dimarts, 31 de març del 2009

Un buscador

Això és el què sóc, un buscador. Ni d’ors ni de tresors perduts, sinó de feines i pisos, que potser, des d’alguna interpretació poètica potser si que poden ser tresors perduts, perquè xiquets, ja costa ja de trobar-ne.
Tothom s’imagina que quan un busca feina, de temps n’hi sobra, i si, és certament així com hauria de ser, però noi, hi ha dies... Com el d’ahir per exemple. Un es lleva tranquil, havent tornat al llit després de fer l’esmorzar en família (costum de la casa), no hi ha res com aquesta petita becaina de, en general, trenta minuts. Si no has babejat durant la nit, en aquest petit lapse de temps es pot garantir. Doncs, com anava dient, un es lleva després d’aquest sopor post esmorzar, i es dutxa tranquil. Teòricament, fins a les dues no ha de sortir de casa i encara són les nou. Engega l’ordinador i comença a fer trucades als pisos que s’han de visitar demà. contesta algun que altre e-mail i n’escriu de nous. Tot amb certa tranquil•litat i parsimònia, estar clar. Quan sembla que està tot llest decideix, cap els volts de les onze i poc, mirar ofertes de feina a la xarxa. I aleshores truquen d’un dels pisos que estava previst visitar durant la tarda. Que no poden aleshores, que a veure si podem avançar la visita a un quart de dues del migdia. I ja la tenim aquí! Allò que havia de ser una suau peregrinació fins la una del migdia on em disposaria a fer el dinar es converteix en una vertiginosa cursa contra el temps. Que si preparar l’àpat en “tuppers”, que si no puc mirar més ofertes, a veure, una ullada al curs Online que estic seguint? No gaires novetats i amb quinze minuts està enllestit i buf... Ara que hauria de buscar i, sobretot, gaudir dels plaers immensos de la llibertat em veig envoltat d’aquell strés que intentem constantment defugir. Malauradament sempre troba la manera d’assaltar-te.

divendres, 27 de març del 2009

Walküre

L’altre dia vaig veure aquest film. Ningú me n’havia parlat bé i potser per aquest motiu no em va semblar tan malament. Ja se sap, quan tens moltes expectatives t’acostumes a frustrar i quan no t’esperes res... doncs mira, qualsevol resultat és bo. Però més enllà de si està bé o malament, tres coses em van sobtar.
La primera és que sent Nazis, mesclessin l’alemany amb l’anglès, però que parlessin majoritàriament en anglès. Serà que tinc massa assumides les pelis de l’Indiana Jones on els alemanys parlen alemany o mal anglès, no sé. Això em féu dubtar de si hi havia infiltrats o què, perquè la peli comença amb en Tom Cruise escrivint en el seu quadern en alemany (i pensant-ho en veu alta en el mateix idioma però amb subtítols anglesos) i després, a la que arriba el primer coronel (o similar) comencen amb l’anglès, i d’aquí en endavant quasi tot anglès. On vull anar a parar, és que si des del principi prens que els alemanys (a la peli) parlen anglès, doncs molt bé, però si no... És igual, és un detall sense massa sentit.
I l’altre sorpresa va ser el repartiment d’actors. I aquí si que em queixo, perquè pel punt d’abans puc entendre que, el director, volgués posar-nos en situació al principi, però el repartiment... a veure, si recordo bé hi havia, entre els generals de l’exèrcit, exceptuant en Branagh, que ja els tenia més aviat blancs, 0 rossos. Zero! Cap! Ni un! Aucun! Kaine! Va i aquí si que no eh? Home, una cosa és que, perquè ho entenguin els teus paisans la filmis en el teu idioma, l’altra, ben diferent, és que no respectis la genètica del conflicte! Cony! Que si vas a Bolívia a fer una peli on hi vulguis representar les “cholitas” no agafaràs ties rosses escandinaves de metre noranta! Oi que no? Doncs si vols fer veure que tens un exèrcit d’alemanys, no me’ls fotis tots morenos! Sort que el führer si que ho era, de moreno, ja hagués estat el súmmum que aquest sí que hagués estat ros, buf, m’hagués mort de riure! No, el führer s’ha de dir, estava prou semblant, però clar, que aquest el tenim ben fitxat tots... només faltaria.
L’última de les sorpreses és que el protagonista perd un ull en un combat, però li deixen en una caixeta (ni formol ni res, que segur que sol es conserva prou bé). I va i el tiu, després de recuperar-se i passant no sé quant de temps, cada cop que s’ha de veure amb el cap suprem de l’exèrcit se’l torna a posar!!! I quan acaba la reunió, hop! cap a fora de nou! Però què és això? I allò més fort és que quan se’l posa no li queda gens antinatural, és més, està fenomenal! Sort que, per dissimular que l’actor, en realitat, el té sempre, li posen allò dels pirates. Fa riure una mica...

Bé, així que ja està, a part d’aquests tres punts (més o menys greus) si la voleu veure no està malament, i com que es basa en una història real, doncs aprenem alguna cosa. No?

dijous, 26 de març del 2009

Ja ha passat un mes!!


