D'inodors (o no tan in)

En un viatge de tanta durada com el realitzat, és impossible que no et trobis en situacions ridícules.
Potser es massa escatològic, però no seria un viatge de veritat si no surt el tema.

Mai havia tingut tantes aventures amb les tasses dels wàters i les seves males intencions a l’hora d’empassar-se i amagar les nostres deixalles orgàniques.
El primer problema va ser el d’acostumar-se a no tirar-hi el paper higiènic dins, un cop enllestida la feina, sinó a una petita paperera que sempre hi havia al costat. Si no segueixes les instruccions, l’embús és immediat i has de recórrer a demanar auxili. Fins i tot buscant excuses, per mantenir la dignitat, tals com, “ostres, algú ha deixat el wàter impracticable”.
El segon problema ja té, crec, un origen únic i exclusiu del disseny del sanitari. A la zona de Paraguay i Bolívia s’usa molt un sistema de neteja on primer s’omple tot d’aigua i després la xarrupa de cop. Aquí, en aquest segon moviment d’aigües fecals és on apareixen les disfuncions de l’invent. En general un cop absorbida tota la mescla, com que el sistema es buida, hi ha un petit retorn d’aquell maliciós mixt que hauria d’haver marxat junt amb la resta. Quan els residus han estat durs, tot correcte, ara bé, quan les deposicions no són sòlides de tot pot ser que el color no sigui molt suggerent i que algun pedaçet de caqueta rebel torni a fer una visita al proper usuari. I això quan l’aigua baixa ràpid, també hi ha el cas en el qual l’aigua decideix emprendre el viatge suaument, allà si que ... us ho podeu imaginar.
L’altra mala situació d’aquest sistema precari és el que anomeno doble trabuc en bateria, es a dir, quan en comtes d’una barreta de “xocolata” n’hi ha dues que, alhora, volen passar pel desaigües i allà es queden ben travades.
I ara m’he trobat amb el de xorro unidireccional que la fa girar i girar i si és una mica investigadora, de les que floten, no hi ha prou pressió per fer-la baixar i es queda allà donant voltes indefinidament.
A veure què més ens presenta el destí?