Per què els avis seuen als bancs?

El senyor Felip s’ha llevat avui amb una idea fixa al cap: Res li esguerraria la jornada, ni el dolor dels genolls, ni el de la ronyonada, ni totes i cadascuna de les articulacions dels dits de les mans, ni el mal de cap que l’acompanya sempre quan el So ja capcineja de dur unes ulleres mal graduades, ni...

Els reis han arribat abans d’hora i ho pensa aprofitar. Ahir, cap al tard, en tornar de la partida del dòmino de la tarda al bar de sota casa (un lloc exactament igual que tants d’altres, amb taules rodones de marbre i peus de metall pintats negres, cadires igualment arrodonides, poca llum, cervesa no molt cara i la Miquela, que els deixa passar tota la tarda allà sabent que no faran més d’un got) es trobà el sobre a la bústia.

Un cop a casa, l’obrí. Enganxada en un full on li donaven la benvinguda hi havia la targeta del Bicing que feia prop d’un mes que esperava.

Gairebé no mandreja al llit, cosa que acostuma a fer als matins fins que arriba la Matilda. S’incorpora, lent, que als vuitanta-cinc encara bo que es val per si mateix. Es posa els mitjons, estirant-los fins més amunt de mitja cama, es treu el pijama i es posa mudes netes. Arrossegant els peus s’apropa al mirall, s’enrotlla la bufanda i es col·loca la boina com li agrada, lleugerament esbiaixada. Aleshores s’adona que encara va amb sabatilles. Sense preocupar-se’n ni poc ni gens torna a seure al llit i es calça les sabates que fan joc amb el jersei granatós fosc, com de cul de vi.

Pren el bastó i, agafant-se a la barana de fusta, baixa els vint-i-set graons que hi ha del seu primer al replà. Per molta mandra que li faci pujar-les després no vol posar ascensor. A les reunions d’escala acaba barallat amb els de l’àtic, ell al·lega que ho fa per la seva salut, que si n’hi hagués ni pujar escales faria i estaria encara pitjor.

Amb calma s’encamina cap a la plaça. Avui és el primer en sortir. S’adona que, per molt que diguin, el Miquel, el Manel i el Jaume no estan al carrer abans de les 8 del matí. Que en són de mentiders – pensa.

La parada del Bicing té unes set bicicletes, quatre de seguides i tres de dispersades a la posició vint-i-quatre, tretze i nou.

De passar els matins a la plaça veient com el jovent en fa ús, creu que sap com funciona.

Es treu la cartera de la butxaca de la camisa, passant el braç per sota el jersei. Amb la mà més tremolosa que de costum – seran els nervis – vol creure, intenta extreure’n la targeta. N’hi surten tres: la del Bicing, la rosa dels autobusos i la del CatSalut, tan gastada que gairebé no es veuen ni els números.

Desa les dues que no farà servir i apropa l’altra on està indicat al pal de l’estació.

- Esperi un moment – llegeix amb veu alta a la pantalla blava. Es torna verda al cap de poc i li indica que pot prendre la tretze. A poc a poc s’hi apropa. S’ha d’esforçar més del que es pensava per treure-la de l’ancoratge, però ho aconsegueix. Amb compte l’arrossega fins a la posició dues, perquè estiguin totes ben arrenglerades i ordenades. La llumeta que indica si ha estat ben dipositada deixa de fer pampallugues i es posa vermella.

Satisfet s’encamina a la pantalla de l’estació i hi torna a passar la targeta.

- Ha desat correctament la bicicleta. Ho sentim però ha d’esperar deu minuts per a poder tornar a fer servir el Bicing. Moltes gràcies. – Llegeix a la pantalla.

- Vaja!– exclama en veu alta. Això no ho sabia. Però tan hi fa, de temps no n’hi en falta.

Mentre espera una noia ben tapada amb una gorra grossa de llana i un abric que li arriba fins on comencen les botes agafa la bicicleta de més enllà. El senyor Felip s’ho mira orgullós: D’aquí a quatre minuts hauré enllestit – rumia. Abans que transcorrin ha hagut de mirar-se un parell més de vegades el rellotge.

S’acosta a la pantalla, que li indica que pot agafar la tres.

- No, aquesta no la vull – renega arrufant el nas. Torna a passar la targeta. La pantalla es posa vermella i li escriu que ja té una bicicleta assignada. Un signe d’admiració en un senyal triangular de perill acompanya el paràgraf.

- Si no la vol – diu una veu masculina, bastant greu, de contrabaix, darrere seu – ha de treure-la i tornar-la a col·locar al mateix lloc.

- Gràcies – diu tot caminant cap allà.

Quan l’està desant veu com el jove agafa la que està just al seu cantó. Ara es troba amb dos grupets de dues bicicletes i una de perduda a la posició nou. No s’enfada amb el nano perquè no en té cap culpa, ell, és el sistema que és imperfecte.

Repeteix la seqüència dues vegades, amb la bicicleta cinc i la sis. Finalment li diu d’agafar la nou, però abans de poder-la ancorar, baixant pel carrer, una nena de poc més de disset anys aparca la seva al fons de tot de l’estació. – Mal llamp! – remuga fluixet.-  Aquesta canalla no entén res d’ordre i estructura. Ho fan tot de qualsevol manera, corrents, atabalats per nosabennitansolsquè.

S’està cansant.

Torna a l’estació que li torna a dir allò dels deu minuts. Un noi s’enduu la més llunyana, però n’apareix un altre que la deixa al dotze. ¿Perquè al dotze? Hi ha coses que no poden entendre’s. I la màquina, quan hi torna, comença per la dues. Per arribar a la tretze ha de passar per totes les altres que, en deixar-les novament, la llum de l’ancoratge fa pampallugues ara verda ara vermella. Quan està arrossegant feliç la tretze cap a l’inici sent una dona que exclama:

- Altra cop no hi ha bicicletes?- Ell s’ho mira estranyat. Tan bon punt la desa a la posició primera, l’estació es torna a activar i la dona la pren a corre-cuita, sense ni ajustar-se el seient. La pantalla indica que no hi ha bicicletes disponibles i ell s’afanya a marxar d’allà.

- Ja els hi està bé! – renega enfadat – a veure si així aprenen a respectar l’ordre i l’harmonia.- Allà lluny, a la cantonada, veu com apareix el Miquel amb una bossa amb pa sec. Li proposarà de seure al banc, que necessita reposar, miraran com juga la quitxalla i donaran menjar als coloms.