Impressionant tu! He escrit, excepte en unes poques ocasions per descans obligat (nits anteriors de « xerinola », que inclou caps de setmana) gairebé cada dia! M’ho arribeu a dir abans de començar-lo i m’hagués rigut de vosaltres, m’ha agradat més del que em pensava, tot i saber que els seguidors són escassos :). De fet, està clar que ho faig més per mi que per ningú altre, perquè com porto dient des de fa uns dies (bastants), allò més important a la meva vida sóc jo.
Al principi vaig tenir uns petits moments de fluixesa, on no sabia ben bé què posar-hi, però mira, han anat passant els dies i cada cop tinc noves idees, algunes recurrents que intento evitar i de vegades se m’acumulen i tot! I em dic: va no tiu, deixa-ho per demà. Que no vol dir que l’endemà ho posi, per 2 motius (o més), se m’ha oblidat o he trobat altes cabòries (situacions, parides) que m’han cridat més l’atenció. En algun moment vaig escriure també alguna ratlla, a nivell memorístic de l’estil, escriu sobre X i Y, en un full, però resulta que el full... així que the answer is blowing in the wind.
Serà que aquesta constància és fruit de la quantitat de temps a destinar en busca de feina? Tots sabem que a primera hora del matí, no hi ha res nou a la web! Serà per això? Perquè la majoria d’entrades estan inscrites entre 8 i 10 del matí. Alguna molt esporàdica és de la tarda o més tard. Serà això. Potser un dia faré una dissertació socio-nolaboral: amb què omplen el temps els cercadors de feina? (per exemple).
Bé, a veure si quan en trobo això continua així, a aquest ritme de viento en popa. D’idees, encara me’n queden, ho sento :)

dimecres, 25 de març del 2009

Porros amb pernil

Bones de nou estimats comensals. Aquí us faig arribar una spécialité maison de can Canals Casals. És un plat summament senzill i que serà aprovat, amb majoria, pel sector femení (o sigui que si teniu una cita i voleu impressionar, crec que dóna resultat). No faig, en aquest cas, introduccions històriques perquè no l’he inventat jo, ve de família, a casa s’ha menjat sempre.

L’única cosa que necessites, fora de les habituals queviures dins una casa de jove solter, són els porros, però són de fàcil adquisició als supers i mercats, no és un element tan estrany :). Un per persona, que el tallareu per la meitat (2 trocets per càpita) i el foteu a bullir, així, tal qual. Quan ja estan cuits, una mica a ull, que hi puguis clavar la forquilla sense dificultats, els escorreu i als plats. Amb un tall de pernil dolç enrotlles cada tros de porro. Un cop enllestit fas la maionesa, que és el punt més delicat del plat. Recomano fermament fer-la, que queda molt més bona que comprada i no costa tant. Necessites un ou, bastant oli, un punt de sal i, si vols, un raig de vinagre. I al minipimer, però perquè quedi bé t’has de quedar a sota una estona fotent-li canya i quan veus que ja té textura compactilla comences, molt suaument a pujar el turmix.
Ja està, poses la maionesa damunt dels rotllos i ja estaria per servir. Ara, a partir d’aquí, s’hi poden afegir totes les guirnaldes que vulguis, que si orenga, dues llesques de tomàquet per fer bonic, un parell d’olives, bah, allò que més et tempti.


Un plat lleuger, suau i fenomenal.

dimarts, 24 de març del 2009

Muntanyes maleïdes

Seguirem el consell dels crucificats del final de la peli de la “Vida de Brian” dels Monty Phyton per a descriure aquest llibre: Allways look on the bright side of life

Des d’aquesta perspectiva el llibre pot arribar a ser interessant, és un llibre llegendari (i no perquè quedi pels anals de la història com a memorable i emblemàtic, sinó perquè és un recull de llegendes dels Pirineus, que si algú les vol saber, doncs aquí les trobarà, perquè n’hi ha moltes). Eh, i n’hi ha de divertides, però també d’aquelles que dius: Val d’acord. Són tot llegendes de menys de dues planes, curtes i simples.
Un altre punt interessant del llibre és que estan narrades així com les explicarien els habitants de la zona, amb paraules de l’estil matxos (toros o bous), talaiar (veure), meua, mossa... etc. i que li dóna un caire més autèntic a l’obra.
Malauradament, s’han hagut de tallar masses arbres per escriure’l, la meitat del llibre, sota el meu punt de vista i per molt que intenti mirar el cantó positiu de la vida, és una cagada. Està organitzat d’aquesta manera, primer l’escriptor (Pep Coll) en cada capítol, t’explica com va arribar a la muntanya del Turbó (per exemple) i com es troba un pagès perquè li n’expliqui una, de llegenda. Aleshores et desglossa i t’explica les llegendes. En acabat et narra la llegenda tal com és. No puc evitar pensar que em considera idiota. Perquè me l’explica si després me la llegiré igualment? Es pensa que no l’entendré? Així que la meva recomanació és passar de llarg els seus comentaris i anar al gra, directament a les llegendes, que sempre se n’aprèn alguna cosa dels relats tradicionals.

En definitiva, si no esteu interessats en rondalles populars de perquè els pobles del Pallars es diuen com es diuen, o perquè hi ha una marca a ves a saber tu quina roca del camí de Camallops a Vilatorta del Mongrí, no el recomanaria, si sí, doncs si.

dilluns, 23 de març del 2009

El guarda de nit

Dijous passat vem sortir de festa aprofitant diverses particulars situacions de divendres. És per aquest motiu que al matí següent no hi va pas haver cap entrada nova al bloc... Ooops.
Anàvem vestits més o menys com sempre, tenint en compte que un de nosaltres venia d’un concert de Megadeth i Judas Priest és normal que no anéssim de camisa.
Així que ens plantem davant de l’entrada del local que volíem entrar i el vigilant ens pregunta, amb uns aires dignes del més gran dels filldepu.. de dictadors, si tenim invitacions. Com si no haguéssim sortit mai de festa ens quedem allà palplantats, com uns estaquirots. Clar que no en tenim. Doncs no podem entrar. Vem marxar mig cabrejats amb nosaltres mateixos perquè ostres, ens adonàrem que de maneres de respondre n’hi havia milers. Que si als de davant no els n’ha demanat, que ja hem entrat alguna vegada i pagant Sant Pere canta, etc. però mira, ens trobem al carrer meditant on anar i sabent que, en el fons, era per les vestimentes que no estem dins.
Així que perquè no? Si ja ens han fet fora d’un lloc per qüestions de costura i confecció intentarem el no va més, és a dir, entrar a una sala on sabem del cert que així tal com estem ni en pintura que no hi posem els peus, però que com que està al costat bé val intentar-ho, que el no ja el teniem.
Ens posem a la cua, envoltats d’un esnobisme aclaparant, i avancem poc a poc, a mesura que els nocturns habitants de la ciutat van endinsant-se a les tenebres de la perdició. Tenim estratègia per si ens diuen qualsevol tonteria, que som francesos i que ens havien dit que aquell lloc era tant xulo i bla bla. Així que arribem a l’entrada el porter ens mira i se li canvia l’expressió, però no cap a la del filldepu... d’abans, sinó que fa cara de compungit i ens diu:
- imposible, lo siento, sin camisa o polo no se puede entrar. – Ho va dir tan afectat, de debò que li sabia greu, que ens va desbaratar tota la preparació, a mi gairebé em va fer llàstima, ja sabíem que no entraríem, però que quasi per primera vegada a la vida veiéssim a un “segurata” que li sap greu no deixar passar algú va ser tota una novetat.
Res tu, que vam anar cap al Frankfurt a fer unes cerveses i unes “xistorres” per agafar forces, de nit encara en quedava.

dijous, 19 de març del 2009

Pa'i Puku,

Aquest post és bàsicament per ensenyar una mica, a tothom que vulgui veure-ho, la genial, des del meu punt de vista, experiència que vem viure al "Chaco Paraguayo" i poder entendre una mica què feien i com viviem (viuen).

Disfruteu la presentació! (espero :))

Si voleu veure la presentació en pantalla completa he de clicar el botonet de sota a la dreta, on hi diu "full"

I si després de tot encara voleu saber-ne més, visiteu la web del viatge!

www.monanam.blogspot.com/search/label/Paraguay

Aquesta entrada és clarament d'autopropaganda, hihi.

dimecres, 18 de març del 2009

L'assetjament de la pobresa

D’imatges impactants no se’n paren de veure per televisió, pelis, documentals… però les que més calen són les de la vida real, la qüotidiana realitat que ens envolta.
I d’una imatge és d’allò que volia parlar avui. Us la descric ràpidament: Una dona amb dos criatures llepant-se els dits amb desfici per treure-se’n alguna massa llefiscosa enganxada (exemples: mel, paté...). Fins aquí tot bé, normal. Allò que em va sobtar va ser que tot just acabava de tancar un contenidor de matèria orgànica que deixava enrere!
Pel cap em passaren un seguit d’imatges penoses, de com havien de viure aquella família si havien de recórrer a les escombraries orgàniques per alimentar-se, de la trista vida que havien de sobreviure, de l’ombra del malefici que els havia caigut al damunt i que els assetjava eternament. Em vaig sentir una mica compungit.
I aleshores, gràcies a la meva observació “extraordinària” de l’entorn i a la meva vista de linx, vaig començar a lligar caps. Em vaig adonar que les robes no eren precisament draps, que els nens no estaven esquifits com pelleringues, no se’ls veien les costelles exactament, i que no havia marxat de Sant Just! Tot això junt em va fer-los examinar una mica més detingudament. Allí, a les mans dels infants, hi havia un parell d’entrepans dels quals sobresortia la matèria llardosa que llepava la mare.
Em sentí un punt tontet per no haver-me adonat de la simplicitat de la situació (la mare els acabava de donar l’entrepà i havia tirat les deixalles al contenidor, ja em diràs tu què té d’estrany això) i un somriure, barreja de tranquil•litat i beneiteria, aparegué al meu rostre.
Hauré estat massa temps envoltat de pobresa que ara la veig on no hi és? O és just el contrari, que estem en una bombolla on la pobresa no podem permetre’ns veure-la?

dimarts, 17 de març del 2009

The wind that shakes the barley

Ahir vaig mirar la peli “The wind that shakes the barley”. És un tros de pel•lícula. Reflecteix, com poques vegades he vist, l’origen de la problemàtica d’Irlanda i l’IRA. Les ràbies, la sensació d’impotència, els primers conflictes ètics pel fet de passar de matar l’enemic (anglesos) a propis irlandesos que abans lluitaven al teu costat, o dèbils personatges que per por han garlat més del compte... Realment interessant.

Però de fet, el film és l’excusa que volia posar per discutir un altre tema. Resulta que els fets transcorren a l’Irlanda del 1920. Jo dic, per aquelles èpoques molts cotxes no hi podia haver i menys perduts per les verdes muntanyes. I jo dic, perquè no ho puc assegurar, ni els meus pares havien nascut (ni els avis) ni hi tenia familiars per l’illa, que si no hi devia haver tampoc molt transport en carros, una mica si, però tampoc tant.
Tampoc tant per què?
Ara arribem a la qüestió, per fi. Doncs perquè durant gran part del film els personatges caminen i es van traslladant per diversos racons i amagatalls, però els camins tenen sempre les marques de les roderes dels vehicles, dues línies gravades al terra, dues traces marrons enmig de l’herba, les roderes. El quit és que es van poder ambientar les vestimentes, els carros, algunes cases que encara deuen quedar dretes, el sentiment de les gents, però el paisatge... el paisatge és l’actual, per molt que defugis de la civilització és el d’ara.
És la primera vegada que hi penso, i no sé què va fer-m’hi caure, però ara, quan em miri altres films ambientats en èpoques remotes segur que m’hi fixaré, crec que en trobaré, de roderes, i mira que és un indici inequívoc de modernitat, no fa tants anys que s’imposen en els nostres camins. Però tan acostumats estem veient-les que casi segur que ni havien pensat en fer-les desaparèixer, i bò que així sigui, millor que destinin el temps i recursos en altres direccions.

dilluns, 16 de març del 2009

D'inodors (o no tan in)

En un viatge de tanta durada com el realitzat, és impossible que no et trobis en situacions ridícules.
Potser es massa escatològic, però no seria un viatge de veritat si no surt el tema.


Mai havia tingut tantes aventures amb les tasses dels wàters i les seves males intencions a l’hora d’empassar-se i amagar les nostres deixalles orgàniques.
El primer problema va ser el d’acostumar-se a no tirar-hi el paper higiènic dins, un cop enllestida la feina, sinó a una petita paperera que sempre hi havia al costat. Si no segueixes les instruccions, l’embús és immediat i has de recórrer a demanar auxili. Fins i tot buscant excuses, per mantenir la dignitat, tals com, “ostres, algú ha deixat el wàter impracticable”.
El segon problema ja té, crec, un origen únic i exclusiu del disseny del sanitari. A la zona de Paraguay i Bolívia s’usa molt un sistema de neteja on primer s’omple tot d’aigua i després la xarrupa de cop. Aquí, en aquest segon moviment d’aigües fecals és on apareixen les disfuncions de l’invent. En general un cop absorbida tota la mescla, com que el sistema es buida, hi ha un petit retorn d’aquell maliciós mixt que hauria d’haver marxat junt amb la resta. Quan els residus han estat durs, tot correcte, ara bé, quan les deposicions no són sòlides de tot pot ser que el color no sigui molt suggerent i que algun pedaçet de caqueta rebel torni a fer una visita al proper usuari. I això quan l’aigua baixa ràpid, també hi ha el cas en el qual l’aigua decideix emprendre el viatge suaument, allà si que ... us ho podeu imaginar.
L’altra mala situació d’aquest sistema precari és el que anomeno doble trabuc en bateria, es a dir, quan en comtes d’una barreta de “xocolata” n’hi ha dues que, alhora, volen passar pel desaigües i allà es queden ben travades.
I ara m’he trobat amb el de xorro unidireccional que la fa girar i girar i si és una mica investigadora, de les que floten, no hi ha prou pressió per fer-la baixar i es queda allà donant voltes indefinidament.
A veure què més ens presenta el destí?

divendres, 13 de març del 2009

Con las mujeres como con la gasolina

De tant en tant la gent té unes sortides meravelloses. Ahir baixava pel carrer Badó a fer les coses que fan els aturats al matí, encàrrecs i d’altres tonteries més pretensioses com presentar-se al concurs del poble de prosa curta.
Estava ja arribant al fons del carrer, que fa baixada, de les més destacables del poble, quan sento un home parlant ben fort, perquè el sentís un company a la cantonada d’uns metres més endavant. El paio, de cabells llargs i d’espatlles elevades, o coll encongit, estava davant la seva botiga fumant una cigarreta.
- Oye! A mi con las mujeres me pasa como con la gasolina – cridà esperant sorprendre a l’altre amb el “seu” nou adquirit enginy (enginy perquè suposo que se sentiria enginyós, tot i no ser de creació pròpia).
Durant aquests segons de silenci, en els que jo esperava, expectant i tot caminant, sentir la brillant resposta, l’altre es quedà parat meditant. El grenyut afegí:
- Sin ellas no avanzo! – digué rient, però és que en aquell mateix instant l’amic va etzibar una alternativa que vaig trobar indiscutiblement brillant:
- ¿Las quemas?
Davant d’aquesta ocurrència el cabellut abaixà el cap sorneguer i concedint-li la raó responia que - También, también.

Així va acabar, l’amic girà a la cantonada i continuà el seu camí, igual que jo, que havia arribat sota el carrer i vaig tombar a la dreta cap a l’ajuntament, però amb un somriure als llavis. És per motius com aquests que val la pena no anar amb l’Ipod per la vida, te’n perds la crema i nata.

dijous, 12 de març del 2009

Milapizza

Aquesta és una recepta argentina. però no us penséssiu que es troba a tot arreu d’aquell bast país, no. Està amagat en només alguns restaurants, “franquícies”, de Buenos Aires que es diuen LA FAROLA.
Recomanats per un aborigen, vam tastar-la un migdia qualsevol dels que vem passar rondant per l’enorme ciutat, i com taronges se’ns quedaren els ulls, llàgrimes de plaer per tot arreu inundant el local.

No és complicat, perquè no, a veure si si, no ho posaria en aquest apartat, afegiria una pestanya que es diria cuines d’alta definició o jo què sé. Bé, vaig al gra, que últimament em costa entrar en matèria, tanta descripció, records i mandangues...

