Avui no hi era. Encara que per defecte fa ràbia, és comprensible i sa que també pugui gaudir de vacances. Si, cert, ens va obligar a fer quatre setmanes seguides a l’estiu i ell no va predicar amb l’exemple. Això infla les pilotes, però tampoc n’hi ha per alçar-se en una revolta poc exemplar, aixecant barricades, fent d’escut les pantalles i de fones els ratolins. Som prou professionals per seguir amb les nostres “obligacions” (fa mal dir-ho) com correspondria segons els cànons i paràmetres establerts. Vulguis que no, costa sortir-se de la ratlla.
Allò que si que fa gràcia és, però, trobar-te que, a mitja tarda, apareixen correus electrònics de fàcil re-enviar i que tenen per intenció fer veure que està allà d’alguna manera. Se m’ha escapat una rialla prou sorollosa en veure’ls arribar. Algú m’ha mirat estranyat, cosa que d’altra banda, tampoc m’estranya.
I per si amb això no n’hi hagués prou, ha cavalcat damunt del seu cavall de glòria i orgull, entrant sense mirar a ningú però observant tothom, el GRAN mestre de cerimònies. Com era d’esperar, no ha tingut massa res a dir, cadascú ha seguit amb allò que estava fent i ha passat amb més pena que glòria fent veure que estava buscant algú. Potser dissimulant, potser de debò, ha agafat el telèfon i ha marxat. Rar és el dia que fa acte de presència, és com si, el nostre, fos el racó podrit on més val no ficar-hi massa els peus. Per això ho he trobat simbòlicament sospitós.
Són fets de la mateixa pasta, he pensat, no m’estranya que mentre un tingui el càrrec, l’altre també el mantingui, per poc pràctic (diguem-ho fi) que pugui ser. Sort, que no hi estaré per confirmar-ho.