Sabia que la
marató que s’hi corria era de les més importants, però no va ser fins que vam
sortir del metro, just a l’estació on hi havia l’arribada que vaig palpar fins
a quin punt aquell esdeveniment tenia pes en aquella ciutat.
Vam anar a
visitar el centre el dia abans de la cursa i vam veure els preparatius. Tot
l’entorn tenia els colors d’enguany, un blau elèctric i un groc-verd llampant.
Ben gros, a l’arribada, un missatge: Boston Strong, que juntament amb cinc
creuetes de fusta acompanyades de flors i objectes de les víctimes del fatídic
atemptat de l’any anterior, donaven a entendre que aquesta no era simplement
una cursa més.
El muntatge i la
percepció eriçava la pell.
Em va doldre
veure fins a quin punt el marketing de l’empresa patrocinadora va saber
aprofitar aquella beta sentimental. Tota la ciutat vestia samarretes amb els
colors virolats. Totes les sabates eren cridaneres, tothom tenia un Boston
Strong escrit al pit o a l’espatlla. Les botigues també i fins i tot a Harvard
hi havia panells on els estudiants van dir-hi la seva. Ningú es qüestionava
perquè va passar allò que va passar. Què va induir a aquells sagals a fer tant
de mal. En canvi, no literalment però si en sentit figurat, tothom es picava
l’esquena dient que què bons que som per haver pogut superar aquesta agressió.
Aquest corrent i
eufòria em va fer pensar com en podem arribar a ser de manipulables. I fins a
quin punt les meves conviccions ho són fruit del meu raciocini o de seguir una
idea mastegada per algú altre.
No en sé la
resposta. En tot cas, per bé que la majoria de la gent no hagués fet res aquell
dia per mirar d’alçar els ànims d’aquells qui havien perdut molt, el sentiment
era tot el contrari. Potser val la pena ser ovella si això fa estar més
satisfet.