Sabeu fer carn arrebossada? Doncs ja està tu, fet! Pilles uns tallets de carn (escalopes?) i els suques amb l’ou, prèviament batut, i la farina de galeta. D’aquí a la paella, plena d’oli calent, i a fregir-los. Recomano no fer-los molt, just al punt, perquè poden quedar molt dures i aleshores és desagradable, la carn, tendra, que després anirà al forn i s’acabarà de fer.
Quan els tenim llests els posem en una safata, els untem amb salsa de tomàquet, afegim mozzarella (en altes dosis ) i al damunt d’això, doncs a discreció tot el que hi posaries en una pizza. Olives? Olives! Ceba? Vinga, perquè no? Pebrot? Fenomenal! I orenga, sobretot orenga. Tal qual se’n va al forn fins que es fongui el formatge.


Quedes com un campió, perquè això la gent no ho coneix i està boníssim, i t’ha costat una misèria (tant econòmica com laboriosament, que és l’objectiu de la cuina de rampoines).

Apa, bon profit.

dimecres, 11 de març del 2009

Perquè una cosa es pot veure tant diferent? (II)

Vinga va, en parlaré avui perquè si no passaran els dies i no se sabrà ni de a quan m’estic referint, tot i que, amb el temps, acabarà igualment sense saber-se, de fet, tant tampoc importa. És igual, aquí ve la història.

Poso en situació: L’altre dia, diumenge de ja fa dues setmanes enrere, estàvem reunits els de la colla de sempre, amb l’excusa del futbol però amb la intenció d’unes entretingudes converses i companyia, per acabar d’arrodonir el cap de setmana. El partit en qüestió, Atlètic de Madrit - Barça, que finalitzà amb derrota blaugrana per 4-3. El bar és el de sempre que el matx és de “paganini”, un lloc autèntic de debò, d’aquells en els que es poden demanar orelles de porc com a tapes i els cigalons estan a l’ordre del dia.
Entre cerveses i patates braves anaven transcorreguent els minuts. Si home si, era emocionant l’enfrontament, no ho negaré. Però allò que realment era interessant transcorria a la taula de darrere nostre, on un grup de vellots es mirava concentrat el televisor de la paret. Eren els perfectes culés, la definició d’aficionat seguidor d’aquest equip.
Això si, un d’ells es destacava de la resta, una joia, una perla, un diamant en brut, el “ho haveu vist” del barri.
Es queixava reiteradament d’un jugador (indistintament de que fes bé o malament, doncs acabava de donar la generosa passada del 2-3 favorable al Barça) i repudiava de la defensa cada cop que feia aigües (bastant freqüentment en aquell partit, s’ha de dir). En això estava quan el rival encadena una contra i el vell crida: “FORA DE JOC, AIXÒ ÉS FORA DE JOC!” i insistia ullant als seus companys indignadíssim. Una passada més, gol i empat. L’enuig de l’home era total i reiterava que ell deia que el gol era incorrecte, hors la loi. Per moltes repeticions que poguérem veure i per moltes confirmacions de la legalitat del gol que els comentaristes afirmessin, no va haver-hi manera que aquell home veiés a la pantalla el mateix que la resta de comensals. Perquè aquell home no podia veure el món igual que la resta? Si no tenia un problema a la vista... perquè doncs, perquè?

La imparcialitat és molt difícil d’assolir en aquesta societat, un estúpida cortina en ennuvola els ulls i enteranyina el cervell. Sabent que hi ha gent així, i molta, és normal que no ens posem d’acord en res pel que fa a polítiques de qualssevol tipus, per molt bé que es raonin decisions sempre apareixeran afèrrims contraris.

dimarts, 10 de març del 2009

Al metro de Buenos Aires

S’obren de nou les portes automàticament i amb petites empentes, fent-se camí entre la gent, dues o tres persones aconsegueixen descendir del metro.
Fora n’hi ha com unes set que els fan un passadís propiciant una ràpida evacuació i així poder entrar sense més dilació. Tot i semblar que no hi cap ningú més, s’esforcen a empènyer cap a l’interior seguint la màxima que diu “on n’hi caben dos n’hi caben tres” però a més gran escala. Alguna espatlla encara està penjant fora quan es poden sentir els senyals acústics anunciant el tancament de les portes. Un segon després les portes avancen fins a ajustar-se acabant de col•locar a tothom en una situació d’equilibri forçat.
Els seients estan disposats a les parets laterals del comboi. N’hi ha cinc entre porta i porta, que miren cap al centre. D’aquesta manera qui està assegut té la sort d’estar com en un escenari, de cara als esdeveniments. Malauradament també tenen la vista a l’altura de l’entrecuix de qui, dret, espera penosament el moment de sortir. Potser per això les cares dels usuaris d’aquest mitjà tenen totes una expressió d’amargura o avorriment. Estant tant ple, a més, els camps de visió es redueixen a uns pocs centímetres, els que hi ha abans de topar-te amb els texans de qui tens davant.
Plantat dret al mig del passadís hi ha un home d’uns trenta llargs, encarat als privilegiats que han aconseguit una plaça entre les poques butaques, qüestió d’etiqueta: O li ensenyes el cul o la bragueta. Té un principi d’entrades però gràcies al tint manté la cabellera negra. El delaten els quatre pèls blancs que s’entreveuen entre la acurada perilla. Les ulleres de pasta l’ajuden a poder veure la pantalla del mòbil que pren amb la mà dreta ( és dels que s’obren per la meitat, com una navalla suïssa ). Amb el temps ha aconseguit depurar el gest elegant d’obrir-lo amb una sola mà. L’esquerra l’utilitza per aferrar-se a les barres metàl•liques per amortir frenades i accelerades brusques.
Destrament va movent el polze de la mà dreta escrivint un missatge. Encara no ha acabat quan comença a aclucar lleugerament els ulls i a arrufar el nas, advertiment innegable de l’aproximació d’un esternut. Nota el pessigolleig sota la nàpia i es troba amb el dilema d’esternudar sobre el telèfon o desprendre’s de la mà que el sosté i córrer el risc de fer anar tothom per terra. Amb l’agilitat mental que l’ha destacat dels companys de feina i l’educació que li han entaforat els pares, a base d’algun calbot, tomba la mà de l’aparell i n’utilitza el dors per tapar-se la boca.
L’esternut arriba puntual i sorollós. I amb ell quatre mocs que surten disparats topant-se sobre la protecció i enganxant-s’hi. Un d’ells però, rebota degut a la convexitat de la superfície d’impacte i surt desviat cap a la màniga i bossa de la dona que té al costat.
Instants després, quan l’home s’està recuperant de la convulsió, observa com la víctima dels seus esquitxos, que va amb més aires que un tifó als monegros, treu de la seva bossa un paquet de cleenex, amb la delicadesa fingida de les millors princeses. Un parell de dits són suficients per extreure’n una unitat que utilitza per eixugar el jersei, que ja considera arruïnat fins la propera rentada, i la bossa de mà de xarol negre.
L’home, fent gala de nou de la seva bona educació, es disculpa formalment pel desafortunat incident. La senyora dels huracans no li fa ni cas i ell, seguint el consell del capellà de posar sempre l’altra galta torna, potser no l’havia sentit, a formular la disculpa. Ella continua, amb el seu posat, tan digne i distintiu, ignorant-lo. Com que considera que de galtes ja n’ha posades prou, li etziba:
- Podria vostè respondre, com a mínim.
Ara si, veient-se acorralada i sense aquelles forces de què pretenia disposar li respon que no, que no pot fer-ho, contradient-se així de paraules amb accions.

