Sortí de la
petita casona, que feia de recepció del club de petanca del barri, amb passos
llargs i apressats.
Pel cap li
passava de tot menys optimisme, la conversa, si pot dir-se’n així a
l’intercanvi de crits que acabava de tenir amb l’avi conserge, no havia anat
bé. Aquell marrec no sabien ni qui era ni, evidentment, on podia trobar-lo.
Caminava en línia
recta cap a la sortida en, trepitjant al seu pas els geranis que separaven els
camps i interrompent els jocs al creuar les pistes.
Des de la porta
de la recepció, l’ancià la mirava furiós i remugava que no eren maneres de
dirigir-se a la gent gran, que aquesta joventut creixia esbiaixada, que els ho
permetien tot a casa i després sortien mig idiotes i malcarats.
Un grup increpà
l’Elsa des de l’inici d’una pista. Se la miraven tot jugant amb les cadenes que
fan servir per agafar les boles sense ajupir-se, aquelles que duen un iman al
capdavall. Li deien que els estava molestant amb aquella intromissió, de fet no
tenien cap obligació ni pressa, però tampoc paciència, l’han gastada al llarg
del temps, com els cartílags dels genolls.
Ella s’aturà a
pocs centímetres d’una de les boles, les mirades d’uns i altres es creuaven
amenaçadores. Si fossin espases, els xocs haguessin creat un guirigall més
escandalós que un campanar tocant a missa.
Aleshores
s’acotxà, prengué un grapat de sorra que fregà entre les mans tot deixant-la
escórrer entre els dits. El vent escampà
la pols que creà una espècie de cortina de fum que s’allunyà al més pur estil
de les pel·lícules de l’oest. Si aquest fos el cas, ara sonarien les notes
d’una flauta ceràmica o les d’una corda de guitarra creant un ambient de calma
tensa. Al fons els Sol estaria ponent-se creant un efectes de llums i ombres i
les veus dels actors serien dures, segures i fermes.
Però no era el
llunyà oest i qui s’enfrontava eren una noia esverada i confusa amb un fort
accent tancat i uns vells de veu trencada que molt alt no podien xerrar per por
que amb el crit se’ls escapin els pulmons i la vida.
L’Elsa agafà una
de les boles.
- Cony de nena!
Vols fer el favor, cagundena, de deixar-la?
- I si no què,
vell de la punyeta? – Ho diu mentre la fa voltar a les mans, pausadament, amb
una tranquil·litat inesperada, la tranquil·litat dels moments abans de fer-la
grossa, quan saps que si no surt bé pots tenir problemes. Problemes greus. –
Vols la bola? – digué mostrant-la a l’aire- La vols? – Allargà el braç... – Té
la bola dels collons!
Amb la precisió
de moviments d’un pitxer de beisbol, clavà els peus a terra, lleugerament
separats, fixà els ulls entre les cames dels avis, on hi havia escampades
encara algunes boles més, i mogué el braç veloç, ràpid.
Els ancians ni
tan sols van veure-la venir, però van saltar més d’un metre enrere, amb l’agilitat
oblidada de quan tenien vint anys, en sentir el patac metàl·lic.
- Aneu a la
merda! – i arrencà a córrer.
Llàgrimes li
queien galta avall. Eren la ràbia de no aconseguir els desitjos, que feia
punxades allà on el cor s’amaga.
-Nena! – Cridà el
conserge.
-Deixeu-me en
pau!
-Nena!
-Que em deixeu!!
- Potser el podem
trobar aquest noi! Se m’acaba d’acudir una idea!
A contracor, amb
el cap acotat i la mirada fixa als cordons de les sabates, l’Elsa s’esperà.
Arribà el conserge
que, tot i no anar corrents, esbufegava.
- Tens un molt
bon braç i un tir genial! En aquest joc hi ha dues estratègies, l’apropament i
el tir a trencar. Ets perfecte per aquesta segona opció! Mira els braços
d’aquells bonhomes, mira. Ells no poden fer tirs forts, al final quasi juguen a
veure qui s’apropa més i ja està. Un joc lent i avorrit. Però amb tu a l’equip
podríem dinamitzar el grup, podríem recuperar aquell nivell de quan érem
estrelles- el vell obre l’americana i mostra un parell de pins brillants
enganxats a la solapa. Si un s’hi fixa bé, són el reconeixement a una sortida
de l’INSERSO però en això ningú s’hi fixa, així el conserge seguia aprofitant
qualsevol ocasió er convèncer-se que, temps enllà, ell havia estat un reconegut
atleta. Cada dia afegia una nova excel·lent actuació.
Així van
quedar-se uns segons: el conserge somiant despert i l’Elsa esperant com
aconseguir trobar el noi.
-I?
-I?
-I el noi?
-Quin noi?
-El noi de la
bossa! La raó per la que he vingut fins aquí, el motiu pel que m’has fet
esperar! Com puc trobar-lo?
L’home féu una
expressió de “ara ho entenc” i li explicà que si el noi jugava, ella podria
començar a participar amb ells i, potser, amb el temps, si aconseguien anar a
tornejos el trobaria allà.
Al no tenir cap
altra alternativa al cap per prosseguir amb la recerca i estar-se quieta
esperant-se a la cantonada on van xocar no li semblava una idea atractiva,
decidí acceptar.
No descriuré amb detalls
dels progressos de l’Elsa amb la petanca. Només anunciar que a cada torneig que
anava i no veia el Maurici més augmentava l’enuig. A més fastiguejada més fort
i més precís tirava, més premis guanyava i més invitacions rebia per a noves
competicions.
Mai va trobar el
Maurici en tornejos, però al capdavall va aconseguir or i li va servir per
recuperar les joies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada