alt no podien xerrar per por que amb el crit se’ls escapin els pulmons i la vida.
L’Elsa agafà una de les boles.
- Cony de nena! Vols fer el favor, cagundena, de deixar-la?
- I si no què, vell de la punyeta? – Ho diu mentre la fa voltar a les mans, pausadament, amb una tranquil·litat inesperada, la tranquil·litat dels moments abans de fer-la grossa, quan saps que si no surt bé pots tenir problemes. Problemes greus. – Vols la bola? – digué mostrant-la a l’aire- La vols? – Allargà el braç... – Té la bola dels collons!
Amb la precisió de moviments d’un pitxer de beisbol, clavà els peus a terra, lleugerament separats, fixà els ulls entre les cames dels avis, on hi havia escampades encara algunes boles més, i mogué el braç veloç, ràpid.
Els ancians ni tan sols van veure-la venir, però van saltar més d’un metre enrere, amb l’agilitat oblidada de quan tenien vint anys, en sentir el patac metàl·lic.
- Aneu a la merda! – i arrencà a córrer.
Llàgrimes li queien galta avall. Eren la ràbia de no aconseguir els desitjos, que feia punxades allà on el cor s’amaga.
-Nena! – Cridà el conserge.
-Deixeu-me en pau!
-Nena!
-Que em deixeu!!
- Potser el podem trobar aquest noi! Se m’acaba d’acudir una idea!
A contracor, amb el cap acotat i la mirada fixa als cordons de les sabates, l’Elsa s’esperà.
Arribà el conserge que, tot i no anar corrents, esbufegava.
- Tens un molt bon braç i un tir genial! En aquest joc hi ha dues estratègies, l’apropament i el tir a trencar. Ets perfecte per aquesta segona opció! Mira els braços d’aquells bonhomes, mira. Ells no poden fer tirs forts, al final quasi juguen a veure qui s’apropa més i ja està. Un joc lent i avorrit. Però amb tu a l’equip podríem dinamitzar el grup, podríem recuperar aquell nivell de quan érem estrelles- el vell obre l’americana i mostra un parell de pins brillants enganxats a la solapa. Si un s’hi fixa bé, són el reconeixement a una sortida de l’INSERSO però en això ningú s’hi fixa, així el conserge seguia aprofitant qualsevol ocasió er convèncer-se que, temps enllà, ell havia estat un reconegut atleta. Cada dia afegia una nova excel·lent actuació.
Així van quedar-se uns segons: el conserge somiant despert i l’Elsa esperant com aconseguir trobar el noi.
-I?
-I?
-I el noi?
-Quin noi?
-El noi de la bossa! La raó per la que he vingut fins aquí, el motiu pel que m’has fet esperar! Com puc trobar-lo?
L’home féu una expressió de “ara ho entenc” i li explicà que si el noi jugava, ella podria començar a participar amb ells i, potser, amb el temps, si aconseguien anar a tornejos el trobaria allà.
Al no tenir cap altra alternativa al cap per prosseguir amb la recerca i estar-se quieta esperant-se a la cantonada on van xocar no li semblava una idea atractiva, decidí acceptar.
No descriuré amb detalls dels progressos de l’Elsa amb la petanca. Només anunciar que a cada torneig que anava i no veia el Maurici més augmentava l’enuig. A més fastiguejada més fort i més precís tirava, més premis guanyava i més invitacions rebia per a noves competicions.
Mai va trobar el Maurici en tornejos, però al capdavall va aconseguir or i li va servir per recuperar les joies.

dilluns, 9 de desembre del 2013

La mercantilització del medi ambient



“No queremos medio ambiente, lo queremos entero”
Llegit a una paret.