dilluns, 9 de març del 2009

llibrets de llom amb salmó

Era en aquelles èpoques que vivia a Manresa i que en Caus encara hi era també. Potser havíem quedat amb l’excusa de veure el bàsquet, o potser més aviat l’excusa va ser fer uns beures. Tan se val, fos pel motiu que fos, acabàrem de nou a la cuina de casa seva, amb alguns plats encara per rentar, (a qui li tocava aquella setmana?) i amb la nevera oberta esperant que del cel caigués la inspiració d’un àpat suculent (o més ben dit, que observant les queviures de la nevera en poguéssim treure una bona combinació).
Tenia, recordo el comentari, sembla mentida!, uns salmons, dels envasats al buit i tallat a fines llesques, de feia massa dies que s’havien de menjar. La prioritat era doncs, acabar-se allò com fos. Va resultar que tenia també llibrets de llom i formatge per farcir-los.
Així que ja està tot dit. Obres el llibret, hi afegeixes el formatge (el què et plagui) i una (o mitja, al gust) de les llonzes de salmó. El tanques, el suques amb l’ou i l’arrebosses amb la farina de galeta (o farina normal si no hi ha més remei). Fregit i llest.



Aquell vespre, mentre discutíem ves tu a saber què, de xerrades n’hi va haver de molt bones, però, en tot cas, hauran de ser explicades en una altra ocasió, no paràvem de sorprendre’ns de com de bo havia quedat aquell experiment culinari.

diumenge, 8 de març del 2009

Perquè una cosa es pot veure tant diferent? (I)

Avui TV3, pels volts de les 11 del matí, potser un pèl abans, ha emès un programa titulat “Off the map”. Tractava d’una dona canadenca, d’uns seixanta-i-tants, que viatjava fins a Bolívia a principis d’agost. El programa relatava les seves vivències i com de contenta va quedar d’aquell país que fa ofrenes a la “Pachamama”, per a tenir bones collites.
Em vaig quedar de pedra, no em podia creure que aquella dona hagués visitat, igual que jo i durant les mateixes dates, Bolívia i hagués vist, a priori, el mateix que jo, tot extraient-ne unes conclusions tan diferents.
On ella veia celebracions joioses pel dia de la independència (6 d’agost) jo hi veia una desfilada “civil” (però militar, exactament igual a una marxa militar, files de gent, ja fossin mutilats, vells desmuntats, infants innocents o joves enèrgics; caminant al pas i sense masses somriures) infinita, i la incapacitat de festejar un esdeveniment d’una forma que no sigui aquesta. Quan un col•legi celebra l’aniversari, els alumnes també desfilen, de la mateixa manera i amb l’orquestra de l’exèrcit allà plantada, i l’alcalde, com a “gran autoritat”, saludant amb la mà assegut a la poltrona de la plaça central. És talment com si se subjuguessin a un dictador: “A les seves ordres !”
Sortia també com, per un poble oblidat de l’esguard del senyor (i del president en funcions), 4 arreplegats mal abillats es passejaven amb la música tradicional. Fins aquí tot bé, però quan la iaia diu que la gent ballava al compàs amb alegria... no m’ho vaig creure i vaig voler fixar-m’hi amb detall. Efectivament, darrere la miserable comitiva no hi havia ningú i quan de sobte un home, maltractat pel pas del temps, passava per allà el cantó, la dona l’agafa per banda i el fa fer el paperina davant el càmera, que s’esforça, sense massa gràcia, a no ensenyar el desolat carrer.
On ella veia la gent feliç d’aquell país que ja deixava per tornar a canadà, jo veia els miners de Potosí i conductors d’autobús bevent alcohol de 96º (el de curar) barrejat amb aigua i mastegant coca tot el dia, veia les manifestacions de minusvàlids per tenir els subsidis promesos que el govern encara no pot donar, jo veia els morts pel racisme sota la bandera de l’Autonomia, jo veia el diner tirat al mar en cada inútil referèndum. I ella acabava preguntant-se: Amb qui ballaré ara quan arribi a casa?

Potser l’única cosa que podríem tenir en comú és que als 2 ens va encantar.

divendres, 6 de març del 2009

Ficciones


Jorge Luís Borges també ha estat un dels escriptors descoberts durant aquest viatge per l’Amèrica del sud. El tiu, no cal dir-ho, és un fenomen d’aquest art, el seu bagatge lingüístic és infinit i llegint els seus llibres et trobes en més d’una ocasió amb paraules que dedueixes però desconeixes.
Ficciones és un llibre de contes (com molts d’aquest home). Com tot llibre de contes té punts positius i negatius. Els positius són que sempre n’hi haurà algun que t’agradarà i que es canvia de temes amb facilitat. Els negatius són, que quan t’agradava un tema s’acaba i se’n passa a un altre que, potser, no t’interessa tant i també l’antagònic al punt positiu, que sempre n’hi ha algun que ni fu ni fa.
Sota el meu punt de vista, en Borges, tot i ser un bèstia de la lingüística, no s’amaga de fer-ho notar i em sembla que se n’abusa, en molts escrits apareixen frases en anglès, francès, alemany i també llatí, cap d’elles amb traducció. És cert que molt no importa, però qui no les entén es perd informacions.
Em sap greu dir que en general el llibre no m’ha agradat, però haig de concedir, que en quasi tots els contes la idea és molt bona, molt, escrita més o menys pesadament (per mi, repeteix en excés el fet de, per fer realista la història fantàstica a explicar, utilitza cartes de vells amics, o recerques de noms excessivament estranys dins la història) però molt bona. (Exemple, un home que escriu un Quijote calcat que el de Cervantes però al segle XX i del qual se’n pot interpretar un rerefons totalment diferent; o un home que escriu un llibre començant pel final i que a mesura que avances et trobes diverses maneres d’arribar a aquell final, com les arrels d’un arbre abans d’arribar al tronc...).
Ara bé, hi ha 3 contes fora de sèrie, d’una imaginació fora de límits i d’una riquesa de llenguatge meravellosa que són: “Tlön, Uqbar, Orbis Tertius”; “Las ruinas circulares” i “La biblioteca de Babel”. Autèntiques joies que salven, baix el meu criteri, el llibre.

dijous, 5 de març del 2009

L'exèrcit presoner del Paraguay

Els joves països de l’Amèrica del sud, tot i joves, tenen una bona col•lecció de guerres, a part d’aquelles inevitables per la independència de cadascun d’ells.
No comentaré l’estúpida guerra per les illes Malvines que l’Argentina va declarar a Anglaterra, amb desastroses, i previsibles, conseqüències pel primer. Ni de com Bolívia va perdre el seu accés a l’oceà Pacífic perquè Xile li va mossegar aquest pedaç, aïllant-la una mica. Cent anys després encara se’n planyen. Ni tampoc les constants picabaralles entre Xile i Argentina per qui té més terra (erma) de foc. Ni tantes altres. No.
De fet volia parlar de la famosa carretera de la mort que uneix la capital Boliviana, la Paz, amb el poble de Coroico i posteriorment Caranavi, Rurrenabaque i San Buenaventura, el principi de la selva. Aquesta carretera va començar com gairebé sempre, sent un camí de burros, ases i d’altres bèsties portejadores, amb els seus amos, per traginar queviures d’un lloc a l’altre. I la providència d’una guerra contra Paraguay, la guerra del Chaco, va aportar molts presoners. Paraguay venia d’una altra duríssima guerra que durà 6 anys, la de la triple aliança, enfrontant-se a Brasil, Argentina i Uruguay . Una matança que li va fer perdre la meitat de la població masculina en edat de combatre i molt de territori. Bolívia va declarar-la-hi pensant-se que en aquella zona hi havia petroli i aprofitant que aleshores el seu enemic estava clarament afeblit. Tot i amb un exèrcit millor i amb més efectius va acabar, però, perdent-la.
En aquests països tot s’aprofita i els presoners de guerra, mà d’obra més que barata, s’acumulaven. Tenint aquests excedents i la necessitat en augment d’unes millors comunicacions internes, van utilitzar-los com esclaus ( ho devien aprendre dels espanyols ) per construir una carretera per on abans hi passava el camí.
Així que sense mitjans adients i només amb la seva suor, els pobres soldats presos van fer la dificilíssima tasca, que en molts casos es tractava de picar pura pedra, d’eixamplar aquell camí per permetre el pas de carros. Aquesta carretera comença a 4600 metres sobre el nivell del mar i acaba vora els 200, unint l’altiplà amb l’amazònia. La pitjor part són els primers 68 quilòmetres de constant descens, o ascens segons la direcció que prens, que va vorejant el lateral de la muntanya a mesura que avança. En molts trams és tan inclinada que la carretera resultant té una dura paret vertical a la dreta i a l’esquerra un precipici de més de mil metres de desnivell. És justament en aquests precipicis on alguns pobres presos, totalment fatigats, ja sense forces i per tant inútils o que pel mal tracte es revelaven, eren llençats pels capatassos bolivians muntanya avall, escarmentant a la resta que continuaria la immensa obra .
Finalment es va enllestir. Els presos poc s’haurien pensat que amb la seva suor, llàgrimes i sang obtindrien una carretera que resultaria venjar-los al llarg dels anys. La seva tasca ha acabat causant més morts bolivianes que soldats abatuts durant la guerra.
Aquesta carretera, només entre 1993 i 2003 es va endur més de quatre mil vides humanes en accidents. Autobusos plens de gent que queien intentant maniobrar, camions que per culpa de la inèrcia de la càrrega de bestiar que duien, en certes corbes també baixaven per la via ràpida, junt segurament amb una trentena de passatgers extres, motos voladores i furgonetes de frens mal mantinguts així com algun ciclista massa agosarat han estat víctimes del seu treball. Era més d’un accident per setmana, més d’un mort al dia. Cada pocs metres hi ha una creu.
Aquests soldats presos, aquest exèrcit infiltrat a les files enemigues, va acabar fent, malauradament, massa bé la seva feina.