El tema que avui està a l’ull de l’huracà dels mitjans de comunicació és la condemna a Jaume Matas. Ahir era el cas Noos i abans d’ahir el tifó de les Filipines. Cada 24 hores ens bombardegen amb una nova tragèdia, un nou escàndol... una altra crisi global despatxada en titulars de telediari. I està bé, és a dir, normalment són temes prou importants i és bo que es coneguin, que se’n parli. No entrarem ara a discutir com s’escullen o com es tracten, d’això ja se’n va parlar fa tres dies arrel del tancament de Canal 9, però està clar que també tenen una funció: Distreure.
Aquí, ja que ens deixeu, volem parlar-vos d’un d’aquells temes que passen de puntetes, que no surten als grans titulars ni a les capçaleres dels informatius. Un d’aquells dels que només t’assabentes quan t’afecta per alguna raó, i el problema és que encara no saps com t’afectarà. Parlem de la proposta de llei d’Avaluació Ambiental del Govern Espanyol, que vol substituir la Llei d’Avaluació d’Impacte Ambiental de Projectes (RDL 1/2008, Llei 6/2010), i que ha estat aprovada al Congrés dels Diputats el passat mes d’Octubre amb el suport només del Partit Popular. La pròpia llei diu que el seu objectiu principal és la prevenció i correcció dels possibles danys que es puguin produir en el medi ambient pel desenvolupament de determinats projectes. Introdueix, però, una novetat important respecte de la legislació anterior: els Bancs de Conservació de la Natura.
Encara estan per definir en detall, es farà amb un reglament posterior a la publicació en el BOE de la Llei, però la seva filosofia es basa en que les empreses que hagin de posar en pràctica mesures compensatòries per l’impacte que causen al medi, ho puguin fer mitjançant l’adquisició de crèdits en aquests bancs. Literalment diu: “els efectes negatius ocasionats a un valor natural seran equilibrats pels efectes positius generats sobre el mateix valor natural o un de semblant en el mateix lloc, o un altre diferent.” Perquè us feu una idea, vindria a ser com si jo et trenco els vidres de casa i ho compenso pagant-li unes finestres noves al veí del quart.
Sembla ser que aquest model està vigent als Estats Units des dels anys 80 i que per això hem decidit importar-lo. És a dir, importem un model de gestió ambiental d’un país que mai ha ratificat el protocol de Kyoto o que ha foradat hectàrees de terreny per extreure gas pissarra produint greus afectacions al medi o que ha donat permisos per extreure petroli de l’Àrtic, etc., per posar un parell d’exemples. I nosaltres que ens queixàvem de la invasió de botigues de “frozen yogurt”.
Des del nostre punt de vista, el primer problema que planteja aquest model és que quan un impacte és local la seva compensació amb un altre valor ambiental o en un altre lloc, no garanteix la conservació del valor ambiental original. Posem un parell d’exemples a Catalunya: La plana de Vic és un dels centres de procreació i engreix de porc més importants del territori. Amb els porcins apareix el problema dels purins. Amb els anys, la major part de les fons d’aigua de la zona han passat a ser catalogades com NO potable per excés de Nitrats. Sembla normal que en comptes de lluitar per eliminar aquestes fonts de contaminació es dediquin a projectes d’energies renovables a la zona? O pitjor, ens carreguem totalment la plana de Vic i destinem els diners que servirien per recuperar la zona a millorar l’estat del parc natural dels aiguamolls de l’Empordà?
Un altre exemple és el de les mines de sal de Sallent. Una empresa minera (Iberpotash) extreu la sal de sota terra i, les restes no útils les acumula a cel obert. Muntanyes blanques enmig del paisatge creixen diàriament. Aquesta sal, quan plou, es filtra pel terreny. S’han destinat molts diners PÚBLICS per reduir-ne l’efecte, uns conductes recullen gran part d’aquestes aigües que son conduïdes fins al mar. Kilòmetres de canalitzacions per arranjar un problema generat per interessos econòmics privats. Com això no ha estat suficient el riu Llobregat se’n ressent. Els nivells de salinització sobrepassen sovint els límits legals establerts i s’ha hagut d’instal·lar una dessaladora al bell mig del territori, no al costat del mar, no. Això tampoc ho ha pagat Iberpotash. Seria concebible no posar aquestes caríssimes mesures i deixar morir la fauna del riu (i l’ecosistema que ens sosté) però, a canvi, lluitar per la preservació de la papallona peluda de la vall d’Estós al Pirineu Aragonès? O fins i tot podria arribar a passar que tots els projectes de “compensació” acabessin anant als mateixos indrets. Tindríem un territori que faria llàstima, però uns aiguamolls cinc estrelles, “suits” per les nits dels pelicans.
D’altra banda si la compra-venda de crèdits ambientals es fa mitjançant un mercat lliure, tal i com proposa la llei, el cost de compensació per un determinat impacte pot no tenir relació amb el valor econòmic de la seva remediació o correcció. Diguem-ho amb altres paraules: Si tens molta gana, quan pagaries per un entrepà de pernil salat? Molt. Però si resulta que ja te n’has pres quatre, el seu valor ja no seria el mateix no? Si tot va als mateixos llocs, cada cop es pagarà menys per efectes similars.
Fem una darrera reflexió: Què passa quan es puja l’IVA? Doncs que pugen els preus dels productes i serveis que adquirim. Així, si es fa pagar a una empresa per un mal que produeixi, aquesta ho repercutirà en la factura al seu usuari/client, i MAI en la reducció dels seus beneficis.
La mercantilització del medi es ven com una solució quan, en realitat, és la futura ruïna ambiental. No tot pot pagar-se amb diners (com el cas del Prestige a Galícia)! Es preserven els beneficis econòmics, però les pèrdues de tot tipus les paguem entre tots.

Article que els alumnes ens van demanar a la Maria el Victor i jo mateix.