dimarts, 3 de març del 2009

100 años de soledad

Durant aquest viatge que fa poc acabo d'enllestir he descobert un seguit d'escriptors, que coneixia de nom, però que no els havia donat la importància merescuda. No donava crèdit a l'Isabel Allende, doncs creia que part de la fama li venia del pare, però ostres, vaig llegir un llibre, (De amor y de sombras)d'intercanvi en un hostel doncs aquest prejudici m'impedia comprar-me'n un, i el vaig trobar excel·lent.
He descobert en Júlio Cortázar, en Jorge Luís Borges i en Fontanarrosa, l'Eduardo Galeano i en Benedetti, l'Isabel Allende i, mig de rebot, el Gabriel García Marquez, autors de, més o menys, cada país que he visitat.
Aquest últim em va fascinar particularment i des d'aquesta troballa m'he llegit "del amor y otros demonios", "Crónica de una muerte anunciada" i finalment el famós "100 años de soledad". Un llibre brutal, absolutament brillant. Els aconteixements, bàrbars semblarien en un altre context, no paren de succeïr-se un rere l'altre amb una velocitat vertiginosa. La casa i poble, on es desenvolupa la història, es desfà pels animalons i s'omple de teranyines degut a la tristesa i solitud de la mateixa manera que es neteja, pinta i s'engrandeix uns pisos gràcies a l'alegria aportada per algun familiar. El temps transcorre a diferent velocitat pels protagonistes i es noten envellits de cop, n'hi ha que viuen més de 150 anys i n'hi ha que no arriben als 2 dies.
No diré la dificultat que comporta que quasi tots els personatges masculins (més de 25 es diguin Aureliano, Arcadio i convinarcions tipus Arcadio Jose, José Arcadio, Arcadio segundo...) però una cosa té de senzilla, el fil conductor segueix majoritàriament un eix cronològic que permet saber de quin dels Aurelianos està parlant, ara bé, no et pots quedar més de dues setmanes sense llegir perquè aleshores si que adéu siau.
Semblaria, si no es llegeix bé, que és un llibre per passar l'estona, entretingut i plè de vida, però nens, hi ha moltíssims petits i grans missatges amagats, com quan descriu un exèrcit definint els soldats com "parecían hijos de la misma madre", i més que no recordo.
Bé, en resum, el llibre és una obra magistral de la imaginació, que de tant exagerada que és, situacions totalment paranormals no semblen més que fets comuns de la vida quotidiana de la família Buendía.
El recomano moltíssim, un dels millors llibres que he llegit.

diumenge, 1 de març del 2009

La controvèrsia dels colors


L’altre dia vaig pujar al terrat, com és habitual, no us penséssiu, a estendre la roba. Havia estat una rentadorada blanca, així que totes les peces eren d’aquest “Color”. I en aquests moments em va caure la poma, però no la de la idea (com a Newton), sinó la del dubte.
Se’m va passar pel cap el concepte clar i contundent de sempre, per tots sabuts, de que el blanc, la llum blanca, és la suma de tots els colors. Vaig visualitzar clarament aquells petits ventiladors per a criatures, d’aspes multicolors, que quan els aconsegueixes fer girar amb prou velocitat perds la percepció de cadascun d’ells i es pot confondre amb un simple i trist ventiladoret descolorit. I aleshores va venir la contradicció: Perquè has de vigilar i seleccionar programes diferents de rentat per a roba de color i roba blanca? Si el blanc és tots els colors, perquè no es pot mesclar amb la de color?
La resposta arriba també convincent: Perquè es poden tenyir.
I és veritat tu! Quan vols tenyir una samarreta d’un color, millor la compres blanca i després li afegeixes aquell que desitges que prengui.
Seguint amb aquest procés reflexiu vaig plantificar-me, mentalment, davant dels ulls un full de paper immaculat i com, la meva cosina menuda (2 anys), amb diferents retoladors hi va fent gargots al damunt. Com que la destresa no és el seu fort i l’art encara no l’ha cultivat, els colors es van sumant un sobre l’altre, i aquella fulla impecable, que començava tenint traces grogues, (i per sobre hi passà el blau, que es tornà verd i després un vermell el convertí en marronós fort i posteriorment un lila l’obscuritzà) es quedà finalment tota negra. No acabàvem d’estar tots d’acord que el blanc era la suma de tots els colors? Com és que ens surt negre doncs?
Estimat lector, arribats en aquest punt de controvèrsia, si no ho has fet ja (amb o sense conclusió), s’ha de meditar profundament en el perquè de tot plegat. Si abans ho sabies del cert i ara dubtes, sàpigues que era la intenció i si no, doncs no me n’hauré sortit i hauré de millorar la meva retòrica.
Pensem en la llum, amics meus, pensem en el concepte de la llum.